Però, quí és Koch?

Com? Que la tuberculosi és deguda a un germen? Absurd! És una idea desgavellada. La tuberculosi és una i múltiple a la vegada i no és sinó el final de la destrucció infecciosa i necrobiótica del teixit plasmàtic d’un òrgan a través d’un cert nombre de vies que els metges i higienistes deuen dedicar-se a obstruir.

[@more@]

Així era com els metges combatien al col·legi de Metges de París les profecies de Pasteur: que els microbis eren els autèntics assassins. Així ho feia el seu distingit i molt acadèmic doctor Pidoux.

Robert Koch es va encarregar de confirmar la profecia. Era el tercer de tretze germans. A l’edat de 5 anys va deixar sorpresa a la seva família quan els va dir que havia après a llegir ell sol amb l’ajuda d’un diari, el que mostrava ja la seva intel·ligència i la seva metòdica persistència. A causa de la seva d’això als 8 anys va entrar en el Gymnasium (un important col·legi de 2º grau alemany).

Es va graduar cum laude. Somiava amb ser explorador però la seva dona Emmy Fraatz va sufocar tal idea. D’aquesta forma el món va perdre un aventurer i va guanyar un metge. Va començar a exercir la medicina i encara que Emmy estava totalment satisfeta del seu marit, Robert es sentia desassossegat. Emigrava d’un poble avorrit a un altre. Per tal que s’entretingués li va regalar un microscopi. No sap bé la humanitat el favor que li deu a Emmy Fraatz.

Per aquella època estava exercint a Wollestein. Es va donar par allà una epidèmia de carbunco (o àntrax per una traducció dolenta de l’anglès). El carbunco era una malaltia estranya que preocupava als pagesos de tot Europa. Arruïnava ramaders pròspers. No existia norma ni raó en la seva forma d’atacar. Els animals, d’un dia per a un altre, estaven freds i rígids, amb la sang transformada en un lleig líquid negre. El mateix li succeïa a uns pocs animals que a tot el ramat. Koch va posar mans a l’obra.

A l’observar la sang d’aquests animals morts al microscopi va observar en ella uns bastonets. Altres homes com Davaine i Rayer també els havien observat i afirmaven que eren la causa del carbunco. Només Pasteur els creia. Koch va observar també animals sans i en ells mai va poder trobar els bastonets. Passava tardes senceres observant amb el seu microscopi. Si realment aquells bastonets eren la causa, com demostrar-ho?.

Amb estelles prèviament escalfades va mullar sang dels animals morts, va fer una incisió a la cua d’un ratolí i va pasar una d’elles amb suavitat. L’endemà el ratolí havia mort. Va observar la sang de l’esmentat ratolí i va tornar a trobar els bastonets. Va repetir aquest experiment un dia rere un altre durant un mes.

Però va fer una cosa més important: va aprendre a cultivar els bacteris fora del cos viu utilitzant sèrum sanguini a la temperatura del cos. Va construir per a això una incubadora que s’escalfava amb una llum d’oli. Va poder així seguir i observar el cicle complet de la vida del bacteri. Al cap d’una vuitena generació d’aquests bastonets va tornar a injectar-los en ratolins sans i també van morir l’endemà igual que els anteriors.

Però no va publicar d’immediat aquests resultats. Va voler arribar més lluny. Com era possible que els bacils sobrevisquessin fins a diversos anys en aquestes pastures? Com era possible si quan ell estenia en un portaobjectes net un fragment de melsa d’un ratolí negat de bacils, aquests morien al cap de poc temps? Resulta que els bacils podien formar espores resistents. Acabava de descobrir les espores del Bacillus anthracis.

Va descobrir que les esmentades espores només apareixen quan els animals han mort i el seu cos es conserva calent. Va repetir els experiments incessantment i va comprovar que les espores romanien amb vida durant diversos mesos i que, per reactivar-les, n’hi havia prou amb col·locar-les en una gota d’humor aquós o bé introduir-les, untant amb elles una de les seves estelles, en la base de la cua d’un ratolí. Va introduir gotes penjants també en una nevera. Dies després, les va inocular a ratolins i van resultar innòcues.

Tot això li va portar a Koch 6 anys. Però què importava el temps: ara tenia la prova definitiva que els microbis eren els causants de les malalties.

