Radioactivitat i probabilitat

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook 

La
radioactivitat és una explosió del nucli atòmic. I cal recordar
que és en el nucli on es troba gairebé tota la massa i energia de
l’àtom. L’explosió es produeix de manera sobtada i aleatòria i
allibera un milió de vegades més energia per àtom que el TNT. En
cas que sigui una fissió, el factor ascendeix a 20 milions. I aquí
rau el seu perill: en la descomunal energia que alliberen. La
radiació són els fragments que han sortit a causa d’aquella
explosió. Quan aquests fragments entren en els nostres cossos fan
miques tot el que troben, destrossen les molècules. I si maten una
quantitat suficient de cèl·lules, el nostre cos mor. I és
d’aquestes qüestions que us vull parlar en la nostra història
d’avui.

[@more@]


Què
fa exactament la radiació en els nostres cossos? Quins danys
provoca? El principal problema és que afecta el nostre ADN. Tenim
una sèrie de gens específics que ordenen les cèl·lules que parin
de dividir-se. La divisió es reinicia per motius especials, per
exemple, per a guarir una ferida o per a recuperar sang perduda. Una
vegada complerta aquesta funció, els gens reguladors tornen a
ordenar les cèl·lules que parin de dividir-se. Atesa la importància
d’aquesta funció, són diversos els gens que poden acomplir-la. Si
un individu exposat a radiació té la immensa mala sort que tots els
seus gens reguladors resulten danyats, les cèl·lules del seu
organisme tornarien a dividir-se i a créixer a ple ritme sense que
res no les aturés. A aquest creixement descontrolat l’anomenem
càncer.

I
clar, això és possible que ens passi amb molt poca radiació o amb
molta; la diferència està en la probabilitat. Com més dosi se’n
rep, més gran és la probabilitat que inhabilitem aquests gens
específics i que tinguem càncer, però la probabilitat existeix,
sigui quina sigui la dosi. I ningú no es lliura de la
radioactivitat, almenys, d’una mica.

Per
a començar, nosaltres mateixos som radioactius. Radiem a raó de
5.000 electrons d’alta energia (anomenats raigs beta) per segon. En
el cos humà hi ha una gran varietat d’elements químics i les
proporcions dels isòtops que en són radioactius són les mateixes
que es donen en la resta de la Natura. Per exemple, el 0,012% de
potassi que tenim, és potassi 40. És poc, però aquí és. Els
aliments que més potassi ens proporcionen són els plàtans- Si
considerem només el carboni que tenim, veiem que suportem unes
120.000 desintegracions nuclears per minut, cada una de les quals
emet un raig beta que danya les cèl·lules properes que estiguin per
allà. Hi ha radioactivitat en els aliments, en el potassi de les
roques, el radiocarboni de l’aire, l’urani, el tori natural, etc.

Dèiem
que l’important és la dosi que en rebem. Doncs bé, el primer que
hem de fer és quantificar-la i per a això tenim diferents unitats
que solen ser el rem i el sievert. L’equivalència és senzilla: 100
rem és 1 sievert. Doncs bé, el normal, entenent per normal el que
hi hauria sense que l’home hagués posat la seva tecnologia en marxa,
és que rebem 0,2 rem per any. Aquesta dosi no ha d’espantar-nos:
l’estem rebent tota la vida i no sembla que ens afecti gaire.

Una
dosi de menys de 100 rem no provoca cap símptoma. És el llindar en
què el cos és capaç de reconstruir-se gairebé al 100%. Si algú
rep en tot el cos una dosi de 200 rem és probable que ni ho noti. El
seu cos repararà les lesions i ni tan sols es posarà malalt. I més
o menys en aquest nivell de dosis comencen els problemes. Si es reben
més de 200 rem la persona emmalaltirà. La malaltia es coneix com
"radiotoxèmia" o "malaltia radioactiva". Li
caurà gairebé tot el cabell, patirà nàusees i se sentirà
esgotat. Això passa perquè l’organisme dedica tant d’esforç a
arreglar els desperfectes, que es veu obligat a reduir altres
activitats de gran exigència energètica, com la digestió. Les
dosis per sobre de 200 rem tenen moltes probabilitats de ser letals.
A 300 rem, la probabilitat de mort arriba al 50% després de 30 dies.
Una dosi de 1.000 rem incapacitaria a qualsevol persona en unes hores
i la probabilitat de mort és del 100% en 14 dies.

