Quí ha de governar?

Ja que aviat es presenten eleccions m'agradaria dedicar el post d'avui a parlar-vos de política, de democràcia, de llibertat i de pensament crític. No espereu que us digui a qui votar o no: un servidor és un ignorant en aquests i molts altres temes. La única pretensió d'aquest blog és, com sempre, entretenir, divertir i fer reflexionar. El que llegireu està tret de textos de per aquí i per allà amb els quals he gaudit i he modificat convenientment. Com que una de les fonts és (una altra vegada) en Carl Sagan, el post gira, en moments concrets, al voltant de la història dels EUA, però és perfectament extrapolable.
 

[@more@]

Quan entres a una cabina per votar i escollir al pròxim dirigent del teu país, esculls a qui creus millor persona o a qui creus que serà millor dirigent? És la virtut, com a tal, una característica que contribueixi a un millor lideratge o govern? És veritat, la virtut és important, però tant important? Què passa amb el coneixement i l'experiència? D'altra banda, si tots els homes i dones són iguals com a éssers humans, vol dir que tots ells estan qualificats per ser líders? Algunes Ciutats Estat gregues escollien als seus governants a sorts, convençuts que no poden existir qualificacions especials per governar als altres, encara que reduïen aquests govern a només uns mesos de durada. Al Sòcrates això el posava furiós. Segons deia: escollim als nostres generals, els nostres doctors i advocats, els nostres cuidadors de cavalls, paletes i els nostres sabaters que millor ho fan; i ara, escollim als nostres líders a sorts. Quina bogeria!

Una ullada per sobre de la història mostra que els humans tenim una trista tendència a cometre els mateixos errors una i una altra vegada. Ens fan por els estranys o qualsevol que sigui una mica diferent de nosaltres. Quan ens espantem, ens posem a empènyer a la gent del nostre al voltant. Tenim ressorts fàcilment accessibles que alliberen poderoses emocions quan es polsen.

Ja al seu moment, l'Aristòtil va proclamar: Si tots els homes fossin amics, no caldria la justícia. Aquest és un dels puntals que argumenten la necessitat que existeixi un govern, perquè clarament, no tots els homes són amics. Però alerta, perquè és una afirmació a la que se li pot donar la volta amb fins dolents: els membres d'un club no necessiten regles per a governar-se, només per a excloure als que no pertanyen al mateix.

Gran part de l'enginy de la humanitat s'ha dedicat [i es dedica] a trobar noves formes de matar i torturar a d'altres éssers humans i l'amenaça del dolor i la mort es considerava la millor (i de vegades la única) forma de governar un gran nombre de persones. Els imperis van oferir un sistema de lleis o, el que és el mateix, una certa garantia de pau i seguretat contra la violència dels seus semblants. El problema és que aquests imperis no protegien als súbdits dels seus propis governants que, des de la seva posició, governaven utilitzant la violència i l'astúcia. La seva voluntat tenia un poder absolut. Als primers imperis ningú no imaginava una alternativa a dominar o a ser dominat. En Tucídides va escriure que els forts feien el que volien i els febles patien el que havien de patir.

Avui dia alguna cosa hem après. És un fet que la tortura, la fam i la irresponsabilitat criminal governamental són molt més fàcils de trobar en governs tirànics que en els democràtics. Per què? Doncs perquè els governants del segon tipus tenen moltes més probabilitats de ser acomiadats pels seus errors que els del primer. És un mecanisme de correcció d'errors en política.

Tot i així, podem ser manipulats fins al més profund ridícul per polítics intel·ligents. Se'ns presenta el tipus de líder correcte i, com els pacients més sugestionables dels hipnoterapeutas, farem gustosament tot el que ell vulgui. Fins i tot coses que sabem que són incorrectes. Els redactors de la Constitució dels EUA eren estudiants d'història. Conscients de la condició humana, van provar d'inventar un mitjà per mantenir lliures a les persones d'elles mateixes.

