La decissió del Roux

Si ja les històries del Koch i el Pasteur són dignes del millor guió cinematogràfic, no ho són menys les que van protagonitzar més tard alguns els seus ajudants. Un d'ells va haver de prendre una decisió entre ser científic o ésser humà. I aquesta decisió serà el punt culminant de la nostra història d'avui.

[@more@]

Per aquella època, la diftèria es trobava en un dels períodes més sanguinaris. Les habitacions dels hospitals infantils oferien un aspecte terrible. Els atacs de tos espasmòdica anunciaven l'asfíxia. Els metges travessaven les sales tractant d'ocultar la seva desesperació després d'una màscara d'optimisme, caminant de llit en llit, impotents; provant, una i una altra vegada, tornar la respiració a un nen, posant un tub en la tràquea obstruïda per les membranes. De cada deu llits, cinc enviaven als seus ocupants al dipòsit de cadàvers.

En Freidrich Loeffler va ser un dels deixebles de Koch. Tenia uns bigotis que havia d'apartar per observar pel microscopi. Doncs bé, aquest home s'escarrassava bullint espàtules, escalfant fils de platí per extreure la matèria grisa de les gorges d'aquells cossets a les quals els metges no van poder conservar la vida; posava aquesta matèria en prims tubs de vidre tapats amb cotó, o bé l'acoloria per observar-la al microscopi. Doncs bé, va descobrir uns curiosos bacils en forma de maça, microbis en els quals el colorant destacava punts i faixes o bandes. Aquests bacils van aparèixer en totes les gorges.

Bacils de la diftèria

Però el fet curiós és que només apareixien en les gorges i això que havia revisat aquells cossets per tot arreu. Com era possible que uns quants microbis, que només es desenvolupaven al coll, sense moure's d'allà fossin capaços de matar a un nen amb tanta rapidesa?

Va injectar els microbis procedents dels cultius purs a la tràquea d'uns quants conills i sota de la pell d'alguns conillets d'Índies, i tots van morir en dos o tres dies, com els nens, o potser amb més ràpidament; però els milions de microbis que havia injectat van romandre al mateix punt de la injecció i algunes vegades ni encara allà, o en número tan petit i tan debilitats que semblaven incapaços de causar danys a una puça.

Còm explicar que aquests bacils, arraconats en una petita part del cos, podien acabar amb un animal un milió de vegades més gran que ells? En Loeffler va suposar que havien de produir algun verí, destil·lar una toxina que s'infiltrés fins a un òrgan vital. Calia descobrir aquesta toxina en els òrgans dels nens morts, i en els cadàvers dels conillets d'Índies, i al brou de cultiu on tan bé es desenvolupaven.

Moltes mares escrivien cartes al Pasteur que estava en plena operació antiràbica i dirigint la construcció de l'Institut que porta el seu nom. Una dona li va escriure:

Si vostè volgués, podria trobar, segurament, un remei per a aquesta horrible malaltia anomenada diftèria. Els nostres fills, als qui ja ensenyem el seu nom com el d'un gran benefactor, li deurien les seves vides.

Pasteur estava massa ocupat, així doncs, l'Emile Roux va prendre el testimoni.

Per començar, va reproduir les observacions del Loeffler arribant a la matixa conclussió: aquells bacils havien de segregar un verí al brou dels cultius. Va prendre aquest brou amb aquests gèrmens i els va posar en una estufa durant quatre dies. Llavors, ho va passar a través d'un filtre tan fi que ni tan sols els gèrmens podien passar i amb el que va resultar d'aquest filtratge ho va injectar als conills que no van morir. Va injectar aquest líquid a multitud d'animals i no els va succeir res tampoc. Tot allò era molt extrany.

Aquí és quan la intuïció juga un paper fonamental. En Roux seguia pensant que en aquell liquid estava el verí i va ser injectant a dosis cada vegada més grans fins que va arribar als 35 cc i va ser quan aquell conill, en 48 hores, va morir de diftèria. I ho va entendre: quatre dies havien estat massa pocs, així que va preparar un altre cultiu que va deixar aquesta vegada més de quaranta dies i va veure que amb 30 grams d'aquell producte pur era capaç de matar sis-cents mil conillets d'Índies o setanta-cinc mil gossos de gran mida. El verí havia estat descobert.

Entra en escena l'Emil Adolf von Behring, que va provar de tot per curar-la, com costoses sals d'or, naftalina i, en general, més de trenta substàncies diferents. Un dia va donar amb el de triclorur de iode. Després d'injectar la diftèria als conillets, els posava el triclorur i va veure que sobrevivien uns quants. Els esmentats supervivents, probablement, desitjarien haver mort, doncs que aquesta substància, al mateix temps que els curava, els causava tremendes cremades a la pell. Una vegada fet això, els va injectar una dosi enorme de bacils diftèrics, i la van resistir. Estaven immunitzats.

