L’extrany Cavendish

Si en una altra història parlàvem del Dirac, el geni tímid i de poques paraules, avui us parlaré d'un altre que encara era més tímid i callat. Estic parlant d'en Cavendish. Ja us vaig parlar d'ell i en la nostra història d'avui us explicaré més sobre el seu excèntric caràcter.
 

[@more@]

La seva mare va morir quan només tenia dos anys d'edat. Es va educar a Anglaterra, a la Universitat de Cambridge, però mai no va obtenir cap títol universitari. Era incapaç d'enfrontar-se als professors als exàmens i va tenir el mateix problema la resta de la seva vida.

Tenia la veu negitosa i cridanera. Era increïblement tímid, vergonyós i distret. Gairebé mai no parlava. Mai no intercanviava paraules amb més d'un home a la vegada i de fer-ho només era per necessitat i de manera individual.

Alguna vegada, fins i tot, havia sortit corrent presa del pànic abans que li presentessin a una persona. Una altra vegada, en alguna aglomeració en una habitació plena de gent, s'havia quedat a l'entrada literalment incapaç de donar un pas més. Quan viatjava en carruatge s'arraulia en un racó per evitar ser vist per les finestres.

L'únic retrat existent d'ell va haver de realitzar-se d'incògnit: els seus coneguts van convidar en secret a un pintor a un sopar de la Royal Society i el van seure prop d'un extrem de la taula, des d'on va poder observar totes les faccions del gran home.

Allà per la dècada de 1780 molts observadors estaven fascinats pels telescopis fabricats per Sir William Herschel. Els esmentats telescopis van mostrar que les estrelles més que puntets eren realment rodones. En una ocasió, el Herschel es va asseure al costat del Cavendish en un menjar formal. Ja podreu imaginar que la conversa no va poder tenir moltes paraules. Al cap de cert lapse de temps, el Cavendish va preguntar lentament:

– És cert que vostè ha vist les estrelles rodones?
– Rodones com un botó – va replicar el Herschel.

La ceremònia va seguir en el més absolut silenci entre tots dos i en acabar va tornar a preguntar:

– Rodones com un botó?
– Rodones com un botó – va tornar a afirmar en Herschel.

I això va ser tot el que van parlar.

I si sentia por al tracte social amb homes, ja ni us dic el que tenia que li presentessin dones. Les temia fins al punt de no poder ni mirar-les. No volia tractar directament amb la seva majordoma, així que li deixava una nota amb la feina de l'endemà. Si alguna d'elles travessava pel seu camí era immediatament comiadada. Es va fer construir una escala de servei a part.

Mai va estar amb una dona, però és que tampoc li atreien (tampoc era homosexual). Un dels seus coneguts de la Royal Society ens explicava el següent:

En una vetllada vam veure una bella noia que, treient el cap per una finestra més alta de l'edifici de l'altre costat, observava el sopar dels filòsofs. Va atreure l'atenció de tots, que un després d'un altre ens vam aixecar i ens vam ajuntar al voltant de la finestra per admirar a la noia. En Cavendish, pensant que miràvem la Lluna, es va acostar a nosaltres a la seva estranya manera i, quan va veure qual era l'autèntic objecte del nostre estudi, va donar la volta amb un gest d'intensa repugnància i va grunyir: bah!.

Era extraordinàriament metòdic. Com ens explica el seu primer biògraf, en George Wilson, científic de la Royal Society:

Portava sempre la mateixa roba, any rere any, insensible als canvis de la moda. Calculava la vinguda del seu sastre per confeccionar un nou joc de vestits de la mateixa manera que hagués calculat la vinguda d'un cometa (…) Penjava el seu barret invariablement al mateix ganxo quan assistia a les reunions del Club de la Royal Society. Col·locava sempre el seu bastó en una de les seves botes, i sempre a la mateixa (…) Així va ser la seva vida, una meravellosa peça de rellotgeria intel·lectual; i de la mateixa manera que va viure sota regles estrictes, així va morir, havent predit la seva mort com si es tractés d'un eclipsi.

