La tasca pedagògica del Puig Adam

Copio i pego d’aquí (via CPI). Un discurs per enmarcar-lo. Només ressaltaré en negreta el que crec més impactant.

[@more@]

Senyors Acadèmics, senyores i senyors:

Encara que el sentiment que predomina en mi en aquests moments és el de cert atordiment, el què pinta un professor d’Institut parlant des d’una tribuna a famosos científics, no he de deixar de mostrar el meu agraïment, en primer lloc a l’Acadèmia de Ciències que presta aquest marc incomparable per a aquest acte i, en segon lloc als conferenciants que aquesta tarda han passat i passaran per aquesta tribuna que han permès deixar-me el punt de la labor pedagògica de Puig Adam, conscients tots, ells i jo, que qualsevol d’ells aportaria més, i sobretot molt millor que jo en aquest aspecte. Sigui com sigui, en qualsevol cas, intentaré que la figura del meu avi polític sigui més coneguda a partir d’aquest any 2000, centenari del seu naixement.

Fa poc més de quinze anys, en aquesta casa i possiblement en aquest mateix lloc, un eminent científic, avui desgraciadament desaparegut, el professor Mariano Yela, catedràtic de Psicologia i membre de l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques pronunciava un discurs del qual, per la seva bellesa i emoció, m’agradaria extreure el següent paràgraf:

"Som al 1940. En una aula freda i atrotinada de l’Institut San Isidro, uns cent nois de sisè curs esperem la nostra primera classe de Matemàtiques. Entra Don Pedro […] i es veu, a través de les seves ulleres, la mirada espurnejant, enginyosa, acollidora, ingènua, gairebé infantil.

S’inicia la classe. Primera sorpresa: Don Pedro no explica, no escriu cap fórmula en la pissarra. Parla amb nosaltres com un amic més gran. Pregunta a alguns què és la Matemàtica. Demana a alguns que recullin i resumeixin les respostes. Els altres les revisen i discuteixen. A poc a poc, la classe s’anima; tots intervenim. Ens oblidem que estem en classe, ens posem gaudint a pensar. De sobte, Don Pedro llança una pregunta sorprenent: Creieu que hi ha dos espanyols amb el mateix nombre de pèls al cap? Tots volem parlar. Ens sembla que no; alguns creuen que podria donar-se el cas, però que seria molta casualitat. Llavors, Don Pedro ens va ajudant a reinventar la matemàtica, a adonar-nos del que és i per a què serveix. A poc a poc al principi, vertiginosament després, se’n van proposant idees… S’acaba la classe. Seran totes així? Amb mil variants, sí ho van ser".

La mirada espurnejant, enginyosa… Amb tota probabilitat, aquesta mirada enginyosa havia, de tant en tant, de quedar reflectida molt directament: un dia, en classe en el San Isidro, explicava fa poc Joaquín Crespo, enginyer industrial ja jubilat i alumne de Don Pedro des del San Isidro a l’Escola d’Enginyers Industrials; va Don Pedro i dibuixa, a la pissarra, una circumferència perfecta. L’"oh" d’admiració que se li escapa a algun estudiant així ho reflecteix.

– Com es diu aquest os, li pregunta Don Pedro assenyalant-se l’avantbraç?

– Ràdio, contesta un tant atordit el noi.

– Bé, home, doncs no t’hauria d’estranyar que amb una eina com aquesta, surti una circumferència com aquesta.

L’enginy del qual parlava el professor Yela, es reflectia, a vegades, d’una altra manera: en una conferència a professors s’entusiasmaria amb el seu mètode heurístic, i un dels assistents, en el torn de preguntes, comentava Santiago Gutiérrez antic alumne seu, probablement poc amic d’aquest mètode, li diu: És a dir, que els seus estudiants, a classe, fan el que volen, al que Don Pedro li respon: no, volen el que fan.

Però Puig Adam, a més de l’enginy, va haver de tenir un caràcter tremendament jovial -mirada gairebé infantil, deia el professor Yela- el que ajudava, sens dubte, que els seus estudiants, a classe, "volguessin el que feien".

Escoltem una de les seves classes, a nens de 10 a 11 anys. Està parlant de la descomposició en factors primers, m.c.d i m.c.m. Després de proposar diversos exercicis de descomposició els diu:

"Disposem, com veieu, d’una clau nova per descriure d’una altra manera els números. Aquesta clau la ignora l’enemic. Des del meu lloc de comandament, la pissarra, jo us transmetré ordres i dades numèriques en la nova clau i vosaltres, des dels vostres avions, les taules, em contestéssiu així mateix en clau.

