Placebo, de Dylan Evans

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

El llibre que us comentaré
avui tracta, com indica el seu títol, de l’efecte placebo. Sembla
que algunes parts del cervell estan dissenyades per a secretar certs
agents químics en la sang, que els glòbuls blancs incorporen per a,
seguidament, modificar el seu comportament. I aquest efecte s’ha de
tenir en compte sempre que es facin afirmacions del tipus: aquest
medicament o aquesta acció funcionen, o no. Us en faig l’habitual
resum.

[@more@]
L’autor exposa en diferents parts del llibre la
següent idea: els assaigs clínics que solen fer-se amb un
experiment de doble
cec
, amb un grup al qual se li dóna el medicament autèntic i
amb un altre, de control, al qual se li dóna el placebo, són
incomplets. Hi hauria d’existir un tercer grup al qual no se li donés
res en absolut, per a veure si així es podria diferenciar del grup
al qual se li ha donat el placebo. D’aquesta manera, sí que podríem
controlar si l’efecte placebo realment funciona.

De fet, ja és conegut fa molt de temps. Per
exemple, el 1807, Thomas Jefferson va escriure en el seu diari que un
dels millors metges que havia conegut en la seva vida li havia
assegurat que "administrava més píndoles de pa, gotes d’aigua
tintada i cendres de nous que de tota la resta de medicaments junts".

Però si parlem d’assaigs clínics, per a descartar
l’efecte placebo hem de parlar d’estadística. Alguns historiadors
afirmen que va haver una revolució, no menys influent que la
revolució científica al segle XVII: una "revolució
probabilística", però que fou força lenta. La investigació
de les intervencions terapèutiques, en aquest aspecte, no es van
iniciar fins a la dècada de 1720. Qui ho va fer, va ser el físic
francès James
Jurin
després de comparar la mortalitat de les persones
vacunades amb les que morien de verola sense haver-se’n vacunat. No
va tenir èxit i els seus col·legues gairebé no van prestar atenció
a les seves troballes. De fet, la vacuna de la verola no es va
legalitzar fins al 1769.

La mateixa desconfiança en els mètodes estadístics
va conduir els metges vienesos a refusar les recomanacions d’Ignaz
Semmelweis
, quan va advertir que la mortalitat de les parteres
era molt més alta a l’ala de l’hospital gestionada per metges i
estudiants de medicina, que a la gestionada per les joves que es
preparaven per a ser llevadores. Malgrat l’evidència estadística,
els col·legues de Semmelweis van trigar algunes dècades a acceptar
les mesures que hi proposava.

El 1860, Joseph Lister va publicar una sèrie
d’articles per a mostrar que l’administració d’antisèptics a la
Royal Infirmary de Glasgow
havia reduït la mortalitat per amputació, però fins al final del
segle l’stablishment mèdic no va acceptar els seus
descobriments.

Abans del segle XX, els progenitors de l’assaig
clínic van establir el principi bàsic de comparar diversos grups de
pacients sotmesos a tractaments diferents. Al segle XX, es van
introduir dues millores: l’aleatorietat i el grup de control amb
placebos. La primera era que els pacients havien de ser escollits de
manera aleatòria, i el segon que hagués un grup al qual se li donés
una falsa teràpia.

Els pocs assaigs que es van fer abans de la Segona
Guerra Mundial no incloïen un grup de control de placebo, es
limitaven a comparar-ne dos tractaments o a esbrinar que succeïa
quan no se n’aplicava cap. Els placebos es van emprar com a mecanisme
de control en els estudis d’efectes de substàncies com la cafeïna
en voluntaris sans, però la majoria de metges consideraven poc ètica
la idea d’ocultar deliberadament a algú que es trobava malalt i en
perill de mort que, en realitat, només se sotmetien a un presumpte
tractament.

