La caiguda de l’Oppenheimer

Ja us he parlat alguna vegada del Robert Oppenheimer, pare de la bomba atòmica. Un home així, a primera vista, hauria d'haver estat idolatrat pel govern del seu país. Al cap i a la fi, els havia donat la més gran arma creada a la història fins aquell moment. Doncs no va ser així i sobre això us parlaré a la nostra història d'avui. 

[@more@]

L'Oppenheimer (l'Oppie, com li deien tots qui el coneixien) mai no va ser un físic de primera fila com va poder ser Dirac, Pauli i tants altres; però tampoc es va quedar parat. El 1922 va ser a Harvard amb la intenció d'estudiar química. A banda de ser el primer a les classes de química, va destacar en física, filosofia oriental, grec, llatí i arquitectura. Arribava regularment a les 8 del matí als laboratoris, passava el dia fent classes i a la nit continuava llegint. Va canviar a la física i va completar la carrera de 4 anys en només 3 llicenciant-se summa cum laude. Va fer publicacions amb el Born i el Dirac i entre 1926 i 1929 va publicar 16 treballs, 6 dels quals estaven en alemany. Els estudiants de física, encara avui, resolen problemes de mecànica quàntica utilitzant l'aproximació de Born-Oppenheimer.
 
Era un home una mica estrany i amb una gran cultura. A banda de parlar 8 idiomes, llegia filosofia i escrivia poesia avantguardista. Encara que sofisticat, també era molt fred. Tenia molt poc contacte amb el món "real". Al seu apartament no hi havia telèfon ni ràdio i mai no llegia diaris o revistes. Un col·lega seu recordava que no es va assabentar del Crack de la Borsa de Wall Street en 1929 fins a 6 mesos després. Podia inspirar una gran lleialtat, encara que molts el consideraven elitista i arrogant. Opinions per a tots els gustos. El que sí és cert és que va ser un líder.

El responsable militar del Projecte Manhattan era el general Leslie Groves: més de cent quilos de general, que va dir sobre l'Oppie (amb perdó): És el fill de puta més gran que he conegut a la meva vida, però també un dels individus més capaços.

Doncs bé, després de llançades les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki es va sentir bastant culpable. L'octubre d'aquell mateix any, va dimitir del seu càrrec a Los Alamos per tornar a la seva feina de docent. Va dir diverses frases que s'han fet famoses. En el seu discurs de dimissió, davant tots, va afirmar:

Si s'afegeixen les bombes atòmiques als arsenals d'un món en guerra … la humanitat maldirà el nom de Los Alamos.

Es preguntava davant els seus companys: Hem fet l'obra del diable? El físic Freeman Dyson comentaria més tard: Ningú millor que l'Oppenheimer podria encarnar al doctor Fausto. Quan es pacta amb el diable un no es pot fer enrere.

Una altra coneguda frase famosa va ser:

En cert sentit dur i cru, que cap vulgaritat, broma o exageració pot esborrar completament, els físics han conegut el pecat; i aquest és un coneixement que mai podran perdre.

Això va irritar a molts dels seus col·legues incloent al seu professor de Harvard, en Percy Bridgman, (Premi Nobel de Física en 1946) qui va replicar:

Si hi ha algú que hagi de sentir-se culpable aquest és Déu, que va posar les dades al nostre abast.

El propi Oppenheimer, va recitar a propòsit de la seva creació els cèlebres versicles del Bhagavad Ghita: "Si l'esplendor de mil sols esclatés de cop en els cels, seria comparable a la resplendor del Gran Ser" i "M'he convertit en la mort, en el destructor de mons".

En una altra ocasió, al president Truman li va confessar:

– Senyor president, em sento com si tingués les mans tacades de sang.
– Per què no se les neteja? – va contestar fredament Truman, traient-se un mocador de la butxaca.

Més endavant, el president va comunicar als seus ajudants que no volia tornar a veure'l mai més. No sé com havia de ser aquest home com a polític, però com persona no semblava massa encantador.

L'Oppie es va negar a recolzar la construcció de la bomba d'hidrogen a la qual deien "la súper". Tal com les bombes d'Hiroshima i Nagasaki (de fissió) tenen un límit teòric, la súper (de fusió) no el té. Perquè us feu una idea del seu poder, sapigueu que per posar-la en marxa necessita altes temperatures i per a això el detonant és una bomba atòmica de les anteriors per començar el procés de fusió de l'hidrogen.

