Elements transurànics

La història d’avui és una continuació de l’article de les reaccions nuclears doncs del que us parlaré és particularment d’elements transuránics.

[@more@]

Ja us vaig explicar que els neutrons lents són ideals per induir reaccions nuclears. Quan un neutró és absorbit per un nucli atòmic, aquest últim pot convertir-se en un altre element o en un isòtop de l’anterior. Tenim una reacció nuclear. Per exemple, si bombardegem Oxigen 18 i li donem amb un neutró passarà a ser Oxigen 19 que és inestable. Per estabilitzar-se emetrà una partícula beta (un electró) i el neutró s’haurà transformat en un protó quedant en Fluor 19 estable. Al cap i a la fi hem canviat l’Oxigen 18 a Fluor 19. Exemples com aquests es podrien citar molts.

Aquí la història sembla conclosa en el que respecta al coneixement de les reaccions nuclears però a Enrico Fermi es va preguntar què passaria si en comptes d’enviar-lo a l’oxigen, que es transformava en fluor, s’enviava a l’element amb major nombre de protons conegut, és a dir, l’urani amb 92 protons. Probablement, podríem generar elements amb major nombre atòmic que el major conegut de manera natural. Tindríem el primer element nou fabricat de manera artificial i seria un transuránic (més enllà de l’urani). No pensaríeu que a Fermi se li escaparia un detall com aquest, oi?.

I així ho va fer. Al principi va creure que havia format l’element amb 93 protons, però les proves no van ser concloents (sense ell saber-ho es va produir un altre fenomen: el nucli s’havia trencat i havia induït una fissió, però ja ho explicaré en una altra història). En 1940 el físic americà Edwin Mattison McMillan i el químic Philip Hauge Abelson van detectar un nou tipus d’àtom amb 93 protons. Va ser la primera vegada en la història de la ciència que s’havia creat un element nou de manera artificial. Ja que a l’urani li havien donat el nom en honor al planeta Urà en 1789 per suggeriment de Martin Heinrich Klaproth (un dels químics analítics més destacats de la seva època) a aquest nou element li van dir neptuni.

A McMillan se li va unir Glen Theodore Seaborg. Van detectar que aquest element emetia una partícula beta (un electró) amb una vida mitjana de 2,3 dies. Si el neptuni estava emetent un electró, quedaria un nou nucli amb una càrrega positiva de més: el nucli amb 94 protons. Si els dos anteriors eren urani i neptuni, com li dirien a aquest? Doncs plutoni. Un grup de científics sota la direcció de Seaborg van aconseguir generar i aïllar més elements durant els 10 anys següents com l’americi (95 protons), curi (96), berkeli (97), californi (98) einsteni (99) i fermi (100). Com podeu observar aquests últims noms van ser en honor de grans científics.

No semblava haver límit superior; el problema és que les semivides són tan curtes que es desintegraven cada vegada més ràpidament i no havia gaire temps a verificar proves; però en 1955 van formar el mendelevi (101), en 1957 el nobeli (102) i en 1961 el laurenci (103). Per descomptat va arribar la guerra dels noms dels últims descobriments. Encara que la IUPAC va decidir en 1994 una norma que impedia utilitzar el nom de persones vives per a un nou element els equips dels laboratoris americans, que havien realitzat el descobriment i confirmació del 106, van aconseguir endarrerir la seva aplicació per posar a aquest element seaborgi, en honor de Seaborg.

A partir del 110, la situació és més simple, clara i concisa. El nom es forma a partir del seu nombre atòmic i simplement es reemplaça cada dígit per l’expressió de la següent taula i s’acaba amb el sufix "ium"; 0 nil, 1 un, 2 bi, 3 tri, 4 quad, 5 pent, 6 hex, 7 sept, 8 oct., 9 enn.

La història dels transuránics ha continuat fins als nostres dies i encara que segons la wikipedia estaríem sobre el 112, hi ha fonts que afirmen que s’ha arribat al 115 i fins i tot al 118, però això ja queda en una mera anècdota.

McMillan i Seaborg van compartir, evidentment, el premi Nobel de química de 1951.

La part divertida d’aquesta història és que Glen Seaborg va ser més tard conseller científic d’uns quants presidents nord-americans. En una ocasió, un agressiu interrogatori per part d’un comitè del Congrés va culminar en una pregunta retòrica d’un senador: "¿Què sap vostè del plutoni?".

Seaborg va poder donar-se el gran gust de respondre-li que era ell qui ho havia descobert. Al cap i a la fi sabia bastant més que el senador del tema, oi?.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/60951

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.