En Thomas Jefferson era un científic. Així és com es definia ell mateix. Quan un visita la seva casa a Monticello, Virginia, només travessar el portal troba proves per tot arreu del seu interès científic, no només en la seva immensa i variada biblioteca, sinó en les màquines copiadores, portes automàtiques, telescopis i altres instruments, alguns d'ells just a la revolució de la tecnologia de principis del segle XIX. Alguns els va inventar, altres els va copiar, altres els va adquirir. Va comparar les plantes i els animals d'Amèrica i Europa, va descobrir fòssils, va utilitzar el càlcul en el disseny d'una nova arada. Va dominar la física newtoniana. La Natura el destinava, segons deia ell, a ser científic, però no tenia l'oportunitat de dedicar-se a la ciència a la Virginia prerevolucionària. Necessitats més urgents van passar a primer pla. Es va ficar de ple en els esdeveniments històrics que succeïen al seu voltant. Una vegada obtinguda la independència, deia, les següents generacions podrien dedicar-se a la ciència i l'academicisme.

Va ser un dels primers herois del Carl Sagan, no pels seus interessos científics (encara que el van ajudar molt a modelar la seva filosofia política) sinó perquè ell, gairebé més que ningú, va ser responsable de l'extensió de la democràcia per tot el món. La idea sorprenent, radical i revolucionària a l'època (en molts llocs del món encara ho és) que ni els reis, ni els capellans, ni els alcaldes de grans ciutats, ni els dictadors, ni una camarilla militar, ni una conspiració de gent rica, sinó la gent ordinària, en treball conjunt, han de governar les nacions.

Va morir a Monticello el 4 de juliol de 1826, exactament cinquanta anys després del dia que les colònies van emetre aquell document sensacional, escrit pel Jefferson, anomenat Declaració d'Independència. Va ser denunciat per conservadors de tot el món: la monarquia, l'aristocràcia i la religió avalada per l'Estat. Això era el que defensaven llavors els conservadors. En una carta composada uns dies abans de la seva mort, va escriure que la «llum de la ciència» havia demostrat que «la massa de la humanitat no ha nascut amb la cadira de muntar a l'esquena», i que tampoc uns pocs privilegiats naixien «amb botes i esperons». Havia escrit a la Declaració d'Independència que tots hem de tenir les mateixes oportunitats, els mateixos drets «inalienables». I encara que la definició de «tots» en 1776 era vergonyosament incompleta, l'esperit de la Declaració era bastant generós com perquè avui dia al «tots» hi sigui molta més gent.

En Jefferson va tenir poc a veure amb la redacció final de la Constitució d'Estats Units doncs, quan s'estava gestant, ocupava el càrrec d'ambaixador americà a França. Li va agradar la lectura del document, encara que amb dues objeccions. La primera era que no es posava límit al nombre de períodes que podia governar un president. Això, deia en Jefferson, propiciava que un president es convertís en rei gairebé legalment. L'altra gran deficiència era l'absència d'una declaració de drets. El ciutadà, la persona mitjana, no estava bastant protegida dels inevitables abusos de poder dels que ho exerceixen, segons pensava.

Va defensar la llibertat d'expressió, en part perquè es poguessin expressar fins i tot les opinions més impopulars amb la finalitat de poder oferir a consideració desviacions de la saviesa convencional. Personalment era un home d'allò més amistós, poc disposat a criticar ni tan sols als seus enemics més acarnissats. Al vestíbul de Monticello exhibia un bust del seu gran adversari: l'Alexander Hamilton. Malgrat tot, creia que l'hàbit de l'escepticisme era un requisit essencial per a una ciutadania responsable. Afirmava que el cost de l'educació és trivial comparat amb el cost de la ignorància, de deixar el govern als llops. Creia que el país només està segur quan governa el poble.

Part de l'obligació del ciutadà és no deixar-se intimidar ni resignar-se al conformisme. [En Carl Sagan] desitjaria que el jurament de ciutadania que es pren als immigrants, i l'oració que els estudiants reciten diàriament inclogués alguna cosa així com: «Prometo qüestionar tot el que em diguin els meus líders.» Seria un equivalent real de l'argument del Thomas Jefferson. «Prometo utilitzar les meves facultats crítiques. Prometo desenvolupar la meva independència de pensament. Prometo educar-me per poder fer la meva pròpia valoració.»

En el seu celebrat llibret Sobre la llibertat, el filòsof anglès John Stuart Mill defensava que silenciar una opinió és «un mal peculiar». Si l'opinió és bona, perdem «l'oportunitat de canviar l'error per la veritat»; i, si és dolenta, se'ns priva d'una comprensió més profunda de la veritat en «la seva col·lisió amb l'error». Si només coneixem la nostra versió de l'argument, gairebé no sabem ni tan sols això; l'opinió, llavors, es torna insulsa, aviat apresa de memòria, sense comprovació, una veritat pàl·lida i sense vida.

