Tres, dos, un, … llançament!

Tres, dos, un, … llançament! No, no estem en cap Canyaveral al
llençament de l’Apollo 11 que va portar al primer ésser humà a
trepitjar la Lluna, el 16 de juliol de 1969; sinó en el 16 de març de
1926 (43 anys abans), en una granja coberta de neu en Auburn,
Massachusets.

[@more@]

Us estic parlant del primer coet de la història que va utilitzar combustible líquid que es deia Nell. Va pujar a una altura de 12 metres i el seu vol va durar 2 segons i mig acabant en un camp de cols. Us he presentat l’avi dels monstres de Cap Canyaveral.

Vegem, l’única manera que un objecte pot abandonar l’atmosfera terrestre és fent ús de la Tercera Llei de Newton. Si part de la massa és llançada en una certa direcció i sentit, la resta de l’objecte es mou en sentit contrari, recordeu els avions i els coets?. Aquest principi funciona millor en el buit que en l’atmosfera. L’únic problema en el buit és que hem de transportar també l’oxigen per a la combustió.

Però seguim amb la història. El que havia inventat aquest artefacte es deia Robert Hutchings Goddard. No li interessaven les bicicletes ni les pilotes com la resta dels seus companys. Li fascinaven els focs artificials perquè li recordaven "La guerra dels mons" del H.G. Wells. La seva dedicació pels coets s’iniciaria el 19 d’octubre de 1899, mentre pujava un cirerer per podar les seves branques. De sobte li va venir una idea que més tard va escriure: "què meravellós seria construir algun dispositiu que tingués la possibilitat d’ascendir a Mart, i com semblaria en una escala diminuta, si s’elevés des de la praderia als meus peus." Si Wells pensava que els marcians podien envair la Terra, per què els terrícoles no podrien fer coets per visitar Mart? Durant la resta de la seva vida va considerar el 19 d’octubre com el "dia de l’aniversari", una festivitat privada.

Com li agradava tant el futur, el seu mestre li va manar fer una redacció de com seria el transport l’any 1950. Goddard va posar en ella que les ciutats serien enormes, pel que necessitarien mitjans de transport molt ràpids. Es farien grans túnels en que els cotxes es desplaçarien suspesos en el buit i a gran velocitat gràcies a camps electromagnètics. Anys més tard va patentar un d’aquests sistemes.

Va aconseguir una plaça a l’Institut Politècnic de la seva ciutat i entre llibres de física i química va trobar les receptes que necessitava per fer coets. Al principi, els artefactes no s’enlairaven i els veïns, al tornar a casa, es burlaven d’ell: "A quina part de la Lluna ha aterrat avui el teu coet?".

En 1919 un llibre va envair les grans redaccions dels diaris. Es titulava "Mètode per aarribar a altures extremadament grans". El seu autor, òbviament, era Goddard. Fins aleshores s’havia utilitzat la pòlvora per impulsar els artefactes i va veure que calia un combustible més poderós i líquid per poder dosificarlo millor. Va pensar a fer un coet en tres etapes iguals, cadascuna amb el seu motor i amb el seu dipòsit. A mesura que s’esgotés el combustible i es rebutgés el motor l’artefacte seguiria pujant més ràpid i amb menor pes. Aquesta tècnica s’utilitza encara avui dia.

En 1920 el New York Times ho va qualificar de "llunàtic" dient que viatjar a l’espai era totalment impossible perquè sense atmosfera no podria moure’s ni una polzada i concloïa que al professor Goddard li faltaven "coneixements elementals que diàriament s’aprenen a l’escola".

Va aconseguir que la Smithsonian Insitiution li donés alguns milers de dòlars i en 1929 va llançar un altre artefacte prop de Worcester. Però va fer una cosa millor: va posar instruments de mesura a bord. Portava un termòmetre, un baròmetre i una càmera fotogràfica per treure fotos dels esmentats instruments de mesura. Va ser el primer coet de la història a transportar instruments de mesura.

Goddard va seguir en les seves investigacions i els veïns es van queixar cada vegada més del soroll dels seus artefactes. Tot i així, va aconseguir fer el seu primer llançament amb combustible líquid que deiem al principi de la història. En 1929 un dels seus experiments va atreure més atenció de la que hagués desitjat. El llançament va causar tal enrenou, que va haver d’acudir la policia. Inevitablement va acudir també la premsa local. L’endemà el diari del lloc va publicar un article amb un titular que no devia fer-li molta gràcia: "Coet lunar falla l’objectiu per 238,799 milles i mig".

Però no era Goddard del caràcter de deixar-se acovardir i va fer més i més llançaments amb models cada vegada millors i més grans fins que les autoritats li van prohibir que utilitzés la granja de la seva tia com a base de llançament. Amb això va haver de suspendre les proves.