A
la
Wikipedia
ho teniu tot explicat amb més detall.

Alguns
malalts es neguen a rebre radioteràpia per por de la radiació, però
és un error. Qui ha de tenir por són les cèl·lules canceroses, ja
que són més vulnerables a la radiació que les cèl·lules normals,
probablement, perquè dediquen tota la seva energia metabòlica a
créixer i no a reparar els danys soferts. Per això, un dels
tractaments anticancerosos més eficaços és sotmetre el pacient a
tanta radiació com pugui suportar.

Aquí
es presenta una paradoxa. Se suposa que com més radiació rebem, més
probabilitat tindrem de desenvolupar càncer i morir per la seva
causa. Així que, donada una petita dosi de radiació, la
probabilitat que afecti un dels gens reguladors no és nul·la. Com
més gran sigui la dosi, més probabilitat, i de forma proporcional;
però hi ha un límit: els exposats al 100% de la dosi cancerígena
mai no contrauen càncer, perquè moren abans, de radiotoxèmia. Per
tant, podem considerar aquesta mort com una causa diferent del
càncer.

I
s’ha d’afegir una altra dada. Prop d’un 20% dels éssers humans moren
de càncer contret per causes desconegudes. Quan rebem
radioactivitat, el que fem és augmentar aquest 20%. Per exemple, si
un individu es veu exposat a 100 rem, hem augmentat aquest risc fins
al 24% (tot això, per descomptat, és aproximat).

Per
exemple, els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van rebre, de
mitjana, una dosi de 20 rem. Segons els càlculs més acceptats, la
probabilitat de patir càncer va augmentar en un 0,8%. Així doncs,
dels 100.000 supervivents, 800 van contraure un càncer extra. Si ho
comparem amb el nombre de morts provocades per l’efecte de la mateixa
explosió, el foc i la radiotoxèmia, la xifra va oscil·lar entre
50.000 i 100.000 persones. Dels supervivents, molts van contraure
càncer, no la immensa majoria, per causes directament relacionades
amb la bomba. Tot i així, qualsevol que hagi agafat un càncer
posterior a les bombes atòmiques hi donarà les culpes sense
pensar-s’ho dues vegades. Segons els càlculs més fiables, de totes
les víctimes de la bomba atòmica d’Hiroshima, menys d’un 2% va
morir de càncer a causa de la radiació.

Un
altre exemple clàssic, molt citat, és Txernòbil. Gairebé tots els
estralls es van produir a les primeres setmanes. Atès que els nuclis
exploten una sola vegada, la radioactivitat es consumeix, descendeix
amb el temps. De fet, al cap de 15 minuts, ja havia descendit a una
quarta part del seu valor inicial. Passats tres mesos, a un 1%. Avui
en queden algunes restes. Es calcula que unes 30.000 persones que es
trobaven a prop de la central van rebre una dosi d’uns 45 rem per
cap, similar a la que van rebre els supervivents d’Hiroshima. Aquesta
quantitat és massa petita per a provocar mort per radiotoxèmia, ja
que la probabilitat d’augmentar el càncer d’aquelles persones va ser
d’un 1.8% extra, la qual cosa significa unes 500 morts addicionals
per càncer. El Govern Soviètic va decidir evacuar totes aquelles
zones en què una persona rebés una dosi de 35 rem o més al llarg
de la seva vida. Avui dia, la radioactivitat d’aquell lloc ha
descendit en tota la regió a un valor molt per sota d’1 rem anual,
per la qual cosa, en principi, la gent podria tornar a les seves
llars.

La
pregunta és: va ser justificada aquella evacuació? Vegem, la
probabilitat de contraure càncer d’aquelles persones va passar de
ser del 20% al 21,8%. Ara us faig una pregunta. Si us diguessin que a
la zona on viviu hi ha una probabilitat de contraure càncer d’un
21,8%, en lloc d’un 20%, abandonaríeu les vostres cases? Us recordo
que estem parlant d’aproximadament 500 morts extra per cada 30.000
persones.

