[LLIBRE] Gracias a la vida, de Jane Goodall

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Jane
Goodall
, l’autora del llibre que us vull comentar avui, de petita
–abans de l’era de la TV i dels jocs informàtics– gaudia jugant
a l’aire lliure, jugava pels racons del seu jardí, s’hi
familiaritzava amb la Natura. La seva mare no tan sols li permetia
aquesta passió, sinó que va fomentar la seva passió pels éssers
vius, ensenyant-li alhora a creure en ella mateixa. Quan tenia poc
més d’un any, el seu pare li va regalar un peluix de ximpanzé
grandot i tou, creat amb motiu del naixement de la primera cria de
ximpanzé al zoològic de Londres, anomenada Jubilee. Així es va
anomenar aquell peluix, i Jane l’ha portat amb ella tota la vida.

[@more@]
Es preguntava on tenia la
gallina un forat prou gran per què en sortís un ou. Va estar quatre
hores amagada observant un galliner fins que ho va veure. Llavors, va
sortir corrents cap a casa seva per explicar-ho a sa mare. Havien
trucat la policia perquè l’havien donat per desapareguda durant
aquestes quatre hores. Tenia un faig en el seu jardí, al qual
s’enfilava moltes vegades. Afirma que va llegir gairebé tots els
llibres de Tarzan emparrada a les branques d’aquell arbre. Estava
gelosa de Jane. Des dels vuit anys somniava d’anar a viure a l’Àfrica
i estar allà, en un hàbitat d’animals salvatges.

I així ho va fer. Va anar a Kenya, on va conèixer
Louis
Leakey
. I no va poder caure en millors mans, perquè, en aquella
època, Leakey volia conèixer el comportament dels avantpassats de
l’home. Deia que per a comprendre els orígens de l’home havia de
familiaritzar-se no tan sols amb els ossos i eines fossilitzades,
sinó també amb els descendents vius de les criatures
prehistòriques. A partir del desgast de les dents fossilitzades
podia intuir el tipus de dieta que menjaven. Tenia molt d’interès en
els ximpanzés, goril·les i orangutans. Afirmava que qualsevol
conducta comuna entre ximpanzés i humans actuals podia haver
demostrat un ancestre comú. Havia après, ell sol, a produir eines
de pedra i solia especular sobre què feia l’home durant l’edat de
pedra, la seva manera de caçar i la societat en què vivia.

Doncs bé, així estaven les coses quan va aparèixer
Jane Goodall. Leakey la va fer la seva secretària i hi va tenir una
enorme influència. Ja podeu sospitar els temes dels quals parlaven:
de com el cervell de l’home havia esdevingut, amb el pas del temps,
més sofisticat; de l’aparició del llenguatge; dels ximpanzés, etc.
A Jane se li’n va encomanar l’entusiasme. Però hi havia una part que
no li agradava: estar envoltada d’animals morts, i detestava que es
matessin periòdicament animals per a la investigació científica.
Ella volia estudiar els animals, però sense haver de matar-los. I
això és precisament el que Leakey esperava. Aquesta era la raó per
la qual li havia parlat dels ximpanzés: havia buscat una persona amb
mentalitat oberta, passió pel coneixement, que s’estimés els
animals i que tingués molta paciència. Qui millor que Jane Goodall?

Amb Leakey va participar en excavacions de fòssils
d’homínids al congost d’Olduvai, i posteriorment li va demanar
desenvolupar un projecte d’estudi de ximpanzés salvatges a Gombe,
Tanzània, el 1960.

Va començar a seguir un grup de ximpanzés per
poder observar-los en el seu ambient. I va ser llavors quan va fer un
dels seus grans descobriments: utilitzaven eines. Eren capaços
d’utilitzar branques, escollir-les i modificar-les per utilitzar-les
per caçar tèrmits. Podien ser aquests els inicis de l’ús d’eines?
Fins a llavors, s’havia considerat que els éssers humans eren les
úniques criatures sobre la Terra capaços d’usar i fabricar eines.

Sempre hem pretès posar-nos al centre de tot. Hem
cregut que érem el centre de l’Univers i, una vegada desbancats
d’aquest lloc, ens havíem de veure també desplaçats del centre de
la Natura. En aquella època, ens vèiem totalment diferents dels
animals, i una bona excusa era l’ús d’eines. Ens definíem com a
productors d’eines, i se suposava que aquest comportament
era el que ens diferenciava qualitativament del regne animal. Jane va
enviar un telegrama a Leakey amb la notícia, i aquest li va
contestar amb un comentari que després va ser famós: Ah! Ara
haurà que redefinir l’home, redefinir les eines o acceptar que els
ximpanzés són humans!

