La perseverança dels Piccard

Recordeu la foto més famosa de la història de la ciència? Mireu-la de nou, si us plau. Si us fixeu en el primer que està dret i que apareix per l'esquerra amb ulleres veureu que era l'Auguste Piccard. A primera vista sembla un home que s'ha colat en aquesta foto plena de famosos. De fet, no és un dels 17 premis Nobel que hi ha en aquesta foto però, encara que no s'ho portés, les seves aventures no deixen de ser dignes d'elogi. Ell i la seva descendència formen part de la Història i de la nostra història d'avui.
 

[@more@]

Auguste Antoine Piccard va néixer a Basilea al 1884. Va estudiar enginyeria mecànica a Zuric on va col·laborar amb l'Einstein en el disseny d'instruments per a mesures elèctriques. Somiava amb explorar les altures. Un segle abans els homes havien pujat amb barquilles obertes fent ús de globus fins on arribaven les condicions mínimes per poder mantenir-se vius. El meteoròleg Léon Teisserenc de Bort ja havia enviat globus sense tripulació amb els quals, entre d'altres coses, havia descobert l'estratosfera.

Però l'Auguste no estava satisfet amb això. El globus enviats per de Bort, encara que portaven instrumentació, no anaven tripulats. Va pensar que si feia una barqueta d'alumini tancada podria viure confortablement dins d'ella sense importar l'alçada a la que estigués. Dit i fet: ell mateix va dissenyar i va construir un globus d'alumini pressuritzat i es va convertir en el primer home de la història que es va anar a l'estratosfera. Després de diverses ascensions entre 1931 i 1932 va batre el rècord d'alçada en arribar als 15.785 metres. Durant el seu vol, va recollir moltes dades de l'alta atmosfera, inclosos els rajos còsmics, estudi dels quals era també un apassionat. No content, va fer més ascensions, un total de 27, i la major alçada a la que va estar va ser de 23.000 metres. Va ser també el primer home que va provar donar la volta al món en globus.

Tampoc es va conformar amb ser l'home que més alt havia pujat al nostre planeta. Amb les tècniques apreses sobre pressurització del seu globus, va fer les modificacions necessàries per baixar al fons dels oceans. El seu primer batiscaf (vaixell de les profunditats) transportava tones en forma de bolestes de ferro que podien deixar-se caure  gradualment per controlar el descens i realitzar l'ascensió.

Més tard, va construir un altre nou batiscaf: el Trieste, anomenat així per estar construït en aquesta ciutat italiana. Amb ell, en 1953, va arribar una profunditat de 3.150 metres acompanyat pel seu fill Jacques a l'illa de Ponza. En un altre descens van poder baixar als 4.000 metres de profunditat.

Van arribar a un acord amb la Marina dels EUA: aquests tindrien la propietat del batiscaf i els Piccard el control. D'aquesta manera ho van reconstruir i li van posar parets de gairebé 13 cm de gruix i finestres de 54 cm de diàmetre. En 1960 el Trieste amb dos tripulants a bord (un d'ells era el Jacques) va baixar al punt més profund del nostre planeta, en l'Oceà Pacífic a 11.000 metres de profunditat a la Fossa de les Marianes. La pressió a aquesta profunditat és pràcticament de 1.100 kg per centímetre quadrat.

Van quedar molt sorpresos perquè en tocar fons van veure un habitant de les profunditats. Com no disposaven de cambres la cosa va quedar en el testimoni. Van estar allà 20 minuts i va ser l'única vegada en la història que els éssers humans han baixat a tal profunditat.

La raó de no tornar va ser perquè qui controlava els diners d'aquest departament era Hyman G. Rickover qui es va oposar argumentant que l'exploració submarina era una una forma de llençar calés. S'ha calculat que repetir-lo costaria uns 100 milions de dòlars. No sé el que opinareu vosaltres, però crec que una cosa així no és una forma de malbaratar calés. Com "intel·ligents" humans que som, menyspreem el que no coneixem i el fons dels mars és un d'aquests llocs.