El
2006, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica va fer públic
el seu resultat més fidedigne de la dosi total emesa durant aquell
succés: deu milions de rem. Per descomptat, aquesta xifra no va a
una sola persona, sinó que es reparteix per tot arreu, allà on el
vent s’ho va poder emportar. Llavors, els resultats són que el
nombre de morts provocades per l’accident de Txernòbil serà d’uns
4.000 càncers addicionals en tota la zona per la qual es va escampar
la radioactivitat. I 500 d’aquelles 4.000 de la regió de Txernòbil.
No és per preocupar-s’hi, però hi ha una paradoxa estranya: en
aquella regió hi havia més morts i dues raons eren les afeccions
cardíaques derivades del tabac i de l’alcohol. Bé, no vaig a negar
que aquell accident va ser tràgic, però ni la meitat d’altres no
menys tràgics.

El
problema d’aquests temes és que els criteris són molt baixos i que
ja existeix una radioactivitat natural en el medi ambient. I el
problema és on fixem el límit. Per exemple, a la ciutat de Denver,
EUA, els seus habitants tenen una exposició de 0,1 rem més que els
habitants de Nova York. Com a conseqüència, qualsevol persona que
viu o treballa a Denver té una probabilitat de patir càncer de
20,004%, mentre que els de Nova York d’un 20%. Si hi ha 2,4 milions
d’habitants en aquella ciutat i no l’evacuem, provocarem 4.800
càncers extra, és a dir, més morts previstes que les provocades
per l’accident de Txernòbil! No evacuaríeu immediatament la ciutat
de Denver?

Sigui
com sigui, ningú no sembla molt alarmat i malgrat aquest increment
natural, resulta que a Denver es registren menys morts per càncer
que en altres parts del país.

Parlem
ara del caràcter de la radiació en funció dels elements que hi
considerem. N’hi ha que tenen una vida llarga i altres, de curta. Els
materials de vida més curta alliberen la seva energia de forma molt
ràpida, mentre que els de vida més llarga l’alliberen molt a poc a
poc. És a dir, a igualtat de nombre d’àtoms, un material amb una
semivida més llarga, és menys perillós que un amb una semivida més
curta, ja que aquest darrer ho allibera tot de cop, mentre que
l’altre ho fa a poc a poc i ens afectarà molt menys. No obstant
això, s’ha de tenir en compte que s’ha d’emmagatzemar-lo en algun
lloc per a protegir-nos dels seus efectes. Vegem alguns exemples.

Perquè
els rellotges brillin en la foscor se sol utilitzar triti, que té
una semivida de 12 anys. Això significa que dins de 12 anys, la
brillantor s’haurà reduït a la meitat. Però clar, qui recordarà
la brillantor original d’un rellotge 12 anys després?

Un
altre exemple: el iode 131. La seva semivida és de 8 dies. Això
significa que la meitat de la seva activitat haurà desaparegut en 8
dies; però compte, que l’altra meitat segueix fent estralls.
Passades deu semivides l’activitat s’haurà reduït a una mil·lèsima
part. El motiu pel qual el iode és tan perillós és perquè en
tenir una semivida tan curta, la dosi emesa en aquest temps és molt
elevada. El iode es concentra en la glàndula tiroide, on la seva
radiació en provoca el càncer. La major part dels càncers
identificables provocats per l’incident de Txernòbil van ser
precisament de tiroide. Si alguna vegada us exposeu a iode
radioactiu, el que heu de fer és prendre al més aviat unes quantes
píndoles de iode (per descomptat, de iode no radioactiu). La vostra
glàndula se saturarà i no acceptarà més iode, i així no podrà
absorbir el radioactiu. Només que prengueu aquestes píndoles unes
poques setmanes (mentre que el radioactiu perd la seva activitat)
reduireu molt les probabilitats d’un càncer. Hi ha persones que
creuen que les píndoles de iode protegeixen dels residus d’un
reactor nuclear. És fals, ja que si aquests residus tenen més de 10
setmanes, podem dir que el iode radioactiu ha desaparegut. El
problema el trobem amb altres materials que tenen vides mitjanes més
llargues.