Negant-se com es va negar Oppenheimer estava vist molt malament pel govern. En Lewis Strauss va ser nomenat president de la Comissió d'Energia Atòmica de la qual Oppenheimer era assessor. Aquest home li tenia molta tirria. Un tal William L. Borden, en una carta al director de l'FBI (i més tard l'Edward Teller ho repetiria), va dir que "és més que probable que l'Oppenheimer sigui agent de la Unió Soviètica". Resulta que el seu germà era comunista de la mateixa manera que la seva dona. A més havia donat treball a físics comunistes i d'esquerres. El fet més curiós és que des d'abans de Los Alamos ho sabien i, no obstant això, li havien donat llum verda a tot. Això ho havien tret 10 anys després.

El Comitè Conjunt del Congrés sobre Energia Atòmica estava examinant la sol·licitud del govern noruec de rebre un milicuri de ferro 59. Els noruecs el volien per observar la conducta de l'acer en determinats processos. En general no se solia denegar, però l'Strauss va veure que algun dels membres de l'equip noruec tenia tendències d'esquerres i va decidir que ni parlar-ne. L'Oppie, per contra pensava que sí, doncs tard o més d'hora el coneixement nuclear els arribaria. El debat estava servit.

– Poden ser aquests isòtops utilitzats per a objectius militars?
– Ningú no pot dir que no es poden usar aquests isòtops per a l'energia atòmica – va respondre l'Oppie -. Per a l'energia atòmica es pot utilitzar fins i tot una pala, i s'utilitza.

Va haver-hi rialles. L'Oppie va continuar:

– Per a l'energia atòmica es pot utilitzar una ampolla de cervesa, i s'utilitza.

Més rialles. L'Strauss es posava més i més vermell (i això que no volia tenir res a veure amb els comunistes). S'estava adonant que l'Oppie s'estava rient d'ell. El senador Knowland li va preguntar:

– No és cert, doctor, que els interessos generals de defensa nacional d'un país es basen en alguna cosa més que en simples avenços secrets de tecnologia militar?
– Per descomptat – va contestar l'Oppie – i el meu propi concepte dels isòtops en aquest sentit general és que tenen molta menys importància que els artefactes electrònics, però més importància que, posem per cas, les vitamines.

Va ser massa per l'Strauss. El va fer seguir per agents de l'FBI i fins i tot va posar instruments de vigilància en els seus despatxos. Va ser acusat d'"associació amb notoris comunistes" (el seu germà) i d'"oposar-se al desenvolupament de la bomba d'hidrogen" (la seva feina). El comitè, encara que a contracor, va haver d'admetre que no era culpable de traïció (crim pel qual els Rosenberg van acabar en la cadira elèctrica).

Van posar micròfons a la seva oficina, el seu correu i els seus escrits acadèmics van ser examinats amb lupa i censurats, fins i tot li van impedir l'entrada al seu despatx mentre li retiraven la caixa forta per emportar-se tots els documents que hi havia en ella. Va perdre l'accés fins a documents que ell mateix havia escrit abans. La seva acreditació de seguretat li va ser retirada.

L'Strauss va intentar fins i tot que el fessin fora de l'Advanced Institute of Princeton. Ningú del govern el va ajudar mai. No obstant això, arribats a aquest punt, el professorat de l'Institute es va reunir i va presentar una carta de suport incondicional signada per homes de la talla de l'Albert Einstein, el Freeman Dyson, en Kurt Gödel, el John von Neumann, l'Oswald Veblen i altres. I amb aquesta gent, l'Strauss no es va atrevir.

En resum. L'Oppenheimer va ser derrotat i frustrat per un govern que va voler treure-se'l de sobre. Va patir canvis dràstics: li van sortir cabells blancs, va tornar a quedar-se en els ossos i va desenvolupar una sèrie de tics. Encara que no van aconseguir fer-lo fora de l'Institute sí van aconseguir desfer la seva vida personal. Una curiosa forma d'agrair la seva labor.

Van passar nou anys abans que es fes justícia. El novembre de 1963 el president John Fitzgerald Kennedy va decidir el seu tardà nomenament per al Premi Enrico Fermi, el que hauria de ser el seu perdó públic (¿perdó? de què?). El mateix dia en què Kennedy va prendre aquesta decisió va ser quan li van assassinar. Va ser el president Lyndon B. Johnson qui va honrar el compromís. Malgrat el seu perdó no li van tornar la seva acreditació. Cal recordar aquí la famosa dita que "justicia retrasada es justicia denegada".

Estranya situació la dels científics: de vegades se'ls castiga per fer el mal i de vegades per advertir dels mals usos que es poden fer de la ciència.

 
Fonts:
"¿Quién ocupó el despacho de Einstein?", Ed Regis
"The making of the atomic bomb", Richard Rhodes
"El mundo y sus demonios", Carl Sagan
"Oppenheimer y la bomba atómica", Paul Strathern

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La caiguda de l’Oppenheimer

  1. omalaled diu:

    Eps!, baró: moltes gràcies a tú per les teves paraules.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.