Va ser Henry
Beecher
qui va representar el paper fonamental per a convèncer
els metges que era tant ètic, com necessari. A les objeccions
ètiques va respondre que un placebo no era el mateix que no fer res.
Allà a la dècada dels 50, Beecher i altres ja havien convençut la
comunitat mèdica, que únicament mitjançant la comparació d’un
tractament real i un de placebo es podia descobrir la veritable
eficàcia del primer. Tot i així, aquest home no
és lliure de controvèrsies
.

I no va ser fins a temps recents, a la dècada dels
70, quan la FDA
(Food and Drug Administration)
va dictaminar que tot nou fàrmac havia de passar per uns determinats
assaigs clínics aleatoritzats i controlats abans que se n’autoritzés
la venda. A la dècada del 80, les publicacions científiques van
seguir l’exemple de la FDA i van exigir que quan un laboratori
declarés l’eficàcia d’un medicament, se li donés suport amb
assaigs científics. Finalment, en la dècada dels 90, va aparèixer
un moviment conegut com "medicina basada en l’evidència",
els defensors del qual instaven els metges de família a fer-ne ús
dels resultats dels assaigs clínics en la pràctica quotidiana.

I no deixa de ser curiós que aquestes coses
evolucionin tan lentament, perquè fa més de cent anys, el 1865,
Claude
Bernard
ja havia dit que:

Tot metge que prova un remei
i guareix els seus pacients s’inclina a pensar que és a causa del
seu tractament. Però el primer que cal preguntar-li és si ha provat
a no fer res, és a dir, a no tractar els pacients; perquè, de quina
altra manera pot saber si el guariment és pel seu tractament o per
la natura?

De vegades, és difícil de comprovar si un
tractament no és més que un placebo, com en el cas de l’acupuntura.
Se suposa que les agulles han de ser inserides en uns punts anomenats
meridians, o línies d’energia, que discorren al llarg del cos.
Aleshores, per a provar-lo, hauria de fer-se un experiment de doble
cec: l’acupuntor hauria de posar en alguns pacients les agulles en la
seva posició correcta, i en un altre grup de control, allunyats dels
meridians. Però clar, l’acupuntor sap quan ho està fent bé i quan
no, el que pot distorsionar els experiments, amb la qual cosa no
podem parlar d’un experiment de doble cec, perquè ni pacient ni
acupuntor haurien de saber si el que s’està fent, s’està fent bé o
no. Aquest experiment, per tant, seria un a cegues, ja que només el
pacient no sap què li estan fent, mentre que sí que ho sabria el
metge.

S’ha de dir que en els pocs experiments que s’han
fet, s’ha observat un alleujament superior a l’atzar en xacres
postoperatòries, mal de queixal i de coll; però no s’ha detectat
gens de milloria en altres casos clínics, com la recuperació d’un
vessament cerebral o l’osteoartritis. L’explicació més òbvia és
que l’efecte placebo només serveix en determinades malalties, però
no en totes.

I el placebo pot ser tan fort que arriba a extrems
increïbles. L’artroscòpia és una intervenció que requereix el
raspament i la neteja de l’articulació dels genolls, que es practica
a pacients amb artritis. Doncs bé, J. Bruce Mosley, cirurgià de la
Universitat Baylor de medicina de Houston, va comptar amb deu
voluntaris, tots militars. Va practicar-ne l’operació estàndard a
dos, a tres els va fer la neteja i no el raspament, i als altres cinc
només els va fer una incisió, sense rentat ni raspament. Ningú, ni
tan sols el mateix Moseley, sabia a quin dels seus pacients faria una
operació o una altra. Moseley no va informar-ne ningú, no els va
dir què havia fet… o què no. Sis mesos després seguien sense
saber-ho. Tots van afirmar que el dolor havia remès i que se sentien
satisfets d’haver-se operat.