Un
altre exemple, el material utilitzat per a
assassinar
Alexander Litvinenko

era poloni 210, que té una semivida de 100 dies. Imaginem que el
material hagués tingut una semivida de dos dies. L’assassí s’hauria
vist massa constret pel temps disponible per a administrar-lo-hi;
d’altra banda, una semivida massa llarga hagués significat que la
dosi no hauria estat administrada de manera prou ràpida per a matar
la seva víctima en un interval curt de temps. Aleshores, quins
materials són més perillosos radioactivament parlant? Doncs els
d’una semivida ni molt curta ni molt llarga. L’assassí va jutjar que
cent dies era una vida òptima.

El
plutoni 239, procedent de les centrals nuclears, té una semivida de
24.000 anys. A igualtat de quantitats, l’estronci 90 és molt més
perillós, perquè la seva és de 30 anys. L’estronci 90 o el cesi
137, en tenir la semivida de 30 anys emeten tot el seu poder
radioactiu en el que dura una vida humana. Per aquest motiu és,
potser, el material més perillós.

El
carboni 14, del qual posseïm una certa quantitat en el cos, té una
semivida de 5.730 anys. Això significa que no tot ell ens afecta,
sinó una part, ja que el quedi radioactiu una vegada hàgim mort ja
no hi compta. Imaginem que ens trobem amb les despulles d’un ésser
viu. Si la seva radioactivitat és quatre vegades inferior a la del
mateix animal viu, significa que aquell fòssil té dues semivides,
això és, uns 10.000 anys. Però clar, això ens serveix fins a 10
semivides. A partir d’aquí, hem d’emprar altres mètodes, així que
per al carboni 14 sol tenim un marge de fins a 57.300 anys.

El
fluor 18 té una semivida d’una mica menys de dues hores. S’empra com
a contrast per a fer
PET
per a classificar malalts d’Alzheimer de manera precoç. L’àtom es
fixa a una molècula que va al cervell, on s’instal·la i ens permet
de reconstruir la imatge. Prop de vint hores després, és a dir,
després de més de 10 períodes de semidesintegració, ja no queda
en el cos pràcticament gens del fluor 18. Sí, el malalt rep una
petita dosi, però el benefici de saber si té Alzheimer de forma
precoç millora amb escreix els seus inconvenients.

La
radioactivitat té més aplicacions. Per exemple, els aliments, a
vegades, es tracten amb radiació per a eliminar bacteris, virus o
insectes; i el procediment no els torna radioactius. L’Organització
Mundial de la Salut ha declarat que no presenta cap perill.

Dèiem
abans que tots nosaltres som radioactius. Fora que estiguem morts, i
en aquest cas la nostra radiació hauria anat descendint i podríem
saber, a través de la radiació romanent, el temps que fa que vam
morir. En això consisteix la datació per radiocarboni. L’alcohol
també és radioactiu. Almenys el que bevem. El de la farmaciola no
sol ser-ho, llevat que s’hagi obtingut biològicament, és a dir, de
la fusta.

Vegem,
el petroli ha trigat més de 50.000 semivides del carboni 14 (280
milions d’anys) a formar-se i durant tot aquest temps el carboni
radioactiu ha desaparegut gairebé per complet. Hi ha carboni 12,
però del 14 no en queda ni rastre. Dels combustibles fòssils podem
obtenir-ne alcohol, i si féssim una beguda alcohòlica a partir
d’aquest alcohol, la beguda no seria radioactiva. Als EUA està
prohibit treure l’alcohol del petroli per a fer begudes. De fet,
l’Oficina d’Alcohol, Tabac, Armes de Foc i Explosius dels EUA
analitza el vi, la ginebra i el whisky per a determinar-ne la
radioactivitat. Si un quinto de whisky (uns 3/4 de litre) no emet com
a mínim 400 raigs beta per minuts, la beguda no es considera apta.

Mentre
que la benzina extreta del petroli no és radioactiva, els
biocombustibles, fets de blat de mor, canya de sucre o altres
cultius, sí que en són. Però no us alarmeu, no són radioactius en
una dosi perillosa per a l’home, però sí que permet saber-ne si
l’origen és vegetal.

