Marie Curie 2

Ja us vaig donar una petita introducció a la vida de Marie Curie en la qual vaig tocar una mica de la part tècnica i una mica de la personal només en els seus temps d'estudiant. Avui us parlaré dels períodes anterior (infantesa) i posterior (investigadora). Sapigueu que quan parlo dels personatges no ho faig, en moltes ocasions, de forma estrictament cronològica. A un servidor li agrada explicar en aquest blog les anècdotes que posen en relleu el caràcter i personalitat d'un científic, sense tenir en pensar en la història temporal. Però be, deixem-nos de preàmbuls i anem per l'interessant.

[@more@]

L'únic record afectuós que tenia de la seva mare era passar-li els dits pel seu front. No va recordar mai un petó d'ella. Resulta que la mare de Marie patia tuberculosi, llavors incurable, i els signes d'aquesta terrible malaltia havien aparegut abans del naixement de la petita Marie. Tot el que la seva mare tocava i utilitzava: llençols, vaixella, coberts, roba, etc., era només tocat i netejat per ella mateixa. Així que pot ser que el seu caràcter tossut alhora que tímid i introvertit estigués molt influenciat per aquest aspecte de la seva infantesa.

Un vegada jugava "als professors" amb la seva germana gran, la Bronia. Es dedicaven a alinear les lletres de l'alfabet en cartrons retallats. Un matí, la Bronia estava lletrejant davant els seus pares una frase senzilla. Marie, impacient, li va agafar el llibre de les mans i va llegir gairebé correctament el primer paràgraf. Notant el silenci que s'havia fet, va seguir la seva lectura i va ser llavors quan es va adonar de la cara de sorpresa dels seus pares i la d'empipament de la Bronia.

– Perdó, perdó … ho he fet sene voler … és que com era tan fàcil …

A partir de llavors no va poder fer més progressos perquè els seus pares van evitar des d'aquell moment que caiguessin papers escrits en mans de Marie.

Tenia una memòria tal, que només amb haver llegit dues vegades una poesia, era capaç de recitar-la sense una sola falta. Acabava els seus deures abans que les altres. Però el que més li agradava era llegir un llibre, amb les mans al front i amb els polzes tapant-se les orelles per a no sentir res. Fascinada per la lectura, perdia tota noció del que succeïa a la seva al voltant.

En una d'aquestes ocasions que estava llegint, la Bronia i la Hela van fer un considerable xivarri per veure si la treien de la seva concentració sense aconseguir-lo. I per a fer-li una broma van començar a construir un mena d'andamiatje amb cadires al voltant d'ella: dues cadires per cada costat, una per darrere, dues damunt, etc. Marie no s'adonava dels moviments, sorolls i rialletes que havia al seu al voltant. Finalment, es van retirar silenciosament tot esperant a veure el desenllaç.

Va haver de passar molta estona, una mitja hora, fins que la Marie va finalitzar el capítol del llibre que estava llegint, va aixecar el cap i tota aquella construcció de cadires es va esfondrar. Les seves germanes esperaven una reacció, però la Marie es va aixecar, impasible, fregant-se el muscle esquerre al que una cadira havia copejat. Va passar per davant de les seves germanes i no va dir més que dues paraules:

– És estúpid!

Deu n'hi do, el caràcter el de la germaneta petita, oi?

Era la primera de la seva classe, parlava rus, polonès (que era ensenyat clandestinament), alemany, francès i estudiava anglès, història, literatura, matemàtiques, etc. A causa de això, freqüentment sofria els interrogatoris als quals els inspectors russos sotmetien als escolars per a confirmar que l'ensenyament en rus era irreprotxable. Aquests episodis de la seva infància, li feien sentir-se humiliada i despertarien en ella, més tard, ideals nacionalistes.

Com no tenien diners, es va posar d'acord amb la Bronia perquè, al principi, la Marie treballés de institutriu enviant els diners a la Bronia i aquesta última fora a estudiar París. Una vegada que al Bronia ja s'hagués situat li retornaria el favor i seria Marie la qual vingués A París. Així ho van fer. Alguns detalls dels seus temps d'estudiant en la seva golfa ja els vaig explicar.

 
Un detall remarcable d'aquesta època és que fins a llavors havia pensat que ella i els seus eren gent insignificant. Però en entrar en contacte amb la classe acomodada va descobrir que era gent freda que només tractava de figurar i que no tractaven bé a les persones que tenien al seu servei. Això va fer que prengués consciència de la noblesa de la gent amb la qual s'havia viscut la infantessa.

Anem molt més endavant. Ni l'amor ni el matrimoni figuraven en els projectes de la Marie. Dominada per la passió científica, mantenia, als 26 anys d'edat, una decidida independència personal. Però va conèixer a en Pierre Curie, un científic francès que tenia 35 anys. Era solter i, igual que ella, estava dedicat totalment a la investigació científica. Era alt, tenia mans llargues i sensitives i molta barba; l'expressió de la seva cara era tan intel·ligent com distingida. Tenia un caràcter tímid i intovertit.