Però la clau és que l’assaig clínic no és
parcial, ni està orientat cap a una escola de pensament determinada.
Es basa en idees molt senzilles i així com en el context mèdic hi
ha qui les discuteix, en altres contextos gairebé ningú ho fa. Quan
Ronald Fisher, un dels artífexs de l’estadística moderna, va oferir
una tassa de te a una dona que seia al seu costat, ella es va negar a
acceptar-la perquè preferia posar-hi la llet abans que el te. A
Fisher, el comentari li va semblar força ximple perquè no entenia
on hi havia la diferència. I la dona li va proposar un experiment.
Immediatament, van organitzar un assaig i, per a gran sorpresa de
Fisher, la dona va ser capaç d’identificar força tasses en què
havien vessat la llet abans que el cafè, per a demostrar que hi
havia una diferència. Aquest exemple és de sentit comú, i es veu
clarament que es pot aplicar al te amb la llet o a la medicina. I
aquest assaig no s’adscriu a cap paradigma.

L’irònic del cas és que els (mal anomenats)
professionals de les teràpies alternatives rebutgen els assaigs
clínics. Al seu llibre, L’escàndol de la medicina alternativa,
John Diamond explicava que era com comptar cadires. Aquí les té!
Mil cadires! Quan comencem a comptar-les ens aturen i ens diuen: Hi
dono la meva paraula, aquest és l’aspecte que tenen mil cadires! I
quan insistim a explicar que comptar-les és el mètode més lògic i
objectiu per a saber quantes n’hi ha, el venedor s’ofèn. Doncs el
mateix succeeix amb els assaigs clínics i els professionals de les
teràpies alternatives.

Curiosament, quan uns terapeutes alternatius volen
acusar uns altres, precisament d’alternatius, ho fan, sovint, amb el
terme placebo. Howard Brody, catedràtic de la Universitat de
Michigan, explicava que dos acupuntors coreans es trobaven en una
conferència. S’hi avenien força, fins que van caure-hi que ambdós
practicaven dos estils d’acupuntura lleugerament distints.
Immediatament, un va acusar l’altre de fer una teràpia de placebo.

Els xamans i els bruixots desen els seus secrets
curosament, perquè saben que els seus trucs no funcionarien si les
persones que venen a ells sabessin que, en realitat, no són més que
trucs. Avui, l’ètica dels metges occidentals és molt distinta:
valora l’honradesa i respecta el dret del pacient a saber quines són
les seves opcions de tractament i com funciona. El principi del
consentiment informat governa, o hauria de governar, la pràctica i
la investigació mèdica.

Aquest principi, el del consentiment informat, va
ser consagrat després de la Segona Guerra Mundial. El processament
de 23 metges alemanys als Judicis
de Nuremberg
va reunir testimonis de camps i hospitals nazis i
van recordar amb detall les experiències a què han estat sotmesos:
temperatures gèlides, portats a grans altures, infectats pels tifus
i la malària, injectats amb drogues i verins; i tot, per descomptat,
contra la seva voluntat.

I si sabem tot això, per què molts segueixen
rebutjant l’objectivitat de l’assaig clínic en favor de les teràpies
alternatives? L’autor dóna una possible raó:

Els casos particulars dels
pacients i les seves victòries sobre la malaltia criden molt més la
nostra atenció que l’estadística. Aquesta és la raó per la qual
els llibres d’autoajuda i tractats de filosofies New Age resulten tan
convincents. Els llibres científics seriosos tenen estadístiques,
però a la majoria ens deixen freds i no acaben de convèncer-nos-en.
La immediatesa personal del relat d’una vida sol causar més
impressió que l’eixuta objectivitat d’una massa de xifres.

Requereix veritable força de
voluntat prestar més atenció a les dades estadístiques, però és
precisament el que haurem de fer si el que volem és prendre les
nostres decisions basant-nos en la raó i no en rumors o testimonis
de terceres persones. És possible que les estadístiques no tinguin
romanticisme, però són un remei vital per a la instintiva tendència
humana a deixar-nos convèncer pels casos aïllats i els relats
personals.