Fonts:
Lozano
Leyva, Manuel
(2009)
Nucleares,
¿por qué no?: como afrontar el futuro de la energía.
Barcelona:
Debate

Miller,
Richard A.

(2009)
Física
para futuros presidentes.
Barcelona:
Antoni Bosch



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Radioactivitat i probabilitat

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

 

La radioactivitat és una explosió del nucli atòmic. I cal recordar que és en el nucli on es troba gairebé tota la massa i energia del’àtom. L’explosió es produeix de manera sobtada i aleatòria iallibera un milió de vegades més energia per àtom que el TNT. Encas que sigui una fissió, el factor ascendeix a 20 milions. I aquírau el seu perill: en la descomunal energia que alliberen. Laradiació són els fragments que han sortit a causa d’aquellaexplosió. Quan aquests fragments entren en els nostres cossos fanmiques tot el que troben, destrossen les molècules. I si maten unaquantitat suficient de cèl·lules, el nostre cos mor. I ésd’aquestes qüestions que us vull parlar en la nostra històriad’avui.[@more@]

Quèfa exactament la radiació en els nostres cossos? Quins danysprovoca? El principal problema és que afecta el nostre ADN. Tenimuna sèrie de gens específics que ordenen les cèl·lules que parinde dividir-se. La divisió es reinicia per motius especials, perexemple, per a guarir una ferida o per a recuperar sang perduda. Unavegada complerta aquesta funció, els gens reguladors tornen aordenar les cèl·lules que parin de dividir-se. Atesa la importànciad’aquesta funció, són diversos els gens que poden acomplir-la. Siun individu exposat a radiació té la immensa mala sort que tots elsseus gens reguladors resulten danyats, les cèl·lules del seuorganisme tornarien a dividir-se i a créixer a ple ritme sense queres no les aturés. A aquest creixement descontrolat l’anomenemcàncer.

Iclar, això és possible que ens passi amb molt poca radiació o ambmolta; la diferència està en la probabilitat. Com més dosi se’nrep, més gran és la probabilitat que inhabilitem aquests gensespecífics i que tinguem càncer, però la probabilitat existeix,sigui quina sigui la dosi. I ningú no es lliura de laradioactivitat, almenys, d’una mica.

Pera començar, nosaltres mateixos som radioactius. Radiem a raó de5.000 electrons d’alta energia (anomenats raigs beta) per segon. Enel cos humà hi ha una gran varietat d’elements químics i lesproporcions dels isòtops que en són radioactius són les mateixesque es donen en la resta de la Natura. Per exemple, el 0,012% depotassi que tenim, és potassi 40. És poc, però aquí és. Elsaliments que més potassi ens proporcionen són els plàtans- Siconsiderem només el carboni que tenim, veiem que suportem unes120.000 desintegracions nuclears per minut, cada una de les qualsemet un raig beta que danya les cèl·lules properes que estiguin perallà. Hi ha radioactivitat en els aliments, en el potassi de lesroques, el radiocarboni de l’aire, l’urani, el tori natural, etc.

Dèiemque l’important és la dosi que en rebem. Doncs bé, el primer quehem de fer és quantificar-la i per a això tenim diferents unitatsque solen ser el rem i el sievert. L’equivalència és senzilla: 100rem és 1 sievert. Doncs bé, el normal, entenent per normal el quehi hauria sense que l’home hagués posat la seva tecnologia en marxa,és que rebem 0,2 rem per any. Aquesta dosi no ha d’espantar-nos:l’estem rebent tota la vida i no sembla que ens afecti gaire.

Unadosi de menys de 100 rem no provoca cap símptoma. És el llindar enquè el cos és capaç de reconstruir-se gairebé al 100%. Si algúrep en tot el cos una dosi de 200 rem és probable que ni ho noti. Elseu cos repararà les lesions i ni tan sols es posarà malalt. I méso menys en aquest nivell de dosis comencen els problemes. Si es rebenmés de 200 rem la persona emmalaltirà. La malaltia es coneix com"radiotoxèmia" o "malaltia radioactiva". Licaurà gairebé tot el cabell, patirà nàusees i se sentiràesgotat. Això passa perquè l’organisme dedica tant d’esforç aarreglar els desperfectes, que es veu obligat a reduir altresactivitats de gran exigència energètica, com la digestió. Lesdosis per sobre de 200 rem tenen moltes probabilitats de ser letals.A 300 rem, la probabilitat de mort arriba al 50% després de 30 dies.Una dosi de 1.000 rem incapacitaria a qualsevol persona en unes horesi la probabilitat de mort és del 100% en 14 dies.

