El péndulo del tiempo

El llibre del que parlaré avui és una passada. Tal com hi ha coneguts científics i divulgadors que parlen de la "història del temps", aquest llibre conté la història del mesura del mateix.

[@more@]

Quan ho vaig començar no semblava que fos gaire bo, fins i tot vaig pensar que era dolent; però de cop, les coses van començar a posar-se interessants fins a arribar a ser totalment absorbent. Parla de tot el que tingui a veure amb la mesura del temps des dels seus diferents punts de vista: històric, tècnic, geològic, social, etc. Us explico unes quantes idees del mateix.

Per a començar, avui tenim molt assumit que tots els nostres rellotges vagin sincronitzats. Però això no va ser sempre així. No és tan senzill saber la hora exacta sense tenir un modern rellotge. Imagineu que aneu per un desert i la voleu fer. Si penseu en el clàssic rellotge de Sol, amb el pal clavat per a mesurar les ombres, penseu que no totes les hores són iguals, ja que el Sol avançarà al migdia més ràpid que a l'alba o al vespre, doncs ocupa posicions molt diferents al cel. De fet, el primer rellotge del que es té notícia en que les 24 hores eren iguals durant tot el dia va ser el de l'església milanesa de Sant Gotardo en 1336.

A més, avui tenim molt clar que el dia té 24 hores i cadascuna d'elles es divideix en 60 minuts. Que el dia tingui 24 hores ve d'Egipte i els 60 minuts i segons (sistema sexagesimal) dels mesopotàmics. Com no havien inventat encara els números fraccionaris, van posar el 60 que és divisible entre 2,3,4,5,6,10,12,15,20 i 30 (la mateixa raó va utilitzar el Farenheit para la seva escala de temperatures). Però alerta, que no sempre va ser així. Els francesos van intentar imposar el rellotge decimal en 1793: 10 hores per al dia i 10 per a la nit, hores de 100 minuts i minuts de 100 segons. A la gent, però, li costava el tant el canvi que 3 anys després, els mateixos revolucionaris van tornar al sistema sexagesimal.

Els rellotges es van convertir en un objecte que marcava diferències en el que coneixem com "classes socials". Hi ha molts documents que parlen de prínceps i ducs que feien el que fos necessari per aconseguir un rellotge. Però la cosa va canviar a poc a poc i va sorgir l'ofici de rellotger. A principis del segle XVII la professió estava ben estesa.

En aquells dies, Europa era una selva d'hores locals diferents. El dia començava en algunes ciutats al migdia i en unes altres a mitjanit. Els rellotges es posaven en hora en funció de la localitat on es trobava la persona. I això no ha de sorprendre'ns si sabem que la velocitat més gran que podia obtenir l'home era pujat a dalt d'un cavall.

Després estaven els campanars. Sense una mesura concreta del temps, les campanes sonaven de forma gairebé aleatòria. Algunes donaven les hores canòniques, unes altres les de principi i fi de les jornades de diverses professions, unes altres l'equinoccial i amb diferents aproximacions cadascuna. Sembla ser que les campanes de les Esglésies a París tocaven a tantes hores diferents que era gairebé millor que no toquessin. El rei Carlos V de França va acabar per estar fart de tota aquesta confusió i va decretar que sonessin al mateix temps que les de Palau Reial i com aquestes ho feien cada hora i en 24 hores iguals, va trure la preponderància de les hores canòniques de l'Església. Això es va propagar ràpidament per tota Europa.

En 1784 es va instaurar a Anglaterra un sistema de correu per cotxe que cobria Anglaterra sencera. Els cotxes duien el correu i, de vegades, passatgers. Tanmateix, les diferències d'hora locals no eren importants.

La cosa va canviar amb l'aparició del tren. La gent va començar a necessitar fer transbords, el que significa que havien de sincronitzar els rellotges dels diferents pobles per a conèixer el moment del succés. Els pobres passatgers perdien els seus transbords per la diferència horària entre les localitats (avui també els perden, però és per altres motius).

El problema era tan gros que els fabricants van construir rellotges amb dues esferes. Un dels que va dissenyar un rellotge així té un nom que, ben segur, us sonarà: Henry Ford. Les companyies de ferrocarril es van posar totes d'acord a utilitzar l'hora Greenwich (GMT). En 1848 tots els ferrocarrils utilitzaven la GMT. En França duien l'hora de Ruan, que diferia de la de París en cinc minuts. Les estacions ferroviàries de París tenien, per tant, tots els seus rellotges avançats 5 minuts.

