El matrimoni Curie

En primer lloc, feliç 2008. I ara anem per feina. S'ha escrit molt sobre la Marie Curie (de la qual ja us vaig parlar aquí i aquí), però no s'acostuma parlar del Pierre Curie i de la relació amb la Marie. I és que si aquesta va ser una dona molt especial, l'home que es va casar amb ella també ho va havia de ser. I ho va ser. En la nostra història d'avui tractem per sobre la relació entre el Pierre i la Marie Curie parlant de tots dos.
 

[@more@]

Quan Marie Curie caminava per la facultat no pocs homes es van fixar en ella. Un d'ells es deia Lamotte, qui s'havia enamorat d'ella. Per a fer-li la cort li escrivia ampuloses i correctíssimes cartes, cosa que va fer durant bastant temps. Era un noi obstinat i admirava en ella la seva dolçor i fragilitat. Hi havia, no obstant això, un altre home de 35 anys a qui havia conegut en casa d'un físic polonès. Era alt, de barba punxeguda, cabells castanys i grans ulls clars. Li escrivia també cartes però amb un estil totalment diferent del d'en Lamotte. Eren cartes desordenades, espontànies, madures, sempre reflexives i moltes vegades introspectives, però mai llagrimoses ni compadint-se d'ell mateix. Aquest segon home era un físic que es deia Pierre Curie.

Era un idealista passiu que s'interessava per problemes socials que en altre temps havien preocupat a Marie, però que aquesta última els havia abandonat per a dedicar-se a la ciència. Igual que ella, era tímid i introvertit. Els seus treballs sobre la piezoelectricitat van donar el tret de sortida a uns altres que es van portar un Nobel basant-se en el seu descobriment. Estava molt mal pagat i sobrecarregat de feina però els seus descobriments van traspassar fronteres. Encara que no era valorat, Lord Kelvin, el llavors famosíssim degà de la física britànica, va llegir els seus treballs i li va escriure una carta en anglès amb el seu propi estil (tan desordenat com el d'en Pierre a raó de tres paraules per línia), però amb una cortesia excepcional, cosa destacable tenint en compte que era de major edat, en la qual demanava visitar els seus laboratoris per veure el que estava fent. Va quedar tan impressionat, que li va demanar que li fabriqués un electrómetre aprofitant la piezoelectricitat per al seu ús personal.

Pierre Curie odiava les jerarquies i les classificacions. Ignorava totalment l'esperit de competència. Moltes vegades deia: "Què importa que jo no hagi publicat tal treball si l'ha publicat un altre?". Era summament senzill i aquest tipus d'actitud també va influir en la Marie. De fet, durant molts anys, quan els desconeguts s'apropaven a Madame Curie i li preguntaven:

– Vostè és Madame Curie, oi?

Ella contestava:

– No, no, està vostè equivocada.

Certa vegada es va acostar una dama a Madame Curie i li va preguntar:

– Vol que li presenti al rei de Grècia?
– No veig la necessitat – va contestar Marie cortesament.

Aquesta dama era senyora Loubet, esposa del president francès Émile Loubet, qui va quedar de pedra. Marie, en adonar-se de quí era, va afegir:

– Però … naturalment, faré el que a vostè li plagui … el que vostè vulgui.

A primera vista, pot semblar un excés de modèstia, però Irène Curie (una de les seves filles) ens dóna una interpretació potser molt més realista sobre el caràcter de la seva mare:

El fet que la meva mare no busqués les relacions mundanes ni amb gents influents s'acostuma a considerar com una prova de la seva modèstia. Crec que més aviat va ser el contrari: ella tenia un sentit molt just de la seva vàlua i no se sentia honrada de cap manera reunint-se amb nobles ni amb ministres. Es va alegrar molt quan va tenir ocasió de conèixer al Rudyard Kipling, però que li presentessin a la reina de Romania li va resultar totalment indiferent.

