El mercuri

Farà un parell de setmanes estava escoltant el telediari a càrrec de
Matías Prats Jr. mentre sopava a casa, amb la meva dona. Va dir més o
menys:

[@more@]

– Avui a Rússia el mercuri s’ha parat en els 36 i fins i tot els 52ºC sota zero.

En realitat no ho estava escoltant, però vaig despertar de cop, vaig alçar la vista, escandalitzat, i vaig exclamar:

– Com? què ha dit?
– Està dient que ha fet molt fred a Rússia.
– Però quins números ha dit?
– Crec que 36 i 52 sota zero.
– Però, això és impossible!
– Escolta!, doncs que feia molt fred, què té això d’extrany?
– No!, no dic que no fes fred. El que és impossible és … que el mercuri marqués aquesta temperatura!

Encara que acostumada a aquestes coses, la meva dona em va mirar com si m’hagués tornat sonat de cop i vaig haver d’explicar-li la raó. El mercuri no pot marcar aquesta temperatura i com té, a més, una pila de característiques que ho fan excepcional serà el tema central de la nostra història d’avui.

L’any 1759 va ser també molt fred a Sant Petersburg (actual abans Leningrad) sobretot en Nadal. El mercuri va baixar molt en els termòmetres. El químic i escriptor rus Mikhail Vassilievich Lomonosov (1711-1765) va intentar obligar a la temperatura a baixar més encara introduint el termòmetre en una barreja d’àcid nítric amb neu.

La columna de mercuri va baixar fins a 39º sota zero i allà es va parar. No va voler baixar més. S’havia gelat! Per primera vegada en la història un home va poder observar el mercuri sòlid: un metall com els altres. Així que per sota de 39 graus sota zero, el mercuri no serveix per conèixer la temperatura i és per això que em va sorpredre el que deien a TV. Per a aquestes temperatures s’han d’utilitzar altres termòmetres com els d’alcohol etílic, per exemple.

El mercuri és molt dens, més fins i tot que el plom. Té una densitat 13,6 vegades més gran que l’aigua. Això que pot semblar una dada més, és sorprenent en les seves conseqüències. Si omplim una ampolla amb un litre d’aigua pesarà 1 kg, però si ho fem amb un litre de mercuri pesarà 13,6 kg. Us adonaríeu de seguida a l’intentar aixecar-la: es comportaria com si estigués clavada a la taula. Estem massa acostumats a l’aigua.

Fixeu-vos en si és rellevant aquesta dada que el plom flota si ho posem en mercuri líquid. Això no ho esperaríem de cap altre líquid, però és així. El principi d’Arquimedes deixa ben clar que la força cap a dalt és "el pes del fluid que desallotja". Insisteixo: que estem massa acostumats a l’aigua.

En la Edat Mitjana el mercuri va tenir distincions insospitades. En tota l’època medieval la principal font va ser Espanya i els reis àrabs van fer un ús espectacular. Abdar-Rahmán III va edificar cap al 950 un palau prop de Còrdova, al pati del qual fluïa contínuament un assortidor de mercuri.

D’un altre rei es diu que dormia en un matalàs que flotava en un bassal del mateix element.

Un altre detall potser més conegut és que té una alta tensió superficial: 484 dinas/cm, sis vegades més gran que la de l’aigua en contacte amb l’aire. Per tant, el mercuri no pot mullar cap superfície amb la qual estigui en contacte. Recordeu haberlo tingut alguna vegada a la mà?

Un problema del mercuri és que s’evapora a 357ºC (totes aquestes dades són a pressió atmosfèrica) i això fa que a temperatura ambient produeixi quantitats perceptibles de vapor i l’esmentat vapor és acumulativament verinós. Provoca danys en el cervell, ronyons i funció motora (i moltes més coses). Això ho coneixen molt bé les persones que ho manipulen. Si s’evaporés a temperatures molt més altes, com el gali que ho fa a 1983ºC, no hauria gairebé vapor. Pobre, aquell rei que dormia sobre el bassal de mercuri: aniria emmalaltint de mica en mica. Compte, per tant, si se us trenca un termòmetre de mercuri i aquest és alliberat. Mentre s’evapora és possible que ho respirem, amb el corresponent perill.

Quan un llença piles amb mercuri a les escombraries, aquestes van a parar juntament amb la resta dels residus a la terra o a l’aigua. Malgrat estar descarregades seguiran alliberant aquest element al seu voltant. La fauna piscícola, tant marina com fluvial, és la que millor reflecteix el grau de contaminació per mercuri en una determinada zona del planeta. El mercuri es fixa i acumula en els seus teixits sense perjudicar els seus òrgans vitals per la qual cosa més que afectats són portadors, però una vegada ingerit el peix per animals de sang calenta, per exemple nosaltres, el mercuri s’allibera de la seva fixació i recupera tota la seva toxicitat. Així que, si us plau, llença les piles en el lloc adequat: és un bé per a tots.

Si voleu divertir-vos posant-lo en la vostra mà i porteu un anell d’or us recomano que us ho treieu doncs si no us succeirà alguna cosa semblant al que va succeir a la dona d’Isaac Asimov que un dia li va venir alarmada:

– No sé què li pasa al meu anell de casament.
– Què té? – va replicar Asimov.
– S’ha tornat de plata.

Asimov ho va contemplar amb sorpresa: "però això és impossible". S’ho va donar i, efectivament, estava platejat. Va comprendre que la seva dona sospitava que le havia comprat un anell d’or de baixa qualitat, però no tenia ni idea de què havia pogut succeir. Com químic, estava totalment perdut.

– No m’ho explico – va dir Asimov – fora del mercuri no hi ha en el món res …
– El mercuri! – va dir la seva dona – com saps que ha estat el mercuri?

Ah!, havia dit la paraula màgica. Així que l’amic Isaac, havent sabut llavors el que havia pasat, inflant el seu pit i amb aire d’altiva meditació i solemnitat va dir:

– Als ulls del químic és d’immediata evidència que això és amalgama d’or i tu has estat manipulant mercuri sense treure’t l’anell de casament.

I és que el mercuri ataca ràpidament a l’or formant una amalgama del mateix platejada. Així que si veus platejat l’anell d’or de la teva parella, en comptes de sospitar que és de baixa qualitat o de l’amor millor sospita del mercuri.

Actualització: Si hi ha alguna
cosa que m’agrada a l’escriure aquest blog és que els lectors saben
molt més que jo. En aquest cas Voltaire- em comenta que al Japó, a la
badia de Minamata una empresa petroquímica nomenada Chisso Corporation
va llançar desenes de tones de mercuri entre 1932 i 1968. A sobre, quan
els van atrapar van tenir la cara de negar que ho havien fet i van
seguir fent-lo durant uns anys. Resultat: 3000 afectats del que avui
es coneix com malaltia de Minamata. Teniu més detalls de tot això aquí
i aquí.

És una evidència més que els efectes del mercuri són devastadors i acumulatius.

Font:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El mercuri

  1. omalaled diu:

    Es veritat: era San Petersburg (abans Leneingrado). De miserable no tens res …

    Salut!!

  2. Nica diu:

    Què bó això de l´anell!!! L´altra cosa és que a vegades es diuen coses pels mitjans de comunicació que no estan ben dites, i llavors la gent malentén alguns conceptes ;-). M´ha agradat molt la història Omalaled, tot i que em fa força iuiu pensar què devia de pensar a les persones que, per omissió, bevessin de la font d´Abdel-Rahmán III P

  3. omalaled diu:

    Moltes grcies, Nica. I fa molj iuiui 😀

    Salut

Els comentaris estan tancats.