Ala Wikipediaho teniu tot explicat amb més detall.

Algunsmalalts es neguen a rebre radioteràpia per por de la radiació, peròés un error. Qui ha de tenir por són les cèl·lules canceroses, jaque són més vulnerables a la radiació que les cèl·lules normals,probablement, perquè dediquen tota la seva energia metabòlica acréixer i no a reparar els danys soferts. Per això, un delstractaments anticancerosos més eficaços és sotmetre el pacient atanta radiació com pugui suportar.

Aquíes presenta una paradoxa. Se suposa que com més radiació rebem, mésprobabilitat tindrem de desenvolupar càncer i morir per la sevacausa. Així que, donada una petita dosi de radiació, laprobabilitat que afecti un dels gens reguladors no és nul·la. Commés gran sigui la dosi, més probabilitat, i de forma proporcional;però hi ha un límit: els exposats al 100% de la dosi cancerígenamai no contrauen càncer, perquè moren abans, de radiotoxèmia. Pertant, podem considerar aquesta mort com una causa diferent delcàncer.

Is’ha d’afegir una altra dada. Prop d’un 20% dels éssers humans morende càncer contret per causes desconegudes. Quan rebemradioactivitat, el que fem és augmentar aquest 20%. Per exemple, siun individu es veu exposat a 100 rem, hem augmentat aquest risc finsal 24% (tot això, per descomptat, és aproximat).

Perexemple, els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van rebre, demitjana, una dosi de 20 rem. Segons els càlculs més acceptats, laprobabilitat de patir càncer va augmentar en un 0,8%. Així doncs,dels 100.000 supervivents, 800 van contraure un càncer extra. Si hocomparem amb el nombre de morts provocades per l’efecte de la mateixaexplosió, el foc i la radiotoxèmia, la xifra va oscil·lar entre50.000 i 100.000 persones. Dels supervivents, molts van contraurecàncer, no la immensa majoria, per causes directament relacionadesamb la bomba. Tot i així, qualsevol que hagi agafat un càncerposterior a les bombes atòmiques hi donarà les culpes sensepensar-s’ho dues vegades. Segons els càlculs més fiables, de totesles víctimes de la bomba atòmica d’Hiroshima, menys d’un 2% vamorir de càncer a causa de la radiació.

Unaltre exemple clàssic, molt citat, és Txernòbil. Gairebé tots elsestralls es van produir a les primeres setmanes. Atès que els nuclisexploten una sola vegada, la radioactivitat es consumeix, descendeixamb el temps. De fet, al cap de 15 minuts, ja havia descendit a unaquarta part del seu valor inicial. Passats tres mesos, a un 1%. Avuien queden algunes restes. Es calcula que unes 30.000 persones que estrobaven a prop de la central van rebre una dosi d’uns 45 rem percap, similar a la que van rebre els supervivents d’Hiroshima. Aquestaquantitat és massa petita per a provocar mort per radiotoxèmia, jaque la probabilitat d’augmentar el càncer d’aquelles persones va serd’un 1.8% extra, la qual cosa significa unes 500 morts addicionalsper càncer. El Govern Soviètic va decidir evacuar totes aquelleszones en què una persona rebés una dosi de 35 rem o més al llargde la seva vida. Avui dia, la radioactivitat d’aquell lloc hadescendit en tota la regió a un valor molt per sota d’1 rem anual,per la qual cosa, en principi, la gent podria tornar a les sevesllars.

Lapregunta és: va ser justificada aquella evacuació? Vegem, laprobabilitat de contraure càncer d’aquelles persones va passar deser del 20% al 21,8%. Ara us faig una pregunta. Si us diguessin que ala zona on viviu hi ha una probabilitat de contraure càncer d’un21,8%, en lloc d’un 20%, abandonaríeu les vostres cases? Us recordoque estem parlant d’aproximadament 500 morts extra per cada 30.000persones.

