FRITZ HABER

Article traduit per Rafel Marco i Molina My E-Mail AddressTwitter Facebook

 



La Primera
Guerra Mundial va unir ciència i guerra com cap altre conflicte ho
havia fet abans. Hi ha hagut qui ha pensat que quan tothom tingués
bombes atòmiques, les guerres deixarien d’existir. I no ha estat
així. Si una cosa hem vist és que les armes no han impedit les
guerres: no n’han deixat d’haver al món després que es
construïssin. Avui us vull parlar d’un científic que va estar més
que involucrat en la guerra, aportant-hi tots els seus coneixements.
Tenia les seves justificacions, per descomptat, però és bo
conèixer-les i veure les conseqüències posteriors. Avui us vull
parlar de Fritz Haber.

[@more@]
Va estudiar química a la
Universitat de Berlín i va obtenir un doctorat. Aviat es va sentir
atret per l’electroquímica i el 1909 va inventar un elèctrode de
vidre, del tipus que avui s’utilitza per mesurar l’acidesa d’una
solució. És el mètode més comú per mesurar el que Søren Peter
Lauritz Sørensen va suggerir que es mesurés amb el logaritme
negatiu de la concentració d’ions hidroni: el pH
.

També es va interessar pels processos
químics de les flames, com la del bec de Bunsen, ja que part del seu
treball el va fer amb ell. I també va començar a estudiar reaccions
gasoses a altes temperatures.

A la primeria del segle XX, ja se sabia
que els compostos nitrogenats eren essencials per als fertilitzants i
també per als explosius. La millor font a gran escala dels dits
compostos eren els dipòsits de nitrats del desert del nord de Xile.
Però ja podreu imaginar que això és un problema. Si l’atmosfera
conté quatre cinquenes parts de nitrogen, no se li podria prendre el
dit nitrogen per a fabricar aquells compostos nitrogenats? Si algú
trobava una manera de fer-ho barat i a gran escala es trobaria un
proveïment inexhaurible.

Doncs bé, poc abans de la Primera
Guerra Mundial, Haber havia descobert un mètode per a fer-ho. El seu
treball va ser prou important perquè li donessin la direcció de
l’Institut Kàiser Wilhelm de fisicoquímica i electroquímica. I,
realment, va ser important, perquè quan va començar la Primera
Guerra Mundial, el primer que va fer la marina britànica va ser
tallar totes les importacions de nitrats de Xile. Tanmateix, gràcies
al procés de Haber i a la maquinària del kàiser no van faltar els
compostos nitrogenats.

Haber, d’altra banda, era un alemany
enormement patriota, que va treballar incansablement durant la
Primera Guerra Mundial en gasos bèl·lics. La nit del 22 d’abril de
1915, Alemanya va llançar el primer atac de la història amb gas
tòxic. Ni més ni menys que 168 tones de clor sobre línies
franceses i canadenques en el front occidental. Amb això es pretenia
matar l’enemic o fer-lo sortir de les trinxeres. Haber va defensar
l’ús del gas com a mitjà per a escurçar la guerra i així salvar
vides, fins i tot després va argumentar que l’ús del gas era "una
forma superior de matar". Curiosament (o no tant) va ser el
mateix argument que, posteriorment, utilitzarien els nord-americans
per a l’ús de la bomba atòmica. Però continuem. Tot el món va
condemnar els atacs en tant que noves violacions pels bàrbars
alemanys de les normes d’una legislació civilitzada.

Otto Hahn va rebre l’ordre
d’incorporar-se, juntament amb altres científics, a l’equip de
Haber. Després de llançar el gas sobre les trinxeres russes, Hahn
va conèixer a alguns soldats que havien estat víctimes de l’atac.
Estaven estirats o ajupits "en una postura llastimosa". La
imatge el va deixar "profundament avergonyit i pertorbat",
però a mesura que avançava la guerra, ell i els seus col·legues
van quedar "tan insensibilitzats que ja no teníem cap escrúpol
sobre això".