Per descomptat, és precís
interpretar-les amb cura, la qual cosa requereix habilitat,
intel·ligència i una atenció pacient als detalls matemàtics. A
més a més, ni tan sols l’assaig clínic més sofisticat garanteix
la veritat. De la mateixa naturalesa de la investigació estadística
es dedueix que d’alguns assaigs clínics es deriven conclusions
falses. El metge i escriptor James Le Fanu va observar que havia
quedat demostrat que la investigació estadística condueix a "una
aplicació de tractaments ineficaços en un 32 % dels casos". La
ironia d’aquest comentari és evident: només coneixerem les errades
de la investigació estadística amb investigació estadística.

Es pot proposar una afirmació
més seriosa, tanmateix, les "proves anecdòtiques" són
encara menys fiables que les estadístiques. L’estadística no és
infal·lible, però en matèria d’investigació mèdica, no comptem
amb una eina millor.

Els placebos tenen un efecte poderós, però mai no
poden amb una malaltia. És a dir, poden aconseguir que ens sentim
millor, però no poden aconseguir que estiguem millor. I també
depenen en gran mesura de la fe que tinguem en el tractament que ens
administrin. De fet, si els pacients s’adonen que estan prenent un
placebo, el poder del mateix es perd. Moltes vegades, els pacients se
n’adonen perquè no tenen els efectes secundaris que provoca el
medicament de veritat.

Un antropòleg occidental capaç de reconèixer els
símbols d’una cerimònia de guariment d’una tribu africana no
experimentarà cap resposta placebo si el xaman del poble l’intenta
guarir. Sempre que l’antropòleg no cregui que la medicina tribal
funciona. És per això que les creences estan íntimament lligades
amb l’efecte placebo. Resumint: els placebos no ajuden si no creiem
que ajuden. I quan el factor creença entra en joc, ja se sap que les
persones estan molt lluny de l’objectivitat i de la raó.

El llibre està bé. No és dels que qualificaria
com a excepcionals, però l’estudi que fa sobre la qüestió és molt
ampli, informatiu, curiós i amè.

Portada del libro

 

Títol: "Placebo"
Autor: Dylan Evans



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Placebo, de Dylan Evans

El llibre que us comentaréavui tracta, com indica el seu títol, de l’efecte placebo. Semblaque algunes parts del cervell estan dissenyades per a secretar certsagents químics en la sang, que els glòbuls blancs incorporen per a,seguidament, modificar el seu comportament. I aquest efecte s’ha detenir en compte sempre que es facin afirmacions del tipus: aquestmedicament o aquesta acció funcionen, o no. Us en faig l’habitualresum.

L’autor exposa en diferents parts del llibre lasegüent idea: els assaigs clínics que solen fer-se amb unexperiment de doblecec, amb un grup al qual se li dóna el medicament autèntic iamb un altre, de control, al qual se li dóna el placebo, sónincomplets. Hi hauria d’existir un tercer grup al qual no se li donésres en absolut, per a veure si així es podria diferenciar del grupal qual se li ha donat el placebo. D’aquesta manera, sí que podríemcontrolar si l’efecte placebo realment funciona.

De fet, ja és conegut fa molt de temps. Perexemple, el 1807, Thomas Jefferson va escriure en el seu diari que undels millors metges que havia conegut en la seva vida li haviaassegurat que "administrava més píndoles de pa, gotes d’aiguatintada i cendres de nous que de tota la resta de medicaments junts".

Però si parlem d’assaigs clínics, per a descartarl’efecte placebo hem de parlar d’estadística. Alguns historiadorsafirmen que va haver una revolució, no menys influent que larevolució científica al segle XVII: una "revolucióprobabilística", però que fou força lenta. La investigacióde les intervencions terapèutiques, en aquest aspecte, no es vaniniciar fins a la dècada de 1720. Qui ho va fer, va ser el físicfrancès JamesJurin després de comparar la mortalitat de les personesvacunades amb les que morien de verola sense haver-se’n vacunat. Nova tenir èxit i els seus col·legues gairebé no van prestar atencióa les seves troballes. De fet, la vacuna de la verola no es valegalitzar fins al 1769.