Charles Lindbergh no va ser el primer home a travessar l’atlàntic per aire ja que dos aviadors britànics lo havien aconseguit abans, però sí va ser el primer que ho va fer en solitari. Coneixia a Goddard i va decidir ajudar-lo i per a això va contactar amb un filantrop anomenat Daniel Guggenheim. Aquest últim volia fer una donació per a l’aeronàutica però Lindbergh li va demanar una donació per a Goddard.

– No vos dir aquest professor llunàtic que construeix coets per anar a l’espai?
– El mateix, senyor Guggenheim. I compte, perquè crec fermament que ho acabarà aconseguint.

Amb aquests diners va poder muntar una estació en un lloc solitari de Nuevo Mèxico on va construir coets més i més grans i va elaborar moltes de les idees que encara avui s’utilitzen en aquest camp. Entre 1930 i 1935 va llançar coets que van agafar 880 km/h i altures de 2,5 km.

El govern americà mai va arribar a interessar-se pels seus avenços i només ho va fer a la Segona Guerra Mundial perquè dissenyés petits coets que ajudessin a prendre el vol als avions des del portaavions.

No deixa de ser irònic que fora l’Alemanya nazi la que s’interessés per Goddard. Abans de 1939, científics alemanys s’escrivien amb Goddard ocasionalment per realitzar-li directament preguntes tècniques. Aquest últim, a qui només li interessava l’avanç tècnic, els contestava sense problemes. Werner von Braun va confiar en els plans de Goddard quan va desenvolupar els coets V2 durant la Segona Guerra Mundial.

De fet, va ser el centre d’una famosa operació d’espionatge que implicava a l’agència d’intel·ligència alemanya, Abwehr i un espia anomenat Nikolaus Ritter. Com a cap de les operacions a Estats Units de l’agència, Ritter va reclutar a una persona que es va infiltrar en el cercle íntim de Goddard, revelant més descobriments als alemanys.

Un dia les cartes van deixar d’arribar a Alemanya. L’esposa de Goddard estava veient pel noticiari del cine TV una desfilada de soldats alemanys "armados hasta los dientes". Immediatament, Goddard es va plantar a Washington amb pel·lícules dels seus enlairaments a Nou Mèxic. Mesos enrere havia enviat a la Marina d’EUA altres pel·lícules per demanar diners però mai havia rebut resposta. Aquesta vegada va esperar pacientment que oficials de l’exèrcit veiessin les pel·lícules amb els seus propis ulls. Finalitzada l’exposició, van encendre les llums i Goddard va dir:

"Senyors, és així de simple: si canviem la trajectòria dels coets i els fem caure a terra una altra vegada amb, diguem, una bona quantitat d’explosius al seu cap, no creuen que es provocaria bastant dany en territori enemic?"

Entre somriures ho van despatxar desitjant-li una feliç volta a casa. Cinc anys més tard van arribar a caure 2.676 de V2 llençats pels nazis sobre Londres, Amberes i altres ciutats aliades segant milers de vides. Es desplaçaven tan de pressa que les bateries aèries no podien fer res. Avui diem a aquests artefactes "míssils continentals". Després de finalitzar la guerra, una ancià Goddard va poder examinar algun d’aquests coets alemanys capturats. Va poder reconèixer diversos dels seus components.

Un dels assistents li va preguntar:

– No és aquest el seu coet?
– Podria haber-lo estat – va respondre Goddard.

Va morir el 10 d’agost de 1945. Va arribar a patentar fins a 214 invents diferents al camp de l’astronàutica inclòs el coet de tres fases que 20 anys després de la seva mort utilitzaria la NASA per manar els primers astronautes a la Lluna. El govern va haver de pagar un milió de dòlars per l’ús de les seves patents.

El 17 de juliol de 1969, un dia després del llançament de l’Apollo 11, davant l’evidència, el New York Times va tractar de disculpar-se per haber-lo tractat 49 anys abans de "llunàtic":

"L’experimentació ha demostrat definitivament que un coet pot desplaçar-se en el buit espacial tan bé com en l’atmosfera terrestre. El Times reconeix el seu error".

Em dóna a mi que era a alguns dels seus redactors als quals els faltaven aquests "coneixements elementals que diàriament s’aprenen a l’escola". Una rectificació una mica tard per entendre un principi establert per Newton feia més de 200 anys.

En 1963, von Braun va dir: "Els seus coets … poden haver estat toscos per als estàndards actuals, però van encendre el camí i van incorporar moltes característiques usades en els nostres coets i vehicles espacials més moderns". El centre de vol espacial Goddard, establert en 1959, va rebre aquest nom en el seu honor.

Quan els dissenyadors de la V2 alemanys van ser capturats i sotmesos a interrogatoris per part dels tècnics americans van contestar amb sorpresa: "però, per què no van preguntar al seu compatriota, el professor Goddard? El coneix millor aquest sistema que molts de nosaltres"

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/79435

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.