[LLIBRE] TOT EL QUE CAL SABER PER SABER-HO TOT

Article traduït per Rafel Marco i Molina 

My E-Mail Address Twitter Facebook

 



Vaig conèixer el Jesús
Purroy
, l’autor del llibre, a les Jornadas
de Blogs y Ciencia de la Universidad de Granada
. Aquest biòleg
ha investigat en malalties humanes de base genètica, ha publicat
diversos llibres i actualment es dedica, tant a la investigació com
a la divulgació. El llibre de què us vull parlar avui, Tot el
que cal saber per saber-ho tot
, ha rebut el Premi Europeu de
Divulgació Científica "Estudi
General
". 

[@more@]

És un bon compendi filosòfic
sobre la millor forma que tenim per arribar al coneixement de la
realitat. Com ell mateix diu: "La decisió més important que
pots fer és creure-hi. Allò que creus fa el món que vius. La
informació que dónes com a bona, i la que rebutges, condiciona el
que penses i el que fas". Així que, partint de la base que
donem prioritat a unes creences i no a unes altres, Purroy analitza
per què les creences científiques són les millors candidates. No
coincideixo amb ell en què la ciència és una creença, però m’ha
agradat l’enfocament de considerar-la així, per anar desenvolupant
el tema.

Hi ha diferents tipus de creences: de tipus polític,
religiós o emocional, etc.; però aquest grup està separat de les
creences racionals. I per què són irracionals les tres primeres?
Tan sols s’ha de pensar que en les converses que tracten sobre aquest
tipus de creences, mai no se’n treu l’aigua clara. Són creences no
discutibles per a l’individu. I aquelles que no són discutibles,
tampoc no són demostrables. Per exemple, tot i que hagi polítics
que funcionin de manera desastrosa, hi ha qui mai no els retirarà el
vot; així com hi ha qui accepta l’existència de miracles, encara
que siguin incompatibles amb la seva manera d’entendre el
funcionament del món.

Per a començar, l’autor demana que s’acceptin dues
premisses, sense la qual cosa no podríem continuar. Una, que el món
existeix, i l’altra, admetre que el podem conèixer. Malgrat que
sembli mentida, hi ha gent capaç de negar que el món existeix tot
dient que és producte de la nostra imaginació. Aquesta postura és
coneguda com a solipsisme.
Els solipsistes solen sortir en moltes converses. Allò curiós
d’aquesta gent és que correrien tan ràpid com una persona no
solipsista si els perseguís, per exemple, un lleó: no se la
jugarien per comprovar si les seves fauces són un producte de la
seva imaginació. En aquests casos, aquests individus abandonen les
seves creences.

Dóna una guia de butxaca per mirar d’esbrinar quan
certes afirmacions són pseudocientífiques:

1.- No hi ha proves experimentals que les
corroborin.
2.- Estan blindades per ser irrefutables.
3.-
Utilitzen el llenguatge de forma poc clara.
4.- Mai no descarten
hipòtesis ninguna.

Per a posar en ordre les teves idees has de
prendre-les una per una, i fer-te una sèrie de preguntes sobre
cadascuna: t’ha vingut donada per la família o l’entorn? És
específica de la teva tribu o la comparteixes amb estranys? Què
passaria si fos falsa? Segons les respostes que donis, les
classifiques en un calaix o en un altre. D’altra banda, tot el que
sigui específic, heretat o essencial per a la teva estabilitat
mental has de desar-ho com a creença irracional. Aquí entraran els
teus gustos, la teva identitat, la teva religió (o la seva
absència), gran part de les teves conviccions ètiques i un altre
munt de coses que no pots discutir o prefereixes no fer-ho. En
l’altre calaix tindràs el coneixement basat en la raó: allò que
has après de fonts fiables i allò que has comprovat en persona.
Algunes de les creences seran errònies, perquè les teves fonts
fiables poden haver-te enganyat –de bona o mala fe–, o bé,
perquè tu mateix pots equivocar-te. No passa res. L’objectiu és
identificar aquestes creences errònies i substituir-les per unes de
millors.

Parla de les coses invisibles. Al llarg de la
història, els humans han omplert els buits del coneixement amb
aquestes coses invisibles. Per exemple: el flogist, l’èter, el
calòric, els àtoms, els gens, la gravetat, la selecció natural, la
força vital i tot un reguitzell de divinitats. Entre les esmentades
hi ha de dos tipus, amb una diferència decisiva: unes són
invisibles i les altres inexistents.

