Si això és un home

Haig de dir que els comentaris que pugui fer dels llibres seran sempre molt personals. Un llibre, de la mateixa manera que una pel·lícula i altres moltes situacions a la vida, té missatges diferents per a persones diferents. El d'avui pot ser que sigui el màxim exponent d'això. Es surt de l'àmbit de la ciència però, com a excusa dolenta, diré que està explicada per un químic i la mentalitat i el raciocini característiques del científic emergeixen moltes vegades al llarg de les seves pàgines.
 

[@more@]

Efectivament, Primo Levi va ser un químic que va estar al camp de concentració d'Auschwitz i pot ser que, per ser químic, sobrevisqués. I és que en aquests camps de concentració, els "Lager", com el d'Auschwitz, ningú sabia si moriria l'endemà, però ja no perquè els a matessin directament, sinó perquè ningú sabia si el seu cos o la seva ment, simplement deixaven de funcionar. Ser químic li va procurar treball cobert a l'hivern en un lloc on el fred els calava de manera brutal. Deixaré que ell ho expliqui:

El convenciment que la vida té un objectiu està arrelat en cada fibra de l'home. Els homes lliures donen a aquest objectiu molts noms i pensen i discuteixen molt sobre la seva naturalesa: però per a nosaltres, la qüestió és més simple. Avui i aquí, el nostre objectiu és arribar a la primavera. D'altres coses, ara, no ens preocupem. Darrere d'aquesta meta no hi ha ara cap altra meta.

El seu estil de narració és formidable. No entra en els escabrosos detalls, però deixa molt clara la vexació humana sense límit. L'anul·lació de la persona humana com a tal. Es plantejava entre ells mateixos la lluita per la supervivència, encara que fora a costa dels altres. Havia de vigilar la seva cullera. No tenir cullera implicava no poder menjar la sopa i morir. Deien: "Menja't la teva ració de pa i, si pots, la del teu veí". Comerciaven amb racions de pa per aconseguir coses que, a la vegada, també necessitaven per a la supervivència.

Però fa més que explicar de manera molt realista les seves vivències. Per entre les pàgines, de tant en tant, com perdudes, sorgeixen algunes reflexions que són, simplement, sorprenents. Algunes han de veure amb la seva forma de pensar i amb la naturalesa humana:

Tanqui's entre filats espinosos milers d'individus diferents per edat, condició, origen, llengua, cultura i costums i sotmeti-se'ls a un règim de vida constant, controlable, idèntic per a tots i per sota de totes les necessitats: és el més rigorós que un investigador hauria pogut crear per establir què és essencial i què és adquirit en el comportament de l'animal-home enfront de la lluita per la vida.

Nosaltres no creiem en la més òbvia i fàcil de les deduccions: que l'home és fonamentalment brutal, egoista i estúpid per com es comporta quan tota la superestructura civil és destruïda (…) Nosaltres pensem que no es pot concloure res més que, davant de la necessitat i de la molèstia física turmentoses, molts costums i instints socials acaben reduïts al silenci.

Publicat el llibre, en Primo Levi va rebre moltes preguntes. Algunes van ser molt habituals i es van publicar en el mateix llibre en posteriors edicions. Una de les preguntes va ser com va poder ser possible que tot això succeís sense que ningú fes res i que si culpava al poble alemany per tot això:

I no obstant …, i no obstant, no hi havia un sol alemany que no conegués l'existència dels camps, o que els considerés sanatoris. Eren pocs els alemanys que no tenien un parent o un conegut en un camp, o que almenys no sabien que aquest o aquell altre havia estat enviat (…) No pocs alemanys havien topat als carrers o a les estacions de tren amb generacions miserables de detinguts. En una circular datada en 9 de novembre de 1941 que el cap de policia i dels Serveis de Seguretat dirigia a totes les comissaries de policia i als comandants dels Lager s'hi llegeix:

 
"En particular, hem constatat que durant el trasllat a peu, per exemple, de l'estació al camp, un nombre gens menyspreable de presos cauen pel carrer morts o esvanits per esgotament … És impossible impedir que la població tingui coneixença d'aquests incidents".
 
