No hi ha preguntes estúpides

Hi ha situacions a la vida que mai s'obliden. Algunes d'elles, per a mí, van ser certes classes de facultat. Una d'elles va ser el primer dia de l'assignatura Electricitat i Magnetisme. Ho recordo com si fos ahir: el professor va arribar, va agafar un guix i mentre escrivia a la pissarra va dir:

– Hi ha quatre forces a la Natura: les nuclears (forta i febla), la gravetat i l'electromagnetisme. Són les quatre independents o són més aviat diferents expressions d'una única Força?

I amb tota la serietat i sense cap mena de segones intencions, va afegir:

– No se sap. Si algun dia un de vosaltres pot demostrar això, té el Nobel assegurat. A aquesta assignatura, parlarem de l'electromagnetisme.

 

[@more@]

Va ser la primera vegada que vaig veure a un professor tractar-me com un futur col·lega més que com un alumne i aquest professor va ser sempre receptiu a que li féssim preguntes. Vaig aprendre moltes coses d'ell. I sobre fer preguntes us parlaré a la nostra història d'avui.

Hi ha preguntes ingènues, preguntes tedioses, preguntes mal formulades, preguntes plantejades amb una inadequada autocrítica. Però tota pregunta és un crit per entendre el món. No hi ha preguntes estúpides. Els nens llestos que tenen curiositat són un recurs nacional i mundial. Se'ls ha de cuidar, mimar i animar. Però no n'hi ha prou només amb l'ànim. També se'ls ha de donar les eines essencials per pensar.

Aquest paràgraf anterior és la culminació d'un parell de pàgines del llibre, ja citat moltes vegades, El mundo y sus demonios. Coincideixo amb el Sagan i l'Asimov en que les preguntes dels nens i joves són les més temibles que podem rebre. I, per descomptat, si les seves preguntes són les més temibles, les seves respostes arriben a ser d'allò més impressionant. I és que els nens ho veuen tot amb una òptica molt més senzilla que la nostra.

Ja en Charles Darwin, al seu llibre L'expressió de les emocions en l'home i en els animals ens explicava que en certa ocasió va preguntar a un nen d'uns cinc anys qué era per a ell ser feliç. Sense pensar-s'ho dues vegades, el nen li va contestar:

– Parlar, riure i fer petons.

Una meravellosa resposta que deixaria a qualsevol fora de combat, oi?. Déu n'hi do.

Doncs bé, desgraciadament, de grans perdem aquesta fantàstica qualitat dels nens: fer preguntes. Hem d'evitar inculcar la por a fer preguntes als nostres fills i a nosaltres mateixos. Però deixaré que us ho expliqui el mestre Sagan, que ho fa molt millor del que ho podria fer jo mateix.

Excepte per als nens (que no saben el suficient per deixar de fer les preguntes importants), pocs de nosaltres dediquem temps a preguntar-nos per què la Natura és com és; d'on ve el Cosmos, o si sempre ha estat allà; si un dia el temps anirà cap enrere i els efectes iran abans que les causes; o si hi ha límits definitius al que han de saber els humans. Fins i tot hi ha nens, i he conegut alguns, que volen saber com és un forat negre, quin és el tros més petit de matèria, per què recordem el passat i no el futur, i per què existeix un univers.

De tant en tant tinc la sort d'ensenyar a una escola infantil o elemental. Trobo molts nens que són científics de naixement, encara que amb la sorpresa molt acusada i l'escepticisme molt suau. Són curiosos, tenen vigor intel·lectual. Se'ls acudeixen preguntes provocadores i enginyoses. Mostren un entusiasme enorme. Em fan preguntes sobre detalls. No han sentit parlar mai de la idea d'una "pregunta estúpida".

