El mèrit del descobriment

L’article
d’avui vol posar sobre la taula una qüestió que durant la història ha
provocat no pocs problemes: qui mereix el mèrit, la fama, el benefici o
el nom per haver fet un descobriment tècnic o científic? qui ho
descobreix? qui ho publica o el patenta? qui li dóna un ús
pràctic? qui paga per això?. Us conte avui una història que té a
veure amb això.

[@more@]

Tots els que hem tingut oportunitat coneixem o hem estudiat la solució general d’una equació de segon grau.

Aquesta
solució ja era coneguda des de l’època dels grecs. Ara bé, les solucions a
equacions de tercer grau i quart grau no són tan conegudes i no va ser
fins al segle XVI quan es van aconseguir.

El primer a obtenir
una solució per a equacions cúbiques de la forma x3+bx=c va ser
Scipione del Ferro (1465-1526) però no va informar a ningú sobre el
tema. Poc abans de morir va confiar el secret al seu alumne Antonio
Maria Fiore i al seu gendre Annibale della Nave. El primer de tots dos
va començar a vanagloriar-se de poder resoldre equacions de tercer grau i en
1535 va desafiar a Niccolo Fontana més conegut com a Niccolo Tartaglia
(1499-1557).

Tartaglia és un àlies certament desafortunat ja
que l’esmentada paraula no és cap altra cosa que tartamut o tartaja. La
tartamudesa de Fontana venia de nen quan comptava amb uns 12 anys
d’edat i va ser causada per una ganivetada propinada per un soldat
francès a la Catedral de Brescia a la massacre de 1512 quan la
ciutat va ser capturada. La seva cara va quedar desfigurada, el que el
va obligar a usar sempre barba per dissimular les seves cicatrius que a
més de fer-li lleig li dificultaven la parla. La gent es burlava d’ell i a
sobre la seva imaginació estava plena de projectes d’artefactes
bèl·lics per als que no tenia diners. No és estrany que tingués una
personalitat agressiva.

Fill d’una viuda pobra (el seu pare va
morir en la massacre) va ser autodidacta des dels 14 anys edat en la
qual va aprendre a escriure. Encara que la seva parla era tartamuda la
seva ment no ho era en absolut i va estudiar per si mateix grec, llatí
i matemàtiques, camp en el qual va destacar.

Tornem al
desafiament. Consistia en el següent: cada participant havia de plantejar
30 problemes perquè els resolgués el seu oponent i dipositar una
determinada quantitat de diners davant de notari. En un termini d’un
mes cadascun portava les solucions. El guanyador s’ho es quedava amb tot.

Els
problemes eren del tipus: "Un home ven un safir per 500 ducats i
aconsegueix un benefici igual al cub del seu valor inicial. Quin va ser
el seu benefici?"

La solució passava per conèixer còm resoldre
l’equació de tercer grau. Com Fiore era un matemàtic dolent i només
coneixia la solució de del Ferro els seus problemes proposats es van
limitar a la fórmula que li havien transmès. Tartaglia ho va haver de
passar fatal. No obstant això, la nit del 12 al 13 de febrer de 1535,
en la vigília de la competició, un Tartaglia insomne va trobar pel seu
compte la solució general. Amb ella va resoldre en dues hores tots els
problemes i va guanyar l’enfrontament amb el que es va fer famós.

Ràpidament
es va escampar que existia una solució general per a l’equació de
tercer grau. Aquí entra en joc Gerolamo Cardano (1501-1576), que estava
escrivint un llibre d’àlgebra amb el seu secretari Ludovico Ferrari
(1522-1565). Cardano va voler que Tartaglia li digués el secret per
publicar-ho. Per aquella època el salari dels professors depenia molt
de la supremacia matemàtica que tinguessin pel que es guardaven molt
de dir els seus secrets a ningú. Tartaglia es va negar rotundament però
Cardano va aconseguir engatusar-lo prometent presentar-li al governador
espanyol qui, segurament, li finançaria els seus mecanismes
d’artilleria. Cardano va jurar que mai comptaria el secret si no ho
publicava abans Tartaglia i aquest últim s’ho va explicar en forma de
vers perquè no ho oblidés.

En 1542 della Nave va facilitar a
Cardano la solució escrita de del Ferro. Cardano va entendre que els
escrits eren anteriors a Tartaglia pel que estava alliberat del
jurament i va incloure les fórmules en la seva obra "Ars Magna"
reconeixent la paternitat de tots dos. A més, en aquesta mateixa obra
van publicar la solució general d’una equació de quart grau sent
Ferrari qui l’havia deduït.

Tartaglia es va sentir ultratjat
doncs a partir d’aquest moment havia perdut la seva superioritat en els
concursos matemàtics. En 1546 va publicar "Questi et inmventioni
diversi" on donava la seva versió dels fets. Ludovico Ferrari va sortir
en defensa de Cardano i va començar un tenaç intercanvi de cartes entre
Tartaglia i Ferrari. Tot va finalitzar igual que va començar: en una
disputa pública a Milà entre un Tartaglia tartamut i cansat i un
Ferrari jove, eloqüent i brillant matemàtic que a més jugava a casa.
Tartaglia va abandonar humiliat perdent bastant de la seva fama i els
diners de l’aposta. Cardano no va assistir.

Al mètode per a la resolució d’equacions de tercer grau es el coneix avui com "regla de Cardano".

Font:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El mèrit del descobriment

  1. omalaled diu:

    Estic d’acord, Filo: la misèria humana. Hi ha casos pitjors. Ja explicaré algun … amb tal que no ens posem tristos 😀

    Salut!

Els comentaris estan tancats.