El radó

La desintegració alfa és un tipus de radioactivitat que un servidor ha
tingut el gust i el plaer d’observar i mesurar (us record que eren
nuclis d’heli: 2 protons i 2 neutrons).

[@more@]

Aquesta vegada el professor va prendre una mostra de material (un emissor de partícules alfa) amb unes pinces i la va posar al lloc destinat per la mesura. Ja em va sorprendre que simplement així la radiació no tingués efecte: era precaució suficient?. Tot seguit vam posar un comptador a uns 10 cm i res. Semblava que s’havia espatllat. Vam posar tot dins d’una cambra de buit i la vam posar en marxa. El comptador va començar a registrar partícules i com més fort era el buit més augmentava el ritme de partícules comptades. Al final va semblar que s’havia tornat boig. Com era possible? Resulta que l’atmosfera té partícules que frenen ràpidament les partícules alfa i en fer el buit estàvem baixant la concentració d’aquestes partícules. Ara entenia l’assumpte de les pinces!. A un servidor se li va posar un somriure d’orella a orella i immediatament el professor va ser objecte d’un duríssim bombardeig de qüestions a les quals va contestar molt amablement.

A primera vista aquest tipus de radiació no sembla perillosa. Si al cap i a la fi l’atmosfera la frena podem estar tranquils … sempre que no arribi a l’interior del nostre cos. Per exemple, si està a l’aire i la respirem o la mengem impacta inexorablement en els nostres teixits amb petites explosions d’energia que poden degenerar en un càncer.

I com podem respirar partícules alfa? Doncs bé, el radó és un producte de la desintegració de l’urani i del tori. És present a tot el món doncs l’urani té una semivida molt llarga i està en tota mena de roques, a terra, en maons, ciment, etc. En ser un gas noble és difícil que reaccioni amb alguna cosa, així que en produir-se es filtra per les microgrietes dels edificis i entra en les nostres cases.

Pot ser que respirem radó i ho tornem a expulsar, però pot ser que no. La qüestió és que és radioactiu. Té una semivida de 3,8 dies i emet una partícula alfa per transformar-se en poloni. Per si no hagués prou, aquest últim amb una semivida de 3 minuts emet una altra partícula alfa i es transforma en plom. Així que aquest gas, a l’arribar als nostres pulmons deixa anar dues partícules alfa quedant un àtom de plom. No ha de preocupar-nos doncs hem conviscut tota la història amb ell. Tot això és cert sempre que no ho respirem en concentracions elevades.

I és així? Als EUA és la segona causa de càncer de pulmó després del tabac. Alguns estudis xifren en unes 20.000 morts a l’any en la Unió Europea per aquesta causa.

I com es va saber tot això? En 1984 la companyia elèctrica Philadelphia Electric Corporation va posar en marxa una nova central nuclear a Pottdtown. El personal havia de passar per controls diaris de radiació, des de directors fins a dones de la neteja.

Un enginyer que es deia Stanley Watras tornava boigos als detectors i havia de passar de 4 a 6 hores a la sala de descontaminació. Ningú sabia el que succeïa. Els seus companys que treballaven en el mateix que ell no presentaven el mateix problema. Tot era molt estrany.

Fart d’això, va fer una prova: dues setmanes més tard i només arribar a la central va passar pel detector que va tornar a posar-se a tope. Això volia dir que portava la radioactivitat des de casa. Un equip tècnic es va desplaçar fins a allà i va mesurar en aquesta casa el nivell de gas radó. Era 16 vegades més alt que el límit de seguretat tolerat en les mines d’urani. Respirar en aquesta casa era equivalent en probabilitat de contraure càncer a fumar 135 paquets de tabac al dia.

A partir d’aquí es va fer una investigació per totes les llars d’EUA i va donar com mitjana que l’esmentat nivell de radó era 5 vegades més gran que el normal. Això es va estendre després a tot el món i es va veure que en països de clima fred, com en el cas de Suècia i Finlàndia, on les cases es mantenen tancades la major part de l’any i amb un mínim intercanvi d’aire amb l’exterior, la concentració és altíssima.

Conclusió: ventileu les vostres cases.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/62134

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.