Ni un sol alemany podia ignorar que les presons estaven abarrotades (…) Eren molts els empresaris que sol·licitaven treballadors-esclaus (…) No eren pocs els treballadors que desenvolupaven la seva activitat prop dels camps de concentració, fins i tot dins. Molts professors universitaris col·laboraven amb els centres d'investigacions mèdiques instituïdes per Himmler i molts metges de institucions privades col·laboraven amb els assassins professionals. Un bon nombre de membres de l'aviació militar havien estat traslladats a les dependències de les SS i havien d'estar al corrent de tot el que s'hi feia (…) És falsa alguna d'aquestes afirmacions?

Segons la meva opinió, cap d'aquestes afirmacions és falsa (…) Malgrat les possibilitats d'estar informat, la major part dels alemanys no sabien perquè no volien saber, és més, perquè volien no saber. És cert que el terrorisme d'estat és un arma molt potent a la qual és molt difícil oposar-se, però també és cert que el poble alemany, en el seu conjunt, ni tan sols va intentar oposar-s'hi (…) Penso que el poble alemany, en el seu conjunt, no hi va recórrer, i d'aquesta omissió deliberada el trobo plenament culpable.

No posa els pèls de punta? no us recorda altres situacions similars recents?

Primo Levi ens adverteix dels possibles inicis del nazisme i ens dóna compte de la importància dels drets i llibertats fonamentals de la persona. En les seves pròpies paraules:

L'aversió contra els jueus (…) és un cas particular d'un fenomen més ampli: l'aversió contra qui és diferent de nosaltres. És indubtable que es tracta en origen d'un fet zoològic: els animals d'una mateixa espècie, però pertanyents a grups diferents, manifesten entre ells fenòmens d'intolerància. Això també succeeix amb els animals domèstics (…) L'home és, sens dubte, un animal social, però pobres de nosaltres si haguéssim de tolerar totes les compulsions zoològiques que sobreviuen a l'home! Les lleis humanes serveixen precisament per a això: limitar els impulsos animals.

L'antisemitisme és fenomen típic d'intolerància. Perquè una intolerància es manifesti, cal que entre els dos grups existeixi una diferència perceptible que pot ser una diferència física (negres i blancs, rossos i morenos), però la nostra complicada civilització ens ha fet sensibles a diferències més subtils, com la llengua, el dialecte o fins i tot l'accent; la religió, amb totes les seves manifestacions exteriors i la seva forma de viure; la manera de vestir o gesticular; els costums públiques i privades (…)

També explica que en 1933, dos mesos després de l'arribada d'en Hitler al poder va néixer en Dachau el primer Lager i el maig d'aquell mateix any, es va encendre la primera foguera amb llibres d'autors jueus o enemics del nazisme recordant una frase d'un poeta jueu alemany anomenat Heine: "Qui crema llibres, acaba tard o d'hora cremant homes".

Els Lager nazis van ser la culminació, del feixisme a Europa, la seva manifestació més monstruosa. (…) En qualsevol part del món, allà on es comença negant les llibertats fonamentals de l'Home i la igualtat entre els homes, se'n va cap al sistema concentracionari i és un camí en el qual és difícil parar-se.

Quan vaig llegir això em va recordar moltíssim tot l'afer de la portada de la revista "El Jueves". La veritat és que al principi no li vaig donar gaire importància, però en llegir aquests passatges em va venir al cap. Salvant les distàncies, és clar però, què hi ha més semblant que cremar un llibre que limitar la llibertat de contingut en un mitjà de comunicació com Internet? No és potser la llibertat d'expressió (no parlo de calúmnia, engany, insult o amenaça; sinó d'opinió) una llibertat fonamental? No estaven cremant simbòlicament una revista? Vaig pecar una vegada més d'ingenu. Sort que hi ha gent amb més vista, com el meu amic Aberron, qui només veure'l, es va adonar i ho va publicar.

Moltes vegades, en diferents comentaris us he preguntat si els votants són realment culpables de les accions dels seus dirigents. Són els polítics els culpables del que passa realment o tenim alguna mena de culpa per haver-los escollit? Traduït al context d'en Primo Levi, va ser el Hitler i el seu petit entorn el culpable de tot o té quelcom a veure el poble alemany en general? Deixem que ell mateix ens ho digui:

No em sembla lícit explicar un fenomen històric imputant-ne tota la culpa a un individu (els executors d'ordres horroroses no són innocents!) (…) Les hipòtesis que es proposen justifiquen els fets de manera parcial, n'expliquen la qualitat però no la quantitat. He d'admetre que prefereixo la humilitat amb que alguns historiadors confessen no comprendre l'antisemitisme d'Hitler i d'Alemanya darrere d'ell.

