L’home que va apendre a llegir

Aquest és el darrer article que us escric abans d'anar-me i tancar per vacances. A partir de dissabte 26 no veuré un ordinador en uns 12 dies i des d'aleshores no podré contestar els vostres comentaris. A la volta, no sé si seguiré amb l'habitual activitat d'aquest blog.

[@more@]

Els articles m'han portat un considerable temps i esforç i han estat teclejats normalment a altes hores de la matinada. Us he explicat unes 180 històries en aproximadament any i mig a una mitjana de dos articles per setmana. He intentat explicar coses amb valor afegit, que informessin, que fessin riure, que omplissin, que despertessin o que saciessin la curiositat, que fessin conèixer una miqueta més el caràcter d'aquests bitxos raros que són els científics apassionats o resta dels mortals amb curiositat per les coses. Almenys, he pretès que fessin pensar i reflexionar. Desitjo haber-lo aconseguit i haver-vos despertat aquest no sé què que li fa a un preguntar-se per tot el que l'envolta, gaudir amb el descobriment i gaudir compartint la seva comprensió.

Crec que és el moment d'agrair a tots i cadascun dels quals m'heu llegit, enllaçat, fet comentaris en els quals m'heu elogiat, estat d'acord, discrepat, corregit o donat altres punts de vista i, en pocs casos, menyspreat per les raons que sigui. Als primers, de veritat, moltes gràcies; als últims, no intentaré esmenar res: un servidor és com és.

Tot i que encara tinc algunes històries preparades i pendents només de publicar, he de pensar la filosofia amb la qual continuaré, si és que ho faig, o faig tan sols una parada temporal o baixar el ritme de les publicacions. No ho sé, prometo dir-vos alguna cosa a la volta.

De moment, si algun dia decidís deixar-lo definitivament i pogués fer que us quedéssiu amb una sola idea general del blog m'agradaria que fos la importància de la divulgació de la ciència i la cultura en general. Tot el món pot ser divulgador i no fa falta tenir grans coneixements. La divulgació de la ciència i la cultura en general no sempre ha de passar per la relativitat, la quàntica o diferents moviments literaris o filosòfics. La història d'avui reflecteix la filosofia d'un servidor i el gust de boca amb el qual vui deixar-vos.

Nem per feina.

Hassler Whitney va ser un matemàtic que va dedicar els últims anys de la seva vida a la reforma de l'ensenyament de les matemàtiques en escoles elementals dels EUA. Dies abans de la seva mort, en 1989 als seus 82 anys, treballava encara activament amb alumnes.

Dos mesos abans, Erich Bloch, cap de la Fundació Nacional per a la Ciència, va anar de visita al Advanced Institute of Princeton per veure què havien fet els matemàtics amb els diners que els hi havien donat. Per a la seva sorpresa, Whitney va irrompre a la sala i li va dir que el que havia de fer amb aquests diners era assegurar que els nens de tercer grau sabessin sumar i restar. A més, va demostrar amb molts exemples com captar l'atenció dels xavals.

És important el que deia Hassler Whitney? Jo crec que sí i us explicaré còm saber llegir va canviar la vida d'un home. Es deia Frederick Bailey i va ser un de tants esclaus de color allà per l'any 1820. Als esclaus els menjaven el cap, tant des de les plantacions com des dels púlpits i com des de les cambres legislatives, la idea que eren inferiors hereditàriament.

Havia una norma molt reveladora: els esclaus havien de seguir sent analfabets. En el sud d'abans de la Guerra Civil americana, els blancs que ensenyaven a llegir a un esclau rebien un fort càstig.

Bailey va escriure més endavant:

"Per tenir content a un esclau cal que no pensi. Cal enfosquir la seva visió moral i mental, i sempre que sigui possible, aniquilar el poder de la raó. Aquesta és la raó per la qual els negrers han de controlar el que senten, veuen i pensen els esclaus. Aquesta és la raó per la qual la lectura i el pensament crític són perillosos, certament subversius, en una societat injusta".

