El pykrete

Sabíeu que hi va haver un projecte durant la Segona Guerra Mundial de fer un portaavions de gel? Bé, no anava a ser exactament de gel, sinó de pykrete. I sobre tot això us parlaré a la nostra història d'avui.
 

[@more@]

Durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial els submarins alemanys obstaculitzaven en gran mesura el tràfic de mercaderies i armament entre els EUA i Gran Bretanya. En aquells moments es necessitava acer per construir portaavions i poder lluitar, a més, contra la flota japonesa. Semblava que no tenien tant acer com poguessin necessitar per construir-los, així que es plantejaven altres materials per fabricar els esmentats vaixells. I se'ls va acudir fer … un portaavions de gel.

La idea va ser d'un tal Geoffrey Pyke i el projecte era el Habakkuk. Al principi es va utilitzar gel dels icebergs de l'Atlàntico Nord però, malgrat la seva duresa, no era capaç d'aguantar el pes dels avions. El gel artificial era encara més trencadís. No obstant això, es van adonar que afegint un 14% de serradures al mateix el gel s'enduria de manera considerable. En honor a Pyke se li va posar per nom pykrete (jugant amb la paraula “concrete” que és formigó en anglès).

El pykrete va ser un invent d'en Max Perutz. Parlo del mateix Premi Nobel de Química en 1962 per haver descobert l'estructura molecular de l'hemoglobina a través de difracció de Raigs X (és impressionant com una mateixa persona pot destacar en dos àmbits tan diferents de la ciència i la tècnica).

Els primers experiments es van fer a l'estany Córner Brook, a Terranova, que en aquesta època de l'any estava a -15ºC. El projecte era bestial: parets de 12 metres de gruix, un desplaçament de més de 2 milions de tones (unes 26 vegades el Queen Elizabeth), capaç de portar 200 avions caça o 100 bombarders. Per mantenir-lo fred, el sistema tenia una sèrie de canonades refrigerants així com un teixit impermeable per evitar que perdés aigua.

Lord Mounbatten va presentar el projecte als seus aliats a la conferència de Quebec de 1943. Allà estaven entre d'altres Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt. Els assistents es van mantenir totalment escèptics davant tal projecte. Lord Mounbatten va fer entrar a un auxiliar amb un carret de begudes cobert amb una tela. Ho va destapar i allà es van veure dos blocs de gel. Un era normal i l'altre el de pykrete. Al principi s'ho van prendre a risa. Un subaltern va prendre una destral i Lord Monbauten va reptar a partir algun dels blocs en dos amb l'esmentada eina.

Un corpulent general nord-americà es va prestar voluntari qui, brandant la destral, va aconseguir partir en dos el bloc convencional sense problemes. Però quan va deixar caure la destral sobre el bloc de pykrete va saltar la sorpresa: va rebotar violentament i li va dislocar els dits. Va haver de ser atès per un metge. El bloc gairebé ni havia patit una esgarrinxada.

I no va quedar aquí la cosa. Lord Mounbatten va treure el seu revòlver i va disparar primer sobre el bloc de gel normal que, com era d'esperar, es va trencar. Després va fer un segon tret contra el de pykrete i la bala no només no va aconseguir aforadar-lo, sinó que va rebotar i es va incrustar en una de les parets, passant tan a prop d'un mariscal de la RAF que fins i tot li va esquinçar el pantaló. Podeu imaginar la cara de sorpresa d'aquells homes. Els militars que es trobaven fora no sabien res del que s'estava fent dins, però van sentir els trets i van imaginar que nord-americans i britànics s'havien embrancat en una violenta disputa i van entrar ràpidament.

Finalment, no va fer falta disposar d'aquests vaixells de gel. El mes de març de 1944 però, es va posar a l'estany Patricia de Canadá un “mini Habakkuk” camuflat com una casa perquè els alemanys no ho detectessin. Durant l'estiu va ser mantingut amb vida, però veient que la guerra finalitzaria molt abans que aquell projecte pogués posar-se en marxa de veritat, els tècnics van ser assignats a altres projectes. Finalment, es va deixar fondre. Encara avui, els bussos poden veure les restes metàl·lics d'aquell vaixell.

El prykete té un a resistència a trencament d'uns 21 megapascals. Per fer-vos una idea de l'ordre de magnitud d'això us haig de dir que el formigó al qual estem habituats té una resistència de entre 15 i 50 megapascals. Us poso a continuació unes fotos amb un tret sobre un bloc de gel:

 
Gel abans de disparar Gel després de disparar 
I ara, el mateix però amb pykrete:
 
Pykrete abans de disparar  Pykrete després de disparar

I per si de cas no heu quedat convençuts, us poso un vídeo d'un parell de simpàtics xavals que, utilitzant materials d'ultimíssima tecnologia (una carmanyola, una borsa de serradures, una regla, aigua i un congelador casolà), van fer un bloc i ho van posar a prova:
 

 
Fonts:
Las cien mejores anécdotas de la Segunda Guerra Mundial”, Jesús Hernández
http://www.simegen.com/writers/lois/pykrete.htm
http://homepage.mac.com/swain/rapidweaver/funny-pykrete.html

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a El pykrete

  1. dan diu:

    Boníssim. No ho havia sentit mai! Llàstima que al final no fessin el vaixell. Hauria sigut impressionant de veritat.

  2. omalaled diu:

    Eps!, m’alegra que us hagi agradat.

    Dan: bé, tampoc té massa importància, però almenys, el de l’estany Patricia va fuincionar 🙂

    Apa, salut!

  3. Anna diu:

    doncs jo també crec que és una pena que no arribés a funcionar. Mai m’hauria pensat que fos possible navegar amb un vaixell de gel!

  4. Joan diu:

    Tot i ser una experiència formidable crec que és força perillós en mars càlids. Suposo que per navegar per l’àrtic i l’antàrtic ha d’anar fantàstic.

    Com sempre ens has tornat a sorprendre amb una història de la Segona Guerra Mundial que no coneixia.

    Per enèsima la tècnica es troba amb la incredulitat dels militars.

    PS: Com se li pot acudir a algú fer aquestes mescles. Això només vol dir que hi ha moltes mescles amb mals resultats.

  5. omalaled diu:

    Anna: doncs ja veus … el el llibre hi ha quantitat d’idees enginyoses, però per la guerra 🙁 Tant de bo haguessin emprat aquest enginy pel be de la ciència, oi?

    Joan: aquestes barrejes no són gratuites. Has de pensar que no hi ha reacció química entre les serredures i el gel. El gel té el problema que no hi aguanta que l’estirin (la tracció) igual que el formigó, però aguanta molt bé la compressió. Per això al formigó lo posem “armadures” d’acer i tenim formigó armat. Les serredures fanrien aquí el paper d’armedures. Un dia hauria d’explicar alguna coseta de resistència de materials.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.