¡Qué loco propósito!

En Francis Crick va ser un dels tres científics que es van dur el Premi Nobel de medicina en 1962 pel descobriment de l'estructura del ADN. Aquesta és la raó per la qual vaig llegir aquest llibre.
 

[@more@]

A la primera part de les seves 200 pàgines, gran part de les coses que explica fan referència a la seva vida, biografia de la qual, més o menys igual que el llibre, podeu llegir-la a la wikipedia. Per això no les tornaré a dir però comentaré aspectes que m'han cridat l'atenció.

D'estudiant va perdre la fe religiosa. Al principi sí la tenia i encara que trobava algunes coses absurdes, com la història dels animals a l'Arca de Noé, sempre ho justificava suposant que originàriament havien tingut una base racional:

Coneixia el relat del Gènesi en el qual Déu crea a Eva d'una costella d'Adán. Com va poder originar-se aquesta creença? Evidentment sabia que els homes, almenys en alguns aspectes, eren anatòmicament distintes de les dones. Gens més natural que donar per fet que l'home tenia una costella menys que la dona. (…) Mai se'm va acudir comprovar si la meva hipòtesi tàcita es corresponia amb la realitat. Només anys més tard, probablement quan encara no m'havia llicenciat, vaig revelar a un amic meu estudiant de medicina que, pel que sabia, les dones tenien una costella més que els homes. Per a la meva sorpresa, en lloc d'assentir va reaccionar enèrgicament davant aquesta idea i em va preguntar per quina raó ho creia així. Quan li vaig donar les meves raons gairebé cau de la cadira de riure. D'aquesta manera vaig aprendre que quan es tracta de mites un no ha de ser massa racional.

Crick va començar sent físic i va col·laborar amb el almiratllat anglès en el disseny de mines magnètiques i acústiques. Després de la guerra es va calcular que aquestes mines havien enfonsat o danyat greument uns 1000 vaixells mercants enemics.

A causa però, d'una sèrie de circumstàncies (que us detalla la biografia anteriorment referenciada) va acabar per dedicar-se a la biologia. I va estar en el lloc oportú en el moment adequat, doncs per aquell temps s'estava iniciant una ciència multidisciplinar que avui coneixem com biofísica.

També explica un passatge en el que és bonic veure el que és l'autèntic debat científic, la discussió civilitzada i la crítica constructiva:

Vaig rebre altra lliçó quan en Perutz va descriure els seus resultats a un petit grup de cristalògrafs de rajos X de diverses parts de Gran Bretanya que es van reunir al Cavendish. Després de la seva exposició, en Bernal es va aixecar per a comentar-la. Jo el considerava un geni. Per alguna raó tenia la idea que tots els genis es comportaven incorrectament. Per això em vaig sorprendre quan vaig escoltar que lloava a Perutz pel seu coratge en desenvolupar un treball tan difícil i que, en aquella època, sense precedents, així com la meticulositat i persistència en la seva execució. Només llavors, en Bernal es va aventurar a expressar, de la manera més delicat possible, les seves reserves (…) Vaig aprendre que si has de fer una crítica a un treball científic, és millor fer-lo ferm però suaument i precedir-la d'un elogi dels seus aspectes positius.

També explica que James B. Sumner es va dur el Premi Nobel de Química de 1946 per demostrar que els enzims eren proteïnes, encara que avui els biòlegs saben que hi ha algunes excepcions. Això no deixaria de tenir major importància si no fos perquè aquest home era manxol des de nen: havia perdut el braç en un accident de caça. I els investigadors químics ja saben que no és gens fàcil treballar d'això amb un sol braç.

Va escriure diversos articles al costat del James Watson. El posar primer el cognom d'un o el d'un altre sempre ha estat un tema de disputes i enfrontaments. En els articles apareguts a Nature que signaven ells dos, l'ordre dels cognoms s'ho jugaven a sorts llençant una moneda a aire.