Distingeix entre objectes i conceptes. Els objectes
són coses reals, que poden ser grans, petits, fins i tot invisibles,
però que poden detectar-se amb un aparell de mesurar. Els conceptes
són relacions que definim entre els objectes: enllaç químic,
herència, velocitat, etc. Doncs bé, les teories combinen objectes
amb conceptes per a explicar el que s’hi esdevé. Els buits que
quedin, pots omplir-los amb la invenció de conceptes i objectes. Si
fos així de fàcil, tot estaria resolt. Tens tot el dret a inventar
conceptes o conjecturar objectes invisibles, però si vols que et
prenguin seriosament has d’estar disposat a donar unes quantes
respostes teòriques i pràctiques. Les explicacions teòriques has
de donar-les amb un màxim de detall i veure com lliguen amb
l’esquema general. Si els objectes són invisibles, s’han de
descriure les característiques i el sistema de detecció per a
confirmar la seva existència. I, clar, predir què passarà quan es
posi en una situació experimental.

I és que els objectes invisibles no s’hi veuen:
s’hi detecten. L’any 1957, James Lovelock, famós després per la
teoria de Gaia, va fabricar un aparell per detectar quantitats
minúscules de substàncies de l’atmosfera. El detector contenia un
emissor i receptor d’electrons, i era sensible a la disminució del
flux d’aquests. Va servir, entre altres coses, per a detectar els
compostos causants del forat de la capa d’ozó. Els conceptes que va
utilitzar per a construir-lo eren coneguts prèviament, i era
possible posar-lo a prova per tal de veure si funcionava.

Si barrejar ciència amb política és perillós, no
cal dir què passa quan la ciència s’utilitza com a eina de poder. I
l’estadística és una de les seves argumentacions. Però cal anar
amb compte. Si Bill Gates entra en un bar, la renda per càpita dels
clients es multiplica, però això no és estadística, sinó
prestidigitació. Per exemple, si vols saber quins efectes té el
tabac sobre el càncer de gola, has de mirar si el nombre de persones
fumadores amb aquest càncer és significativament major que el
nombre de no fumadors que el pateixen. Una diferència significativa
no té per què ser gran. Una persona pot fer un gràfic en què una
diferència sembli enorme: n’hi ha prou a jugar amb l’escala (no
recordeu certs polítics espanyols i les seves gràfiques?); però,
ni amb tota la creativitat del món pots convertir una diferència
significativa en una que no n’és.

Qualsevol bruixot pot explicar per què ha ocorregut
un eclipsi, però cap vident pot profetitzar quan s’esdevindrà el
següent. El dia que un vident o un bruixot puguin predir eclipsis
sense aplicar les fórmules de Newton haurà arribat el moment de
tancar els centres de recerca i reconvertir-los en equipaments
socials.

Els humans som uns crèduls sense remei: el nostre
cervell accepta qualsevol dada que li arriba i la transforma en una
història. I per si no fos poc, hem refinat la forma d’auto-engany.
Dotem de significat a les coincidències, com quan penses en un amic
i de cop i volta t’hi truca. En aquest moment, no recordes la
quantitat de vegades que has pensat en el dit amic i no t’ha trucat.

En ciència té una gran importància el debat. La
teoria que anunciïs ha de posar-se a prova, amb totes les dades que
puguis aportar perquè la jutgin. L’escepticisme de la resta és un
reforç per a la teva teoria. Cada vegada que una explicació supera
un intent de refutació, la teva teoria en surt reforçada. Com si es
pengés una medalla.

La insistència per tenir raó rep el nom de
tossuderia. Si a més a més tens les dades a la mà que et
contradiuen entres en el terreny del frau. Entre la tossuderia i el
frau hi ha una enorme zona difusa on conviuen conductes més o menys
reprovables. Esmentar un treball sense haver-lo llegit és greu, però
no tant com signar-ne un sense haver-lo llegit. Alterar una mica el
contrast d’una fotografia perquè es vegi millor el resultat és
lícit, però si el canvi de contrast fa desaparèixer un senyal no
desitjat t’estàs passant de mida. No obstant això, donar una
definició total i absoluta de frau científic és difícil. Si molts
mesuratges et donen el mateix resultat, llevat d’un, pensaràs que
t’has equivocat i hi ignores la dada. Alguns defineixen aquesta acció
com a frau. Ho és realment?

