Las cien mejores anécdotas de la Segunda Guerra Mundial

El llibre del que us parlaré avui no és exclusivament de ciència però utilitzaré com excusa que gràcies a ell us he pogut explicar la història del pykrete. D'altra banda, el llibre el vaig conèixer a través del blog d'en Remo, qui el va recomanar fa temps.
 

[@more@]

No sé si va ser per mí mateix o perquè els meus professors no m'ho van explicar suficientment bé però el cas és que mai m'ha interessat la història en sí mateixa. Tant de bo hagués tingut com professor a l'autor d'aquest llibre. Existeixen llibres que fan afició a un tema i aquest és un d'ells. I penso que aquest llibre és una joia.

El seu autor ens deixa bocavedats portant-nos de la mà a fer una passejada per les anècdotes i curiositats de la Segona Guerra Mundial. No és un llibre que vilgui seguir una línia narrativa, sinò que està plagat d'històries personals que toquen la humanitat i la inhumanitat d'aquestes situacions. Per a començar, ens recorda una reflexió d'en Blaise Pascal:

 
Pot haver quelcom més ridícul que la pretensió que un home tingui dret a matar-me perquè hi viu a l'altre costat del riu i perquè el seu príncep tingui una querella contra el meu, encara que jo no la tingui contra ell?

Les anècdotes són d'allò més curioses, divertides i sorprenents. En fi, d'aquelles que no es troben fàcilment als llibres d'història. Us hi poso alguns exemples.

Una vegada, un avió rus va ser abatut pel foc alemany. Llavors, van veure que aquest avió era molt simple: tenia l'estrictament necessari per a volar i no la multitut d'instruments que omplien el tauler dels aviadors alemanys. Quan li van preguntar a l'aviador rus còm era possible volar amb aquests mitjans tan arcaics, va respondre:

– Nosaltres calculem que un avió rus vola, com terme mig, set vegades abans de ser abatut … Per què gastar tants calés per set vols? No és preferible construir el doble d'aparells primitius que la meitat d'aparells perfectes?

Per a qui tingui com somni ser un soldat i anar a un conflicte de guerra, potser l'exemple següent pugui desanimar-li: mentre Hitler estava obsessionat per conquerir Stalingrado, Stalin estava obstinat en no cedir sense importar-li el cost en vides humanes (és clar, sense tenir en compte la seva). Quan en 1942 l'exèrcit alemany estava ja a les portes de la ciutat, els reclutes russos eren destinats al lloc per a defensar-la. Arribaven desorientats en ferrocarril. Eren trets violentament dels vagons i empesos a cap al riu Volga sota un núvol de projectils. Els que aconseguien arribar a l'altre costat havien d'assaltar les posicions alemanyes, molts d'ells sense armes. Per això, havien de prendre les que deixaven els companys que anaven caient sota el foc de les metralladores. Si retrocedien podien ser abatuts pels comissaris polítics. Una situació una mica complexa, oi? (haig de dir que n'he llegit de més terribles en altres llibres).

Explica més històries, com la que, en arribar A Viena, els russos no sabien què eren i per a què servien els WC (fins i tot els van confondre amb neveres … imagineu quan van tirar de la cadena); de còm un pilot japonès que va bombardejar Oregon va ser convidat dues dècades més tard a veure el lloc que havia sobrevolat sent rebut amb honors pels EEUU; dels principis de la CIA; del record que van deixar a la batalla d'El Alamein: queden uns 18 milions de mines enterrades pel desert i per això els homes que viuen per allà no tenen el costum de donar-se la mà, doncs nombrosos habitants n'han perdut una; de còm s'estava preparant una evasió en un planejador que finalment no es va portar a terme, encara que més tard els enginyers que van estudiar els plànols del mateix van afirmar que, efectivament, hagués complert la seva comesa (llàstima d'homes enginyosos utilitzats només en pro de la guerra i no de la ciència); de còm el que hi surt a la pel·lícula La gran evasió és bastant real (tret de l'escena del Steve McQueen amb la moto); de càm es va utilitzar l'idioma indi i l'euskera per a retransmetre missatges secrets, gràcies a la poca gent que els parlava; de còm un projectil va salvar a un granger tot just quan li anaven a executar; de còm un caramel va salvar la vida d'un soldat; d'un alemany que va bombardejar un hospital, va ser derribat i va haver de ser atès al mateix hospital que havia bombardejat; de còm a un soldat japonès dels EUA li van donar la Medalla d'Honor l'any 2003(!); de còm els alemanys jugaven una partida de cartes als túnels que havien fet sota les muntanyes mentre els aliats els bombardejaven; de la famosa reunió d'en Hilter i Franco a Hendaya; de còm Churchill sortia a contemplar la caiguda de les bombes en lloc de refugiar-se al búnker i per a evitar-lo el seu ajudant li amagava les sabates, al que Churchill, enutjat, va respondre:

– De petit, la meva amainadera mai no va poder evitar que m'escapés a fer una passejada per Green Park quan em venia de gust fer-lo. Ara que sóc un adult, no m'ho impedirà l'Adolf Hitler.

