El Queen Mary i altres vaixells

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Sempre havia cregut que tots, absolutament tots els
vaixells de vapor eren més ràpids que qualsevol vaixell de vela. I
no. Almenys hi hagué una vegada que no va ser així. I d’aquesta
història i d’altres vaixells històrics, sobretot del Queen Mary, us
en parlaré en la nostra història d’avui.

[@more@]

El 1889, el primer vaixell de
vapor transatlàntic de la Cunard Line, el Britannia,
tenia fama de ser el vaixell més veloç del món. Era capaç de
creuar l’Atlàntic en la meitat de temps que un vaixell de vela. Els
seus interiors es consideraven del luxe més extrem, i donava
principi a una nova era dels viatges. La Cunard va monopolitzar el
mercat dels transatlàntics segurs, còmodes i relativament ràpids
per als rics.

Tanmateix, un bon dia, es va trobar amb el Cutty
Sark
, un veler del tipus clíper, de gairebé 65 metres d’eslora.
El Britannia el va avançar enfront de la costa d’Austràlia. El
capità del Cutty Sark, Richard Woodget, impertèrrit, va esperar que
s’aixequés la brisa i va hissar tot el velam de què disposava, el
va atrapar i el va avançar a 17 nusos. El Britannia arribava mitja
hora després al port de Sidney. La seva tripulació va pujar a
coberta per a aplaudir el clíper per la seva velocitat i el magnífic
espectacle que els havia ofert. Actualment, el Cutty Sark és a un
moll expressament construït al Tàmesi, a prop del Museu Marítim
Nacional de Greenwich.

Tot i que si hem de parlar del veler més gran de la
història, hem de parlar del France,
que desplaçava 5.086 tones i tenia cinc pals, amb un aparell de
veles quadrades en els quatre primers i una vela
cangrea
al pal de messana. Tots els pals eren més alts que un
edifici de cinc plantes. Va arribar a recórrer 420 milles en un dia
a una extraordinària velocitat de 17,5 nusos. Malauradament, va
naufragar el 1922 en un escull coral·lí proper a Nova Caledònia.
Va estar durant 20 anys en l’escull i la seva silueta es va convertir
en un emblema. El 1944, bombarders americans en van sobrevolar les
despulles i el van destrossar en un exercici de tir.

Potser, llevat del Titanic, els vaixells més
coneguts de la història van ser "Les dues reines". Així
es coneixia afectuosament el Queen
Mary
i el Queen
Elizabeth
, també de la Cunard Line. Durant anys, van gaudir de
la fama de ser els vaixells de passatgers més còmodes i veloços
del món.

El Queen Mary, batejat així en honor a la reina
Maria
de Teck
, era el segon vaixell del món de més de 300 metres
d’eslora, després del Normandie. Podia allotjar luxosament
gairebé 2.000 passatgers i assolir una velocitat de 32 nusos. Aviat
va conquerir la Blue
Riband
, un reconeixement que es concedia al vaixell de passatge
de línia regular que feia la travessia de l’Atlàntic en menys
temps. De fet, la va mantenir entre els anys 1938 i 1952. Encara que
podria dir-se que ambdós vaixells eren bessons pel seu aspecte
exterior, en realitat, el Queen Elizabeth va ser el transatlàntic
més gran construït en aquell moment i va mantenir aquest rècord
durant 56 anys. I, perquè us feu una idea de com eren de grans,
ambdós tenien més metres d’eslora que el Titanic.

Va ser construït a les drassanes John Brown &
Co.
de Glasgow i botat el 1936 (teniu aquesta botadura a
YouTube).
La clàssica ampolla no es va rompre i va rebotar, cosa que va fer
riure sa Majestat. A causa del seu aspecte esvelt, les deu cobertes i
la gran velocitat es va convertir en un dels vaixells en servei més
populars i va proporcionar abundants beneficis als seus propietaris.

En salpar de Southampton el 28 d’agost de 1939, es
va omplir de gent que tractava de fugir a Amèrica per l’amenaça de
guerra a Europa. Com a precaució amb els submarins alemanys, els
seus portells es van dissimular amb una mà de pintura. Va romandre
amarrat 6 mesos a Nova York fins que es va decidir utilitzar-lo com a
transport de tropes juntament amb el Normandie i el recentment botat
Queen Elizabeth. Els colors de la Cunard van ser substituïts per una
capa de gris cuirassat. Les seves luxoses instal·lacions i ornaments
es van suprimir, i en el seu lloc es van instal·lar lliteres; els
seus salons es van ocupar amb gandules, s’hi van drenar les piscines
i s’hi van posar canons. El que no van tocar van ser les màquines. A
causa de l’exterior gris i la ràpida marxa zigzaguejant,
l’anomenaven el "Fantasma gris".

Entre 1940 i 1941 va transportar soldats
neozelandesos a Orient Mitjà i Singapur. Posteriorment, quan els
Estats Units van entrar en guerra, el mateix 1941, es va decidir que
transportés les tropes que havien de concentrar-se al Regne Unit.
Després d’uns quants viatges més transportant-ne, va començar a
cobrir amb regularitat la ruta de l’Atlàntic Nord, on es va
convertir en el mitjà de transport de tropes preeminent durant la
guerra. Tenia dos grans avantatges. El primer era que podia
transportar 15.000 homes en cada viatge i, si s’aprofitaven alguns
llits en torns dobles i triples, se’n podia transportar una divisió
sencera (més de 16.000 homes) en un sol viatge. L’anteriorment
elegant menjador es convertia així en un menjador les 24 hores.
Encara avui conserva el rècord d’haver transportat més soldats i
tripulació que ningú: 16.683 persones. El segon avantatge era la
velocitat, que podia superar els 30 nusos. Era més ràpid que
qualsevol submarí; més encara, era capaç de maniobrar davant els
torpedes alemanys, per la qual cosa podia navegar per les traïdores
aigües de l’Atlàntic Nord sense escorta. I havia de ser així, ja
que cap vaixell escorta podia seguir la seva marxa.

