SELECCIÓ SEXUAL

Article traduit per Rafel Marco i Molina My E-Mail AddressTwitter Facebook

 



Pocs animals a la Natura hi ha més
enlluernadors que el mascle del gall dindi en plena exhibició, amb
la seva iridescent cua verda i blava tatxonada d’ocels. Aquesta cua
exigeix una gran quantitat d’energia biològica i és un claríssim
reclam per a cridar l’atenció de depredadors i dificultar el
camuflatge de l’individu. Això sembla violar tots els aspectes de la
selecció natural. I no és l’únic exemple. Teníem el sorprenent
banyam de l’extint ant irlandès (d’altra banda, mal anomenat, perquè
no era ant… ni tampoc era irlandès), que tenia tres metres i mig
d’envergadura. Alguns deien que s’havien embrancat en una mena de
cursa armamentística biològica per a desenvolupar banyes més grans
fins que el pes no els hagués deixat aixecar el cap. Si la Teoria de
l’Evolució era certa, com es podien jutjar aquestes característiques
aparentment desfavorables i fins i tot netament contraproduents en
alguns organismes?

[@more@]

Charles Darwin
va escriure:

Els mascles no
han adquirit la seva estructura actual per trobar-se més ben equipats
per a sobreviure en la lluita per l’existència, sinó perquè
han desenvolupat avantatges sobre altres mascles i els han transmès
a la seva descendència masculina.

És tan notori i cert que entre la major
part dels animals s’entaulen disputats combats per la possessió de
les femelles, que serà més que superflu assenyalar-ne exemples.

O sigui, que realment existia allò que
podia dir-se una "selecció sexual". Escollien
realment les femelles de gall dindi els mascles?

En un estudi observacional es va
descobrir una forta correlació entre el nombre d’ocels a la cua del
mascle de gall dindi i el nombre d’apariaments assolit: el mascle més
guarnit va aconseguir el 36% de totes les còpules. Encara i així,
era una prova contundent? No. El que calia fer és canviar el nombre
d’ocels en els galls dindis i veure si realment hi afectava. Aquest
experiment ja havia estat proposat pel mateix Alfred Russell Wallace
en persona, qui, d’altra banda, deplorava la possibilitat d’elecció
del mascle per part de les femelles. L’experiment es va dur a terme
més d’un segle després. Els científics van tallar els guarniments
d’alguns galls dindis i van comparar les situacions d’abans i de
després. Efectivament, les femelles van escollir a mascles els
guarniments dels quals no havien estat reduïts. També es van afegir
guarniments en altres i, una altra vegada confirmant la hipòtesi,
les femelles van anar més amb els que més guarniments tenien.

L’èxit biològic en el sentit
darwinià, per tant, no es xifrava en la supervivència d’un individu
concret, sinó en el major nombre possible de descendents. Si per pur
atzar les femelles tinguessin predilecció pels mascles de gall dindi
més vistosos és normal que els seus descendents fossin més
nombrosos i heretessin el plomatge patern.

Per descomptat, això afectava el
comportament de l’animal. Darwin va destacar que la femella
amb
poquíssimes excepcions, és menys fervent que el mascle
i,
per tant,
requereix que se la
sol·liciti
. Pudorosa i una mica
coqueta, com les donzelles victorianes,
és
tímida i moltes vegades se la veu esforçar-se, no poc temps, per a
escapolir-se del mascle, cosa que haurà notat en mil casos l’atent
observador dels hàbits animals
.

El genetista britànic Angus John
Bateman ho va investigar amb la d
rosophila
melanogaster
. En lloc de comptar
apariaments per a comprovar si els mascles dominants eren els que més
números de loteria darwiniana tenien, va utilitzar marques
genètiques diferents. D’entre els seus resultats en destacava un: el
4% de les femelles no s’apariava, mentre que el 21% dels mascles no
deixava descendència. La diferència estava en aquells mascles que
"s’apariaven a l’excés". Per què? –es preguntava
Bateman–, per què era tan variable la fecunditat entre mascles i no
entre femelles?

