El final dels Romanov

Article traduït per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

La història d’avui comença el març
de 1917. Pressionat per la revolució bolxevic, el tsar Nicolau II va
abdicar en favor del seu germà petit, el gran duc Miquel. A aquest
últim no li interessava assumir el poder enmig del desordre que hi
havia al seu país i, d’aquesta manera, es va posar fi a la dinastia
Romanov, que havia imperat a Rússia des de 1613. El maig de l’any
següent, els Romanov van ser portats a Ekaterinburg en qualitat de
presoners. Mesos després, els opositors dels bolxevics s’adreçaven
a Ekaterinbug i Lenin no podia permetre que els defensors de la
monarquia alliberessin la família imperial.

[@more@]

Segons les dades
històriques més fiables, la matinada del 17 de juliol de 1918, la
família real russa, formada pel tsar Nicolau II, la tsarina
Alexandra, els seus cinc fills (quatre dones: Olga, Tatiana, Maria i
Anastàsia; i un home: Aleix), tres dels seus servents i el metge de
la família van ser portats al soterrani per, segons els van
explicar, posar-los fora de perill. En arribar, tanmateix, els van
alinear contra la pared. El líder de l’escamot, Iàkov Iurovski, va
llegir les ordres d’execució i sense la més mínima contemplació
els va afusellar i els va rematar amb les baionetes i amb colps de
culata. Posteriorment, els van despullar de les robes i els van ficar
en un camió.

La intenció inicial era
deixar-los en el fons d’una profunda galeria d’una mina a les afores
d’Ekaterinburg. Però el camió es va avariar i van haver
d’enterrar-los allà mateix, sobre la marxa. Van cavar una fossa, van
llençar-hi els cossos i els van ruixar amb àcid sulfúric. A
l’informe es va dir que dos dels cossos van ser incinerats fora de la
fossa. Un diari local diria que Nicolau II havia estat executat
sense
formalitats burgeses, però concordantment amb els nostres nous
principis democràtics
. A Moscou,
l’endemà, el Consell del Poble va se notificat oficialment de
l’execució del Tsar. Ningú no va demanar explicacions ni va
esmentar la resta de la família. El camarada Lenin, president del
Consell, va suggerir passar al primer punt de l’ordre del dia.

Més de 60 anys després, el
1979, el geòleg Alexandre Avdonin i l’escriptor i cineasta Geli
Riàbov van trobar un informe secret redactat per Iurovski, van
localitzar el lloc exacte on se suposava que estaven enterrats els
Romanov i s’hi van personar. Havien cavat una mica més de mig metre
quan van trobar diversos esquelets. Els van fotografiar i els van
tornar a enterrar. Deu anys més tard, Riàbov va fer públic el
descobriment i el 1991, el llavors president Borís Ieltsin va
autoritzar una investigació. Us mostro un diagrama fet per
l’arqueòloga Liudmila Koriakova de les restes trobades (del llibre
The many deaths of Tsar Nicholas II,
de Wendy Slater):

Portada del libro

 

S’hi van trobar prop de 1.000 fragments
ossis. Els experts russos van recompondre el trencaclosques i van
estimar l’edat i el sexe de cada individu. Les restes pertanyien a
nou persones diferents, tres nenes i sis adults (quatre dones i dos
homes). Els cranis presentaven signes de violència: forats de bala,
marques d’arma blanca, etc. Algunes de les despulles eren d’origen
aristocràtic, ja que hi havia obturacions dentals fetes amb
porcellana, or i platí.

Finalment, es va determinar que les
restes podrien correspondre al Tsar, la Tsarina i a tres dels seus
cinc fills. Els altres quatre adults devien ser el metge, l’ajudant
de cambra, el cuiner i la donzella d’Alexandra. Hi mancaven les
restes de dos dels fills. No obstant això, l’evidència no era
totalment definitiva, així que van demanar ajut al Servei Britànic
de Ciència Forense. Per rebre les restes, la BBC va enviar un cotxe
fúnebre a l’aeroport. L’encarregat de la recepció va explicar
posteriorment que li semblava inadequat transportar la família
imperial russa en el portaequipatges del seu Volvo.

Sota les ordres del doctor Peter Gill,
l’equip va comprovar els cromosomes sexuals i l’ADN mitocondrial,
entre altres proves. Els estudis ho van confirmar: eren cinc dones i
quatre homes. Les tres nenes eren filles de dos dels adults i les
altres quatre persones (quatre adults) no tenien parentesc familiar.
Suposant que eren els Romanov, hi mancaven les despulles d’Aleix i
d’una de les nenes.

Però una cosa era conèixer la relació
entre les restes i una altra de diferent és afirmar que eren les
dels Romanov, és a dir, comprovar que els pares eren Nicolau i
Alexandra. Sí, clar, totes les proves apuntaven en aquesta direcció
i la història era coneguda, però era necessari relacionar-los amb
algun descendent viu que volgués col·laborar-hi.