Quan ja havien fet els seus descobriments havien inventat tot un seguit de processos inexistents fins a aleshores. En alguns països s'havien fet ja plans per a l'explotació de minerals radioactius, principalment a Bèlgica i als Estats Units. No obstant això, els enginyers només podrien produir el "fabulós metall" si dominaven el secret de les delicades operacions a que havia de sotmetre la matèria primera. Cert matí de diumenge, Pierre li va explicar a la seva esposa el que passava. Acabava de llegir una carta que li havien dirigit en demanda d'informació enginyers dels Estats Units, que volien utilitzar el radi a Amèrica del Nord.

– Tenim dos camins – li va dir Pierre -, o bé descriure els resultats de la nostra investigació, sense reserva alguna, incloent el procés de la purificació …

Marie va fer mecànicament un gest d'aprovació i va murmurar:

– Sí, és clar.
– O bé podríem considerar-nos propietaris i "inventors" del radi, patentar la tècnica del tractament de la pecblenda i assegurar-nos els drets de la fabricació del radi en tot el món.

Marie va reflexionar uns segons:

– És impossible. Seria contrari a l'esperit científic.

Pierre va somriure amb satisfacció. Marie va continuar:

– Els físics sempre publiquen el resultat complet de les seves investigacions. Si el nostre descobriment té possibilitats comercials, serà una circumstància de la qual no hem de treure partit. A més, el radi es va a emprar per a combatre una malaltia. Seria impossible aprofitar-nos d'això.

– Aquesta mateixa nit escriuré als enginyers nord-americans per a donar-los tota la informació que ens demanen.

Una quart d'hora després, Pierre i Marie rodaven sobre les seves bicicletes cap al bosc. Acabaven d'escollir per a sempre entre la fortuna i la pobresa. En fer-se de nit regressaven cansats, amb els braços carregats de fulles i flors silvestres.

És una conversa curta i simple, però que convida a la reflexió, oi?

En Pierre prescindia totalment dels béns materials. El seu sou era el d'un obrer. Tot això era prou inconvenient com perquè els alumnes trobessin normal veure'l treballant als passadissos. Com necessitava obtenir el lloc de professor va haver de fer el que la burocràcia li manava: fer-se anunciar i visites deixant la seva targeta, exposar els seus títols, etc. Resumint: donar-se bombo. El nostre home detestava tot aquest afer. Tanmateix, ho va fer ja que necessitava el lloc. L'hi van negar.

Més tard, el degà li va dir que li concedirien la legió d'Honor i que havia de tornar a donar-se bombo. Però no era home al que se li podia enganyar dues vegades. La seva resposta va ser aquesta:

Li prego que tingui la bondat de donar les gràcies al senyor ministre i d'informar-li que no tinc necessitat de ser condecorat, però que tinc la major necessitat de posseir un laboratori.

Ni Pierre ni Marie van ser a la cerimònia de lliurament del  seu Nobel. Van Ser representats per l'ambaixador de França. Es van justificar pel treball docent i perquè la Marie havia estat malalta. Per aquell temps el viatge fins a Estocolm durava 48 hores tant l'anada com la tornada. Però com era preceptiu que fessin una conferència, ho van fer més endavant. Encara que van viatjar ambdós va ser Pierre qui la va pronunciar. Les paraules de Pierre són una vegada més per a treure's el barret:

Es pot imaginar que en mans de criminals el radi pugui fer-se molt perillós, i en aquest punt ens podem preguntar si la humanitat extreu avantatges coneixent els secrets de la naturalesa, si està madura per a beneficiar-se o si aquest coneixement no li resultarà perjudicial. L'exemple dels descobriments d'en Nobel és característic: els poderosos explosius han permès als homes dur a terme treballs admirables. També són un mitjà terrible de destrucció en les mans de grans criminals que arrosseguen als pobles a la guerra. Jo sóc dels quals pensen, amb Nobel, que la humanitat extraurà més bé que mal dels nous descobriments.