Vestia amb robes passades de moda 50 anys abans. Els seus col·legues deien que vestia com els seus avis, amb barret de tres pics inclòs.

Feia un passeig diari, sempre pel mateix lloc i a la mateixa hora i caminava pel centre del carrer per intentar evitar trobades casuals. Els seus veïns van descobrir la seva rutina i es congregaven per a observarlo, així que Cavendish va haver de canviar d'horari i va començar a fer els seus passejos a la nit.

Respecte la seva persona, el mateix biògraf anterior ens deia que:

Moralment [el seu caràcter] era un buit que només pot descriure's mitjançant una sèrie de negacions. No va estimar, no va odiar; no va demostrar esperança ni temor (…) No hi havia a la seva naturalesa res franc, entusiasta, heroic ni cavallerós, però en la mateixa mesura faltava el mesquí, el denigrant i l'innoble (…) El seu cervell sembla haver estat poc més que un motor de càlcul; els seus ulls, entrades per a la visió més que fonts de llàgrimes; les seves mans, instruments de manipulació que mai van tremolar d'emoció o es van unir en adoració, gratitud o desesperació; el seu cor només un òrgan de l'anatomia, necessari per a la circulació de la sang.

Però, a banda del seu estrany caràcter, no oblidem que va ser un científic de primera línia i un fora de sèrie.

Utilitzava una petita secció de la seva residència com dormitori i la resta de la casa estava abarrotada d'instruments científics, termòmetres, indicadors de tota mena, instruments de mesura i aparells astronòmics més eines necessàries per a la construcció d'altres instruments. El pis superior ho va convertir en un veritable observatori astronòmic i l'arbre més gran del seu jardí suportava, literalment, tots els aparells d'observacions meteorològiques.

No és estrany que realitzés millores en balances químiques, equips elèctrics, termòmetres de mercuri, etc. I no li preocupava en absolut l'aspecte extern dels seus aparells. Un dia la seva majordoma va descobrir, amb gran sorpresa, que per construir un aparell d'evaporació s'havia apropiat dels orinals.

No va publicar molts dels seus descobriments en part pel seu caràcter amb tendència a la reclusió i en part perquè els veia com investigacions en procés. Sempre buscava valors més exactes. La Llei de Coulomb i la d'Ohm ja les coneixia moltíssims anys abans que es descobrissin. Un segle després de la seva mort, un altre dels grans, en James Clerk Maxwell, va agafar totes les anotacions del Cavendish i les va publicar.

En 1766 va comunicar a la Royal Society alguns dels resultats dels seus experiments. Havia estat treballant amb un gas inflamable que s'obtenia de la reacció de metall i àcid. Ja el Boyle i el Halis l'havien descobert, però Cavendish va ser qui va estudiar les seves propietats sistemàticament. Vint anys més tard, en Lavoisier va dir a aquest gas "hidrogen". Va ser el primer que va pesar un volum particular de diferents gasos per determinar la seva densitat i va veure que l'hidrogen tenia només 1/14 de la densitat de l'aire.

Va demostrar que en fer-lo cremar produïa aigua, així que si l'aigua estava composta per dos gasos diferents, la noció grega que l'aigua era un dels quatre elements bàsics quedava totalment refutada.

Va fer circular espurnes elèctriques per l'aire forçant la barreja de nitrogen amb oxigen, dissolent l'òxid que apareixia en aigua. Però va donar un pas més: va voler esgotar tot l'oxigen, així que va afegir més i més nitrogen adonant-se que sempre quedava una part del gas per combinar i això succeïa fes el que fes. Va arribar a la conclusió que l'aire contenia una petita quantitat d'un gas que havia de ser molt inert i resistent a reaccionar. Aquest experiment va ser ignorat durant un segle fins que Sir William Ramsay, el químic escocès, va repetir tot el procés pas per pas obtenint també aquest gas. Succeeix que Ramsay tenia un avantatge sobre Cavendish i és que tenia a mà un espectroscopi. Entre el Ramsay i en Lord Rayleigh van escalfar el gas i van observar les línies espectroscòpiques arribant a la conclusió que era un gas desconegut de l'època. Li van dir "argó" que ve de la paraula grega que significa "inert".