L’ADN mitocondrial es transmet de
mares a fills i a filles, mentre que el del pare es perd. Tots tenim
l’ADN mitocondrial de les nostres mares, siguem home o dona.
Aleshores, si una determinada persona té aquest ADN diferent del
nostre, llavors, no pot ser la nostra mare, germà (de la mateixa
mare) o àvia materna, per exemple; però si és idèntic, llavors
tenim un antecessor comú pujant per les nostres respectives mares. I
tant és així, que podem trobar una mare de tots anomenada
Eva
mitocondrial
. En el cas de la tsarina
Alexandra, tenim el següent arbre genealògic (assenyalo en vermell
el camí d’igual ADN mitocondrial):

Portada del libro

Llevat del tsar Nicolau II, tots els de
l’arbre genealògic anterior devien tenir l’ADN mitocondrial idèntic
al de la princesa Alícia. Felip d’Edimburg (espòs de la reina
Isabel II d’Anglaterra) va accedir a donar una mostra de la seva
sang. Es va comparar el seu ADN mitocondrial i les proves van ser
concloents: els ADN mitocondrials eren idèntics: ella era Alexandra.

La identificació del tsar es va
complicar. El seu germà Jordi havia mort el 1899, i el govern rus no
estava disposat a fer una exhumació de les seves restes, que reposen
a la Catedral de Sant Pere i Sant Pau (Sant Petersburg). Els
científics van localitzar un nebot del tsar, però es va negar a
col·laborar perquè Anglaterra no havia ofert asil polític als
Romanov durant la revolució bolxevic. Així que es van haver de
trobar altres parents de ni més ni menys que l’àvia del tsar,
Lluïsa de Hesse-Kassel, l’arbre genealògic de la qual mostro a
continuació:

Portada del libro

Efectivament, les proves gairebé donen
positiu amb la comtessa Xènia Xeremeteff-Smiri i el duc de Fife.
Però en aquest cas, va aparèixer un heteroplàsmia, és a dir, que
en un punt o posició d’ADN hi ha més d’un nucleòtid, cosa que va
dificultar molt la interpretació de les dades, concretament en el
nucleòtid 16.169. Els parents llunyans tenien en el 100 % dels casos
una citosina (C), mentre que el Tsar tenia una timina (T) el 70 % de
les vegades i una C el 30 % de les vegades. Si se suposava que l’ADN
mitocondrial havia de ser idèntic, cabia la possibilitat que l’ADN
hagués estat contaminat o, al cap i a la fi, que l’home no fos el
Tsar i, ni tan se vol, la família Romanov.

L’Església Ortodoxa russa va reclamar
al govern la resolució del cas, i el 14 de juliol de 1994 van ser
exhumats les restes del germà, Jordi Romanov. Aquesta vegada, les
anàlisis es van fer a Maryland, EUA, i els resultats no van poder
ser millors: les mitocondris de Jordi portaven una barreja de
cromosomes amb una C o una T en el nucleòtid 16.169. La probabilitat
que fos el Tsar era superior al 99,99 %.

Hi mancaven les restes d’una de les
filles i Alexandre (era l’únic fill mascle). Hi ha hagut dones que
han dit ser una de les desaparegudes. La més coneguda, sense dubte,
va ser una noia rescatada d’un canal berlinès el 1919 i internada a
un hospital psiquiàtric. Es va negar a identificar-se. Una de les
internes es va entestar que aquella noia que havia ingressat era la
duquessa Tatiana Romanov. Un acarament amb una ex donzella de la
tsarina Alexandra va sobrar per descartar aquesta possibilitat:
Tatiana era molt més alta. Per a sorpresa de tots, la desconeguda va
respondre que clar que no era Tatiana, sinó Anastàsia.

En les dècades següents, la dona
seria coneguda com Ann Anderson, nom que va adoptar als EUA per
evitar la persecució periodística. Va tenir partidaris i
detractors, però tal com ella no podia demostrar que era Anastàsia,
ningú podia provar tampoc que no ho era. Durant la seva vida va
inspirar novel·les, contes i fins i tot pel·lícules; potser la més
famosa, de 1956, interpretada per Ingrid Bergman i Yul Brynner.
Aquesta pel·lícula tenia un final feliç, ja que la protagonista
resultava ser reconeguda per la seva àvia paterna. Ingrid Bergman va
rebre un Òscar i Ann Anderson va rebre una recompensa econòmica per
ser, d’alguna manera, part de la història. També hi ha una
pel·lícula de la Fox de l’any 1997.