Va desenvolupar el que podria dir-se una gran dependència de Marie Curie. Quan aquesta última havia d'absentar-se, Pierre li escrivia cartes gairebé diàriament. No suportava que hagués d'anar-se i volia sempre que estigués al seu costat. La vida al costat de Marie va ser meravellosa per a ell, encara que no va ser precisament una vida en l'opulència; tot el contrari. Són les conseqüències de ser una persona honrada, amb valors i dedicada a una passió.

Només una vegada en la seva vida Pierre es va queixar. Quan els efectes de la radiació començaven a fer-se evidents tenia violentes crisis de dolors que els metges consideraven reumatisme. Aquestes crisis li deixaven totalment abatut. Es passava nits senceres gemegant de dolor. En una d'aquestes nits li va dir a la Marie:

– Dura és la vida que hem escollit.

I aquesta va ser tota la seva queixa.

Una vegada, un periodista va anar a visitar a Pierre Curie para fer-li una entrevista. En La Petite Republique va escriure:

M'interessa subratllar un tret del caràcter de monsieur Curie. És profund el seu desinterès i perfecta la seva modèstia. És un home gran, d'esquena poc carregada i els seus ulls tenen una mirada d'infinita dolçor; aquest home que ha arribat encara jove a la glòria i que la celebritat no ha embriagat, aquest home de ciència, aquest mestre no té més preocupació, fora dels seus treballs i del cercle dels seus afectes familiars, que el desig que els seus alumnes i els nois que més tard han de dedicar-se a la ruda labor científica no hagin de detenir el seu esforç per qüestions monetàries. Els seus propis dolors, tots els esforços compartits amb madame Curie, els oblida per a no pensar més que en això: en algun lloc de França hi ha investigadors dignes d'atenció, homes de geni desconeguts i que no podran fer mai res perquè es veuen obligats a abandonar els seus estudis per a guanyar-se el pa de cada dia … No puc transcriure l'autèntica eloqüència, el to de viva emoció amb el qual monsieur Curie m'ha dit això. Ningú m'havia parlat amb tanta simplicitat, millor encara, amb tanta bondat. I per això, Pierre Curie mereix més que nostra admiració la universal simpatia.

Com va dir Nietzsche: "Ecce homo": vet aquí un home.

Fonts:
"Marie Curie", Robert Reid
"La vida heroica de Marie Curie", Eve Curie

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

El matrimoni Curie

En primer lloc, Bon Any Nou 2008. I ara anem per feina. S'ha escrit molt sobre la Marie Curie (de la qual ja us vaig parlar aquí i aquí), però no s'acostuma parlar del Pierre Curie i de la relació amb la Marie. I és que si aquesta va ser una dona molt especial, l'home que es va casar amb ella també ho va havia de ser. I ho va ser. En la nostra història d'avui tractem per sobre la relació entre el Pierre i la Marie Curie parlant de tots dos.
 

[@more@]

Quan Marie Curie caminava per la facultat no pocs homes es van fixar en ella. Un d'ells es deia Lamotte, qui s'havia enamorat d'ella. Per a fer-li la cort li escrivia ampuloses i correctíssimes cartes, cosa que va fer durant bastant temps. Era un noi obstinat i admirava en ella la seva dolçor i fragilitat. Hi havia, no obstant això, un altre home de 35 anys a qui havia conegut en casa d'un físic polonès. Era alt, de barba punxeguda, cabells castanys i grans ulls clars. Li escrivia també cartes però amb un estil totalment diferent del d'en Lamotte. Eren cartes desordenades, espontànies, madures, sempre reflexives i moltes vegades introspectives, però mai llagrimoses ni compadint-se d'ell mateix. Aquest segon home era un físic que es deia Pierre Curie.

