Grans mestres

Els grans científics no tenen per qué ser grans professors. La història
està plena de boníssims científics que eren pèssims com mestres. Però
no em refereixo a mestres com els clàssics professors a la tarima, sinó
mestres tant dins com fora de les aules, en estreta relació personal
amb els alumnes, en els passejos, bars, reunions. La història d’avui
parla alguns d’ells.

[@more@]

Un dels més destacats va ser Niels Bohr. Li agradava més ensenyar en converses privades que no en classes formals. A l’estudiant que venia al gabinet de Bohr li eren formulades agudes preguntes sobre la seva investigació i es veia enredat en una animada xerrada. No havia crítiques. S’ajuntaven per aprendre junts i s’adonaven de lo bo que era Bohr quan conversaven amb ell. Si algú li presentava un nou treball el seu primer judici era: "¡Magnífic!". Però només els principiants queien en la trampa i creien triomfar massa aviat.

Qui conegués a Bohr una mica millor sabia, per exemple, que les paraules "very, very interesting" pronunciades amb un lleuger somriure com de disculpa després de la conferència d’un jove, en realitat eren un judici summament negatiu.

Preguntant, parlant només a estones o callant alguns minuts el gran pensador aconseguia que el jove físic, que li havia demanat consell, arribés pel seu compte a adonar-se que potser en efecte el seu treball no estava prou meditat. Una conversa d’aquest tipus podia durar hores i prolongar-se fins a ben entrada la nit. De tant en tant, silenciosa i desapercebudament, entrava la senyora Bohr. Sense dir paraula, amb un somriure en els llavis, els posava un plat de gustosos entrepans i unes quantes caixes de mistos perquè el mestre pogués encendre la seva pipa que s’estava apagant constantment.

I és que Bohr sempre tenia una pipa que eternament procurava mantenir encesa. Li era impossible parlar i alhora tornar-la a encendre. Es passava bona part del temps tenint a la mà un llumí que se n’anava consumint fins als dits i en l’instant just era llançat de la mà. Els qui parlaven amb ell miraven fascinats tot aquest espectacle (al costat del seient de Bohr s’amuntegaven els llumins i en acabar, el gran home es posava a gates i recollia tot allò).

Per fi, el jove començava no només a descobrir les faltes del seu treball sinó fins i tot a criticar-les durament. Llavors Bohr li frenava dient-li que no ho rebutgés tot, perquè fins i tot en l’error sempre hi ha alguna cosa aprofitable (diuen que els progressos de Bohr eren obtinguts "cometent tots els errors possibles; el punt decisiu era cometre’ls ràpidament i aprendre gràcies a ells").

Gràcies a aquestes discussions l’estudiant acabava coneixent íntimament a Bohr. Parlant precisament d’aquests joves, Léon Rosenfeld (1904–1974, qui va encunyar la paraula leptó) va dir una vegada:

"Vénen buscant al científic i troben a l’home, en el ple sentit de la paraula".

No és estrany que del seu cercle sortissin tants i tan grans científics. Gairebé tots els deixebles que van passar per les mans de Bohr van ser premis Nobel, directors d’importants institucions o van fer grans contribucions a la ciència.

I és que quan hi ha algun bon professor en algun lloc, els resultats poden mesurar-se en l’èxit dels seus alumnes. Un exemple menys conegut és el del baró Eötvös. Per començar va ser pioner de l’ortografia: dues dièresi!. A l’era Eötvös va haver una explosió de genis a Budapest i van sortir científics del calibre d’Edward Teller, Eugene Wigner, Leo Szilard i John von Neumann. Molts observadors de l’època pensaven que Budapest havia estat colonitzada per marcians per controlar el planeta.

No, no era una invasió de marcians. Només passava que havia un gran professor.

Un altre gran físic i gran mestre va ser J.J. Thomson, descobridor de l’electró i premi Nobel de Física en 1906. Set físics que van ser ajudants seus van rebre posteriorment un Nobel, inclòs el seu fill G.J. Thomson. Va ser molt apreciat com a mestre, guia i director de departament.

Com ja vaig dir, no deixa de ser graciós que J.J. (el pare) rebés el premi Nobel per provar que l’electró era una partícula i, 31 anys després, G.J. (el fill) rebés el mateix premi per demostrar que l’electró era una ona.

Un dels seus estudiants, Max Born (1882-1970), premi Nobel de Física en 1954 i catedràtic de Física d’Edimburg, a la mort de J.J., recordava:

"Va ser el nom del professor J.J. Thomson el que em va portar a Cambridge en 1906 (…) Més de quinze anys després, en una visita a Cambridge em vaig trobar al fill de Thomson, que em va portar al Cavendish, al sòtan, on J.J. estava treballant envoltat de les habituals i complicades estructures d’aparells, tubs de vidre i cables. Vaig ser presentat:

– Pare, aquí està un antic alumne teu que va estudiar amb tu fa anys …

El cap gris, inclinat sobre un tub de buit que brillava, es va aixecar durant un minut:

– Què tal! Ara, miri aquí, aquest és l’espectre de …

i al moment estàvem immersos en l’àmbit de la investigació, oblidant l’abisme d’anys, guerra i postguerra, que havia entre aquest retrobament i l’època que ens vam conèixer per primera vegada. Així era Thomson al Cavendish: la ciència personificada".

Fins i tot Rutherford, que no era precisament un exemple de modèstia, li tenia moltíssim respecte, tant al pare com el fill. En certa ocasió, un físic anomenat Francis William Aston (1877-1945), premi Nobel de Química en 1922 i inventor de l’espectrògraf de masses, es queixava que Thomson no creuria l’evidència a favor d’un nou isòtop. Rutherford li va contestar que en realitat hauria d’estar agraït i va afegir:

– Si Thomson l’hagués cregut, el xaval te l’hauria pispat.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/88012

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Grans mestres

  1. Trena diu:

    Uooo, certament els grans mestres no tenen perquè ser grans professors 😉

    Com m’agradaria haver pogut ser una de les deixebles d’un d’ells…

  2. omalaled diu:

    De tota manera, tots hem tingut bons professors. Segur que recordes més d’un que et va marcar per alguna raó, oi?

    Salut!

  3. Alepsi diu:

    És ben cert que quan tens un bon professor la matèria sembla molt més maca, i, moltes vegades, n’acabes fent la teva professió. També és cert que hi ha grans estudiosos que com a professors no valen un ral…

    A mi també m’hagués agradat ser una deixeble de Thomson…

  4. omalaled diu:

    Jo estic segur que hem tingut un com a mínim que ens ha obert els ulls. El problema es que de vegades, potser els alumnes no estem preparats per rebre un bon profesor i ens ha passat per alt …

    Gràcies pel comentari.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.