Normalment, assumim que els científics són
honests, tant o més que qualsevol altre tipus de professional. Per
això, quan surt una notícia de frau científic se’n parla molt.
Ningú no se sorprèn ni para atenció quan algú ven un cotxe de
segona mà que no funciona, ni per una clàusula abusiva en la lletra
petita d’un contracte, ni perquè un polític promet quelcom que
després no acompleix. Però això en ciència no succeeix. És més,
podem estar segurs que les trames importants no veuen la llum. Per
què? Doncs perquè tots els científics porten (portem, si m’ho
permeteu) un policia a dins, constantment a la recerca d’errades en
els treballs dels altres. Per altra banda, la línia entre el frau,
l’auto-engany i l’error és molt prima. I no és el mateix ser un
mentider que un sapastre. A més a més, l’escrutini dels treballs
científics és constant, no prescriu i sempre hi ha algú més
intel·ligent que nosaltres: els treballs fraudulents es descobriran
tard o d’hora. I el càstig a la mentida en ciència és sempre dur:
la comunitat científica tolera la incompetència i comprèn
l’auto-engany, però no accepta els mentiders.

Tenim temes tabús en ciència. Encara avui. De fet,
els temes tabús han anat eliminant-se a poc a poc, però encara avui
en queden. Hem vist exemples del que ha passat quan algú ha dit que
la Terra no és el centre de l’Univers o quan algun altre ha dit que
l’home no és més que una branca dins del procés evolutiu. Els
temes que avui dia et poden portar a la foguera (per sort, no a la de
veritat) són l’estudi entre les semblances i les diferències entre
els humans. El determinisme genètic i les diferències entre els
humans són, ara com ara, tema tabú. Per moltes raons, unes més
bones que altres, hem arribat al consens que és perillós discutir
sobres les diferències entre els humans, especialment si els
considerem en grups. Agafats d’un en un, ningú no té inconvenient,
però en el moment que poses un grup enfront d’un altre (homosexuals,
dones, maoris, etc.), has begut oli.

El càstig per una transgressió d’aquest tipus pot
ser exemplar. Si algú no s’ho creu, que li ho pregunti a Larry
Summers, quan era president de la Universitat de Harvard. En una
conversa semipública va dir que les dones tenen, en general, menys
aptituds per a les matemàtiques que els homes i, com a conseqüència,
n’hi tan poques a les facultats de ciències pures. Va sortir d’allà
com un criminal, amb unes crítiques duríssimes de tot arreu.

Això no obstant, hi ha un munt de dades que avalen
el que va dir. Si més no, permetrien de discutir-ho. I algunes dades
són neutres, com els exàmens de selectivitat: hi ha noies que
treuen bones o males notes, però entre els millors resultats n’hi ha
poques. L’any 2000, la sociòloga Patty Hausman va oferir una
explicació molt simple de per què les dones no solen estudiar
enginyeria: perquè no volen. Tant si tenen les habilitats, com si
no, prefereixen fer unes altres coses.

Té una interessantíssima part dedicada a la
bioètica i a la política relacionada amb la ciència. Des de
considerar quan és (o no) lícit fer proves amb animals o éssers
humans, fins als diferents problemes de la ciència en funció de la
política del lloc on es desenvolupa. També té una altra part en la
qual explica com es desenvolupa (o no) la ciència en funció del
sistema polític en què s’hi troba i les seves possibles
conseqüències. Per exemple, no és el mateix ser científic en una
dictadura que en una democràcia. No és el mateix ser científic a
la Xina que als Estats Units o Europa, sempre depenent dels
dirigents. I també del que succeeix quan els científics –alguns,
esclar– tenen un munt de presoners amb els quals fer experiments o
negocis, posant exemples que van des de Mengele fins a Lysenko, i
casos actuals, com ara la Xina (particularment, la situació en
2007). Unes 10 paginetes d’allò més explicatives sobre el tema, de
les més entenedores que he llegit mai.

Un llibre, a part de filosòfic sobre la ciència,
molt informatiu, curtet i interessant.

 

Portada del llibre

PURROY, Jesús (2008).
Tot el que cal saber per
saber-ho tot
.
València: Edicions Bromera.

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.