Stanley Miller

Estem allà pels inicis del segle XX. D'una banda, ja es sabia que la generació espontània no era possible. En Pasteur havia donat moltes evidències. Havia arribat a tenir solucions estèrils durant 4 anys sense que no es desenvolupés res en elles. Bé, si la generació espontània estava descartada, d'on van sortir les primeres cèl·lules de la Terra? van poder sortir de processos fortuïts? què hagués passat si en comptes d'una ampolleta hagués tingut tot un oceà? i si hagués estat en contacte amb una atmosfera diferent?
 

[@more@]

No és fàcil respondre aquestes preguntes. Els científics de l'època sabien que les respostes tindrien polèmica assegurada i pocs científics van voler treballar en aquest tema. Després de 1917, Rússia era un país oficialment ateu i va ser precisament un rus qui va convertir l'estudi de l'origen de la vida en un camp vàlid d'investigació científica. No havia de tenir pot de la devoció de l'estat. Es deia Alexander Ivanovich Oparin. En 1922 i amb 28 anys va presentar les seves idees a una reunió de la Societat Botànica de Moscou. Encara que les seves idees es van publicar 2 anys més tard, ningú no els va fer molt cas.

En 1929, el John Burdon Sanderson Haldane va publicar unes idees molt similars, sense conèixer les de l'Oparin. No va intentar treure-li el protagonisme quan va saber que se l'hi havia avançat. El Haldane era un home d'honor i anys més tard, a una reunió en 1963 va dir:

No dubto que el professor Oparin m'ha precedit. M'avergonyeix no haver llegit el seu treball anterior, de manera que jo no sabia … que havia poc de valor en el meu articlet que no pogués trobar als seus llibres. No hi ha cap problema de prioritat, encara que potser sí de plagi.

Molt bé!, Haldane.

Continuem. El Stanley Miller, era un jove estudiant de doctorat en 1951. Va assistir a un seminari en el qual en Harold Clayton Urey (Premi Nobel de Química al 1934 pel descobriment del deuteri) exposava la idea que l'atmosfera de la Terra primitiva havia assemblar-se a la dels planetes exteriors del sistema solar: és a dir, estaria formada per metà, amoníac, hidrogen molecular i vapor d'aigua. Urey pensava que, en presència de les fonts d'energia adequades, aquesta atmosfera seria un mig favorable per a les síntesis orgàniques, i que això era, en principi, susceptible d'assajar-se experimentalment. En un article Urey havia escrit: Em sembla que seria profitós realitzar experiments de producció de compostos orgànics a partir d'aigua i metà en presència de llum ultraviolada amb una distribució espectral similar a la del Sol. També valdria la pena provar els efectes de les descàrregues elèctriques sobre les reaccions ja que és raonable suposar l'existència de tempestes elèctriques en l'atmosfera reductora.

En Miller va visitar l'Urey el setembre de 1952 i li va demanar feina en la simulació de les síntesis abiótiques que ell havia proposat en la seva conferència. Malgrat les reticiencias inicials de Urey, Miller va aconseguir convèncer-lo que ho intentaria per uns mesos amb el compromís de canviar de tema si fracassava. Li va demanar però, que llegís el seu article recent sobre composició d'atmosferes, el llibre d'Oparin, que considerava que era el treball més rellevant publicat sobre aquest tema, i un text de bioquímica.

Així que va ajuntar una mica d'aigua bullint, metà, amoníac i hidrogen i uns elèctrodes on saltaven espurnes. Va deixar la barreja així una setmana. Quan en Miller li va preguntar a l'Urey què pensava trobar li va dir: "El Belstein" (és un manual que descriu milions de compostos orgànics).

Però no va ser així. No van aparèixer milions, sinó uns pocs pertanyents al grup dels àcids carboxílicos i cal recordar que els aminoàcids (els totxos bàsics de la vida) pertanyen a aquest grup. Tot i així, el Miller no va obtenir aminoàcids que sí es van obtenir en assajos posteriors. Aquest experiment es coneix com l'experiment Miller-Urey.

 
No fa falta ser molt avesat per pensar que si en una setmana es van obtenir resultats, no parlem del que podria aparèixer en uns milions d'anys i no només en una petita ampolla de barreja sinó a tota la Terra. La conclusió és que l'aparició de la vida no va ser deguda a contaminació orgànica. Va publicar els seus resultats en la revista Science i l'Urey va renunciar a figurar com coautor per no treure mèrit al Miller.

Molt bé!, Urey.