La seva habilitat per a desfer-se dels atacs
alemanys va enfurismar moltíssim els alemanys. Tant és així, que
es diu que Hitler va oferir 250.000 dòlars a qui l’enfonsés. Durant
el temps que va durar el servei en la guerra, va transportar en total
a més d’1,6 milions de soldats, entre els quals hi havia més d’un
terç dels soldats americans que hi van participar. Winston Churchill
va arribar a utilitzar-lo com a quarter general, i en va dir que
havia reduït la Segona Guerra Mundial en un any, tot i que també
havia costat la vida a 300 mariners pel succés del Curacoa
que us explico tot seguit.

Quan va partir de Nova York el 1942, amb destinació
a Gourock, Escòcia, en atansar-se a aigües britàniques li van
proporcionar escorta antiaèria. Es tractava d’un creuer lleuger
anomenat Curacoa, juntament amb sis destructors. Tal com estava
previst, es van trobar enfront de la costa d’Irlanda. Ambdós van
començar a navegar en ziga-zaga per a evitar els submarins alemanys.
I mentre un feia ziga, l’altre feia zaga i ja us podeu imaginar. El
gegantesc Queen Mary va topar amb el Curacoa i el va partir en dos.
El gegant va quedar danyat per sota de la línia de surada. Com
portava 11.000 soldats a bord no van gosar d’efectuar una operació
de salvament, ja que s’hauria convertit en un blanc fàcil per a
qualsevol submarí. El Curacoa es va enfonsar amb rapidesa i dels
seus 430 tripulants només en van sobreviure 101.

Va salpar de Boston per a ser reparat i va seguir
transportant soldats durant la resta de la guerra. La col·lisió va
romandre en secret fins a 1945. L’Almirallat, exonerant el seu
vaixell en una investigació interna, va iniciar una acció legal
contra la Cunard per la pèrdua del Curacoa. El jutge va sentenciar a
favor del Queen Mary, però l’Almirallat va apel·lar i el resultat
final va ser que ambdós vaixells eren culpables per comunicacions
inadequades i estratègies d’evasió mal preparades.

El 1946 va ser retornat als seus propietaris i va
seguir creuant l’Atlàntic. Va transportar gent molt famosa, com al
fill gran de la reina, el duc
de Windsor
(anteriorment el rei Eduard VIII d’Anglaterra) i la
duquessa. Aquesta duquessa va arribar a portar 88 paquets d’equipatge
en una sola visita. Va haver de reservar una cabina només per al seu
equipatge. Tot i que avui ho trobem extravagant, en aquells dies era
normal que els passatgers de primera classe es canviessin de roba
diverses vegades al dia. Altres passatgers famosos van ser Greta
Garbo, Gloria Swanson, Clark GAble, David Niven, Bing Crosby,
Elizabeth Taylor, Aristotelis Onassis i Mary Pickford, entre molts
altres. Fins i tot Bob Hope era conegut per exercitar el seu swing de
golf des dels pisos superiors, i Fred Astaire va ballar en el seu
saló.

Després de la guerra, l’era dels transatlàntics va
quedar obsoleta en entrar en funcionament els vols transoceànics. El
1967, "Les dues reines" perdien milions de lliures l’any i
la Cunard va decidir de vendre-se-les o desballestar-les. En setembre
d’aquell any, el Queen Mary va salpar de Nova York en el que seria el
seu últim viatge regular i el Queen Elizabeth (que patiria la
mateixa sort) salpava d’Anglaterra en sentit contrari. Els llums dels
dos transatlàntics resplendien en la foscor quan es van creuar a
l’Atlàntic per última vegada, el 25 de setembre de 1967 a les 2.29
h de la matinada. Van sonar uns tocs de sirenes quan els vaixells es
van acomiadar l’un de l’altre, mentrestant, ambdós capitans se
saludaven amb la gorra des del pont. Tan sols un grapat de passatgers
romania despert per a presenciar el moment. Mai no oblidarien un
impressionant espectacle que ja no es tornaria a repetir.

Havia servit durant 31 anys i seguia sent un dels
dos vaixells més grans del món. La ciutat de Long Beach
(Califòrnia) va oferir per ell 3.450.000 dòlars, i sort, perquè si
no, el següent millor postor tenia la intenció de vendre-se’l com
si fos ferralla. Els compradors el van convertir en un museu
turístic, un hotel i un centre cívic instal·lat a la mateixa
ciutat.

Gràcies a això, encara avui podeu passejar-vos
pels seus gegantescs espais, que en altres temps fos l’allotjament de
soldats que anaven a la guerra. Rep més d’1,5 milions de visitants
l’any. I per si no fos prou, va passar de ser "El fantasma gris"
a ser el vaixell més embruixat del món, amb 55 fantasmes
registrats.

El seu dissenyador, Sir John Brown, de Glasgow,
Escòcia, que també va dissenyar el Queen Elizabeth, el Queen
Elizabeth 2 i el Royal Yacht Britannia, va dir del Queen Mary que va
ser un dels èxits més grans del disseny i l’artesania britànica.

Per descomptat, les peripècies d’aquest vaixell són
curiosíssimes.

Fonts:
McDughann, Sean (2002)
Mitos y leyendas del mar. Barcelona: Editorial
Océano
Coffey, Michael (2000)
«
Días de infamia» grandes errores militares del siglo
XX
. Barcelona: Salvat
Editores.

goworldtravel
britannia
queen_mary
http://www.museoplentzia.org/op4.asp?1



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.