Tripulants A: Multipliqueu tots 23· 32· 5· 7 per 23· 3 i doneu el resultat en clau al tripulant B del vostre avió.

Tripulants B: Transmeteu en clau el resultat obtingut.

Un d’ells va voler donar-me el resultat numèric del producte però li vaig interrompre, seguint el joc, advertint-li: "En clau, en clau, que s’assabenta l’enemic".

Però tot aquest enginy, tot aquest caràcter jovial, es quedarien en simple anècdota si no fossin units a una impressionant capacitat de transmetre idees; i aquesta capacitat la desenvolupa utilitzant estratègies d’allò més diverses: "Desitjava conservar intacta aquesta operació en la pissarra -els diu un dia als seus estudiants, mostrant-los les restes d’una operació de multiplicació de polinomis- però ha vingut el bidell i l’ha esborrat gairebé tota; només he arribat a temps que no esborri el multiplicant i el producte. A veure, si entre tots, reconstruïm aquesta operació". Els nois, gairebé sense adonar-se, estan aprenent, per si sols, l’algorisme de la divisió de polinomis.

Una altra vegada inventa un puzle per parlar de la irracionalitat de PI.

Però no només tenia extraordinària capacitat per transmetre idees matemàtiques: Un dia, explica Fernando Arce, antic alumne seu, en la seva classe del San Isidro, es va endarrerir a l’entrada a classe, amb el que els nois de quinze-setze anys estaven campant sense professor -avui, a vegades, campen a les seves amples amb professor però bé, això no ve al cas- amb la mala sort, o bona, com veurem després, que va coincidir l’entrada de Don Pedro amb alguna paraulota, ja clarament fora de to, que hauria pronunciat algú. Va aparèixer Don Pedro i la classe va quedar, com era d’esperar, en el més absolut dels silencis. Don Pedro no va fer cap al·lusió al que acabava de sentir i, uns minuts abans d’acabar la classe, els hi diu:

– Espereu un moment que torno de seguida.

Surt de l’aula, fa una ràpida gestió per telèfon, torna a l’instant i els cometa:

– Demà, a l’hora de classe, en lloc d’esperar-me aquí, ens veiem a la boca de metro d’Alonso Martínez.

Els nois queden perplexos, va arribar l’endemà, van ser a la boca de metro i Don Pedro, sense dir-los on els portava, es va dirigir amb ells al Col·legi de Sordmuts, carrer San Mateo. Una vegada al col·legi els porta per les diverses dependències, regnant a totes elles el més esgarrifós dels silencis. Al final, en el hall, els comenta: "espero que hàgiu entès l’autèntic valor del llenguatge i d’aquí, d’ara endavant, sapigueu utilitzar-lo quan sigui convenient". El ja citat Fernando Arce recorda aquesta lliçó seixanta anys més tard.

Però tota aquesta capacitat per ensenyar va unida a una percepció molt clara de la dificultat de l’aprenentatge; en lloc de pensar com tants professors pensem de vegades, -però evidentment poden entendre els nois això amb com és de fàcil?-, explica el ja citat Santiago Gutiérrez, quan ell ja era professor, que li pregunta un dia:

– I vostè, a més de donar classe què fa?

– Doncs preparo les meves classes, surto amb els meus amics, vaig al cinema de tant en tant…

– No, si em refereixo a, què estudia?, què està aprenent ara?

– Doncs…

Un professor ha d’estar sempre aprenent – li diu – i no tant per no quedar-se endarrere en coneixements com perquè senti, dia a dia, com és de difícil això d’aprendre, i així valorarà més el seu treball però, sobretot, comprendrà molt millor les dificultats dels seus alumnes.

Don Pedro no era un savi distret. I això, encara que, de vegades, explica la seva filla Emilia, estigués a casa menjant i, observant la seva família que estava amb la cap en un altre lloc, li pregunten al final: a veure, pare, què has menjat de primer plat? I ell no sabia respondre.

Però a la seva classe, deia la Consol de Costa, antiga alumna seva, amb ¡100 alumnes! tenia la classe dibuixada en un quadrant, amb la posició i el nom de cadascun, i controlava absolutament el treball de tots els seus estudiants.