Va morir l’any 1984, quan encara
no es feien anàlisis d’ADN. El 1998, els científics van voler
exhumar el cadàver i van descobrir, per a la seva consternació, que
havia estat incinerat, amb la qual cosa s’havia destruït tota
possibilitat d’establir una identificació a partir dels ossos. Això
no obstant, resulta que el 1970, la senyora Anderson s’havia sotmès
a una intervenció quirúrgica i encara conservaven restes dels seus
teixits submergits en parafina al Servei d’Anatomia Patològica
Forense de l’Hospital de Charlottesville, on havia estat operada.
Després de moltes sol·licituds, i no poques dificultats, l’equip
del
Forensic Science Service,
dirigit per Peter Gill, va aconseguir un fragment d’aquesta mostra.

Els resultats van ser concloents: no hi havia relació genètica amb
el Tsar ni amb la Tsarina. És a dir, que no era Anastàsia. Era part
de la història en la pel·lícula, sí, però al final no s’adaptava
a la realitat.

No hem d’oblidar, d’altra banda, que el
mateix informe que havia permès localitzar els Romanov deia també
que dues de les persones havien estat incinerades en una fossa comuna
per ocultar encara més els enterraments de la família i el seu
seguici, de manera que no trobessin el nombre correcte de persones.

L’any 2000, l’Església Ortodoxa russa
va canonitzar la família com a strastoterpets, és a dir,
gent que ha mort amb humilitat cristiana. No deixa de ser sorprenent
que ni els criats ni el metge fossin també canonitzats. Ja se sap:
encara diuen que tots som iguals als ulls del Senyor, sembla que uns
són més iguals que els altres. Però m’estic desviant de la
història.

El 23 d’agost de 2007, un grup
d’aficionats va descobrir alguns fragments d’os a 70 metres d’on hi
havia estat ubicada la primera fossa. L’excavació arqueològica
oficial, dirigida pel Dr. Sergej Pogorelov va deixar al descobert 44
fragments d’os i dents. Com hi havia ossos duplicats es va deduir
que, almenys, dues persones estaven sepultades en aquell lloc.
L’anàlisi dels ossos del maluc va permetre identificar una noia
entre 15 i 19 anys i un noi entre 12 i 15. Com les restes eren
limitades i estaven fragmentades no es va poder determinar el tipus
racial o ancestral ni l’alçada en vida. Es van trobar també tres
amalgames d’argent, cosa que suggeria un estatus aristocràtic. A
més, l’anàlisi del context indicava que els ossos havien estat
dipositats allà, almenys feia 60 anys. La dona podia ser Anastàsia
o Maria, ja que la primera tenia 17 i la segona 19.

Per confirmar la sospita que ningú de
la família real havia sobreviscut al 17 de juny de 1918, el govern
rus va convidar el Laboratori d’Identificació d’ADN de les Forces
Armades dels Estats Units i la Universitat de Medicina d’Innsbruck a
analitzar les restes òssies que s’acabaven de recuperar.

La informació de les restes òssies
masculines es va comparar amb la informació del Tsar, a través del
cromosoma Y (tal com l’ADN mitocondrial passa de mares a fills i
filles, el cromosoma Y passa de pares a fills únicament), i d’un
descendent de la mateixa línia paterna, el seu cosí, Andrew
Andreièvitx Romanov. La conclusió és que aquestes restes eren
d’Aleix Romanov. Les femenines es van comparar amb la informació
obtinguda de les anàlisis d’ADN mitocondrial de la primera fossa. Es
tractava d’una filla d’Alexandra. No queda clar si era Maria o
Anastàsia, però amb aquesta prova ja no queden més membres de la
família per trobar.

Al marge de la curiositat científica i
detectivesca d’aquesta història, em permetreu fer una reflexió
sobre un acte com aquest. Puc entendre que morir per un ideal sigui
considerat com una estupidesa o com un acte d’heroisme i digne
d’admiració; però matar per un ideal és un acte covard i
menyspreable. I ja no diguem si es fa amb familiars o servents que no
tenen res a veure amb l’assumpte. Caldria plantejar-se, doncs, si
aquest ideal és tan bo com es pretén.

Portada del libro


Família Romanov: (D’esquerra
a dreta i de darrere a davant) Maria, Alexandra, Aleix, Olga,
Tatiana, Nicolau i Anastàsia. Imatge presa de tripodart.com (
via)

 

Fonts:

Lorente Acosta, José A.
(2004) Un
detective llamado ADN: tras las huellas criminales, desparecidos y
personajes históricos.
Madrid:
Temas de Hoy

Alzogaray,
Raúl A.
(2004)
Una tumba para los Romanov y otras
historias con ADN
.
Buenos Aires: Siglo XXI Argentina

http://en.wikipedia.org/wiki/Grand_Duchess_Anastasia_Nikolaevna_of_Russia
http://es.wikipedia.org/wiki/Anastasia_Nikoláyevna_Románova
http://es.wikipedia.org/wiki/Nicol%C3%A1s_II_de_Rusia
https://antropologiafisicaparaque.wordpress.com/tag/anastasia-romanov/
http://elzo-meridianos.blogspot.com/2011/04/el-zar-y-el-rey-de-inglaterra-primos.html
http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=345870



Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.