Però quan parlo amb estudiants d'institut trobo coses diferents. Memoritzen "fets" però, en general, han perdut el plaer del descobriment, de la vida que s'oculta després dels fets. Han perdut gran part de la sorpresa i adquirit molt poc escepticisme. Els preocupa fer "preguntes estúpides"; estan disposats a acceptar respostes inadequades; no plantegen qüestions de detall; l'aula s'omple de mirades de reüll per valorar, segon a segon, l'aprovació dels seus companys. Vénen a classe amb les preguntes escrites en un tros de paper, que examinen subreptíciament tot esperant el seu torn i sense tenir en compte la discussió que puguin haver plantejat els seus companys en aquell moment.

Ha passat alguna cosa entre el primer curs i els cursos superiors, i no és només l'adolescència. Jo diria que és en part la pressió dels companys contra el que destaca (excepte en esports); en part que la societat predica la gratificació a curt termini; en part la impressió que la ciència o les matemàtiques no li ajuden a un a comprar-se un gran cotxe; en part que s'espera poc dels estudiants, i en part que hi ha poques recompenses o models per a una discussió intel·ligent sobre ciència i tecnologia… o fins i tot per aprendre perquè sí. Els pocs que encara mostren interès reben l'insult de "bichos raros", "repel·lents" o "empollons".

Però hi ha més: he vist molts adults que s'enfaden quan un nen els planteja preguntes científiques. Per què la Lluna és rodona?, pregunten els nens. Per què l'herba és verd? Què és un somni? Fins a quina profunditat es pot fer un forat? Quan és l'aniversari del món? Per què tenim dits als peus? Massa pares i mestres contesten amb irritació o ridiculització, o passen ràpidament a una altra cosa: "Com vols que sigui la Lluna, quadrada?" Els nens reconeixen de seguida que, per alguna raó, aquest tipus de preguntes emprenya als adults. Unes quantes experiències més com aquesta, i un altre nen perdut per la ciència. No entenc per què els adults simulen saber-ho tot davant un nen de sis anys. Què té de dolent admetre que no sabem alguna cosa? És tan fràgil el nostre orgull?

I més encara, moltes d'aquestes qüestions afecten aspectes profunds de la ciència, algunes encara no hi són resoltes del tot. Per què la Lluna és rodona té a veure amb el fet que la gravetat és una força que tira cap al centre de qualsevol món i amb lo resistents que són les roques. L'herba és verd a causa del pigment de clorofil·la, per descomptat a tots ens han posat això al cap, però per què tenen clorofil·la les plantes? Sembla una ximplesa, doncs el Sol produeix la seva màxima energia en la part groga i verd de l'espectre. Per què les plantes de tot el món rebutgen la llum del sol a les seves longituds d'ona més abundants? Potser és la plasmació d'un accident de l'antiga història de la vida a la Terra. Però hi ha alguna cosa que encara no entenem sobre per què l'herba és verd.

Hi ha millors respostes que dir-li al nen que fer preguntes profundes és una espècie de pífia social. Si tenim una idea de la resposta, podem provar d'explicar-la. Encara que l'intent sigui incomplet, serveix com reafirmació i infon ànim. Si no tenim ni idea de la resposta, podem anar a l'enciclopèdia. Si no tenim enciclopèdia, podem portar al nen a la biblioteca. O podríem dir: "No sé la resposta. Potser no la sàpiga ningú. Potser, quan siguis gran, ho descobriràs tú".

– I pot ser que et donin un Nobel per això – afegiria jo.

Així que recordeu: no hi ha preguntes estúpides. L'única pregunta estúpida és la que no es fa. Encara que pugueu pifiar-la, mai no tingueu por de preguntar si no sabeu alguna cosa. I tampoc no tingueu por que es riguin de vosaltres per això. La major part de les vegades, aquelles que es riuen, ni tan sols coneixen la resposta ni tenen el valor de preguntar.

Fonts:
"El mundo y sus demonios", Carl Sagan

"Els secrets de la felicitat", Sebastià Serrano

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a No hi ha preguntes estúpides

  1. omalaled diu:

    Per les evidències que tenim, podem pensar que sí.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.