ELs oblidats de la Història

Si hi ha una cosa que no entenc de la Història o, almenys, del que
podem llegir o ens expliquen d’ella, és com es destaca el paper dels
dictadors, assassins en massa, reis bojos, conquistadors sense
escrúpols, persones que només van lluitar per tenir poder sobre els
demés i altres energúmens per l’estil. Gairebé però, no es parla de les
persones que ho van deixar tot per ajudar als altres. I no parlo dels
quals diuen buscar la pau del món des de la comoditat i seguretat de
les seves grans oficines i guardaespatlles; sinó dels que ho van
abandonar tot, van anar als camps de batalla i es van tacar la mans de
sang curant, consolant i lluitant per les persones ferides a canvi de
res. Quants personatges podries citar d’aquest últim grup? Ells són els
oblidats de la Història i als qui va dedicada, amb gran admiració, la
nostra història d’avui.

[@more@]

Bé, i què té a veure això amb les històries de la ciència o la tècnica? Doncs que tot va començar per un dels invents de l’Alfred Nobel, una guerra, un huracà i una excepcional dona pionera en estadística. Començarem parlant d’aquesta excepcional dona.

Florence Nightingale va néixer el 1820 en una família acomodada que podia permetre’s vitjar per Europa acompanyada de criats. La seva infància i joventut va ser un no parar de festes, recepcions i vida sense estar-se de res. Tenia criats que feien les tasques domèstiques. En poques paraules: una nena rica.

A Florence però, a banda de no agradar-li totes aquestes històries, també li desagradaven les diferències entre rics i pobres. S’adonava que mentre uns vivien en l’opulència, també estava l’altra cara de la societat, amb nens treballant dotze hores, dones veient-se obligades a prostituir-se per menjar, malalties, misèria, etc. Va decidir ser infermera renunciant a la vida acomodada que portava i rebutjant ofertes de matrimoni per poder exercir la seva professió (diuen que fins i tot va haver de cridar un fort no! a un dels seus pretendents davant la seva insistència). La seva família, òbviament, es va oposar i a causa d’això va haver d’aprendre de manera autodidacte infermeria i procediments dels hospitals.

Als 33 anys va ser nomenada superintendent d’una institució que s’ocupava d’ancianes malaltes i va passar per diversos hospitals reunint informació per saber prendre decisions en un futur. Va exigir al tresorer que li proporcionés una detallada comptabilitat setmanal. Volia tenir tots els números davant per saber en què es gastaven els diners i en quina quantitat. El tresorer estava al·lucinat. També va assumir la responsabilitat de formar altres infermeres. Cuidava de víctimes del còlera a l’hospital Middlesex de Londres quan va llegir que no havia infermeres britàniques a la guerra de Crimea.

Resulta que en aquest conflicte bèl·lic els russos estaven utilitzant una nova arma desenvolupada per una de les companyies de l’Alfred Nobel. Es tractava de les famoses mines submarines que podien quedar a uns quants metres per sota de la superfície. Aquestes mines portaven un mecanisme que s’activava quan el plom que contenia s’inclinava perquè un vaixell, per exemple, la tocava. Els russos van demanar a l’Alfred Nobel que fabriqués centenars d’aquestes mines submarines que ja havien provat per protegir amb èxit els ponts del Bàltic. Van sembrar les aigües de Sebastópol amb moltes d’aquestes mines, el que va obligar als aliats a fer un difícil atac per terra contra Sebastópol afavorits per una flota que, per les malaïdes mines, havia d’estar ancorada en el port proper a Balaklava.

L’esmentada flota dels aliats estava formada principalment per vaixells de subministraments com l’Henri IV, l’orgull de la marina francesa. El 14 de novembre de 1854 un es va abatre sobre ells un gran huracà que va destruir tota la flota, inclòs el Prince que es va portar set mil tones de subministraments mèdics, botes i 40.000 abrics al fons del mar. Això va obligar als aliats a una campanya d’hivern per a la que anaven terriblement mal equipats.

Va donar la casualitat, a més, que era la primera vegada en la història que un reporter cobria els detalls d’una guerra pel The Times i gràcies a això, la informació havia arribat a Florence, qui va reclutar 38 infermeres i va utilitzar les seves influències per marxar a Crimea. A l’arribar va veure que les informacions no tenien res a veure amb l’horror que va trobar. No havia res a l’hospital: ni medicaments, ni desinfectants, ni instrumental mèdic. Els llits estaven amuntegats i havia rates i mosques per tot arreu. La relació cirurgians-ferits era de dos a cinc-cents i havia centenars d’homes afectats de diarrea però només vint orinals.

Donada la seva experiència a registrar totes les dades, va aprofitar per recollir-les i donar-les al reporter. The Times va donar trenta mil lliures esterlines a Florence qui les va gastar ràpidament comprant camises, draps, teteres, paelles, mitjons, taules d’operació, tovalloles, sabó, tisores i aliments per a una dieta adequada. Va pressionar sense treva a les autoritats militars perquè muntessin una comissió sanitària que s’encarregués de netejar i blanquejar les parets de l’hospital i retirar la claveguera sobre la qual estaven situades les sales.

Va passar moltes nits en blanc cuidant soldats malalts. Tantes que li van posar el sobrenom "la dama de la lámpara". La taxa de mortalitat va baixar del 40 al 2%.