La mateixa desconfiança en els mètodes estadísticsva conduir els metges vienesos a refusar les recomanacions d’IgnazSemmelweis, quan va advertir que la mortalitat de les parteresera molt més alta a l’ala de l’hospital gestionada per metges iestudiants de medicina, que a la gestionada per les joves que espreparaven per a ser llevadores. Malgrat l’evidència estadística,els col·legues de Semmelweis van trigar algunes dècades a acceptarles mesures que hi proposava.

El 1860, Joseph Lister va publicar una sèried’articles per a mostrar que l’administració d’antisèptics a laRoyal Infirmary de Glasgowhavia reduït la mortalitat per amputació, però fins al final delsegle l’stablishment mèdic no va acceptar els seusdescobriments.

Abans del segle XX, els progenitors de l’assaigclínic van establir el principi bàsic de comparar diversos grups depacients sotmesos a tractaments diferents. Al segle XX, es vanintroduir dues millores: l’aleatorietat i el grup de control ambplacebos. La primera era que els pacients havien de ser escollits demanera aleatòria, i el segon que hagués un grup al qual se li donésuna falsa teràpia.

Els pocs assaigs que es van fer abans de la SegonaGuerra Mundial no incloïen un grup de control de placebo, eslimitaven a comparar-ne dos tractaments o a esbrinar que succeïaquan no se n’aplicava cap. Els placebos es van emprar com a mecanismede control en els estudis d’efectes de substàncies com la cafeïnaen voluntaris sans, però la majoria de metges consideraven poc èticala idea d’ocultar deliberadament a algú que es trobava malalt i enperill de mort que, en realitat, només se sotmetien a un presumptetractament.

Va ser HenryBeecher qui va representar el paper fonamental per a convèncerels metges que era tant ètic, com necessari. A les objeccionsètiques va respondre que un placebo no era el mateix que no fer res.Allà a la dècada dels 50, Beecher i altres ja havien convençut lacomunitat mèdica, que únicament mitjançant la comparació d’untractament real i un de placebo es podia descobrir la veritableeficàcia del primer. Tot i així, aquest home noés lliure de controvèrsies.

I no va ser fins a temps recents, a la dècada dels70, quan la FDA(Food and Drug Administration)va dictaminar que tot nou fàrmac havia de passar per uns determinatsassaigs clínics aleatoritzats i controlats abans que se n’autoritzésla venda. A la dècada del 80, les publicacions científiques vanseguir l’exemple de la FDA i van exigir que quan un laboratorideclarés l’eficàcia d’un medicament, se li donés suport ambassaigs científics. Finalment, en la dècada dels 90, va aparèixerun moviment conegut com "medicina basada en l’evidència",els defensors del qual instaven els metges de família a fer-ne úsdels resultats dels assaigs clínics en la pràctica quotidiana.

I no deixa de ser curiós que aquestes cosesevolucionin tan lentament, perquè fa més de cent anys, el 1865,ClaudeBernard ja havia dit que:

Tot metge que prova un remei i guareix els seus pacients s’inclina a pensar que és a causa del seu tractament. Però el primer que cal preguntar-li és si ha provat a no fer res, és a dir, a no tractar els pacients; perquè, de quina altra manera pot saber si el guariment és pel seu tractament o per la natura?