Segons va explicar, la raó era
que la fertilitat de les femelles és limitada a la producció
d’òvuls. Els òvuls són de major grandària que els
espermatozoides, rics en nutrients i, per tant, més costosos de
produir. Tot i que la femella s’apariï moltes vegades en un curt
període de temps, poc o res del que faci serveix per a augmentar el
nombre dels seus descendents. De fet, en el 90% dels mamífers
l’única inversió del mascle és l’esperma, ja que són les femelles qui
proporcionen l’atenció parental. I així, va concloure que "gairebé
sempre es dóna la combinació de mascles animosos que no discriminen
i femelles passives que sí que trien". A aquesta hipòtesi se
la va anomenar Principi
de Bateman
.

Els bons mascles, més vigorosos i
atractius, s’emportaran un gran nombre de parelles, mentre que els
inferiors es quedaran sense apariar-se; per contra, gairebé totes
les femelles trobaran parella. D’altra banda, les femelles han de
triar el millor pare possible per a fecundar el seu limitat nombre
d’òvuls. El resultat és que, en general, els mascles han de
competir per les femelles i seran promiscus, mentre que les femelles
no hauran de competir i seran més primmirades. La selecció
afavorirà als mascles amb gens promiscus, que intentin apariar-se
amb totes les femelles que puguin. O amb qualsevol cosa que
s’assembli a una femella, com el centrocercus urophasianus
(conegut en espanyol com gallo de las artemisas), que de vegades
intenta copular amb piles de fems de vaca; hi ha fins i tot orquídies
que aconsegueixen la pol·linització quan atrauen als mascles
calents d’abella que intenten copular amb els seus pètals.

Conclusió de Bateman: els homes som
faldillers i les dones unes santes.

Van trigar 30 anys a demostrar que el
Principi de Bateman no era generalitzable. La drosophila que
va utilitzar ni tan sols era representativa de totes les espècies
del seu gènere: en algunes, les femelles eren tan promíscues com
els primats i, en altres, emmagatzemava l’esperma de distints
apariaments. A més a més, es va veure que abunden les espècies en
les quals els mascles es veuen obligats a dedicar molt de temps a
defensar la fidelitat de la seva parella. En algunes espècies
d’ocells era més probable trobar-los a prop del niu, vigilant la
seva companya i les seves cries, que no pas rondant lluny a la
recerca d’altres femelles.

Això planteja una altra qüestió:
després que un mascle hagi inseminat a una femella, com pot impedir
que altres mascles la fecundin i li robin la paternitat? Resulta que,
contra tota aparença, la selecció sexual no s’esgota en l’acte
sexual: els mascles poden continuar competint fins i tot després
d’apariar-se. En moltes espècies, les femelles s’aparien amb més
d’un mascle en un període breu de temps. Doncs bé, aquesta
competència post apariament ha produït alguns dels trets més
curiosos de la selecció sexual. Per exemple, es pensa que els
mascles de les libèl·lules queden enganxats a les femelles després
d’apariar-se per impedir així que ho faci un altre, bloquejant
físicament l’accés; hi ha un centpeus d’Amèrica Central que,
després de fecundar la femella, es queda a sobre d’ella diversos
dies perquè ningú s’emporti els ous; les ejaculacions d’algunes
serps i rosegadors contenen substàncies químiques que, de manera
temporal, obstrueixen el tracte reproductor de la femella després de
l’apariament; en el grup de les mosques de la fruita, el mascle
injecta en la femella una substància afrodisíaca per a treure-li
les ganes durant uns dies; existeixen "penis escombreta"
d’alguns cavallets
del diable

que utilitza una mena de cerres
del seu penis, dirigides cap enrere, per a extraure l’esperma dels
mascles que el van precedir, i només després d’haver netejat la
femella, li transfereix el seu propi esperma; etc.