I això només va ser el principi, perquè a mesura
que els observava, veia que eren tots diferents: tenien diferents
caràcters. Els va catalogar i va observar comportaments de
personalitats diferents entre ells. Però era una cosa que ja sabia
de petita, perquè havia tingut altres animals i sempre havia pensat
que tots tenien una personalitat diferent. En aquells dies, molts
científics, filòsofs i teòlegs afirmaven que només els humans
érem capaços d’un pensament racional i que només nosaltres érem
els que teníem «emocions humanes». Jane no tenia aquest prejudici:
no havia anat a la universitat i això va jugar a favor seu. Jane no
tan sols va veure els ximpanzés utilitzar pedres com a projectils,
doblegar fulles per recollir la pluja que queia d’un arbre, etc.;
sinó que també va observar el comportament de les societats
humanes. Els ximpanzés es feien petons, s’abraçaven, s’agafaven de
la mà, es donaven colpets a l’esquena, fanfarronejaven, es picaven,
es pessigaven, es feien puntades, es feien pessigolles, etc.
Establien, a més a més, vincles familiars i d’amics entre ells.
Fins i tot, va veure com eren capaços de dissimular la rancúnia
durant més d’una setmana o fer-se una abraçada efusiva quan no
s’havien vist durant un temps. Per moments, s’oblidava que el que
veia no eren persones, sinó ximpanzés. Explica com va ser el primer
contacte en el qual un d’ells li va agafar suaument la mà, en un
llenguatge molt més antic que les paraules.

En veure com els ximpanzés jugaven i criaven els
seus fills, es va adonar que la criança del seu fill Grub podia ser
divertida. Això li va fer plantejar-se moltes preguntes que avui dia
encara es discuteixen. Érem els humans fonamentalment producte de la
nostra genètica o resultat del nostre medi? Hi havia una força
rectora en l’Univers, un creador de la matèria i, per tant, de la
vida mateixa? Tenia la vida en el planeta Terra una finalitat? I si
era així, quin seria aquest paper?

Però el pitjor encara estava per venir. Va observar
com uns quants mascles atacaven una femella d’una comunitat veïna.
La van colpejar i trepitjar un rere l’altre durant cinc minuts, es
van apoderar de la cria de 18 mesos que tenia, la van matar i la van
devorar parcialment. No va ser un fet aïllat. Altres científics van
observar més atacs d’aquest tipus. La comunitat que Jane havia
estudiat es va dividir. Set mascles i tres femelles van anar cada
vegada més cap al sud fins que van formar una comunitat independent.
Quan passaven els mascles d’ambdues comunitats per les fronteres es
llançaven amenaces i el grup amb menys mascles s’hi retirava. Era un
comportament típicament territorial. Després, tot va anar a pitjor.
Sis mascles de la zona nord es van acostar d’amagat a la zona
fronterera i van trobar un dels de la nova comunitat. El van assaltar
i el van colpejar durant deu minuts i, de ben segur, va morir per les
ferides. Aquests atacs van acabar amb la vida de tres mascles més de
la comunitat separada. Jane sempre havia pensat que els ximpanzés es
comportaven millor que l’home, però aquests actes indicaven que
podien ser tan ferotges i assassins com nosaltres.

Quan Jane va publicar aquestes troballes va rebre
nombroses crítiques. Uns deien que aquests comportaments eren
merament anecdòtics, altres deien que els ximpanzés de Gombe no
eren normals perquè els alimentaven amb plàtans. Un col·lega li va
dir que no hauria d’haver publicat aquest comportament, ja que oferia
a gent irresponsable les dades necessàries per «demostrar» que la
tendència humana al conflicte és innata i que la guerra és, per
tant, inevitable. I, efectivament, va haver diversos autors que van
utilitzar les seves dades per afirmar, d’una vegada per totes,«
que la violència està fixada en els nostres gens.

Jo no havia anat a Gombe per
demostrar que els ximpanzés eren millors o pitjors que els humans,
ni a assegurar-me una plataforma per pronunciar encesos discursos
sobre l’«autèntica»
naturalesa de l’espècie humana. Havia anat a aprendre, a observar i
a registrar tot el que observés; i volia compartir les meves
observacions i les meves reflexions amb altres persones amb la major
honestedat i claredat possibles. La veritat és que estava convençuda
que era preferible enfrontar-se als fets, per inquietants que fossin,
que viure en un estat de negació.

S’ha de dir, d’altra banda, que és cert que molts
experiments han posat de manifest que moltes tendències a seguir
pautes agressives són també apreses. Tot i així, això significava
un canvi més en la concepció de nosaltres mateixos. Sempre s’havia
pensat que la guerra era un comportament exclusivament humà. Ja
Darwin deia que en la mesura que la guerra prehistòrica era un
conflicte entre grups, i no individus, va haver d’exercir una forta
pressió selectiva a favor de la cooperació i que la comunicació
també havia d’haver estat decisiva.

Sí, la guerra de Gombe entre els ximpanzés és
lluny de les guerres que organitzem els humans, però és clar que es
va iniciar a partir d’agressions primitives. Encara avui existeixen
pobles indígenes que fan la guerra de forma no molt distinta a com
la fan els ximpanzés. Recordem que eren agressivament territorials.
No tan sols protegien el seu territori contra les incursions
d’estranys, sinó que vigilaven els límits del seu territori una
vegada per setmana. I no tan sols els protegien, sinó que
l’eixamplaven. I per si fos poc, tenien identitat de grup: protegien
les cries del seu grup, mentre que eren capaços de matar les de
l’altre grup. Un comportament que no és llunyà del dels humans, oi?

