El Papa de la medicina alemanya

En un dels articles sobre el Robert Koch, deia que un altre mèdic: en Rudolph Virchow, conegut com a "el Papa de la medicina alemanya" es va riure d’ell. La veritat és que al no dir res més d’aquest home quedava en molt malament. Bé, les persones no som perfectes i podem cometre errors. Seria injust que només se’ns conegués per un error. Per això, avui us parlaré del metge que no es va descobrir davant Koch, fora per deixadesa, pedancia o pel que fos.

[@more@]

El Rudolph Virchow va ser un patòleg alemany nascut a Schilvelbein (avui Swidwin), Polònia, en 1821. Amb 22 anys va obtenir el seu títol de medicina a la Universitat de Berlín. Dos anys més tard, sent encara un jove cirurgià, va descriure per primera vegada la leucèmia.

En la seva etapa d’estudiant va ocupar una plaça com assistent del preparador anatòmic de l’hospital de la Facultat de Medicina de Berlín, a la que deien "La Caritat" perquè era l’únic que admetia als pobres.

Un dia va fer una incisió en la jugular d’un gos per introduir-li un tros de goma. Al cap de dos dies, aquell objecte havia estat arrossegat pel torrent sanguini sortejant sense obstacle les vàlvules de les venes i fins i tot les del cor, assentant-se a l’artèria pulmonar. Més tard, va repetir l’experiment però enlloc d’un tros de goma, en va posar un de carn. El gos va morir de pulmonia. L’autòpsia va revelar un enorme estrall en els pulmons, amb pus i coàguls per tot arreu.

Va concloure que la carn s’havia descompossat actuant com un verí. Havia descobert el procés d’infecció i el mecanisme que pot desencadenar una embòlia, establint la diferència entre els dos conceptes.

En 1848 es va declarar una epidèmia de tifus a Silèsia del Nord. Virchow va anar allà com ajudant del conseller mèdic. En cinc dies va escriure una memòria increïblement detallada i sistemàtica. Va assenyalar el focus de la malaltia i les seves causes: habitacions reduïdes i antihigièniques, fam, contaminació. Va destacar que els silesians no es rentaven en absolut i que només es netejaven gràcies als xàfecs que queien de tant en tant.

El tifus no s’havia de tractar com un subministrament individual de medicaments sinó que era una malaltia pròpia d’una gran capa social. Va denunciar severament les condicions socials i va donar la culpa de tot al govern afirmant que la solució passava per pa per a tots, culturització de la població, abolició de totes les prerrogatives dels senyors feudals, etc.

El ministre d’aquell moment, després de llegir l’informe va dir:

– Aquest doctor és un terrorista socialista! Les seves propostes per a l’eradicació del tifus s’assemblen més a les d’un líder revolucionari que a les d’un metge!

La primera conseqüència és que li van retirar el lloc universitari que tenia.

Encara que no va participar en barricades va ser un dels màxims dirigents dels disturbis universitaris propulsant la reforma de la medicina. Va arribar a enfrontar-se amb el claustre dels vells mestres.

– Ja n’hi ha prou de llocs docents a dit! Els llocs directius i les càtedres haurien de ser elegits per una assemblea general de docents!

Volia matrícules gratuïtes per compte de l’estat i la supressió de la medicina militar.

Va fundar una revista amb el nom "Reforma mèdica" en la que obria un debat sobre la necessitat d’un Ministeri de Salut de l’Imperi, higiene en les escoles, lliure elecció de metges, vuit hores de treball, etc. El seu pare era el tresorer municipal de Schivelbein i tots els dies llegia el nom del seu fill en els diaris. Les seves reformes proposaven democràcia plena i sense límits, declaració del polonès com llengua oficial, separació entre Església i Estat, un programa de construcció de carreteres, impostos justos i una educació lliure i universal. O sigui, que estava ficat en política de ple.

Fins i tot, sense el seu lloc universitari, no va parar d’investigar i es va dedicar a estudiar amb el microscopi els teixits malalts. En aquell temps s’acceptava de manera dogmàtica la teoria dels quatre humors. Virchow no va tenir en compte aquesta vella teoria i es va voler descobrir quina era la causa de la malaltia. Segons deia, no existien malalties, sinó persones que emmalaltixen a causa de certs factors.

Va pensar que l’organisme havia d’estar format per un conjunt de cèl·lules i va començar a buscar-les. En primer lloc, ho faria en els ossos. No podien estar morts, ja que creixien i, a més, quan es fracturaven, es curaven. Així que va prendre una fina secció d’os i la va posar en àcid clorhídric esperant que es dissipessin les bombolles de gas. Va sortir una papilla groguenca que va observar al microscopi descobrint les cèl·lules òssies. Els humors no existien: la vida estava en les cèl·lules. En aquell moment es va sentir posseït per la febre del saber i va fer el mateix amb teixit conectiu, pells, cuirs, lligaments i tendons; observant cèl·lules en fus, ramificades, proveïdes de cua, etc.