Des de la primera trobada, l'any 1894, tots dos van simpatitzar. Pel Pierre, la senyoreta Sklodowska era una personalitat curiosa: li sorprenia poder parlar amb una jove tan encantadora en el llenguatge de la tècnica i de les fórmules més complicades… Era deliciós! El Pierre va tractar de fer amistat amb ella i li va demanar permís per a visitar-la. Amb cordialitat i no sense reserva, la jove el va rebre en la modesta golfa que li servia d'allotjament. Enmig d'aquella golfa gairebé buida, amb el seu rostre de faccions fermes i decidides i el seu pobre vestit, la Marie mai havia estat tan bonica. El que fascinava al Pierre no era només la seva devoció pel treball, sinó el seu valor i noblesa del seu esperit.

Pocs mesos després, el Pierre li va proposar matrimoni. Però casar-se amb un francès, deixar per a sempre la seva família i la seva estimada Polònia semblava impossible per a la senyoreta Sklodowska. Van haver de passar deu mesos abans que acceptés.

En les noces no va haver vestit blanc: era un vestit que li havia regalat un dels seus parents i que, a petició de Marie, havia de servir després per a poder utilitzar-lo en el laboratori i que no es taqués molt. Tampoc va haver anell d'or, ni banquet, ni cerimònia religiosa. Va ser una cerimònia civil a l'Ajuntament de Sceaux. Ni tan sols va haver notari. I per quin havia d'haver-lo? Cap dels dos no tenia res. Tan sols es tenien l'un a l'altre i la seva única riquesa eren les seves bicicletes que havien comprat amb diners que havien rebut com regal de noces. Va ser unes noces en les que no va haver indiferència, ni curiositat ni enveges.

Els primers dies de la seva vida de casats els van fer passejant pel camp en les seves bicicletes. Menjaven frugalment i estaven contents amb un règim de pa, fruita i formatge; al vespre paraven en posades. Pel reduït preu d'unes quantes pedaladas i uns pocs francs per a pagar l'allotjament als pobles, van gaudir d'una llarga lluna de mel.

La jove parella va establir la seva llar en un petit apartament, situat en el nombre 24 del carrer Glacière. No van fer cap esforç per adornar les tres habitacions minses. És més, van rebutjar els mobles que els havien ofert. Perquè tenir canapès i butaques si s'havien posat d'acord en no fer reunions familiars i no tenir convidats? Prestatgeries de llibres decoraven les nues parets; en el centre de l'habitació tenien dues cadires i una gran taula blanca de fusta. Sobre la taula, tractats de física, un llum de petroli i un ram de flors. Això era tot.

A poc a poc, la Marie va aprendre a dur la casa. Inventava plats que podia preparar en molt poc temps. Abans de sortir deixava la flama graduada amb la precisió pròpia d'un físic; feia una darrer cop d'ull a l'olla i sortia corrent per a arribar a l'escala on la esperava seu marit. Tots dos junts anaven cap al laboratori. Una quart d'hora després podien veure-la graduant la flama d'un bufador amb la mateixa precisió i cura que li eren característics.

De les mines de St. Joachimsthal, situades en Bohèmia, s'extreia la pecblenda, un mineral d'on procedeixen certes sals d'urani utilitzades en la fabricació de lents. La pecblenda era un mineral costós però una vegada que li treien l'urani deixava de tenir valor comercial. Segons els càlculs dels Curie, encara que hagessin tret l'urani, la resta dels materials quedarien intactes. Per què no, doncs, tractar químicament els residus que ja no tenien cap valor?

Creien que a la pecblenda hi hauria un 1% de la substància que buscaven. Sort que no sabien la veritat, doncs la proporció era d'una milionèsima part.

Van començar per fer-se amb una tona dels residus. Els amos de la mina no van oposar cap objecció, però els hi van dir que haurien de pagar ells el transport fins a París. La parella va pagar religiosament i es va quedar sense blanca.

El següent pas era trobar un lloc on treballar. La Marie feia classes en una escola femenina, en els terrenys de la qual havia un hangar mig derruït i abandonat. No tenia terra, unes taules de cuina fetes caldo, un pissarró i una cuineta de ferro vell eren tot el mobiliari. Van preguntar si podien utilitzar-lo i el director de l'escola, encongint-se de muscles, va contestar: "Per mi…"

Aquest lloc hauria de constar en el Llibre Guiness dels Rècords de la incomoditat d'un laboratori. A l'estiu es convertia en un hivernacle a causa de el seu sostre de vidre i a l'hivern no sabien si era millor que plogués o hagués gebre. Tenien els punts assenyalats on queien les goteres per a no posar cap instrument. Prop de l'estufa feia una mica de calor, però a la qual s'allunyaven un metre tornaven a zona glacial. D'altra banda, la majoria de les experiències havien de fer-se a l'exterior, perque no tenia sistema d'evacuació de gasos nocius.