De vegades, és difícil de comprovar si untractament no és més que un placebo, com en el cas de l’acupuntura.Se suposa que les agulles han de ser inserides en uns punts anomenatsmeridians, o línies d’energia, que discorren al llarg del cos.Aleshores, per a provar-lo, hauria de fer-se un experiment de doblecec: l’acupuntor hauria de posar en alguns pacients les agulles en laseva posició correcta, i en un altre grup de control, allunyats delsmeridians. Però clar, l’acupuntor sap quan ho està fent bé i quanno, el que pot distorsionar els experiments, amb la qual cosa nopodem parlar d’un experiment de doble cec, perquè ni pacient niacupuntor haurien de saber si el que s’està fent, s’està fent bé ono. Aquest experiment, per tant, seria un a cegues, ja que només elpacient no sap què li estan fent, mentre que sí que ho sabria elmetge.

S’ha de dir que en els pocs experiments que s’hanfet, s’ha observat un alleujament superior a l’atzar en xacrespostoperatòries, mal de queixal i de coll; però no s’ha detectatgens de milloria en altres casos clínics, com la recuperació d’unvessament cerebral o l’osteoartritis. L’explicació més òbvia ésque l’efecte placebo només serveix en determinades malalties, peròno en totes.

I el placebo pot ser tan fort que arriba a extremsincreïbles. L’artroscòpia és una intervenció que requereix elraspament i la neteja de l’articulació dels genolls, que es practicaa pacients amb artritis. Doncs bé, J. Bruce Mosley, cirurgià de laUniversitat Baylor de medicina de Houston, va comptar amb deuvoluntaris, tots militars. Va practicar-ne l’operació estàndard ados, a tres els va fer la neteja i no el raspament, i als altres cincnomés els va fer una incisió, sense rentat ni raspament. Ningú, nitan sols el mateix Moseley, sabia a quin dels seus pacients faria unaoperació o una altra. Moseley no va informar-ne ningú, no els vadir què havia fet… o què no. Sis mesos després seguien sensesaber-ho. Tots van afirmar que el dolor havia remès i que se sentiensatisfets d’haver-se operat.

Però la clau és que l’assaig clínic no ésparcial, ni està orientat cap a una escola de pensament determinada.Es basa en idees molt senzilles i així com en el context mèdic hiha qui les discuteix, en altres contextos gairebé ningú ho fa. QuanRonald Fisher, un dels artífexs de l’estadística moderna, va oferiruna tassa de te a una dona que seia al seu costat, ella es va negar aacceptar-la perquè preferia posar-hi la llet abans que el te. AFisher, el comentari li va semblar força ximple perquè no enteniaon hi havia la diferència. I la dona li va proposar un experiment.Immediatament, van organitzar un assaig i, per a gran sorpresa deFisher, la dona va ser capaç d’identificar força tasses en quèhavien vessat la llet abans que el cafè, per a demostrar que hihavia una diferència. Aquest exemple és de sentit comú, i es veuclarament que es pot aplicar al te amb la llet o a la medicina. Iaquest assaig no s’adscriu a cap paradigma.

L’irònic del cas és que els (mal anomenats)professionals de les teràpies alternatives rebutgen els assaigsclínics. Al seu llibre, L’escàndol de la medicina alternativa,John Diamond explicava que era com comptar cadires. Aquí les té!Mil cadires! Quan comencem a comptar-les ens aturen i ens diuen: Hidono la meva paraula, aquest és l’aspecte que tenen mil cadires! Iquan insistim a explicar que comptar-les és el mètode més lògic iobjectiu per a saber quantes n’hi ha, el venedor s’ofèn. Doncs elmateix succeeix amb els assaigs clínics i els professionals de lesteràpies alternatives.

Curiosament, quan uns terapeutes alternatius volenacusar uns altres, precisament d’alternatius, ho fan, sovint, amb elterme placebo. Howard Brody, catedràtic de la Universitat deMichigan, explicava que dos acupuntors coreans es trobaven en unaconferència. S’hi avenien força, fins que van caure-hi que ambdóspracticaven dos estils d’acupuntura lleugerament distints.Immediatament, un va acusar l’altre de fer una teràpia de placebo.