Però per als qui vulgueu distingir-vos dels
ximpanzés, tranquils, que els humans sí que tenim quelcom d’únic:
només nosaltres som capaços d’infligir deliberadament un gran
dolor. Els ximpanzés tenen una certa consciència del dolor, però
els humans la tenim molt més i som capaços de sotmetre els nostres
semblants a dolors molt més salvatges que els ximpanzés. En això,
és clar que ens diferenciem.

Les semblances, però, són tan grans que sorprenen.
Els ximpanzés també es desfoguen i colpegen qualsevol que se’ls
creuï per mig quan estan de mal humor… com nosaltres. I també són
capaços d’intentar posar pau entre dos d’ells: en un grup captiu a
un zoològic d’Holanda, una vella femella va ser capaç d’evitar la
possible baralla de dos mascles adults rivals.

Anys més tard, van convidar Jane Goodall a veure
uns laboratoris en els quals es feien experiments amb animals. Veia
els ximpanzés destinats a la investigació en els Instituts
Nacionals de Salut. Molts d’ells eren joves, d’un any o dos, embotits
de dos en dos en unes gàbies de només mig metre de costat per
seixanta centímetres d’alt. Jane els mirava als ulls i quan va
sortir-ne va quedar totalment descomposta. Aquells animal no havien
comès cap crim i segur que experimentaven sentiments i emocions molt
semblants a les nostres.

Jane Goodall ha advocat vehementment per la defensa
dels drets dels animals. En nom de la ciència, i això cal dir-ho,
s’han maltractat molts animals. Però és quelcom més profund que la
ciència, quelcom més profund que toca al caràcter de l’ésser humà
i de la societat. De fet, Mohandas Gandhi deia que es podia
conèixer la gent d’un país per la forma com tractava els seus
animals
. Pensem també en la ramaderia intensiva: molts dels
animals criats perquè després puguem menjar-nos-los són tractats
d’una forma que posarà els cabells drets a qui tingui un mínim de
sensibilitat. I aquí no hi ha ciència que valgui.

Planteja un tema que no és exempte de controvèrsia:
l’experimentació amb animals. Avui dia condemnaríem algú que fes
experiments amb persones en contra de la seva voluntat, però i si ho
fem amb animals? Hi ha verins letals que sabem que provoquen forts
dolors en els budells. És lícit fer patir un animal d’aquesta
manera? Aquí s’ha de dir que la ciència és responsable de gran
part del patiment animal, i no sempre amb motius importants, como ara
salvar la vida de persones. Moltes vegades els animals han patit
experimentacions per a desenvolupar cosmètics, per exemple, i això
ja és més discutible èticament. I per no parlar de com se’ls ha
obligat a viure en gàbies, en les quals gairebé no cabien, durant
tota la seva vida.

Amb tot, Jane té moltes esperances dipositades en
les bones persones, i ens dóna diferents exemples que ha conegut de
primera mà. Explica el cas d’una nena de cinc anys, anomenada Amber
Mary, que li va donar uns penics que havia estalviat perquè tingués
cura d’un ximpanzé que havia perdut sa mare. L’havia vist en un
reportatge del National Geographic i coneixia la tristesa de perdre
un familiar perquè un any abans havia perdut un germà amb una
leucèmia. També parla de Jon Stocking, un cuiner empleat en un
tonyinaire, que va quedar horroritzat en veure com una cria de dofí
quedava atrapada en la xarxa amb la seva mare. Jon va agafar el petit
dofí amb els seus braços i va aconseguir alliberar-lo. Després
d’alliberar també la mare, va tallar la xarxa i va permetre que
escapessin la resta de dofins. Per descomptat, va ser acomiadat. Va
començar a pensar com podia ajudar els animals en perill d’extinció.
Avui fa
rajoles de xocolata en els embolcalls de les quals posa un animal en
perill d’extinció
. L’11,7 % del benefici va a una organització
d’ajuda d’aquest animal. També parla de Henri
Landwirth
, supervivent de l’Holocaust i fundador de Give
Kids the World Village
i de Muhammad Yunus, de qui us he fet un
breu
resum en el meu altre bloc
.

Avui existeix l’Institut
James Goodall
amb la finalitat d’impulsar la investigació de
camp i projectes de conservació dels ximpanzés i de la fauna de
l’Àfrica, així com de millorar la situació dels animals en
captivitat i conscienciar la població en general de la importància
d’aquests temes.

Un llibre autobiogràfic on, a part d’explicar el
que us he comentat, dóna la seva idea metafísica de la vida: és
creient i en parla repetidament. Paga la pena, almenys per conèixer
aquesta dona extraordinària.

 

Títol: "Gracias a la vida"
Autora: Jane
Goodall



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.