Però també hi ha excepcions. Algunes
espècies són monògames i tant el mascle com la femella
s’encarreguen de les atencions parentals. L’evolució pot afavorir la
monogàmia si els mascles tenen més descendents, ajudant a tenir cura
de les cries. Però no són molt comunes a la Natura i en el cas dels
mamífers només es dóna en el 2% de totes les espècies… A
l’extrem oposat tenim els bonobos. Allà on els ximpanzés recorren a
la violència i fins i tot al canibalisme, els bonobos recorren al
sexe. Semblen copular en totes les combinacions possibles i quan es presenta la mínima oportunitat. En aquelles situacions que
nosaltres ens tocaríem les mans, ells copularien. "Fes l’amor i
no la guerra" sembla el seu lema (no us ho prengueu com una
excusa, ja que no estan aquí per a ser models de conducta, sinó per
a sobreviure i reproduir-se). I una altra excepció molt notable la trobem amb els cavallets de mar, on el mascle qui pareix les cries. Succeeix
que un mascle fecunda els òvuls de les femelles, i després
aquestes, els dipositen a l’interior del mascle, qui els porta a
sobre fins que esclaten. En aquest cas, com hi ha més femelles amb
ous sense fecundar, són elles les que han de competir per mascles
que no estiguin "prenyats".

Una altra pregunta que es
planteja és: en quines espècies podrem intuir o suposar que hi ha
una selecció sexual? Doncs, sobretot, quan mascles i femelles són
molt diferents. Existeix una forta correlació entre els sistemes
d’apariament i que mascle i femella siguin molt diferents. A aquest
fenomen se l’anomena dimorfisme
sexual
. Les espècies en les quals els mascles i les femelles són
molt semblants (oques, pingüins, lloros, etc.) tendeixen a ser
monògames.

Arribats a aquest punt, segur que us
haureu preguntat: i nosaltres? Som monògams o promiscus per
naturalesa? Aquesta qüestió no se li va escapar a Bateman, ni a
Desmond Morris, famós pel seu llibre El mono desnudo. Aquest
últim va publicar un article al Playboy intitulat "Darwin i la
doble moral", en el qual deia que el desig masculí de tenir
múltiples companyes sexuals era un factor inalterable de la
naturalesa humana. La igualtat que exigia el moviment feminista podia
ser una bonica idea teòrica, però també podia tenir la biologia en
contra.

A primera vista, el Principi de
Bateman podria ser aplicable en nosaltres mateixos, almenys pel que
fa als números. El Llibre Guinness ens diu que el rècord oficial de
fills d’una dona és de 69 i recau en una pagesa del segle XIX, que
va tenir ni més ni menys que 27 embarassos entre 1725 i 1745, donant
a llum bessons 16 vegades, trigèmins 7 vegades i quadrigèmins 4
vegades (sembla que tenia algun tipus de predisposició). Però
aquest rècord queda totalment superat pel d’un cert Moulay
Ismail

(1646-1727), emperador del
Marroc. Segons diu el mateix llibre, va tenir "com a mínim"
342 filles i 525 fills.

Sembla lògic que, si volem saber del
nostre comportament, observem què fan els micos. I, curiosament, van
ser les investigadores dels anys 70, les que van trobar els primers
indicis que el Principi de Bateman no era aplicable, ni tan sols als
micos. Fins llavors, els homes sempre havien estudiat els
espectaculars conflictes entre els mascles, però no s’havien fixat
en les femelles. I sabeu què feien mentre els mascles es barallaven?
Doncs dedicar-se a mantenir relacions sexuals. És més, es va
descobrir que, des dels insectes fins als ximpanzés, les femelles
gairebé mai són fidels. I que en la majoria de les espècies, les
femelles van resultar ser més lascives que santes i, en comptes
d’apariar-se una sola vegada, copulen amb diverses parelles sovint,
amb moltes més de les estrictament necessàries per a fecundar els
seus ous.

En fi, amigues meves: que potser hi
hagi quelcom de veritat en aquell tòpic que diu que no hi ha qui us
entengui (és conya…, o no?).

Fonts:
ENDERSBY,
Jim
(2009). Una
historia de la biología según el conejillo de indias
.
Barcelona: Ariel

COYNE,
Jerry A.
(2009). Por
qué la teoría de la evolución es verdadera
.
Barcelona: Crítica

DAWKINS,
Richard
(2000). Destejiendo
el arco iris: ciencia, ilusión y el deseo del asombro.
Barcelona:
Tusquets
Editores

http://www.lajornadamichoacan.com.mx/2008/11/11/index.php?section=cultura&article=014n1cul
http://en.wikipedia.org/wiki/Sexual_selection_in_human_evolution

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.