Hi ha gent que, quan se li ha permès escoltar opinions alternatives i sotmetre's a un debat substancial, ha canviat d'opinió. L'Hugo Black, a la seva joventut, era membre del Ku Klux Klan; més tard es va convertir en jutge del Tribunal Suprem i va ser un dels defensors de les històriques decisions del tribunal basades en part a la XIV Esmena a la Constitució que van afirmar els drets civils de tots els americans. Es deia d'ell que, de jove, es va posar túniques blanques per espantar als negres i, de més gran, es va vestir amb túniques negres per espantar als blancs.

En Mill també va escriure: Si la societat permet que un número considerable dels seus membres creixin com si fossin nens, incapaços de guiar-se per la consideració racional de motius distants, la pròpia societat és culpable. En Jefferson exposava el mateix encara amb més força: Si una nació espera ser ignorant i lliure en un estat de civilització, espera el que mai va ser i el que mai serà.

En Jefferson era un estudiós de la història, no només la història acomodatícia i segura que alaba la nostra pròpia època, país o grup ètnic, sinó la història real dels humans reals, les nostres debilitats a més de les nostres forces. La història li va ensenyar que els rics i poderosos roben i oprimeixen si tenen la més mínima oportunitat. Va descriure els governs d'Europa, als quals va poder contemplar amb els seus propis ulls com a ambaixador americà a França. Deia que sota la pretensió de govern, havien dividit les seves nacions en dues classes: llops i ovelles. En Jefferson va ensenyar que tot govern es degenera quan es deixa sols als governants perquè aquests, pel fet de governar, fan mal ús de la confiança pública. El poble en si, deia, és l'única font prudent de poder.

Però no serveix de res tenir aquests drets si no s'utilitzen: la llibertat d'expressió quan ningú contradiu al govern, la llibertat de premsa quan ningú està disposat a formular les preguntes importants, el dret de reunió quan no hi ha protesta, el sufragi universal quan vota menys de la meitat de l'electorat, la separació de l'Església i l'Estat quan no es repara regularment el mur que els separa. A falta d'ús, poden arribar a convertir-se en poc més que objectes de votació, pura xerrameca patriòtica. Els drets i les llibertats o s'utilitzen o es perden.

Si no podem pensar per nosaltres mateixos, si som incapaços de qüestionar l'autoritat, som pura massilla en mans dels que exerceixen el poder. Però si els ciutadans reben una educació i formen les seves pròpies opinions, els que són al poder treballen per a nosaltres. En tots els països caldria ensenyar als nens el mètode científic i les raons per a l'existència d'una Declaració de Drets. Amb això s'adquireix certa decència, humilitat i esperit de comunitat. En aquest món posseït per dimonis que poblem en virtut d'éssers humans, potser és això l'únic que ens aïlla de la foscor que ens envolta.

En una entrevista, l'Isaac Asimov va dir (els claudàtors són meus):

Potser no és important que tot ésser humà pensi així, d'aquesta forma, racionalment. Però què passaria si els dirigents i els formadors d'opinió pensessin així? La gent comú podria seguir-los, seguir aquest exemple. Ajudaria molt que ja no estiguessin aquests dirigents que proclamen l'odi i el recel cap als estrangers [o els que opinen diferent que ells], si ja no estiguessin aquests que criden que aquells que no posseeixen exactament el mateix aspecte [o que opinen diferent] que nosaltres tenen alguna cosa d'imperfecte. Realment, gairebé no cal que fem el bé. El que fa falta és que deixem de fer el mal, caram!

 
"El mundo y sus demonios", Carl Sagan
"Breve historia del saber", Charles Van Doren
http://botellamar.blogspot.com/2005/09/somos-polvo-de-estrellas-que-piensa.html

 

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Quí ha de governar?

  1. omalaled diu:

    Gràcies a tú.

    Salut!

  2. omalaled diu:

    Moltes gràcies, Martí.

    Salut!

  3. Ignasi diu:

    Molt bon article, val la pena llegir-lo amb calma.

    I sense el teu permís, l’he recomanat desde el meu humíl espai.

    Molta sort en tot!

  4. omalaled diu:

    Gràcies. Aquest espai es tan o més humil que el teu.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.