El parsec i el paralatje

El nostre coneixement de l'Univers es basa, entre d'altres, en dos fonaments: ser capaços de mesurar les distàncies a les estrelles i determinar la composició de les mateixes. Aquest primer fonament és el tema a tractar en la nostra història d'avui.

[@more@]

Si alguna vegada voleu burlar-vos dels científics, sempre de bones maneres per descomptat, només heu de preguntar-los per què utilitzen diferents unitats de mesura per expressar diferents fenòmens. En força, tenim els Newtons, dynas, etc; en temperatura, graus Celsius, Farenheit, Kelvin, etc; en potència, cavalls, watts, etc; en energia Jules, calories, electro-Volts, etc; en distàncies metres, peus, anys llum … i parsecs.

¿Parsecs? Molts astrònoms treballen amb parsecs en lloc d'anys llum. I què és això? Semblen ganes de complicar-se la vida doncs a primera vista podríem pensar que els anys llum són una distància astronòmica natural quan no té per què ser-ho. Si la vida es donés en Mart en comptes de la Terra, l'any llum seria diferent tal com el coneixem ja que un any de Mart és més llarg que un de la Terra. Per tant, l'any llum és una unitat arbitrària de mesurament de distàncies tal com poden ser els parsecs, encara que totes dues tinguin en comú que només tenen sentit en el nostre planeta Terra.

I què són els parsecs?

Per mesurar la distància d'un objecte distant sense haver de desplaçar-nos a ell necessitem veure'l des de dos punts units per una línia imaginària longitut de la qual és coneguda. A partir dels angles que formen l'objecte als punts amb la línia base es pot determinar la distància per triangulació.

Doncs bé, quan aquest angle "p" és un segon d'arc, la distància entre la Terra i aquesta estrella és d'un parsec que no és res més que la conjunció de les paraules paralatje i segon. Un parsec equival a uns 3,26 anys llum. No trobeu ara que el parsec és una unitat de mesura tan natural a la Terra com l'any llum? I és que si una mesura és funció del temps que triga la Terra a realitzar una òrbita al voltant del Sol l'altra ho és del diàmetre de l'esmentada òrbita.

Ara bé, si aixequem un dit davant dels nostres ulls i els obrim i tanquem alternativament la posició aparent del mateix canvia en funció de l'ull que estiguem mirant. Depenent del canvi respecte el fons, podrem estimar la distància al dit. Això és el paralatje.

Com a exemple es pot dir l'aparent moviment dels pals de telèfon quan anem en tren mentre les muntanyes del fons romanen gairebé immòbils. El paralatje és també responsable que vegem en relleu.

La tècnica del paralatje es va utilitzar per mesurar la distància a la Lluna i es va fer cap a l'any 150 aC. El resultat va ser d'unes 30 vegades el diàmetre de la Terra, la qual cosa és bastant encertada. I va ser, a més, l'únic objecte del qual vam conèixer la seva distància fins a 19 segles després. Deixo per al final dir-vos qui ho va fer.

Podem aplicar el paralatje als planetes? Només caldria mirar amb un ull i un altre i obrir-los i tancar-los alternativemente i veure com canvia la seva posició respecte el fons de les estrelles que suposem fixes. El problema és que estan tan lluny que no notem diferència. Els nostres ulls estan massa a prop un d'un altre.

I qui ha dit que hagin de ser els ulls d'una sola persona?. Podríem prendre una foto (o les coordenades) des d'un lloc de la Terra i una altra des d'un altre i comparar aquestes fotografies. La distància entre els punts de visió no seria de l'ordre de cm sinó de desenes de milers de km. El límit és el diàmetre de la Terra que és d'uns 12.000 km.

Això va ser precisament el que van fer en 1671 l'astrònom francés Jean Richer i el seu col·lega italià (de naixement) Giovanni Cassini. Richer va viatjar a Caiena, a la Guaiana Francesa, on va portar a terme observacions de Mart sobre un fons d'"estrelles fixes" alhora que Cassini ho feia des de París. Els dos llocs disten uns 10.000 km.

Quan Richer va tornar a París i combinant això amb les lleis de Kepler van poder calcular la distància de qualsevol objecte planetari al Sol. Mart presentava un paralatje de 25 segons d'arc i el Sol 9. Cassini va fer càlculs i va obtenir 140 milions de km per al Sol que en comparació als 150 milions actuals és bastant exacte. Però el que més importància va tenir és que per primera vegada la humanitat va tenir idea de les verdaderes dimensions del sistema Solar. Saturn que era el planeta més llunyà conegut estava a 9,5 vegades més lluny del Sol que la Terra i això significava uns 2.600 milions de km quan els grecs havien parlat de l'ordre de milions de km.

I què hi ha del parlaje a les estrelles? Doncs fins i tot la distància del diàmetre de la Terra és massa petita per a aquests càlculs. I si prenguéssim una foto un dia particular de l'any, esperéssim 6 mesos i féssim una altra? En aquest cas, la Terra estaria a l'altra banda de l'òrbita i a uns 300 milions de km (uns 1000 segons llum) de la foto inicial. Això ja és una distància respectable. Segons passés el temps, la posició aparent de les estrelles més pròximes se n'aniria desplaçant a poc a poc.

Us copio una taula que té diferents mesures trobades gràcies al paralatje anual.

Estrella Paralatje anual en segons d'arc Distància en anys llum
Próxima Centauri
0,763
004,29
Sirio
0,374
008,80
61 cyg
0,296
011,00
Procyon
0,291
011,30
Vega
0,130
025,30
Arcturo
0,091
035,93
Capella
0,080
042,20
Aldebarán
0,053
065,00
Dubbe
0,020
138,00
Betelgeuse
0,017
192,00


En 1840 la taxa de mesuraments per paralatje era d'una per any. En 1900 només es coneixien, per tant, 60 paralatjes. En 1950 s'havien determinat les distàncies d'unes 10.000 estrelles, encara que no totes per paralatje.

Clar que això té un límit doncs si els nostres instruments de mesura no tenen la precisió necessària aniríem arreglats. Torneu a veure la importància de la correcció en els mesures?

Recordeu que els astrònoms anteriors a Tycho Brahe tenien un error de l'ordre de 8 minuts d'arc, Tycho Brahe va mesurar amb un error de mig minut (30 segons) d'arc i Halley ho va fer amb un error de 10 segons d'arc.

Els resultats que tenim ara per ara se'ls devem al satèl·lit Hipparcos, projecte proposat en 1980 i llençat per un coete Ariane 4 el 18 d'agost de 1989. La missió es va donar per concluída el 17 d'agost de 1993. Sabeu quin és l'error comès en les observacions de l'esmentat satèl·lit? Doncs 0,002 segons d'arc. Deu n'hi do!

Amb aquesta increïble resolució va ser capaç de mesurar distàncies equivalents a uns 500 parsec o 1630 anys llum i va obtenir els parlajes de prop de 120.000 esterllas. Be, sembla que alguna cosa hem evolucionat.

Ara ja us puc dir qui va mesurar sobre l'any 150 ac la distància a la Lluna per paralatje. Sí, va ser Hiparco, l'astrònom grec. D'altra banda, els resultats es van publicar en forma d'un catàleg estel·lar conegut com a Catàleg Tycho. Cal reconèixer que aquesta missió no podia escollir noms millors, no us sembla?.

Font:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El parsec i el paralatje

  1. meteo diu:

    Molt bo l’article, sí senyor !!!!!

  2. omalaled diu:

    Moltes gràcies, meteo. Me és indiferent que ho posis en el blog català o en el castellà. Els llegeixo tots.

    Salut!!

Els comentaris estan tancats.