El principal objectiu dels oceanògrafs a l'Any Geofísic Internacional (1957-58) era l'estudi de les deixalles radioactives que s'estaven llançant des de feia 10 anys. Els vaixells d'EUA transportaven els bidons amb 200 litres de residus a les illes Fallarone (a uns 50 km de Califòrnia) i els tiraven per la borda. Eren d'aquells bidons com els que es veuen amuntegats per les fàbriques que se'n van oxidant amb el temps. Quan no s'enfonsaven, els tiradors de la Marina els disparaven per aforadar-los, l'aigua entrés i s'enfonsessin. És clar, al mar anava directament l'urani, el plutoni i l'estronci que contenien. Quan es va posar fi a aquestes pràctiques al 1992, els EUA havien llançat centenars i centenars de milers d'aquests bidons i no només ells, sinó també Rússia, Xina, Japó, Nova Zelanda i gairebé totes les nacions europees. Desconeixem les conseqüències a curt i llarg termini d'aquestes accions. El que deia: no coneixem els fons oceànics i com "intel·ligents" humans que som menyspreem el que desconeixem.

Però tornem a les immersions. Potser no amb la intenció de tornar per tornar a la fossa, els investigadors van protestar la decisió de Rickover. Per fer-los callar la Marina va aportar fons per construir l'Alvin (en homenatge a Allyn C. Vine), que seria un minisubmarí complet, encara que no pogués descendir tant com el Trieste.

Ningú va voler fer-se càrrec de la seva construcció, ni tan sols la General Dynamics que feia submarins per a la Marina, tant per temor tant a l'almirallat com al Rickover. L'empresa que va construir el Alvin va ser la General Mills, una empresa alimentària en una planta que fabricava cereals per l'esmorzar.

L'Alvin té uns 7 metres d'eslora i 2,5 de mànega, desplaça unes 15 tones i en el moment de la seva construcció podia baixar fins a 4.000 metres. En 1994 es va reformar la seva estructura de manera que pogués arribar fins a 4.500 metres. És ple de càmeres de fotos i vídeo, ordinadors i sensors de tota mena que li permeten efectuar la seva arriscada però interessant feina.

En 1977 dos geòlegs nord-americans, John Corliss i John Edmond, van fer a bord de l'Alvin uns descobriments que van sorprendre al món. Enormes colònies d'organismes grans vivien a les xemeneies submarines a 2.600 metres de profunditat (us recordo que a aquesta profunditat la pressió hidrostàtica és unes 250 vegades superior a la de superfície). Les xemeneies expulsen immenses quantitats de calor. L'aigua que surt d'elles pot arribar als 400ºC mentre que a un parell de metres és tan sols de 2ºC. Abans, es creia que cap organisme podia viure més enllà dels 54ºC. I com viuen aquests organismes? Doncs gràcies a uns bacteris que obtenen la seva energia a base de sulfurs d'hidrogen que surten constantment de les esmentades xemeneies. Cal tenir en compte que això ho haurien rebutjat immediatament els biòlegs ja que aquests sulfurs són molt tòxics per a les criatures de superfície. No viuen gràcies a la fotosíntesi, sinó a la quimiosíntesi.

Una altra cosa curiosa que va aclarir l'Alvin és per què els nivells de salinitat del mar es mantenen estables. Vegem, des de fa segles, els rius arrosseguen sals al mar. Ja hi ha molta, tanta, que amb ella podria cobrir-se la Terra amb una capa de 150 metres de gruix. Doncs bé, milions de litres d'aigua s'evaporen per tornar a caure en forma de pluja als rius aportant més sal al mar. Per què la concentració de sal del mar no creix i creix indefinidament? Resulta que aquestes xemeneies actuen a manera de filtres de peixera. Quan l'escorça terrestre absorbeix aigua es desprenen les sals d'ella i torna a sortir expulsada per les xemeneies. El procés no és ràpid, doncs poden necessitar-se fins a 10 milions d'anys per netejar un oceà. Un procés lent però eficaç.

L'Alvin també va meravellar al món mostrant-nos al Titanic, descobert l'1 de setembre de 1985 a 3.810 metres de profunditat. Quantes coses per mostrar-nos té un submarí posat en servei l'any 1964! i tot iniciat per l'intrèpid Auguste. És reconfortant saber que sobre el 2008 tindrem un substitut de l'Alvin amb millor i més moderna tecnologia. Potser tindrà el mateix nom i probablement arribarà fins als 6.500 metres de profunditat. Ben segur que ens mostrarà noves meravelles.

