La tregua

Avui em torno a apartar de la ciència per a parlar-vos de la segona part de la trilogia d'en Primo Levi: el químic que va estar a un camp de concentració. Ja us vaig parlar de la primera on narrava la seva història al Lager.
 

[@more@]

Aquest llibre pren el fil on l'ha deixat a la primera part, l'alliberament del camp, i narra les aventures des de llavors fins que torna a Itàlia. No impacta tant com el primer ni té la mateixa intensitat. En el primer, el lector queda preplex però aquest segon, almenys, la lectura no és tan angoixant. És la lluita per la supervivència però no tan forta.

Tanmateix, les vides segueixen sense ser fàcils i quan s'està en aquestes situacions s'entra en una altra faceta del ser humà: la picardia, ser més llest que els altres sense importar massa de si el que es fa està bé o malament. I és que quan hi ha necessitat, la frontera entre el que està bé i el que està malament no queda ben definida. Aquest és el rerefons que tot l'estona va tenint la narració.

Igual que en la primera part, la filosofia tant seva com les dels personatges que es troba pel camí és d'allò més inesperat. Per exemple, ens explica el cas d'en Henek. De nen havia viscut a Transilvània, a la frontera amb Romania. Anava moltes vegades al bosc a caçar amb el seu pare. Ambdós anaven armats.

– Per què armats? Per a caçar? – preguntava Levi.
– Si, també per a caçar; però també per a disparar als romanesos.
– I per què dispàraveu als romanesos?
– Perquè són romanesos. També ells, de tant en tant, ens disparaven.

L'havien agafat deportat a Auschwitz amb tota la seva família. Als altres els havien matat de seguida i va declarar a les SS que tenia 18 anys i era paleta, quan en realitat tenia 14 i era estudiant. Gràcies a això, li van ingressar a Birkinau on va insistir en la seva autèntica edat i li van assignar al Block dels nens. Com era el més gran de tots es va convertir en el seu Kapo.

A Birkinau, els nens eren aus de passada: després se'ls transferia al Block dels experiments o directament a les càmeres de gas. En Henek s'havia adonat de la situació i va establir una relació amb un influent Häftling hongarès sobrevivint així fins l'alliberament. Quan hi havia seleccions al Block dels nens, era ell qui triava. En Levi li va preguntar si no sentia remordiments:

– No
– Per què?
– És que havia altra manera de sobreviure?

Un altre dels aprenentatges que tant de bo mai hagem de dur a la pràctica per cap de nosaltres: no tenir sabates és una falta molt greu. Quan hi ha guerra cal pensar en dues coses: en primer lloc, les sabates, en segon, el menjar; perquè qui té sabates pot sortir a la recerca de menjar, mentre l'invers no és veritat.

La major part de la història succeïx a Rússia i surten curioses feines i un especial humor que, en temps de pau, seria difícil trobar:

L'encàrrec era poc atractiu: havíem de recórrer tots els barracons i dir-li a tothom que es despullés de mig cos per a dalt i ens ensenyés la camisa, en els plecs i costures de la qual els polls solen fer els seus nius i posar ous. Aquest tipus de polls té una taqueta vermella en el dors: segons una broma que repetien incansablement els nostres pacients, si les hi mirés amb detall amb la llum apropiada, es veuria que estava formada per una falç i un martell. Deien també que eren "la infanteria" mentre que les puces eren "l'artilleria", els mosquits "l'aviació", les chinches "els paracaigudistes" i les paneroles "els zapadors".

Afirma que, encara que el menjar no faltava, després d'un any al Lager, tenien una fam incontrolada i en bona part psicològica.

Algunes descripcions de llocs per on passaven deixen de pedra:

A cada pas ens topàvem amb els vestigis de la tragèdia desmesurada que ens havia fregat i no ens havia destruït per pur miracle. Tombes a totes les cruïlles, tombes mudes i precipitades, sense creus però coronades per l'estrella vermella, dels militars soviètics morts en combat. Un immens cementiri de guerra en un parc de la ciutat, creus i estrelles barrejades, i gairebé totes de la mateixa data: la data de la batalla (…) Ruïnes pertot arreu, esquelets de ciment, bigues de fusta carbonitzada, barracons de xapa, gent amb aspecte salvatge i famèlic.

També es va trobar a Polònia amb una velleta que els va tractar amb una mica de menyspreu fins que li van dir que havien estat a Auschwitz. Al moment, la velleta va canviar la seva expressió. Resulta que era alemanya i que en 1935 la Gestapo s'havia dut al seu marit. Mai havia tornat a saber d'ell. En 1938, quan Hitler havia anunciat que volia declarar la guerra, la dona havia enviat una carta personalment “Al senyor Adolf Hitler, Canceller del Reich, Berlín", en la qual li aconsellava fermament no declarar la guerra perquè podia morir massa gent i que si la declarava la perdria, perquè Alemanya sola no podia enfrontar-se al món sencer.