La primera esposa de Haber, Clara
Immerwahr, va ser la primera dona que va obtenir un doctorat en
química per la Universitat de Breslau. Era enemiga acèrrima de l’ús
de la ciència amb finalitats bèl·liques. Es va oposar una vegada i
una altra als atacs amb gasos tòxics que el seu marit promovia i li
va suplicar una vegada i una altra que ho deixés de fer. El 2 de
maig de 1915, sabent que el seu marit se n’havia anat al front rus
per a dirigir un nou atac químic, es va suïcidar d’un tret amb la
pistola del seu propi marit.

Podeu titllar Haber d’allò que
vulgueu, des d’immoral fins a unes quantes coses més, però si ho
feu, haureu de tenir en compte que en aquest món la moral canvia
segons la conveniència del més poderós (siguin temps de guerra o
de pau): poc després d’incorporar-se a la guerra la Gran Bretanya,
França i els EUA, que tant ho havien condemnat –anomenant bàrbars
als alemanys–, també ho van emprar. Quan va arribar l’armistici, la
producció aliada d’armes químiques era molt superior a la
d’Alemanya. Al final del conflicte, uns 5.500 científics de tots dos
bàndols s’havien dedicat a la fabricació d’armes químiques i els
atacs amb gas havien produït un milió de víctimes. Entre elles,
estava el soldat de primera classe Adolf Hitler, qui, encegat
temporalment per una granada de gas britànica, continuava a
l’hospital gairebé un mes després, el dia que Alemanya es va
rendir. Posteriorment, durant la Segona Guerra Mundial, els Estats
Units van utilitzar per primera vegada NAPALM en el bombardeig
de Tòquio
.

En finalitzar la guerra, es va demanar
a Alemanya que pagués una indemnització, i Haber va intentar
ajudar-hi, tractant d’aïllar or de les aigües del mar. Que no us
sobti la idea. Tot i que la proporció mitjana d’or en el mar és
d’uns 0,05 grams per cada 1.000 litres d’aigua, la quantitat total
d’aigua que hi ha en tots els mars i oceans del món és enorme. Pot
ascendir a uns 10.000 milions de tones. El problema és que
extreure’l és més car que el preu que té (compte amb confondre
preu amb valor!) En aquest cas, Haber va fallar i mai no va
aconseguir un procés barat. També és cert que Alemanya no va pagar
aquella indemnització.

Haber va rebre el Premi
Nobel de Química l’any 1918
.

El 1933 Hitler va pujar al poder.
Després de tot el que havia fet per Alemanya, Haber hauria d’haver
estat condecorat i reconegut com el més alemany dels alemanys. Doncs
no va anar així. Resulta que Haber era jueu i va ser obligat a
abandonar el seu lloc. Se’n va anar a Anglaterra i, poc després, a
Suïssa, per a estar més a prop d’Alemanya. Els nazis van utilitzar
també un altre dels invents més famosos que havia fet Haber: el gas
Zyklon
B
, amb el qual van exterminar a milions de jueus a les cambres de
gas.

La història de Haber feia pensar molt
si els científics que desenvolupen les armes són tan culpables com
els militars i polítics que les utilitzen. Amb la bomba atòmica és
un cas semblant. Pot ser que no tots els casos siguin iguals. Una
interessant opinió és la de Max Born, Premi Nobel de Física el
1954, qui, per a més curiositats, va tenir com a mentor al fantàstic
David Hilbert i era l’avi de l’actriu Olivia Newton-John.