El2006, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica va fer públicel seu resultat més fidedigne de la dosi total emesa durant aquellsuccés: deu milions de rem. Per descomptat, aquesta xifra no va auna sola persona, sinó que es reparteix per tot arreu, allà on elvent s’ho va poder emportar. Llavors, els resultats són que elnombre de morts provocades per l’accident de Txernòbil serà d’uns4.000 càncers addicionals en tota la zona per la qual es va escamparla radioactivitat. I 500 d’aquelles 4.000 de la regió de Txernòbil.No és per preocupar-s’hi, però hi ha una paradoxa estranya: enaquella regió hi havia més morts i dues raons eren les afeccionscardíaques derivades del tabac i de l’alcohol. Bé, no vaig a negarque aquell accident va ser tràgic, però ni la meitat d’altres nomenys tràgics.

Elproblema d’aquests temes és que els criteris són molt baixos i queja existeix una radioactivitat natural en el medi ambient. I elproblema és on fixem el límit. Per exemple, a la ciutat de Denver,EUA, els seus habitants tenen una exposició de 0,1 rem més que elshabitants de Nova York. Com a conseqüència, qualsevol persona queviu o treballa a Denver té una probabilitat de patir càncer de20,004%, mentre que els de Nova York d’un 20%. Si hi ha 2,4 milionsd’habitants en aquella ciutat i no l’evacuem, provocarem 4.800càncers extra, és a dir, més morts previstes que les provocadesper l’accident de Txernòbil! No evacuaríeu immediatament la ciutatde Denver?

Siguicom sigui, ningú no sembla molt alarmat i malgrat aquest incrementnatural, resulta que a Denver es registren menys morts per càncerque en altres parts del país.

Parlemara del caràcter de la radiació en funció dels elements que hiconsiderem. N’hi ha que tenen una vida llarga i altres, de curta. Elsmaterials de vida més curta alliberen la seva energia de forma moltràpida, mentre que els de vida més llarga l’alliberen molt a poc apoc. És a dir, a igualtat de nombre d’àtoms, un material amb unasemivida més llarga, és menys perillós que un amb una semivida méscurta, ja que aquest darrer ho allibera tot de cop, mentre quel’altre ho fa a poc a poc i ens afectarà molt menys. No obstantaixò, s’ha de tenir en compte que s’ha d’emmagatzemar-lo en algunlloc per a protegir-nos dels seus efectes. Vegem alguns exemples.

Perquèels rellotges brillin en la foscor se sol utilitzar triti, que téuna semivida de 12 anys. Això significa que dins de 12 anys, labrillantor s’haurà reduït a la meitat. Però clar, qui recordaràla brillantor original d’un rellotge 12 anys després?

Unaltre exemple: el iode 131. La seva semivida és de 8 dies. Aixòsignifica que la meitat de la seva activitat haurà desaparegut en 8dies; però compte, que l’altra meitat segueix fent estralls.Passades deu semivides l’activitat s’haurà reduït a una mil·lèsimapart. El motiu pel qual el iode és tan perillós és perquè entenir una semivida tan curta, la dosi emesa en aquest temps és moltelevada. El iode es concentra en la glàndula tiroide, on la sevaradiació en provoca el càncer. La major part dels càncersidentificables provocats per l’incident de Txernòbil van serprecisament de tiroide. Si alguna vegada us exposeu a ioderadioactiu, el que heu de fer és prendre al més aviat unes quantespíndoles de iode (per descomptat, de iode no radioactiu). La vostraglàndula se saturarà i no acceptarà més iode, i així no podràabsorbir el radioactiu. Només que prengueu aquestes píndoles unespoques setmanes (mentre que el radioactiu perd la seva activitat)reduireu molt les probabilitats d’un càncer. Hi ha persones quecreuen que les píndoles de iode protegeixen dels residus d’unreactor nuclear. És fals, ja que si aquests residus tenen més de 10setmanes, podem dir que el iode radioactiu ha desaparegut. Elproblema el trobem amb altres materials que tenen vides mitjanes mésllargues.