Tornem als Piccard. Resulta que tal com Jacques era fill de l'Auguste, el Bertrand és fill del Jacques. Sembla que el caràcter aventurer i l'afany de superació és hereditari o s'encomana doncs amb 16 anys el Bertrand va obtenir el seu primer rècord en acrobàcia aèria. Temps després va guanyar el campionat d'Europa d'ala delta. Nascut el 1958 és actualment psiquiatra de professió.

Un dels comptes pendents del seu avi Auguste era donar la volta al món en globus. En 1999, en Bertrand Piccard i en Brian Jones van aconseguir donar la primera volta al món en globus sense escales batent tant el rècord de distància ( 48.000 km) com el de durada de vol en globus (21 dies) en el Breitling Orbiter III. Aquest globus anava equipat amb bateries solars, radars transportables que identificaven al globus amb el control de trànsit aeri de cada país, sistemes d'orientació per satèl·lit i ràdios VHF. Va navegar sempre darrere dels corrents de vents de 200 km/h anomenats Jet Stream. No sé si us feu al càrrec de la importància històrica d'aquesta fita, però sapigueu que els va felicitar el Comitè Olímpic Internacional, la reina Isabel II d'Anglaterra, el Tony Blair, el Jacques Chirac i el seu homòleg de Suïssa, la Ruth Dreyfus. El correu suís emetrà estampilles (si és que no ho ha fet ja) al·lusives a aquesta gesta.

Què havia de dir-nos el Bertrand de tot això? Les seves declaracions van ser un missatge de pau enfront de totes les guerres i atrocitats de tota mena. És maravellós sentir opinions així de gent com aquesta. En una entrevista amb xavals d'un col·legi, després de mostrar una senzillesa elogiable, li van preguntar: "Què diria als joves amb desitjos de buscar aventura?"

I la seva resposta va ser:

Que no han de ser rics o musculosos com l'Arnold Schwarzeneger per aconseguir grans coses. Que, de vegades, haurà persones que ens desanimaran, però amb perseverança podem arribar fins al final. Si de veritat volem fer alguna cosa, res no és impossible. L'única manera d'arribar al nostre fi és provar-ho una vegada més, després d'un fracàs, encara que ens sembli irrealitzable. La vida és com un globus portat pel vent. Si el vent és contrari al nostre destí, cal lluitar per seguir avançant.

Em ve al cap una frase que vaig llegir fa anys i que sempre he tingut present: la perseverança és l'eix de totes les virtuts. I és, per descomptat, la pedra angular dels Piccard.

Actualització: l'Alvarhillo ha penjat un post al seu blog amb uns boníssims detalls tècnics del Trieste així com boniques anècdotes de la seva construcció. Molt recomanable. Gràcies, Alvarhillo.

Fonts:
"¡Esto es imposible!", VVAA
"Una breve historia de casi todo", Bill Bryson
"Enciclopedia Biográfica de Ciencia y Tecnología (Tomo III)", Isaac Asimov
http://es.wikipedia.org/wiki/Auguste_Piccard
http://www.ldi5.com/e/bio/e_vie.php
http://marenostrum.org/buceo/pecios/titanic/
http://www.viajeros.com/article334.html
http://www.prensalibre.com/pl/domingo/archivo/domingo/2002/marzo02/310302/cara.html

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La perseverança dels Piccard

  1. dan diu:

    En 40 anys no han tornat al fons abisal? De vegades els humans som desesperants. I quan les decisions depenen de militars, encara més. Tens idea del que en van fer del Trieste?

  2. omalaled diu:

    Estic d’acord, Dan. Som desesperants. He estat llegint més coses de la wikipedia en anglés, del Trieste i del Kaiko, que va baixar molt a prop, però que no anava tripulat.

    Sembla que es conserva al U.S. Navy Museum a Washington, DC. Si algun dia vaig a EUA (no ho crec) ben segur que aniria a veure’l.

    Higins, moltes gràcies. Penso que son coses com aquestes les que fan grans als homes i que tantes coses ens ensenyen.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.