Frederick Bailey era un nen afroamericà de deu anys, esclavitzat, sense drets legals de cap tipus. Va haver de treballar per al capità Hugh Auld i la seva dona Sophia. Un dia va passar de la plantació al frenesí urbà, del treball de camp al treball domèstic. En aquest nou entorn, tots els dies veia cartes, llibres i gent que sabia llegir. Va descobrir el que ell llamaba "el misteri" de llegir: hi havia una relació entre les lletres de la pàgina i el moviment dels llavis del qual llegia, una correlació gairebé d'un a un entre els gargots negres i els sons expressats.

Va memoritzar les lletres de l'alfabet. Va intentar entendre què significaven els sons. Finalment, va demanar a Sophia Auld que li ajudés a aprendre. Impressionada per la intel·ligència i dedicació del noi, i potser ignorant de les prohibicions, va accedir-hi. Quan Frederick ja començava a lletrejar paraules de tres o quatre lletres, el capità Auld va descobrir el que succeïa. Furiós, va ordenar a Sophia que deixés allò immediatament. En presència de Frederick, li va explicar:

"Un negre no ha de saber una altra cosa que obeir al seu amo … fer el que se li diu. Aprendre faria perdre al millor negre del món. Si ensenyes a un negre a llegir serà impossible mantenir-lo. Li incapacitarà per ser esclau a perpetuïtat".

I ho va dir com si Frederick Bailey no estigués a l'habitació amb ells, o com si fos un bloc de pedra. Però li havia revelat el gran secret: "Aquí vaig entendre el poder de l'home blanc per esclavitzar al negre. A partir d'aquest moment vaig entendre el camí de l'esclavitud a la llibertat".

Desproveït de l'ajuda de Sophia Auld, ara reticent i intimidada, Frederick va trobar la manera de seguir aprenent a llegir, preguntant fins i tot pel carrer als nens blancs que anaven a l'escola. Llavors va començar a ensenyar als seus companys esclaus: "Havien tingut sempre el pensament en blanc. Els havien tancat en la foscor mental. Jo els ensenyava perquè era una delícia per a la meva ànima".

Saber llegir va jugar un paper clau en la seva fuga. Bailey va fugir a Nova Anglaterra, on l'esclavitud era il·legal i els homes de color eren lliures. Va canviar el seu nom pel de Frederick Douglas (personatge de "La dama del llac" de Walter Scott) i va eludir als caçadors de recompenses que perseguien a esclaus fugitius.

Un dia li van convidar parlar en una assemblea. En aquell temps, al nord, no era extrany escoltar als grans oradors del dia, és a dir, blancs parlant en contra l'esclavitud. Però fins i tot molts dels quals s'oposaven a l'esclavitud consideraven als esclaus inferiors als humans.

La nit del 16 d'agost de 1841, a la petita illa de Nantucket, els membres de la Societat Antiesclavista de Massachusetts, principalment cuàquera, es van incorporar cap a davant en els seus seients per escoltar una cosa nova: una veu que s'oposava a l'esclavitud d'algú que la coneixia per amarga experiència personal.

Va ser un dels debuts més brillants en la història de l'oratòria americana. William Lloyd Garrison, el principal abolicionista del dia, estava assegut a primera fila. Quan Douglas va acabar el seu discurs, Garrison es va aixecar, es va tornar cap a la impressionada audiència i els va desafiar amb una pregunta a crits:

– Hem escoltat a una cosa, un bé moble, o a un home?
– Un home! Un home! – va respondre l'audiència amb una sola veu.
– Es pot mantenir a un home així com esclau en una terra cristiana? – va preguntar Garrison.
– No! No! – va cridar l'audiència.

I encara més alt, Garrison:
– Es podria obligar a un home així a tornar a l'esclavitud des de la terra lliure del vell Massachusetts?

I el públic, ara lloc en peu, va exclamar:
– No! No!

Mai no va tornar a l'esclavitud. Va ser el primer afroamericà que va ocupar una alta posició d'assessoria en el govern i va dedicar la resta de la seva vida a lluitar pels drets humans. A la Guerra Civil Americana va ser consultor del president Lincoln.