Sense el
descobriment de Haber la guerra hauria pogut ser perduda per Alemanya
al mig any d’hostilitats. El pensament científic, i la capacitat
tècnica per a utilitzar-lo, van ser, doncs, un factor decisiu en el
decurs de la guerra. La segona vegada, Haber va contribuir a donar
moviment als glaçats fronts de guerra; va descobrir els gasos
militars, l’ús de gasos verinosos (primer clor, després uns altres
més perillosos) per a desallotjar l’enemic de les trinxeres. Aquest
mètode va ser molt eficaç al principi. Però la seva supeditació
al vent i a les condicions atmosfèriques, així com al descobriment
de les caretes antigàs, van limitar la seva eficàcia; per altra
banda, l’enemic va saber aviat usar-ho en igual o major grau.

Molts dels meus
col·legues van col·laborar en tot això, fins i tot homes d’un molt
elevat convenciment ètic. A l’igual de Haber, per a ells, el primer
imperatiu era la defensa de la pàtria. Jo vaig experimentar en
aquells moments una crisi de consciència. No es tractava de si les
granades de gasos eren més inhumanes que les granades explosives,
sinó de si el verí, que des de temps immemorials es considerava com
un mitjà de covard assassinat, podia considerar-se apte com a mitjà
de guerra, ja que sense cap limitació d’allò permès aviat tot
seria lícit. Però solament molt més tard, després d’Hiroshima,
vaig començar a tenir les idees clares sobre això. Altrament, la
responsabilitat del científic hauria trobat expressió en la meva
tasca docent i, potser, no m’haurien ajudat tants dels meus deixebles
en la preparació de la bomba atòmica.

Que en els meus
dubtes no estava jo sol, ja en els moments de la Primera Guerra
Mundial, vaig poder comprovar-ho posteriorment quan el 1933 vaig
arribar com a refugiat a Anglaterra. Vaig ser acollit aleshores
amistosament; però Haber que, malgrat els mèrits esmentats també
es va veure obligat a emigrar, va trobar certes resistències. Lord
Rutherford, el fundador de la física nuclear i un dels majors físics
del nostre temps, es resistia a acceptar una invitació per a venir a
casa meva, juntament amb Haber, perquè no volia encaixar la mà del
descobridor de la guerra de gasos.

Amb tot això,
Rutherford havia tingut una gran participació en la defensa del seu
país i no era de cap de les maneres un pacifista. Però havia traçat
una frontera, més enllà de la qual un mitjà de destrucció no
podia ja emprar-se com a arma militar. Jo crec que va deure de
fonamentar la seva posició en el convenciment que sense una
"frontera moral" per a la utilització de les armes no
podria existir cap frontera per a la destrucció, la qual cosa
donaria lloc al perill de la fi de la vida civilitzada a la Terra.

Aquesta posició
és correcta. La guerra de gasos va ser una derrota moral decisiva
per a la humanitat. Encara que no es va emprar en la Segona Guerra
Mundial, i tot i que la Convenció de Ginebra ho va prohibir, tots
els alts comandaments militars van crear organitzacions per a
l’estudi de la guerra amb verins i per a l’estudi dels mitjans de
destrucció biològics i químics. Difícilment es retrocediria
davant del seu ús si aquests mitjans demostraren els seus avantatges
militars.

Esteu d’acord amb la postura de Born?
Penseu que la guerra de gasos va ser una derrota moral decisiva per a
la humanitat? O aquesta derrota moral ja l’havíem patit molt abans?
I Rutherford? Tenint en compte que va treballar en la detecció de
submarins mitjançant ones sonores (precursor per tant del sonar), no
seria tan culpable de participar en la guerra com Haber? On és la
línia en allò que és moral utilitzar en una guerra i en allò que
no ho és?

Fonts:
DURÁN, Antonio J. (2009).
Pasiones, piojos, dioses… y matemáticas. Barcelona:
Destino

PRESTON, Diana (2008).
Antes de Hiroshima: De Marie Curie a la bomba atómica.
Barcelona: Tusquets Editores.

BORN, Max (1968).
La responsabilidad del científico. Barcelona:
Editorial Labor.

ASIMOV, Isaac (1987).
Enciclopedia biográfica de Ciencia y Tecnología.
Madrid: Alianza Editorial.

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.