I moltes més com que la famosa frase "tornaré" no és del Terminator de Schwarzenegger, sinó d'en Douglas MacArthur; la d'un català que es deia Joan Pujol que va fer d'agent doble i va ser condecorat per ambdós bàndols pel mateix (és que sempre els catalans sabem quedar bé amb tothom, oi?; del paper dels locutors de ràdio durant la guerra; dels japonesos que van estar més de 20 anys aïllats pensant que la guerra no hi havia acabat; de dos nord-americans que es deien igual i la núvia del primer escrivia cartes però li arribaven al segon i va acabar casant-se amb aquest últim; de còm la censura militar no va permetre difondre imatges del desembarcament per a no tocar la moral de la tropa; etc.

Voleu més? Doncs us recomano que hi llegiu el llibre. L'única cosa que em queda per assimilar és com el seu autor ha estat capaç de recopilar tota aquesta informació. De fet, ell ha visitat tots aquests llocs dels que ens parla, des del camp de batalla d'El Alamein fins a les platges de Normandia.

Un llibre per gaudir llegint.

POrtada del llibre

Títol: "Las cien mejores anécdotas de la Segunda Guerra Mundial"
Autor: Jesús Hernández

Altres opinions del llibre:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Las cien mejores anécdotas de la Segunda Guerra Mundial

  1. Joan diu:

    Ha de ser fantàstic el llibre que comentes…

    Ara però he recordat un text que vaig llegir fa temps que parlava del general MacArthur.

    PS: No sé perquè però quan llegeixo una ressenya de les teves m’entren ganaes de llegir el llibre.

    ———————————————-

    És el primer dia de classes als EEUU, i la mestra presenta a Suzuki, fill d’un empresari japonès, als nois de sisè. La mestra els diu:
    – Comencem repassant un xic d’història americana. Qui va dir: “Donin-me la llibertat o donin-me la mort?”
    La classe va quedar callada, excepte Suzuki:
    – Ho va dir Patrick Henry, el 1775.
    – Molt Bé! Qui va dir “el govern del poble, per al poble no ha de desaparèixer de la faça de la terra?”
    De nou, cap resposta de la classe, excepte Suzuki:
    – Abraham Lincoln, el 1863
    La mestra, sorpresa, els diu: Nens, hauria de fer-vos vergonya. Suzuki, que és nou en el nostre país, sap més de la nostra història que vostès. La mestra escolta un xiu-xiu:
    – A la merda amb els maleïts japonesos!
    – Qui ho ha dit això?– Va preguntar la mestra? Novament Suzuki aixeca la seva mà i diu:
    – El General MacArthur, el 1942 i Lee Iacocca, el 1982.
    La classe quedà muda i un dels nois digué:
    – Vaig a vomitar!
    La mestra tractà de veure qui ho havia dit:
    – Ja està bé, Qui ho ha dit?
    – George Bush (pare) al Primer ministre japonès el 1991— digué Suzuki
    Un dels alumnes, furiós, li crida des del fons:
    Xupa-me-la!!!
    Suzuki, gairebé saltant en la seva cadira, li diu a la mestra:
    – Bill Clinton a Mónica Lewinsky. 1997!!
    La classe entra en un estat d’histèria. La mestra es desmaia. Condeix el caos. Mentre els nois s’arremolinen al voltant de la mestra esvaïda, un d’ells exclama: – Merda, mai havia vist una catàstrofe com aquesta, si pregunten ha estatcolpa meva…
    Suzuki respon: “José María Aznar, 9 de desembre de 2002”.

  2. omalaled diu:

    Molt bona la d’en Suzuki, Joan 🙂

    D’altra banda, m’alegra que et vinguin ganes de llegir els llibres que recomano. Aquest sí el recomano a qualsevol i té el “divertimento” assegurat. D’altres però, acostumo a dir “recomepat pels que …” i dic algun detall. No tots els llibres interessen a tothom.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.