Es va posar el seu millor vestit i les seves ulleres d’or, va prendre el seu microscopi, unes quantes gotes penjants i una gàbia amb diverses dotzenes de ratolins com a part del seu equipatge. Va agafar el tren de Breslau, on l’esperava el professor Hermann Cohn que volia veure amb els seus propis ulls tot el que Koch li havia descrit per carta. Estava tan sorprès per les mateixes que havia convidat als metges més il·lustres de la Facultat de Botànica.

La majoria va acudir probablement per amistat al vell professor Cohn (Koch era un desconegut), i es van trobar amb un home que no va pronunciar cap conferència. En lloc de parlar, va fer una demostració. Durant 3 dies amb les seves nits va estar realitzant els experiments davant d’ells, seguint de manera accelerada el procés que li havia portat anys. Aquells experimentats professors de Patologia van quedar fora de combat al veure’l treballar. Manejava els ratolins i les estelles amb una perícia inigualable. El professor Julius Friedrich Cohnheim, un dels més destacats científics d’Europa en qüestió de malalties, no va poder contenir-se més i va córrer fins al seu laboratori on els seus joves deixebles es trobaven treballant i els va cridar:

– Nois, deixin tot i vagin a veure al doctor Koch, que ha fet un gran descobriment!

Es va detenir per poder respirar.

– Però, qui és Koch, Herr Professor? Mai hem sentit parlar d’ell.
– No importa qui pugui ser. És un gran descobriment … tan exacte, tan simple … És sorprenent! Aquest Koch no és professor ni res que se li sembli i tampoc li ha ensenyat ningú a investigar. S’ha format completament sol. No queda res per fer!
– I en què consisteix el descobriment Herr Professor?
– Vagin, els dic, i ho veuran vostès! És el més meravellós descobriment efectuat en el regne dels microbis. Ens hem avergonyit de nosaltres mateixos. Vagin-se’n ja!

En el laboratori botànic van trobar al Dr. Koch explicant el seu descobriment. Va prendre una gota de sang d’ovella infectada amb el germen i la va posar sota del microscopi. Amb els seus propis ulls van poder observar les diminutes criatures en forma de bastons i la manera com es dividien en altres iguals a elles.

– Qué ràpid es multipliquen i creixen! – va observar un dels estudiants.

"Suposem que un d’aquests microbis es divideix en vint minuts. Llavors en un lapse igual cadascun d’ells s’hauria desenvolupat plenament i dividit novament. En el terme d’una hora tindríem 8. En dues hores ja tindríem 64. Després de 8 hores, ja tindríem 16 milions de gèrmens. L’únic que ha de fer la vaca és menjar-se un sol germen. Al cap d’unes hores, tindria la sang totalment envaïda pels gèrmens i moriria"

Finalment, va rematar la feina:

"Els teixits dels animals morts de carbunco tant si estan frescos com putrefactes, encara que estiguin dessecats o tinguin més d’un any, només poden produir la malaltia quan contenen els bacils o les seves espores. Davant aquest fet, no hi ha cap dubte que són tals microbis els que produeixen el carbunco. Tots els animals carbuncosos han de ser destruïts immediatament després de la seva mort. Si no poden ser incinerats, cal soterrar-los el més profundament possible allà on la terra estigui tan freda que els bacils no puguin transformar-se en espores resistents"

Per sort, va poder portar-se el mèrit del seu descobriment ja que Cohn i Cohnheim no només no van intentar pendre-li sinó que van elevar immediatament un clamor entusiàstic en honor de Koch que es va sentir a tot Europa i va fer que Pasteur es sentís molt preocupat en veure en joc la seva categoria de degà dels caçadors de microbis.

Deu n’hi do, Koch. Deu n’hi do.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/61656

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Però, quí és Koch?

  1. omalaled diu:

    Company del filo? … què tal!

    La meva filosofia no és quedar-me la informació per mí, sino compartir-la amb tothom.

    La part de les espores potser no està ben explicada (no sóc biòleg i alguna cosa es pot haver colat). Està molt millor explicada a aquest article i tot està tret d’un llibre titulat “Cazadores de Microbios” del Paul de Kruif.

    D’altra banda, sempre especifico les fonts. Si vas a la font d’aquest et dirigeix a l’article en castellà, al final del qual dic totes les fonts d’on he tret la informació, inclós el llibre i l’article citat.

    Es un molt gran honor per mí que els meus textes serveixin per ensenyar a alumnes.

    Salut!

  2. omalaled diu:

    No es mereixen. A la vostra disposició.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.