No s'ha de comprendre perquè comprendre quasi és justificar. M'explico: "comprendre" un propòsit o un comportament humà; significa (també etimològicament) contenir-lo, contenir-ne l'autor, posar-se al seu lloc, identificar-se amb ell. Ara, cap home normal podrà mai identificar-se amb Hitler, Himmler, Goebels, Eichman i una infinitat d'altres. Són fets difícilment comparables amb els més cruels de la lluita biològica per la supervivència. En la guerra podem reconèixer aquesta lluita; però Auschwitz no té res a veure amb la guerra. La guerra és un fet terrible de sempre: és blasfemable però és en nosaltres, té una racionalitat, la "comprenem".

Però en l'odi nazi no hi ha racionalitat: és un odi que no és en nosaltres, és fora de l'home, és un fruit verinós nascut del funest tronc del feixisme. No ho podem entendre, però podem i hem d'entendre on neix i estar en guàrdia. Tothom ha de saber o recordar que quan Hitler i Mussolini parlaven públicament la gent se'ls creia, els aplaudia, els adorava com déus. Eren "líders carismàtics", tenien un poder secret de seducció (…) Les idees que proclamaven no eren sempre les mateixes i en general eren aberrants, ximples o cruels; i no obstant això, milions de fidels els van exalçar i seguir fins a la mort. Cal recordar que aquests fidels, i entre aquests també els diligents executors d'ordres inhumanes, no eren esbirros consumats, no eren (llevat de poques excepcions) monstres: eren homes qualssevol.

Cal desconfiar, per tant, de qui ens vol convèncer amb mitjans diferents de la raó, és a dir, líders carismàtics: hem de ser cauts a delegar en altres el nostre judici i la nostra voluntat. Com que és difícil distingir entre els profetes autèntics dels falsos, és millor sospitar de tots els profetes; és millor renunciar a les veritats revelades, encara que ens exaltin per la seva simplicitat i la seva esplendor, encara que les trobem còmodes perquè s'adquireixen gratis. És millor acontentar-se amb altres veritats més modestes i menys entusiasmadores, les que es conquereixen a base d'esforç, a poc a poc i sense dreceres, amb l'estudi, la discussió i el raonament, i que es poden comprovar i demostrar.

El pensar per nosaltres mateixos, amics meus, i no aclamar als líders carismàtics, són els fonaments de les bones persones i les bones societats. I la última reflexió que és de caire més general:

A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta. Els moments que s'oposen a la realització de tots dos estats límit són de la mateixa naturalesa: deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de tota infinitud. S'hi oposa el nostre sempre insuficient coneixement del futur; i això s'anomena, en un cas, esperança, i en un altre, incertesa del demà. S'hi oposa la seguretat de la mort, que imposa un límit a tota alegria, però també a tot dolor. S'hi oposen les inevitables preocupacions materials, que, així com enverinen tota felicitat duradora, també distreuen constantment la nostra atenció de la desgràcia que ens amenaça, i en fan fragmentària -i per tant, suportable- la consciència.

Primo Levi va morir fa poc més de 20 anys. És important que els seus ensenyaments, les seves experiències i les seves  advertències les recordem per saber fins on pot arribar l'ésser humà quan no es comporta com un ésser humà.

 

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Si això és un home

  1. omalaled diu:

    EPs! Joan. El texte és el mateix. No he pogut posar enllaços perquè es veu que hi ha hagut algun problema a blocat i a hores d’ara encara tinc problemes per editar-lo.

    Respecte porar aquest bloc a wordpress, ho he estat pensant; el que passa es que necessito tenir dos wordpress per separat i crec que a blocat tinc més possibilitats de rebre lectors en català.

    I jo que pensava que el disseny era lleig!

    Succeeix que estant a blocat tinc la cosa bastant “capada” i no puc fer tot el que voldria.

    S’accepten sugerències 🙂

    Salut i gràcies; i descuida; tot el que es publica en castellà es publica també en català; l’única mancaça són els articles de la primera temporada.

Els comentaris estan tancats.