Però pel que el Cavendish és més conegut és pel seu pèndol de torsió per mesurar la massa de la Terra. En realitat, el que li interessava en aquell temps era la densitat. En 1763, l'astrònom Charles Mason i un compatriota seu, el cartògraf Jeremiah Dixon van ser enviats a les colònies britàniques per resoldre una llarga disputa que enfrontava Pennsilvània amb Maryland. El resultat va ser la línia Mason-Dixon (que va protagonitzar una divertida anècdota a aquest article), una important frontera a EUA en els anys anteriors a la Guerra de Secessió.

En Cavendish es va preguntar sobre la precisió d'aquestes mesures. Havia unes muntanyes situades al nord-oest que podien provocar que els instruments sentissin una lleugeríssima atracció gravitatòria sobre els instruments de mesura que no estaria compensada pel sud-est on estava l'oceà. Així és com li va venir a Cavendish la idea de conèixer la densitat mitjana de la Terra.

Una plomada estesa prop d'una muntanya es veu afectada per la força que exerceix la seva massa, però la desviació és tan petita que el propi Newton va escriure que muntanyes sencers no bastarien per produir un efecte sensible.

El tema era tan important per a astrònoms, físics, geòlegs i cartògrafs que en 1772 la Royal Society va designar un "Comitè de l'Atracció" sent el Cavendish un dels seus membres. En 1775, la Royal Society va patrocinar una expedició per fer un experiment, que havia estat dissenyat per ell mateix en el seu major part, però que va portar a terme el Nevil Maskelyne en una muntanya escocesa anomenada Schiehallion (tempesta constant). Una vegada feta, el Maskelyne va muntar una gresca amb els seus paisans escocesos tan forta que es van beure un barril sencer de whisky i van provocar, accidentalment, un incendi a la cabanya en la qual es feia la gresca. Avui dia s'al·ludeix a ella en una balada gaèlica.

Van tornar a Londres i van calcular que la densitat de la Terra era unes 4,5 vegades la de l'aigua. El Maskelyne va ser condecorat però en Cavendish, que no havia anat ni als mesuraments ni a la festa, no va estar conforme amb els resultats. Moltes de les suposicions podien no ser del tot fiables i l'error podria tornar-se apreciable. Va concloure que havia de fer-se en un laboratori. En ser una força tan feble a mesurar ho va posar en una habitació. Va pensar que si alguna part de l'equip estava a diferent temperatura podria generar una petita corrent d'aire que falsejaria les dades, així que ell no havia d'entrar. Les observacions les feia a través d'un telescopi i va suspendre els pesos de manera que no hagués d'entrar en aquesta habitació. L'article on ho va escriure té 57 pàgines dedicades a eliminació de possibles fonts d'error en la mesura. I tot això quan comptava amb 67 anys.

Però era humà i va haver un cert error en la precisió de les mesures. En John Henry Poynting ens quantificava el valor d'aquest error:

Imaginem una balança prou gran com per contenir en un platet tota la població de les Illes Britàniques, i que s'ha col·locat en aquest platet a tota la població excepte un noi de talla mitjana. Llavors, l'augment de pes que s'ha de mesurar seria l'equivalent a mesurar l'augment a causa de col·locar al noi en el platet amb la resta de persones. La precisió de la mesura seria equivalent a veure si s'ha tret o no una de les seves botes abans de pujar al platet.

Fonts:
"El prisma y el péndulo", Robert P. Crease
"Enciclopedia Biográfica de Ciencia y Tecnología", Isaac Asimov
"Historia de la Ciencia", John Gribbin
http://www.anecdotage.com/index.php?aid=2915

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a L’extrany Cavendish

  1. dan diu:

    Amb els grans científics deu passar com amb els grans artistes (i els genis en general) que estan una mica tocats del bolet!
    Salut!

  2. omalaled diu:

    Suposo que tots estem una mica tocats del bolet 🙂

    Salut!

  3. omalaled diu:

    Jo penso que en el fons, tots estem una mica tocats del bolet 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.