Passa molt per sobre de còm van ser de dolents amb la Rosalind Franklin, de la qual només conec detalls. Sembla que aquesta dona va ser la que va donar un dels passos claus i no va ser molt reconeguda per això. Els que van compartir el Nobel amb Crick no la van tractar amb el degut respecte. Diuen que en el seu llibre “La doble hèlix”, Watson es preguntava com seria sense ulleres i fes alguna cosa diferen amb el seu cabell i Maurice Wilkins la tractava com assistent i no com col·lega. No se li permetia prendre cafè en una de les sales del King’s College reservada només per als homes. Uns actes, en tot cas, menyspreables. Va morir abans que li pogués arribar un Nobel i aquests premis mai es donen a títol pòstum. Buscaré més informació sobre la nostra futura heroïna: la Rosalind Franklin.

Però tornem al llibre d'avui. A partir de la meitat aproximadament, l'autor comença a parlar de proteïnes, DNA, RNA, bases, etc; i la història dels diferents descobriments. Qui tingui bons coneixements de bioquímicca gaudirà de bon tros; però qui no, com és el cas d'un servidor, li serà massa dur. Encara que l'autor no ho pretengui, desborda a qui no tingui molt clars molts conceptes de bioquímicca; així que no he pogut gaudir tant com hagués volgut.

Tornaré a llegir altre llibre d'ell? Doncs si. I només per una anècdota que val el seu pes en or.

William Lawrewnce Bragg va ser un destacat físic. Els estudiants de ciències el coneixen per la Llei de Bragg. Doncs bé, amb 15 anys va entrar a estudiar en la Universitat d'Adelaida. Es va dur el Premi Nobel de Física de 1915, al costat del seu pare, Sir William Henry Bragg pels seus estudis sobre com utilitzar els rajos X per a explorar l'estructura de la matèria condensada. Bonic Nobel: pare i fill al mateix temps. La qüestió és que en William Lawrence tenia llavors 25 anys: el més jove que s'ha dut un Nobel en tota la història. Durant 40 anys va estar en l'avantguarda de la investigació. Seria molt fàcil que a un home així se li pugés la fama al cap. Li va passar això al jove William quan va créixer? Deduïu-lo vosaltres mateixos després de llegir la següent anècdota:

Sir Lawrence Bragg era un d'aquests científics que sempre va tenir un juvenil entusiasme per a la investigació. Era també molt aficionat a la jardineria. Quan va deixar la gran casa amb jardí de West Road, a Cambridge, per viure a Londres, a fi de dirigir la Royal Institution a Albermale Street, va ocupar l'apartament oficial a la part alta de l'edifici. Com trobava a faltar el seu jardí, se les va arreglar perquè una tarda a la setmana li contractessin com jardiner d'una dama desconeguda que vivia a The Boltons, un elegant suburbi de Londres. La saludava respectuosament amb el barret i deia dir-se Willie. Durant molts mesos tot va anar bé, fins que un dia una visita, després de fer un cop d'ull per la finestra, va dir a la seva amfitriona: “Estimada, què fa Sir Lawrence Bragg en el teu jardí?”

Un Premi Nobel i director de la Royal Institution treballant a temps parcial de jardiner. Crick afirma que recordava més d'un cas de científics de la seva categoria fent coses d'aquest estil. Veig que hauré de llegir tots els seus llibres per si explica alguna més.

Portada del llibre

Títol: ¡Qué loco propósito!
Autor: Francis Crick

Altres opinions i informació adicional sobre el llibre:
http://www.agapea.com/Que-loco-proposito-n114185i.htm
http://www.fac.org.ar/ccvc/llave/c332/balbar.php

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a ¡Qué loco propósito!

  1. omalaled diu:

    Hola, Joan.

    Sí, les dones sempre surten perdent en un mon d’homes. Les coses com son i ho hem de reconèixer; però està a les mans de cadascú de nosaltres actuar evitant discriminar per cusestions ja no de sexe, sino de qualsevol altra cosa.

    Veig que coneixes l’àleph. No té aquí cap significat particular, sinò que és el símbol que han posat a aquesta colecció de “metatemas”.

    Una salutació

  2. Joan diu:

    Ahir, finalment, vaig estrenar boc

  3. omalaled diu:

    Em sembla perfecte que hagis llegit aquests llibres d’en Feynman. És l’heroi de gairebé tots els estudiants de física i obviament, un dels meus.

    Vaig tenir un professor que el va conèixer personalment. El va acompanyar a tot arreu quan va venir una vegada a Barcelona. Només va tenir paraules d’admiració d’ell.

    Ah! i llegiré el teu blog 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.