En 1860 va resumir tot el seu coneixement de la teoria cel·lular en la famosa frase llatina: "Omnis cellula e cellula" que ve a dir que "les cèl·lules provenen de les cèl·lules", formalitzant les idees de Matthias Jakob Schleiden, qui havia dit que totes les plantes estaven formades per cèl·lules i de Theodor Schwann, qui havia proposat que tots els organismes (no només les plantes) estan formats per cèl·lules.

Treballava i viatjava sense parar gairebé sense dormir. Va publicar més de 2000 informes i molts llibres. Un d’ells va ser "Patologia cel·lular" que va canviar el curs de la medicina. No és estrany que un home així arribés a ser conegut com a "el Papa de la medicina alemanya".

Als seus 40 anys seguia sent un enèrgic defensor del poble i de la democràcia. Va fundar amb els seus amics un partit polític anomenat "Partit del Progrés", fent una crida a la lluita per la cultura. Va arribar a ser el dirigent del principal partit de l’oposició i va ser el polític més temut per tot el parlament. Guillem I però, va elegir a Otto von Bismarck, un autèntic dictador conegut com el Canceller de Ferro que va portar a terme la reforma de l’exèrcit i la unificació d’Alemanya. Bismarck, al contrari que Virchow, no lluitava per la cultura, sinó pel poder. Els enfrontaments entre Virchow i Bismarck al parlament van ser apoteòsics, però finalment aquest últim es va fer amb el poder. Aquest enfrontament quadra de ple amb una frase del propi Bismarck: "L’home que res tem és tan fort com el que és temut per tot el món". I és que Virchow no tenia por de ningú en absolut.

Va acceptar la derrota retirant-se d’aquesta guerra, però a Berlín va promoure mercats, jardins, asils, instituts, hospitals, higiene en les escoles, va eliminar la triquinosi gràcies a la promulgació de la seva llei d’inspecció de carns i també va combatre el tifus, la tuberculosi i el còlera. Us sona la frase "millor prevenir que curar"? Doncs va ser ell qui la va dir.

Més tard es va dedicar a la investigació de les races. En 1866 va completar un estudi sobre més de 6 milions de nens alemanys en el qual va descobrir que (sorpresa) no havia uniformitat racial entre ells. Li preocupava l’antropologia i els mètodes de mesura dels ossos. Va arribar a col·leccionar més de 2.000 cranis de tots els països. Es va consagrar com uns dels antropòlegs més prestigiosos de la seva època.

No va deixar tampoc la seva professió de docent. Als seus 80 anys seguia fent classes a futurs mèdics. Els seus cursos eren sempre improvisats i gràcies als seus ensenyaments dues generacions de metges alemanys van arribar a tenir un coneixement molt més profund del cos humà.

Li horroritzava que els alumnes no fossin capaços de meravellar-se davant l’espectacle que mostrava el microscopi. Era indulgent amb qui s’equivocava al moure el cargolet del mateix, però implacable i mordaç amb qui no es meravellava. Va ser intolerant amb la negligència. Va arribar a manifestar que la clau per a qualsevol investigador era tenir un "entusiasme gèlid".

L’anècdota següent està treta d’un llibre, però no sé si és real o no perquè no em quadren les dates. Si algun amable lector me la pot confirmar o desmentir li quedaria molt agraït.

Aquell matí havia examen oral d’anatomia patològica. Un ancià lleugerament encorbat estava assegut enfront de la taula dalt de la tarima. Aquell Virchow, aquell malaït professor, es disposava a fer la prova final:

– Silenci, senyors! Els prego silenci! Comença l’examen oral. Senyor Max Pettenkofer.
– Present!
– Faci el favor d’acostar-se a la taula.

El pobre Pettenkofer repetia per tercer any aquella maleïda assignatura i s’ho jugava tot en aquella prova. Va quedar absort observant els pícars ulls del vell professor.

– Ja sap vostè quelcom d’aquesta assignatura?
– Una mica, senyor.
– Doncs està vostè aprovat. Hi ha tants metges estúpids pel món!

Tant de bo que aquesta història serveixi per veure amb uns altres ulls al Rudolph Virchow. S’ho mereix, oi?

Per cert, quan aquest alumne, en Pettenkofer, era ancià, es va empassar a propòsit uns bacils de còlera als quals va sobreviure, però crec que aquesta aventura l’haurem de deixar per a una altra història.

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/100122

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.