Unaltre exemple, el material utilitzat per a assassinarAlexander Litvinenkoera poloni 210, que té una semivida de 100 dies. Imaginem que elmaterial hagués tingut una semivida de dos dies. L’assassí s’hauriavist massa constret pel temps disponible per a administrar-lo-hi;d’altra banda, una semivida massa llarga hagués significat que ladosi no hauria estat administrada de manera prou ràpida per a matarla seva víctima en un interval curt de temps. Aleshores, quinsmaterials són més perillosos radioactivament parlant? Doncs elsd’una semivida ni molt curta ni molt llarga. L’assassí va jutjar quecent dies era una vida òptima.

Elplutoni 239, procedent de les centrals nuclears, té una semivida de24.000 anys. A igualtat de quantitats, l’estronci 90 és molt mésperillós, perquè la seva és de 30 anys. L’estronci 90 o el cesi137, en tenir la semivida de 30 anys emeten tot el seu poderradioactiu en el que dura una vida humana. Per aquest motiu és,potser, el material més perillós.

Elcarboni 14, del qual posseïm una certa quantitat en el cos, té unasemivida de 5.730 anys. Això significa que no tot ell ens afecta,sinó una part, ja que el quedi radioactiu una vegada hàgim mort jano hi compta. Imaginem que ens trobem amb les despulles d’un ésserviu. Si la seva radioactivitat és quatre vegades inferior a la delmateix animal viu, significa que aquell fòssil té dues semivides,això és, uns 10.000 anys. Però clar, això ens serveix fins a 10semivides. A partir d’aquí, hem d’emprar altres mètodes, així queper al carboni 14 sol tenim un marge de fins a 57.300 anys.

Elfluor 18 té una semivida d’una mica menys de dues hores. S’empra coma contrast per a fer PETper a classificar malalts d’Alzheimer de manera precoç. L’àtom esfixa a una molècula que va al cervell, on s’instal·la i ens permetde reconstruir la imatge. Prop de vint hores després, és a dir,després de més de 10 períodes de semidesintegració, ja no quedaen el cos pràcticament gens del fluor 18. Sí, el malalt rep unapetita dosi, però el benefici de saber si té Alzheimer de formaprecoç millora amb escreix els seus inconvenients.

Laradioactivitat té més aplicacions. Per exemple, els aliments, avegades, es tracten amb radiació per a eliminar bacteris, virus oinsectes; i el procediment no els torna radioactius. L’OrganitzacióMundial de la Salut ha declarat que no presenta cap perill.

Dèiemabans que tots nosaltres som radioactius. Fora que estiguem morts, ien aquest cas la nostra radiació hauria anat descendint i podríemsaber, a través de la radiació romanent, el temps que fa que vammorir. En això consisteix la datació per radiocarboni. L’alcoholtambé és radioactiu. Almenys el que bevem. El de la farmaciola nosol ser-ho, llevat que s’hagi obtingut biològicament, és a dir, dela fusta.

Vegem,el petroli ha trigat més de 50.000 semivides del carboni 14 (280milions d’anys) a formar-se i durant tot aquest temps el carboniradioactiu ha desaparegut gairebé per complet. Hi ha carboni 12,però del 14 no en queda ni rastre. Dels combustibles fòssils podemobtenir-ne alcohol, i si féssim una beguda alcohòlica a partird’aquest alcohol, la beguda no seria radioactiva. Als EUA estàprohibit treure l’alcohol del petroli per a fer begudes. De fet,l’Oficina d’Alcohol, Tabac, Armes de Foc i Explosius dels EUAanalitza el vi, la ginebra i el whisky per a determinar-ne laradioactivitat. Si un quinto de whisky (uns 3/4 de litre) no emet coma mínim 400 raigs beta per minuts, la beguda no es considera apta.

Mentreque la benzina extreta del petroli no és radioactiva, elsbiocombustibles, fets de blat de mor, canya de sucre o altrescultius, sí que en són. Però no us alarmeu, no són radioactius enuna dosi perillosa per a l’home, però sí que permet saber-ne sil’origen és vegetal.

Fonts:
LozanoLeyva, Manuel (2009)Nucleares,¿por qué no?: como afrontar el futuro de la energía. Barcelona:Debate
Miller,Richard A.(2009) Físicapara futuros presidentes. Barcelona:Antoni Bosch

 



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.