Von Neumann segons la seva filla

He dedicat moltes línies d’aquest blog a John von Neumann aquí, aquí i aquí. Avui li’n dedicaré més. Us recordo que era un nen capaç de parlar llatí i grec als 5 anys i a penes complerts els 6 de dividir mentalment dos números de 80 xifres. Tenia una memòria extraordinària: era capaç de repetir un conte de Charles Dickens sense cometre ni un sol error havent-ho llegit un mes abans.

[@more@]

Degut a la seva facilitat matemàtica, va ampliar els seus estudis amb els més destacats matemàtics de l’època: George Pòlya i David Hilbert, que van descobrir immediatament que era un geni amb una ment privilegiada.

Un col·laborador seu va escriure d’ell: "No només és la ment més ràpida que he conegut mai, sinó que a més posseeix una inesgotable disponibilitat per al diàleg i la cooperació, la qual cosa fa d’ell un col·lega inigualable; una insuperable brillantor expositiva, pel que és sens dubte un professor excepcional (…) i una enorme simpatia personal per relatar històries, el converteix de manera immediata al centre d’atenció en qualsevol festa o reunió social."

És curiós com va començar a dedicar-se a la computació. Estava a la Universitat de Princeton, on va coincidir amb Alan Turing els anys 1937 i 1938. En aquell moment, Neumann, que sempre estava davant desafiaments intel·lectuals, s’estava dedicant al desenvolupament de túnels de vent supersònics. Allà es va adonar que sense noves i poderoses calculadores era impossible resoldre els complicats càlculs que es derivaven. Necessitaven resoldre moltes operacions en poc temps. Però el cop de gràcia definitiu va ser quan es va trobar fortuïtament en un viatge de tren amb Hermann Goldstine que treballava a l’Escola d’Enginyeria Elèctrica de Moore. Davant la desconfiança de l’exèrcit, estaven realitzant avançades investigacions al camp del càlcul automàtic. Goldstine ho explica amb les seves pròpies paraules:

"Amb considerable temor em vaig acostar a aquella figura de fama mundial, em vaig presentar i vaig començar a parlar-li. Per sort, von Neumann era una persona càlida i amable que procurava que la gent es relaxés en la seva presència. La conversa va passar de seguida al meu treball. Quan es va adonar que jo estava participant en el desenvolupament d’una computadora electrònica capaç de realitzar 333 multiplicacions per segon (els informàtics no rigueu: era 1944!), l’atmosfera de la nostra conversa va passar d’un relaxat bon humor a una més pròpia de l’examen oral per a un doctorat en matemàtiques.

Poc després, tots dos vam anar a Filadèlfia perquè von Neumann pogués conèixer l’ENIAC (Electronic Numerical Integrator And Computer). Recordo divertit la reacció d’Eckert, un jove de 24 anys que era el cap de projecte i únic investigador a temps complet del mateix. A l’anunci de la nostra visita va dir que descobriria si von Neumann era de veritat un geni amb només escoltar la seva primera pregunta. Si era sobre l’estructura lògica de la màquina creuria en von Neumann, en cas contrari no. Naturalment, aquesta va ser la primera pregunta del nostre visitant."

Neumann va aportar tot el seu potencial al projecte ENIAC, adonant-se dels seus límits i va proposar desenvolupar el EDVAC (Electronic Discrete Variable Computer), el seu concepte de "cervell electrònic" amb l’impressionant novetat de poder implementar el concepte de programa emmagatzemat a la memòria. Val la pena recordar que l’ordinador amb el qual segurament estàs llegint aquesta història utilitza l’arquitectura von Neumann.

Ara bé, voldria entrar en un altre tema més espinós. Us imagineu ser fill d’un geni com aquest? imagineu la pressió tant familiar com social que podria tenir? què succeeix si els fills són, diguem, normals?

És curiosa, en aquest aspecte, la relació pares-fills quan el pare ha estat un dels grans. Sempre ha existit el tòpic que els fills han de continuar amb la labor del pare. Respecte a això han d’existir milers d’anècdotes familiars. Una molt graciosa és la d’un gran matemàtic de Barcelona anomenat Francisco Sales Vallés que sempre va saber afegir divertides històries a les seves explicacions de lògica o probabilitat. Amb onze fills ja grans un dia va comentar a la seva dona:

– És estrany, cap dels onze ha volgut seguir la meva carrera.
– No és estrany. Aquí l’estrany ets tu – va replicar la seva dona.

Però, tornant al protagonista d’avui, qui millor que la seva pròpia filla per parlar d’això?:

"(…) estava també molt preocupat pel llegat que deixaria en aquest món, sobretot, en dos aspectes. Un tenia a veure amb les seves contribucions a la perdurabilitat de la seva obra, de les seves contribucions intel·lectuals: sorprenentment, estava molt insegur. És més – i penso que això és alguna cosa bastant interessant -, no crec que fóra massa bon profeta sobre els camins que seguiria l’aplicació pràctica del seu treball de la qual ell va ser pioner (…)

L’altre punt que afecta al seu llegat era, per dir-ho succintament, jo. Jo era la seva única descendència i, al final de la seva vida, va semblar adonar-se que s’ho estava jugant tot a una sola carta (…) per la qual cosa em va sotmetre a una forta pressió en un intent que jo arribés al cim de les meves possibilitats, i no va dubtar a demostrar la seva decepció al veure el camí que semblava que jo estava prenent. Jo m’havia casat jove, havia deixat el col·legi (…) estava clar que ell pensava que no era una bona manera de començar. Creia que una dona que es casa jove s’està, probablement, privant de moltes de les oportunitats que té de realitzar alguna contribució intel·lectual o professió significativa (…)

Sento amb tot l’ànima que no hagi arribat a conèixer al seu nét, que ha convertit el seu somni de nen de sis anys de trobar algun dia alguna cura per al càncer (von Neumann va morir precisament de càncer) en una carrera com a biòleg molecular plenament dedicat a la investigació química de la transmissió de missatges intercel·lulars (…)

També sento molt que no conegués a la seva néta, qui després d’haver evitat durant tota la seva carrera les assignatures de ciències, va acabar per adonar-se, després d’obtenir la graduació, del seu interès per millorar radicalment la cura de la salut i que per a això necessitava indefectiblement de la pràctica mèdica.

Crec que John von Neumann s’hauria sentit tranquil i gratificat en veure el que havia escollit la seva descendència i la descendència de la seva descendència, que és dedicar-se al que ell considerava la cosa més important: utilitzar la nostra capacitat intel·lectual al màxim de les seves possibilitats per intentar aprofitar qualsevol potencial que estigui ocult en nosaltres".

No sé si és la cosa més important per a cadascun de nosaltres, però sí hauria de ser, almenys, important.

I després, la vostra descendència no té perquè ser ni millor ni pitjor que vosaltres i tampoc té perquè seguir el camí que vosaltres considereu.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/92042

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Von Neumann segons la seva filla

  1. Trena diu:

    Bufff… tenir uns pares brillants en el seu camp (no com en von Neumann, que ra un fiera!!) fa que els fills tinguin un hàndicap (més) en la seva vida. Pensar que mai no seràs tant bo com ells i ni tant bo com ells esperen que siguis a vegades pot ser molt feixuc.

Els comentaris estan tancats.