Puig Adam va ser un avançat de la seva època. Una persona que, en 1921, en la seva tesi doctoral, tracta problemes de Mecànica Relativista Restringida, quan les teories d’Einstein, fins i tot no ben compreses en molts mitjans científics, eren conegudes per molt pocs a Espanya. Una persona que en el seu discurs d’ingrés en la Real Acadèmia de Ciències, en 1952, cita a Norbert Wiener i dóna les primeres aplicacions de les màquines que després direm ordinadors.

Però on de veritat es veu que era un home d’una altra època és en la seva concepció de l’ensenyament. Tota la seva teoria didàctica xocava amb la pompositat i el conservadorisme de la pràctica docent dels seus companys.

En 1951, en un article en "Atenes. Revista d’informació i orientació pedagògica" deia:

Tinguem també sempre present que el nen no és un sac buit que cal omplir de ciència, sinó un potencial desitjós de convertir-se en acció. Fem que senti l’alegria de descobrir, de crear, d’inventar; que una veritat trobada pel seu propi esforç, tindrà més valor per a la seva cultura i per a la seva moral que cent veritats recopilades.

Aquesta falta de sincronia i alguna una altra raó, com veurem, li feia no sentir-se molt feliç entre alguns companys. Sentim-lo en 1953, a la Conferència Inaugural de la secció de Matemàtiques del Congrés lusità-espanyol per al progrés de les Ciències, celebrat a Oviedo.

"Després de la lectura de les recomanacions que la UNESCO va acordar portar als Ministeris d’Instrucció Publica el juliol de 1950, lectura que fa en l’esmentada conferència, vaig comprovar -diu- amb alegria, que l’ensenyament oficial espanyola no està endarrerida en el que a didàctica matemàtica es refereix. L’esperit que les informa és el mateix que ens va guiar fa més de 25 anys a l’escriure en col·laboració amb el meu estimat mestre Don Julio Rey Pastor els llibrets destinats a tal didàctica, influència posterior de la qual, en qüestionaris i textos d’aquí i d’Hispà Amèrica no he de ser jo el fidel contrast, ni de bon tros el pregoner. Però sí volgués dir que a l’hora de rendir comptes de l’ocupació de la meva vida, estimaré com el més assenyalat servei que hagi pogut rendir a la meva Pàtria, l’haver col·laborat en aquella tasca de renovació que, acollida en un principi amb indiferència i escepticisme per la rutina ofesa, després… després ha estat embolicada en silencis molt més eloqüents encara. En rèplica a ells dic el que dic, cometent greu pecat d’immodèstia. Però no em refereixo tant al silenci despectiu com el silenci delictiu, al qual accentua un menyspreu com el qual dissimula un plagi; que si el primer fa mal, el segon irrita, que és pitjor"

Deixem aquests moments d’empipament i sentim-lo, en 1957, el que sembla que són paraules dels pedagogs més avançats del segle XXI. I eren pronunciades fa més de 40 anys.

"S’ha trigat no poc a tenir consciència clara que l’acte d’aprendre és molt més complicat de fet que suposa la recepció passiva de coneixements transmesos; que no hi ha aprenentatge on no hi ha acció, i, que, en definitiva, ensenyar bé ja no és transmetre bé, sinó saber guiar a l’alumne en la seva acció d’aprenentatge. Aquesta acció de l’alumne ha acabat així primant sobre l’acció del mestre, condicionant-lo totalment i subvertint així la primacia inicial del seu paper. El centre de l’ensenyament ja no és el mestre, sinó l’alumne. Rotunda veritat que, de senzilla, molts mestres no han assimilat encara".

No vull estendre’m més, tant per consideració a vostès, que ja m’han sentit massa com per deferència als meus companys que ja els he tret temps suficient i per això, encara que ni citaré gairebé el seu Decàleg de la Didàctica Matemàtica Mitjana, publicat en 1955 per ser ja molt conegut, sí m’agradaria acabar dient que tot el polifacetisme de Puig Adam -componia música, pintava, escrivia versos- obeïa -segons la seva filla Emilia- a una forma d’encarar la vida. En una xerrada als seus alumnes de 7è curs de l’Institut San Isidro, quan ja abandonava l’ensenyament mitjà, els deia: "Tendiu a ser un poc aprenents de tot, per al vostre bé, i mestres en alguna cosa, per bé dels altres".

Moltes gràcies, novament, per haver-me donat l’oportunitat de col·laborar en un millor coneixement de la figura de Puig Adam al nostre país. Moltes gràcies.

Fonts:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.