La comlpexitat de la vida

Com va poder sortir la vida de la matèria inert? Si ja definir el terme "vida" és encara un tema espinós per als biòlegs, no parlem del que podem dir la resta dels mortals. Encara que no puguem definir-la, sí tenim una idea intuïtiva de què pot i no pot ser. I aquesta idea és el centre de la nostra història d'avui.
 

[@more@]

Si alguna vegada us diguessin que dins del Sol, on s'estan donant les reaccions de fusió nuclear, existeix vida, ho podríeu creure? Encara que fora un tipus de vida diferent a la que coneixem. En una nana blanca, com Sirio B, una persona que pesés a la Terra 75 Kg, pesaria a la seva superfície aproximadament 25 milions de Kg. La mateixa pregunta: podria haver vida a la superfície de Sirio B encara que fora de tipus diferent a la que coneixem?

Deixem les estrelles i anem a altres entorns. Si us diguessin que un gas és un ésser viu, podríeu creure-ho? i si us diguessin que una molècula d'aigua té vida?.

Abans de continuar, deixeu-me introduir el terme "complexitat" amb un exemple familiar. En cert aspecte, una roda o un pinyó de bicicleta de carreres no és un objecte complex, però una bicicleta de carreres muntada sí ho seria. En una bicicleta de carreres les peces tenen interaccions gràcies a les quals pot avançar. La cadena engranada als pinyons que fan girar les rodes dirigides pel manillar, etc; cada peça fa la seva funció, però tots els elements estan interaccionant. Ara bé, si tinguéssim una pila de peces de bicicleta sense muntar: rodes, palanques, manillars, etc., no estarien connectades adequadament i no seria com una bicicleta pròpiament parlant. En altres paraules: una bicicleta és "alguna cosa més que la suma de les seves parts".

Dit això, tornem a la vida.

Tots ens alarmem quan veiem que algú mata un ésser viu, però ningú posa el crit al cel quan es dissocia una molècula d'aigua o es fa explotar un gas. I a ningú se li acudeix que hagi vida a l'interior de les estrelles o a les nanes blanques. I la resposta és que, per que considerem que hagi vida, busquem la complexitat.

En el fons, pensem que un gas o una molècula d'aigua no és un ésser viu perquè són simples i sabem predir perfectament el seu comportament. Ara bé, si comencem a ajuntar molts àtoms de diferent tipus, de maneres complicades i interessants, començarem a tenir un sistema complex. Com més àtoms ajuntem, més complex serà el sistema i més s'assemblarà a un ésser viu. I arribats a cert punt podríem haver format vida i, per què no? un ésser humà. De la mateixa manera que en l'exemple anterior de la bicicleta, els àtoms s'han ajuntat donant lloc a "alguna cosa més que la suma de les parts".

Però alerta, això no pot seguir indefinidament. Imaginem que ajuntem més i més àtoms. On està el límit? Una nana blanca com Sirio B té molts àtoms i a ningú se li passa pel cap que sigui un ésser viu. Ni tan sols pensem que a la seva superfície pot haver vida. El que passa és que la gravetat és tan forta que la possible complexitat creada pels àtoms anteriors es veuria "aixafada" per les forces gravitatòries.

Això ens comporta algunes conclusions.

La vida és conseqüència, sobretot, de la interacció electromagnètica entre àtoms. Les interaccions nuclears (forta i feble) o la gravetat no comporten possibilitat de complexitat i, per tant, tampoc de vida.

No esperem trobar vida on no vegem complexitat. És més: després de tants anys d'investigació sabem més dels àtoms per separat i del funcionament intern de les estrelles que no del funcionament d'un ésser humà.

Així que hem localitzat la possibilitat de l'existència de vida en algun lloc entre dos punts que són la màxima simplicitat (els àtoms lliures) i la gravetat extrema (que aixafa la possible complexitat creada).

Pot ser que, realment, siguem els éssers més complexos de l'Univers. Qui sap! Tot i així, recordeu: no s'ha descobert encara cap llei de la física o en les condicions inicials de l'Univers que tingui en compte l'existència de l'ésser humà.

I encara em falta dir que, per que hi hagi vida, necessitem un sistema capaç de disminuir la seva entropia, però aquest detall és llarg d'explicar i ho deixarem per a una altra ocasió.

Tant de bo us hagi donat alguna cosa que pensar fins a la pròxima història.

Bon cap de setmana.

Fonts:
"Así de simple", John Gribbin
"Plantar cara. La ciencia y sus adversarios", Steven Weinberg

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.