Moltes de les seves opinions eren esfereïdores, no servien per fer-li guanyar amics en els alts càrrecs:

"Afirmo sense cap dubte que la religió del Sud és una mera cobertura per als crims més horribles… una justificació de la barbàrie més espantosa, una santificació dels fraus més odiosos i un fosc refugi sota el que els actes més foscos, més fastigosos, més barroers i infernals dels negrers troben la major protecció. Si em tornessin a reduir a les cadenes de l'esclavitud, després d'aquella esclavitud, consideraria la major calamitat que podia passar-me ser esclau d'un amo religiós… Jo … detesto el cristianisme que maltracta a les dones, els roba als fills en el bressol, corrupte, esclavista, parcial i hipòcrita d'aquesta terra".

Val la pena apuntar però, que gran part del moviment abolicionista va sorgir de comunitats cristianes, especialment cuàqueres, del Nord; que les Esglésies cristianes negres del Sud van representar un paper clau en la lluita pels drets civils americans de la dècada dels seixanta; i que molts dels seus líders (el més notable, Martin Luther King) eren ministres ordenats d'aquestes Esglésies.

En 1848, a la Convenció de Seneca Falls, quan Elizabeth Cady Stanton va gosar de demanar un esforç per assegurar el vot de la dones, Douglas va ser l'únic home de qualsevol grup ètnic que es va aixecar per recolzar la proposta.

La nit del 20 de febrer de 1895, més de trenta anys després de la seva fuga, després d'una aparició en una conferència pels drets de la dona al costat de Susan B. Anthony, va patir un col·lapse i va morir.

Aquesta història deu fer-nos reflexionar. Per què avui encara queda gent en el món que no sap llegir?. Aquest home va demostrar que l'alfabetització és el camí que porta de l'esclavitud a la llibertat. Hi ha molts tipus d'esclavitud i molts tipus de llibertat i no saber llegir és un tipus més d'esclavitud.

Un no pot deixar de pensar que si un sol home va poder fer tot això gràcies a no desaprofitar l'oportunitat d'aprendre a llegir, imagineu-vos què pot fer una societat amb persones formades.

Així doncs, amics meus, teniu curiositat per les coses, apreneu, llegiu, no mireu tant la TV (tots sabem de què estic parlant) i teniu pensament crític i criteri propi; doncs quan ho feu, estareu lluitant per la vostra pròpia llibertat.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/92530

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a L’home que va apendre a llegir

  1. Matgala diu:

    Bones vacances!

    Jo, encara que no acostumi a deixar comentaris, vaig llegint el que escrius. Si ho deixessis ho trobaria a faltar. Així que res, bones vacances i espero que tornis!

  2. omalaled diu:

    Gràcies. He posat un comentari al blog en castellà. He quedat sorprés de les reaccions de persones que ni sabia que existien. Continuaré fent el blog, encara que potser baixaré el ritme de publicacions.

    Moltes gràcies pel vostre soport.

    Salut!

  3. Enigmàlia diu:

    Molt bones vacances, omalaled.
    No sé com t’ho fas per obtenir tota aquesta informació, però les històries que expliques són apassionants!

    Afegeix un agraïment a la llista i un seguidor al club.

    Fins aviat

  4. omalaled diu:

    Us agraeïxo molt les vostres paraules d’elogi. Gràcies.

  5. Trena diu:

    Ja t’ho ha dit tothom, però espero que no pleguis!!!

    Fas una molt bona feina, segeueix així, els que et llegim no podem passar sense els teus articles!!

    Molt bones vacances i fins ben prest!

  6. Tens un dels meus blogs preferits i em sabria greu que fessis una parada llarga! Sempre tens a punt anècdotes interessants sobre la ciència i el món que interessen i ensenyen!!!

    Apa, bones vacances i espero que tornis amb ganes de continuar!

  7. dan diu:

    Omalaled! Bones vacances!! pero no ens deixis, eh!. Que ets el referent de la ciencia per aqui!!!

  8. Myrddin diu:

    El teu és un dels millors blogs que corren per aquests topants. Ningú et pot forçar a seguir, ni tampoc a deixar-ho, però coincideixo amb tots els que t’han escrit que seria una pena que perdéssim les teves aportacions. Entenc quan comentes l’esforç que suposa publicar tant sovint, demana una feina de mirar webs, buscar fonts de referència, etc. i a més fent-ho en hores intempestives. Treu temps i moltes vegades et plantejes si tot plegat val la pena (almenys així em passa a mi, que alguna vegada m’ho he plantejat).

    Salutacions i felicitats pel blog.

Els comentaris estan tancats.