Doncs bé, el Stanley Miller, l'home que va realitzar un dels experiments més famosos en la història de la ciència, va morir fa poc, el 20 de maig. Gairebé no ha tingut ressó mediàtica, però he llegit un article d'algú que va tenir el plaer de trobar-se amb ell personalment. És en Juli Peretó, Doctor en Bioquímica per la Universitat de València. Us deixo a les seves mans (copiat d'aquí):

Feia setmanes, mesos potser, que ho esperava. I, tanmateix, la fiblada de la notícia de la mort d'Stanley L. Miller, ha estat igualment aguda. Un lacònic correu electrònic del seu fidel amic Antonio Lazcano, m'avisava de la mort d'Stanley a una clínica de Califòrnia. Allà ha passat els darrers mesos, des de l'última embòlia, consumint-se lentament el que fou un dels químics més brillants del segle XX.

Benvolgut Stanley,

Et vaig conèixer personalment, amunt i avall, passejant per la Rambla. Fou després d'aquell encontre flamant a l'IEC amb un grup reduït de científics i periodistes, quan la Generalitat de Catalunya tenia aquell programa de visites de científics reconeguts. La conversa fou intensa i tu t'interessaves per tot, especialment per la història del franquisme. Per a mi, no cal dir-ho, fou un privilegi inesperat haver d'estar amb tu tanta estona i acompanyar-te a sopar a can Pitarra. Allí vaig descobrir que un dels químics més famosos, el meu heroi des dels temps d'estudiant, era un llepafils golafre.

Et recorde com si fos ahir, a la porta del col·legi major Lluís Vives, esperant-nos per anar d'excursió al palmeral d'Elx. Algú m'havia dit que t'entusiasmaven les palmeres. I en tingueres, de palmeres. Quins moments més intensos i agradables amb l'Antonio, la Mercè i la Mar. L'única condició que em posares per a venir a València a participar en l'homentage a Oparin fou disposar d'una bicicleta. I a Carcaixent te'n anares a passar un dia complet de passeig per les hortes. La teua modèstia i timidesa no disimulaven gens la brillantor del teu cervell. Recorde amb emoció el teu interès per saber a què em dedicava, què m'agradava estudiar i com, sobre un tovalló de paper a un bar del Saler, em dibuixaves una alternativa de ruta autotròfica que jo ni havia imaginat que podia existir.

Després tornaries dues vegades més a València, per homenatjar Joan Oró i per rebre, tu mateix, l'homenatge de la nostra universitat, quan la malaltia ja havia castigat el teu cos. Feia 50 anys del teu famós experiment, aquell que inaugurava una època científica d'entusiasme i esperança en la comprensió de l'origen de la vida. I, malgrat les nombroses crítiques, aquella experiment perdura com un del més bells de la història de la química. Les darreres novetats sobre models atmosfèrics et reivindiquen i el millor de la teua perspicàcia química, la darrera novetat que corona la teua notable contribució a la ciència, s'ha quedat a la impremta. Tu ja no veuràs imprès l'article redó que amb la col·laboració dels teus fidels Jeff i Antonio, quedarà com la contribució pòstuma d'una vida enterament dedicada a la ciència, d'un enamorat de la vida.

Stanley, a València sempre et recordarem amb molt d'afecte i agraïment. Tu vius ara als llibres de text i manuals, a les biblioteques i a Internet, a les nostres memòries i a les de tants i tants amics que feres al llarg de la teu intensa vida. I jo em sent feliç per haver-te conegut i gaudit de la teua amistat.

Senyor Juli Peretó: amb el seu escrit ens ha mostrat una part molt més humana del Stanley que mai se'ns hagués acudit. Però, potser sense voler-ho, ha fet una cosa més: ens ha fet verure que el Stanley podia estar (i ben segur que ho estava) molt orgullós dels seus fidels i admiradors.

Fonts:
"El hombre que calumnió a los monos", Miguel Ángel Sabadell
"Enciclopedia biográfica de ciencia y tecnología (TOMO IV)", Isaac Asimov
http://javarm.blogalia.com//historias/49607
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/51274
http://www.astrosafor.net/Huygens/2003/45/Botanico.htm
http://www.astrosafor.net/Huygens/2003/45/ExperimentoMiller.htm

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Stanley Miller

  1. Ulises diu:

    Interesantíssim!
    Sempre m’he preguntat si hi ha hagut algú que s’hagi dedicat a la continuació de l’estudi fins a obtenir éssers vius.
    O sinó, si hi ha alguns estudis que continuin amb la simulació de les condicions primàries de la terra i fins a quin grau de complexitat biòlogica han arribat.

    Gran, en Miller!

  2. omalaled diu:

    Hola, Ulises.

    No estic del tot conectat amb els darres avenços. Sí sé que en Lezcano (un dels amics d’en Miller i en Peretó) ´va sortir en algun programa força interessant de divulgació per canal 33.

    Gràcies
    Salut!

  3. Ulises diu:

    Sempre m’ha semblat curiós que hihagués tant desconeixement al voltant d’un tema que em sembla tant cabdal.

  4. omalaled diu:

    I de tants altres temes, amic …

    Salut!

Els comentaris estan tancats.