Quan plovia, havien d'entrar ràpidament els aparells a l'interior del barracot i, per a poder continuar treballant sense quedar asfixiats, establien corrents d'aire obrint portes i finestres. La Marie sofria brots de tuberculosi i, és clar, aquesta forma de vida durant aquests anys no era el millor tractament.

Eren unes condicions precàries fins i tot per a l'època. El químic alemany Wilhelm Ostwald, un dels primers a reconèixer la importància del treball dels Curie, va viatjar des de Berlín per veure com ho feien. Les seves paraules parlen per si mateixes:

Vaig demanar amb insistència veure el laboratori dels Curie, on feia poc s'havia descobert el radi. Els Curie estaven de viatge. Allò era una barreja d'estable i de sotan per a emmagatzemar patates, i si no hagués vist la taula de treball amb el material de química, hauria pensat que es tractava d'una broma.

Més tard, la Marie escriuria:

Malgrat tot, en aquell miserable i vell hangar va ser on van passar els millors i més feliços anys de la nostra vida, enterament dedicada al treball. Sovint preferia menjar allà per a no haver parar alguna operació d'importància particular. De vegades passava el dia sencer removent una massa en ebullició amb una barra de ferro gairebé tan gran com jo. A la nit estava rendida (…) En el nostre hangar regnava una gran tranquil·litat. Quan teníem molt fred, una tassa de te calent presa prop de l'estufa ens reconfortaba.

Una vegada que van haver anunciat l'existència del radi, la comunitat científica no els va creure. Per a ser reconegut, havia de calcular el pes atòmic de l'element, no valia la simple prova de la radioactivitat.

En les mateixes condicions el matrimoni va haver de repetir els processos de nou des del principi. Vestida amb la seva vella bata, on la pols i les esquitxades dels àcids marcaven clares petjades, al vent el cabell i enmig de vapors que li feien mal per igual ulls i gola, treballava la Marie. Van haver d'utilitzar per a això procediments semi-industrials, però és clar, per a això estava la Marie; i és que aquesta dona realitzava una labor de peó. Ella sola semblava una fàbrica sencera.

Així quatre anys de dur treball i havent tractat en total unes 8 tones de pecblenda, els Curie només van poder separar una desena de gram (aproximadament el cap d'un llumí) de radi molt pur. Llavors, va determinar el pes atòmic del nou element i els químics van haver de rendir-se davant l'evidència dels fets. A partir d'aquell moment el radi existia oficialment. La Marie va obtenir la victòria.

Si heu vist alguna vegada alguna sèrie o pel·lícula de Marie Curie hi ha un moment on es veu una resplendor verda en els tubs d'assaig. Això ho va explicar en George Jaffé, un becari que va treballar en el famós hangar de la rue Lhomond:

El barracot del que estic parlant ja no existeix, però ha de quedar en el record com l'escena d'una experiència que, al meu entendre, és única a la història de la ciència. És ben sabut que la separació definitiva del radi del seu cosí el bari es va portar a terme mitjançant cristal·lització fraccionada de les seves sals, un mètode que els Curie van inventar però van rebutjar patentar, i que continua utilitzant-se fins al moment present. En l'època en qüestió, el procés de cristal·lització estava bastant avançat i les solucions de diferents concentracions se situaven al llarg de les parets d'aquell modest laboratori. Una nit, quan els Curie van entrar en el barracot van veure, per a la seva immensa sorpresa, que tots els recipients brillaven amb una mística llum verda. La concentració dels líquids originals era tan alta que havien ionitzat fortament l'aire donant lloc a una espècie d'efecte corona.

En fi, m'he estès massa. Queden moltes més coses que explicar de la Marie i el Pierre Curie, però les deixarem per a altres històries.

Fonts:
“Marie Curie”, Robert Reid
“La vida heroica de Marie Curie”, Eve Curie
“Momentos estelares de la ciencia”, Isaac Asimov
“Las damas de laboratorio”, María José Casado Ruiz
http://ichasagua.dfis.ull.es/cientificos/mariecurie.html
http://www.notetrago.com/viewtopic.php?t=3584

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Marie Curie 2

  1. Joan diu:

    Espectacular la Marie, i en Pierre.

    Tinc una pregunta: si es patenta un mètode com aquest vol dir que has de pagar per fer-lo servir???

    Veig que va ser un matrimoni unit per la misèria.

  2. omalaled diu:

    Sí. Si vos fer servir una cosa patentada has de pagar “royalties” a qui el va inventar. En principi, la idea és fer la llei per protegir a l’inventor del queté calés i fer-se ric amb la idea d’un alttre; però en realitat les grans empreses s’aprofiten molt.

    I sí, van decidir tots dos viure en la misèria. Va ser una parella impressinoant. Pero, compte!, socialment això està mal vist. Es coneix més avui al Beckham o a la seva dona que no a la Marie Curie o a la Margarita Salas o als darrers premis Nobel.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.