En 1854 Henry David Thoreau afirmava:

[Els trens] van i vénen amb tal regularitat i precisió … que els pagesos posen en hora els rellotges basant-se en ells, així doncs, una sola institució bé dirigida regula una regió sencera.

Alerta, que el que era cert en 1854 avui no ho és … i a Barcelona molt menys. Però continuem.

Parla també de la importància de la precisió d'un rellotge per a conèixer la possició en el mar. D'això ja us vaig parlar en l'article del John Harrison. Us recordo que aquest home va fer un prou exacte com per a poder conèixer la posició en el mar amb un error acceptable. Va ser el primer avanç realment seriós pel que fa a la navegació cosa que, en el fons, va ser el tret de sortida fins a arribar als viatges espacials. En John Noble Wilford ens explicava que quan el Neil Armstrong, que va arribar a la Lluna gràcies a un modern mètode de navegació, va ser rebut en el 10 de Downing Street, va proposar que es brindés per l'home amb el qual tot havia començat. No era un explorador, ni un home d'estat, ni un científic, sinó un home extrany, tenaç i autodidacta d'un poble de Yorkshire: un rellotger que es deia John Harrison. Em trec el barret davant la proposta de brindis del Neil Armstrong.

Més tard, el llibre explica còm es va afrontar la tasca mesurar l'edat de la Terra. Durant molt temps s'havia cregut que el temps era cíclic. Els dies i les nits es succeïen, igual que les estacions de l'any. Ningú s'havia plantejat que tot tingués un principi o una fi. El problema el van trobar amb els fòssils. Si tot era cíclic, era raonable pensar que havien de trobar fòssils també de forma cíclica però, ai!, no va ser així. Van haver d'abandonar la idea per a considerar que era lineal. I va ser llavors que es van començar a plantejar de forma seriosa mesurar l'edat de la Terra.

Al principi la base era la Bíblia. Ningú discutia el que allí estava escrit i amb els càlculs fets pels experts en la matèria, la Terra tenia 6000 anys. A la que es trobaven més fòssils i s'entenien millor els processos geològics i la seva lentitud, teníem un llibre de la història de la Terra que havia de quadrar amb la Bíblia. A poc a poc, les proves anaven sorgint una darrere d'una altra fins que es va haver d'abandonar completament. Des del punt de vista científic, la història de la Terra no és com la explica la Bíblia; almenys de forma literal. Per així dir-ho, el rellotge bíblic no quadrava amb el rellotge geològic. Com a curiositat, el primer que va posar en dubte l'existència del Diluvi Universal tal com ho explica la Bíblia va ser ni més ni menys que en Leonardo da Vinci.

També parla de les datacions amb materials radioactius, meteorits i còm es van adoptar els fusos horaris per saber l'hora en diferents llocs de la Terra. I va ser el 13 d'octubre de 1884. Es van reunir a Washigton D.C. delegats de diferents països a decidir i 22 van optar per Greenwich com el primer meridià universal; Santo Domingo va votar en contra i França i Brasil es van abstenir. És coneguda la rivalitat històrica entre França i Anglaterra; tant és així que França va proposar que se li donés a Greenwich sempre que els anglesos adoptessin el sistema mètric decimal que era l'orgull de França. Tot això pot semblar molt llunyà, però sapigueu que es va acceptar a l'URSS i Java l'any 1924, Cuba en 1925, Aràbia Saudita en 1962 i Libèria en 1972. Espanya ho va fer en 1901.

En fi. Podria explicar molt més però necessitaria, almenys, dues o tres històries a part d'aquesta. Altament recomanable per a tot el món. D'aquells llibres que dóna pena que acabin.

Portada del llibre

 
Títol: "El pendulo del tiempo"
Autor: Jo Ellen Barnett

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El péndulo del tiempo

  1. Joan diu:

    Al final, sembla que sí que van acceptar Greenwich.

    És curiosa la mania dels francesos per decimalitzar-ho tot.

    Del calendari republicà francès, se’n podria fer també una molt bona història. Va ser bo perquè allargaven les setmanes 3 dies…

    Mai podré dir que no he apres res després de llegir una de les teves històries.

  2. omalaled diu:

    M’alegro que dels posts puguis treure noves idees i curiositats 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.