Acabada la guerra va fer un informe de 1000 pàgines. En el seu afany per recollir dades s’havia adonat que morien més soldats a l’hospital que no en el front de batalla. És a dir que era més probable morir a l’hospital que en la pròpia guerra. I és que dels 18.058 soldats morts a Crimea, només 1.771 ho van ser per causa de l’enemic mentre que la resta va ser a causa de l’hospitalització. Es va posar en contacte amb l’alt comandament per explicar-ho i van enviar una comissió (on es va aprofitar per ascendir a uns quants ineptes i és que hi ha coses que es repeteixen a la història contínuament) que va confirmar els informes de Florence.

És clar, difondre aquesta informació a la població civil era delicat, així que van provar confondre i donar interpretacions subjectives a les seves dades. Però Florence, per contraatacar, va inventar els histogrames i diferents gràfics per mostrar els seus resultats. Encara utilitzem avui els gràfics dels clàssics formatgets. Els seus rivals no van poder amb ella.

Quan es van fer públiques aquestes estadístiques es va aixecar una onada de protestes que van abatre al govern. La societat anglesa va prendre consciència de la importància de tenir infermeres qualificades. Per primera vegada es van recaptar fons per a la formació d’un grup d’infermeres.

Florence va dedicar la resta de la seva vida a promoure la seva professió. Va fundar una escola d’infermeres que porta el seu nom. Durant la guerra de Secessió en 1861 va ser cridada pel govern de la Unió perquè organitzés els seus hospitals de campanya. Va animar, a més, al govern anglès per obrir una càtedra d’Estadística Aplicada a la Universitat d’Oxford. Els seus treballs i apunts encara existeixen.

A banda de ser una experta en estadística, pionera en la professió d’infermeria i de l’epidemiologia va ser la primera dona membre de la Statistical Society en 1858, que va obtenir la Royal Red Cros en 1883 de la reina Victòria i va ser també la primera dona condecorada amb la Order of Merit en 1907.

Va publicar un llibre anomenat "Apunts d’Infermeria" que va ser la bíblia dels treballadors de la salut. Mas tard va afegir una secció sobre la cura dels nadons. Els diners guanyats amb les vendes d’aquest llibre va ser l’únic salari que va rebre en tota la seva vida. El 13 d’agost de 1910, Florence es va adormir després d’esmorçar molt poc i no va tornar a despertar. La corona anglesa va oferir enterrar-la al costat dels reis i genis en l’Abadia de Westminster, però la família va declinar l’honor i la van enterrar a la cripta familiar d’East Wellow. El seu fèretre va ser portat per sis sergents anglesos.

Les tasques de Florence però, van servir més de l’esperat. Molt abans de la seva mort, totes les seves accions havien influenciat profundament en un home anomenat Jean-Henri Dunant, un filantrop suís que va viure alguna quelcom similar. Havia anat a exposar els seus negocis a Algèria per a Napoleó III i allà va contemplar el camp de batalla de Solferino després de l’enfrontament dels exèrcits austríac i franc-piemontès que combatien en la guerra italiana. Impressionat per aquell espectacle d’horror en el qual 40.000 homes estaven abandonats a la fortuna per la ineficàcia dels serveis sanitaris de l’època va reunir a voluntaris dels pobles propers, especialment les dones i les noies, per doanr ajut als soldats malferits i malalts. Va convèncer a la població per assistir als homes de tots dos bàndols mantenint-se al marge del conflicte segons el lema "fratelli de Tutti" (tots són germans).

De les seves vivències va escriure el llibre "Records de Solferino". Al costat d’aquest llibre, els ànims de Florence i quatre membres de la Societat Ginebrina d’Utilitat Pública van constituir formalment al 1863 el Comitè Internacional de la Creu Roja. Es va establir, a més, la primera Convenció de Ginebra per a "la millora de l’estat de salut dels soldats ferits al camp de batalla" en 1864 juntament amb representants de 17 països.

La dedicació a aquesta causa humanitària va portar a Dunant a descuidar els seus negocis i quedar totalment arruïnat en 1867. Va haver de dimitir com a president de la Creu Roja i abandonar temporalment Suïssa perseguit pels seus creditors. Tot i així, durant la guerra franc-prussiana va tenir temps de pressionar per crear una cort internacional per a mediar conflictes internacionals. Va defensar també per la creació d’un estat jueu a l’àrea de Palestina.

Va trobar refugi a la França del Segon Imperi on Napoleó III li va prestar suport fins i tot després de ser enderrocat i exiliat a Anglaterra. En 1887 va tornar a Suïssa per ser tractat de múltiples malalties vivint reclòs en un sanatori fins a la seva mort en 1910. Oblidat pràcticament per tothom, en l’última dècada del segle diversos amics van reivindicar la seva figura que va veure per fi reconeguda públicament la seva labor amb la concessió del primer Premi Nobel de la Pau de la Història, en 1901, al costat de Frédéric Passy.

D’aquesta manera, el cognom de l’Alfred Nobel es pot associar tant a la invenció de les mines submarines com al Premi Nobel de la Pau de Dunant. Ironies de la Història.

I curiosa societat, la nostra, que relega a l’oblit persones exemplars com aquestes, oi?

Font:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.