Els xamans i els bruixots desen els seus secretscurosament, perquè saben que els seus trucs no funcionarien si lespersones que venen a ells sabessin que, en realitat, no són més quetrucs. Avui, l’ètica dels metges occidentals és molt distinta:valora l’honradesa i respecta el dret del pacient a saber quines sónles seves opcions de tractament i com funciona. El principi delconsentiment informat governa, o hauria de governar, la pràctica ila investigació mèdica.

Aquest principi, el del consentiment informat, vaser consagrat després de la Segona Guerra Mundial. El processamentde 23 metges alemanys als Judicisde Nuremberg va reunir testimonis de camps i hospitals nazis ivan recordar amb detall les experiències a què han estat sotmesos:temperatures gèlides, portats a grans altures, infectats pels tifusi la malària, injectats amb drogues i verins; i tot, per descomptat,contra la seva voluntat.

I si sabem tot això, per què molts segueixenrebutjant l’objectivitat de l’assaig clínic en favor de les teràpiesalternatives? L’autor dóna una possible raó:

Els casos particulars dels pacients i les seves victòries sobre la malaltia criden molt més la nostra atenció que l’estadística. Aquesta és la raó per la qual els llibres d’autoajuda i tractats de filosofies New Age resulten tan convincents. Els llibres científics seriosos tenen estadístiques, però a la majoria ens deixen freds i no acaben de convèncer-nos-en. La immediatesa personal del relat d’una vida sol causar més impressió que l’eixuta objectivitat d’una massa de xifres.

Requereix veritable força de voluntat prestar més atenció a les dades estadístiques, però és precisament el que haurem de fer si el que volem és prendre les nostres decisions basant-nos en la raó i no en rumors o testimonis de terceres persones. És possible que les estadístiques no tinguin romanticisme, però són un remei vital per a la instintiva tendència humana a deixar-nos convèncer pels casos aïllats i els relats personals.

Per descomptat, és precís interpretar-les amb cura, la qual cosa requereix habilitat, intel·ligència i una atenció pacient als detalls matemàtics. A més a més, ni tan sols l’assaig clínic més sofisticat garanteix la veritat. De la mateixa naturalesa de la investigació estadística es dedueix que d’alguns assaigs clínics es deriven conclusions falses. El metge i escriptor James Le Fanu va observar que havia quedat demostrat que la investigació estadística condueix a "una aplicació de tractaments ineficaços en un 32 % dels casos". La ironia d’aquest comentari és evident: només coneixerem les errades de la investigació estadística amb investigació estadística.

Es pot proposar una afirmació més seriosa, tanmateix, les "proves anecdòtiques" són encara menys fiables que les estadístiques. L’estadística no és infal·lible, però en matèria d’investigació mèdica, no comptem amb una eina millor.

Els placebos tenen un efecte poderós, però mai nopoden amb una malaltia. És a dir, poden aconseguir que ens sentimmillor, però no poden aconseguir que estiguem millor. I tambédepenen en gran mesura de la fe que tinguem en el tractament que ensadministrin. De fet, si els pacients s’adonen que estan prenent unplacebo, el poder del mateix es perd. Moltes vegades, els pacients sen’adonen perquè no tenen els efectes secundaris que provoca elmedicament de veritat.

Un antropòleg occidental capaç de reconèixer elssímbols d’una cerimònia de guariment d’una tribu africana noexperimentarà cap resposta placebo si el xaman del poble l’intentaguarir. Sempre que l’antropòleg no cregui que la medicina tribalfunciona. És per això que les creences estan íntimament lligadesamb l’efecte placebo. Resumint: els placebos no ajuden si no creiemque ajuden. I quan el factor creença entra en joc, ja se sap que lespersones estan molt lluny de l’objectivitat i de la raó.

El llibre està bé. No és dels que qualificariacom a excepcionals, però l’estudi que fa sobre la qüestió és moltampli, informatiu, curiós i amè.

Portada del libro

 

Títol: "Placebo"
Autor: Dylan Evans

 



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.