Cinc dies després la Gestapo li va registrar la casa destrossant-la i saquejant-li la botiga que tenia, li van retirar el permís, però no van trobar gens de política, doncs ella no estava ficada. Li van dir que era una cabra vella i estúpida i que mereixia l'horca, però que hagués estat malbaratar la corda. Finalment l'havien expulsat de Berlín.

En una ocasió, al costat d'un company anomenat Daniele, van trobar uns alemanys que havien estat fets presoners i més tard els havien deixat a la seva sort. Aquests alemanys es van acostar a ells i els hi van demanar pa. El Daniele s'hi va negar. Els alemanys havien matat a la seva dona, el seu germà, pares i no menys de 30 parents i ell era l'únic supervivent de la razia del gueto de Venècia. Va treure un tros de pa, el va ensenyar als alemanys i ho va posar al terra. Va voler que vinguessin a buscar-lo arrossegant-se de quatre grapes. Ho van fer.

També parla del que és capaç de dur-se un exèrcit en retirada:

Va ser un dia esplèndid, i només llavors ens vam adonar que havíem dormit al pati d'un teatre i que ens trobàvem en un extens complex de casernes soviètiques derruïdes i abandonades. Tots els edificis havien estat a més sotmesos a una devastació i expoliació germànicament meticulosa: els exèrcits alemanys en retirada s'havien dut tot el que era possible dur-se: els panys, els reixats, les balaustrades, tot el sistema d'il·luminació i de calefacció, les canonades i fins als pals de la cerca. Havien tret fins i tot l'últim clau de les parets. D'un desviament ferroviari que havia al costat havien arrencat les vies i els travessers: amb una màquina adequada, ens van dir els russos.

El tren en el que va ser tenia més de mig quilòmetre de llarg i estava en unes condicions desastroses, igual que les vies. L'escorta estava formada per set soldats de 18 anys i, encara que anaven armats fins a les dents, aviat es paraven molt temps en els dos vagons de famílies del convoy. Els encantava jugar amb les criatures. Van acabar prenent aquells vagons com domicili diürn (per les nits dormien en un vagó a part). Eren cortesos i servicials: ajudaven a les mares a portar aigua i els portaven llenya per a les estufes.

En el mateix viatge de tornada, va passar per terres alemanyes veient alguns homes que havien estat soldats:

Ningú no ens mirava als ulls, ningú no va acceptar el desafiament: eren sords, cecs i muts, proveïts en les seves ruïnes com en un reducte de voluntària ignorància, encara forts, encara capaços d'odi i de menyspreu, presoners encara del vell complex de supèrbia i culpa.

Al tornar finalment a Itàlia, ens recorda que dels 650 exiliats que havien sortit 20 mesos enrere, només havien tornat tres. Quan va arribar a casa li va costar que li reconeguessin. Ningú li esperava. Només després de molts mesos va deixar de caminar mirant al terra, com buscant una mica que menjar o alguna cosa poder canviar per pa. Experimentava angoixes, com sensacions de perill que s'aproximava i somiava amb que estava un altre cop al Lager.

En fi, tal com el primer llibre el recomanava com un gran llibre, aquest segon només ho recomano a qui estigui interessat en les situacions de la postguerra i de la psicologia humana en aquesta situació.

Portada del llibre

Títol: "La tregua" (no sé si està en català)
Autor: Primo Levi

Altres opinions del llibre:
http://www.fnac.es/dsp/?servlet=extended.HomeExtendedServlet&Code1=4002757772&Code2=228&prodID=365525
http://www.sedice.com/modules.php?name=Forums&file=viewtopic&p=924071
http://actimoliner.wordpress.com/2007/04/11/153/

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La tregua

  1. Joan diu:

    La guerra que l’ensagna que l’esguerra.

    Les guerres han estat sempre molt dures i el que no és diu tant sovin: els períodes de postguerra ho són tant o més per la població.

    Sens dubte una de les zones on la Segona va ser més dura va ser a territori rus. Dues grans potències militars una que pujava i l’altra retrocedia, a l’hivern: un fred gèlid.

    Com ja se sap van ser molts els milers de persones que van perdre la vida.

  2. anna diu:

    no havia sentit a parlar de cap dels dos llibres. Sembla que realment valen la pena, però que al mateix temps s’ha de tenir molt estómac per sobreviure psicològicament a la seva lectura. No sé si m’hi atreviré!

  3. omalaled diu:

    Joan: tens raó. Hia ha massa tòpic en pitar la guerra com una mena de cosa romàntica. I no és així en absolut.

    Anna: El Primo Levi és molt famós. Sembla que al final es va suicidar. Dons la lectura d’aquest segon (La tregua), encara pot tirar, però la de “Si això és un home” és realment dura, encara que no gens morbosa.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.