Modes a la ciència

La història d’avui és una reflexió de l’excepcional Freeman Dyson (i
amb la que estic d’acord) en la que només he aportat detalls dels
personatges i modificat per donar sentit a l’article. Nem per feina.

[@more@]

El que més preocupa a qualsevol científic de talent mediocre que no sigui un fora de sèrie o extraordinàriament afortunat és trobar i conservar una feina.

Per trobar i conservar una feina cal saber fer un treball compentent en una àrea de la ciència que els mandarins que controlen el mercat trobin interessant. Els problemes científics que els mandarins consideren interessants són, gairebé per definició, els problemes de moda.

Avui dia, el fet habitual és que les concessions d’ocupacions no estiguin controlades per un sol mandarí, sinó per un comitè de mandarins. Probablement, un comitè és encara menys capaç que un individu de trencar els llaços amb les tendències de moda del moment. No és sorprenent, per tant, que els joves científics que vulguin sobreviure es mantinguin en les modes de la ciència.

Quan fa trentaitants anys jo vaig arribar aquí [Advenced Institute of Princeton] com a professor visitant, el mandarí era el Robert Oppenheimer. Ell deia quines eren les branques de la física a les quals valia la pena dedicar-se. Qui conegui la història de l’Institute podrà dir que també va donar un lloc al Kurt Gödel. Aquest va ser un dels genis indubtables del segle XX i l’únic dels nostres col·legues que xerrava i passejava d’igual a igual amb l’Albert Einstein.

(Imatge via Tecnologia Obsoleta)

Gödel va treballar en les matemàtiques que no estaven de moda en absolut i que ho van estar encara menys a mida que es va fer vell. El nostre institut no pot, per menys, que sentir-se orgullós per haver-li fet un lloc en la seva facultat. Van haver de passar 14 anys per ser nomenar-lo professor. Fins i tot von Neumann va protestar: "¡Com podem ser professors nosaltres si en Gödel no ho és!"

Els físics joves que arriben avui estan sotmesos a pressions molt més grans que les que jo vaig conèixer fa més de 30 anys. Gairebé tots vénen pagats i contractats pel govern, pel que legalment se’ls obliga a treballar en una àrea definida de la ciència en un període definit de temps.

Ara, després de tots aquests anys, jo sóc un dels mandarins. Tracto, de manera feble i imprecisa, encoratjar als joves físics perquè treballin fora de les àrees de moda. Probo de mantenir obert l’institut als esperits independents i recalcitrants per si de cas algun dia arriba un altre Kurt Gödel i pica a la porta.

La setmana passada em vaig trobar amb dos estudiants que estaven asseguts en silenci a la gespa. Al principi vaig pensar que gaudien del Sol però, en acostar-me, vaig veure que treballaven amb extraordinària concentració enganxant petits pesos de plom en el llom d’unes abelles. Vaig contemplar allò en silenci i després vaig tornar amb ells a la seva colmena experimental, equipada amb cambres i cintes gravadores.

Estaven perfeccionant i ampliant els experiments del Karl von Frisch (premi Nobel de Medicina en 1973) sobre el sistema de comunicació de les abelles. Havien descobert que dansen amb més energia i precisió quan troben una font de mel a una distància considerable. Volien observar la dansa amb tot detall. Una abella amb un pes de plom de 45 mg pensa que ha fet un llarg recorregut quan en realitat ha estat curt. L’abella troba la longitud en funció de l’esforç que ha fet per arribar. És un exemple típic de ciència fora de moda.

Un altre exemple va ser el físic matemàtic Sophus Lie. La seva gran obra va tenir lloc en les dècades de 1870 i 1880. Va ser el primer a dir que els principis de física tenen el seu origen en la teoria de grups. Al llarg de la seva vida, les idees de Lie no van estar de moda i no van ser gairebé enteses pels matemàtics de l’època.

La vida de Lie no va ser un camí de roses. De jove, travessant França va esclatar la guerra francoprussiana de 1870. Lie era noruec i parlava un francès que sonava com si tingués accent prussià. Van decidir que era un espia i ho van ficar a la presó. Va ser a la seva cel·la on va treballar desenvolupant els seus descobriments matemàtics. Quan els seus amics francesos van aconseguir saber on estava per fi ho van alliberar. Un historiador de les matemàtiques (Rouse Ball) deia:

Lie semblava estar disgustat i amargat a falta de reconeixement general del valor dels seus resultats… Va meditar amb tristesa l’immerescut oblit del passat que va afectar molt la felicitat de l’última dècada de la seva vida.

Avui, més de cent anys més tard, tots els físics classifiquen partícules en termes de simetries trencades i no trencades; i parlen, ho sàpiguen o no, el llenguatge del Sophus Lie.

La conclusió d’aquesta història és que hem de dedicar més atenció i suport a la investigació que no està de moda. No hem de deixar de recolzar la investigació de moda que ocupa i fa feliç a la majoria dels nostres científics joves, però hem de reservar una part dels nostres recursos, potser una desena o una quarta part per recolzar a les persones que no segueixen la corrent i fan coses que no estan de moda. I si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

Font:
http://historias-de-la-ciencia.bloc.cat/post/1052/101036

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Modes a la ciència

  1. dan diu:

    Coi! Quanta raò que te…, però que dificil que es sortir-se de les modes!

  2. omalaled diu:

    El porbre que es vol sortir, es juga la feina 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.