Va descobrir que l'únic que destruïa el verí de la diftèria era el sèrum dels animals immunitzats o dels quals havien tingut diftèria i s'havien curat. L'únic que havia de fer era aconseguir grans quantitats d'aquest sèrum. Per a això va repetir les experiències amb conills, ovelles i gossos. Els utilitzava com fàbriques de sèrum destructor de toxina o d'"antitoxina", que va ser el nom amb que la va batejar.

I va tenir èxit. Al cap de poc temps ja disposava d'ovelles perfectament immunitzades de les quals va extreure grans quantitats de sang. Ara va fer la prova. Va injectar dosis mortals de bacils diftèrics a un lot de conillets d'Índies, que l'endemà estaven ja malalts. Va separar la meitat del lot d'animals moribunds i els va injectar una bona dosi d'antitoxina procedent d'ovelles immunitzades. L'efecte va ser miraculós; poc després, gairebé tots els animalets (però no tots) van començar a respirar amb més facilitat, i a les vint-i-quatre hores ja es posaven dret. Al quart dia estaven tan bons com mai, mentre que els de l'altra meitat del lot van morir tots. El sèrum curava, encara que no en el 100% dels casos.

Cap al final de l'any 1891 molts nens morien de diftèria a la clínica Bergmann de Berlín. La nit de Nadal, un nen rebia la primera punxada de toxina antidiftérica. Els resultats semblaven miraculosos, encara que uns quants nens van morir. Behring va obtenir el primer premi Nobel de Medicina de la Història el 1901.

(És reconfortant saber que, més tard en 1915, encara que França i Alemanya estaven en plena Guerra Mundial, el Roux i el Behring van continuar sent amics i camarades lluitant contra la diftèria. I mai deixarà de sorprendre'm que mentre uns es dedicaven a acabar amb les vides dels dels altres, aquests grans homes es dedicaven a intentar salvar-les)

El Roux va obtenir l'antitoxina dels cavalls. La diftèria estava entrant a París. A l'hospital de nens morien el 50% dels que entraven. A l'Hospital Trousseau la taxa de mortalitat pujava fins i tot a un 60%. Els pares i mares dels nens atacats pregaven perquè el Roux es donés pressa, coneixent ja les cures meravelloses del doctor Behring que, segons deia la gent, gairebé ressuscitava als nens.

Entraven munts de nens malalts. I aquí és on es va donar la part més curiosa d'aquesta història. D'una banda, el científic hagués estat vacunar a la meitat d'aquests nens i no a l'altra meitat per veure les diferències i controlar si realment la vacuna funcionava. Si no sortien de dubtes, no es podia dir si la vacuna realment funcionava. Vacunar a la meitat o vacunar-los a tots? Era un dilema terrible.

En Roux va preparar les seves xeringues i les seves ampolletes de sèrum, va mirar als metges impotents i després va veure les caretes pàl·lides de tots aquells nens i va observar com els seus cossets es recargolaven per aconseguir una mica d'aire. I va prendre la decisió. Cadascun dels aproximadament tres-cents nens que van entrar a l'hospital en el transcurs dels cinc mesos següents va rebre la seva bona dosi d'antitoxina diftérica. Va morir un 25% d'ells. Afortunadament, els resultats obtinguts van ser bons, doncs anteriorment moria el 50%.

Ai!, Roux: no sé si actuar així et va fer millor o pitjor científic però el que és clar és que vas demostrar tenir un cor enorme. Amb les seves pròpies paraules, explicava els resultats:

L'estat general dels nens als quals s'aplica el sèrum millora ràpidament. En les sales gairebé no es veuen ja cares pàl·lides i blaves: les criatures estan alegres i animades.

Com va dir en Terencio: Soc humà, i res humà m'és aliè (Homo sum: nihil homini a em puto alienum); i com va dir en Nikola Tesla: La ciència és només una perversió de si mateixa llevat que tingui com la seva última meta la millora de la humanitat.

Al Congrés de Budapest de 1894, Emile Roux va descriure com el sèrum feia desaparèixer del coll dels nens la membrana gris on els bacils, en desenvolupar-se, elaboraven el verí; va relatar com baixava la febre sota l'acció del sèrum meravellós. Va rebre una gran ovació.

Se l'havia guanyat, oi?

Font:
"Cazadores de microbios", Paul de Kruif

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.