Era un idealista passiu que s'interessava per problemes socials que en altre temps havien preocupat a Marie, però que aquesta última els havia abandonat per a dedicar-se a la ciència. Igual que ella, era tímid i introvertit. Els seus treballs sobre la piezoelectricitat van donar el tret de sortida a uns altres que es van portar un Nobel basant-se en el seu descobriment. Estava molt mal pagat i sobrecarregat de feina però els seus descobriments van traspassar fronteres. Encara que no era valorat, Lord Kelvin, el llavors famosíssim degà de la física britànica, va llegir els seus treballs i li va escriure una carta en anglès amb el seu propi estil (tan desordenat com el d'en Pierre a raó de tres paraules per línia), però amb una cortesia excepcional, cosa destacable tenint en compte que era de major edat, en la qual demanava visitar els seus laboratoris per veure el que estava fent. Va quedar tan impressionat, que li va demanar que li fabriqués un electrómetre aprofitant la piezoelectricitat per al seu ús personal.

Pierre Curie odiava les jerarquies i les classificacions. Ignorava totalment l'esperit de competència. Moltes vegades deia: "Què importa que jo no hagi publicat tal treball si l'ha publicat un altre?". Era summament senzill i aquest tipus d'actitud també va influir en la Marie. De fet, durant molts anys, quan els desconeguts s'apropaven a Madame Curie i li preguntaven:

– Vostè és Madame Curie, oi?

Ella contestava:

– No, no, està vostè equivocada.

Certa vegada es va acostar una dama a Madame Curie i li va preguntar:

– Vol que li presenti al rei de Grècia?
– No veig la necessitat – va contestar Marie cortesament.

Aquesta dama era senyora Loubet, esposa del president francès Émile Loubet, qui va quedar de pedra. Marie, en adonar-se de quí era, va afegir:

– Però … naturalment, faré el que a vostè li plagui … el que vostè vulgui.

A primera vista, pot semblar un excés de modèstia, però Irène Curie (una de les seves filles) ens dóna una interpretació potser molt més realista sobre el caràcter de la seva mare:

El fet que la meva mare no busqués les relacions mundanes ni amb gents influents s'acostuma a considerar com una prova de la seva modèstia. Crec que més aviat va ser el contrari: ella tenia un sentit molt just de la seva vàlua i no se sentia honrada de cap manera reunint-se amb nobles ni amb ministres. Es va alegrar molt quan va tenir ocasió de conèixer al Rudyard Kipling, però que li presentessin a la reina de Romania li va resultar totalment indiferent.

Quan ja havien fet els seus descobriments havien inventat tot un seguit de processos inexistents fins a aleshores. En alguns països s'havien fet ja plans per a l'explotació de minerals radioactius, principalment a Bèlgica i als Estats Units. No obstant això, els enginyers només podrien produir el "fabulós metall" si dominaven el secret de les delicades operacions a que havia de sotmetre la matèria primera. Cert matí de diumenge, Pierre li va explicar a la seva esposa el que passava. Acabava de llegir una carta que li havien dirigit en demanda d'informació enginyers dels Estats Units, que volien utilitzar el radi a Amèrica del Nord.

– Tenim dos camins – li va dir Pierre -, o bé descriure els resultats de la nostra investigació, sense reserva alguna, incloent el procés de la purificació …

Marie va fer mecànicament un gest d'aprovació i va murmurar:

– Sí, és clar.
– O bé podríem considerar-nos propietaris i "inventors" del radi, patentar la tècnica del tractament de la pecblenda i assegurar-nos els drets de la fabricació del radi en tot el món.

Marie va reflexionar uns segons:

– És impossible. Seria contrari a l'esperit científic.

Pierre va somriure amb satisfacció. Marie va continuar:

– Els físics sempre publiquen el resultat complet de les seves investigacions. Si el nostre descobriment té possibilitats comercials, serà una circumstància de la qual no hem de treure partit. A més, el radi es va a emprar per a combatre una malaltia. Seria impossible aprofitar-nos d'això.

– Aquesta mateixa nit escriuré als enginyers nord-americans per a donar-los tota la informació que ens demanen.

Una quart d'hora després, Pierre i Marie rodaven sobre les seves bicicletes cap al bosc. Acabaven d'escollir per a sempre entre la fortuna i la pobresa. En fer-se de nit regressaven cansats, amb els braços carregats de fulles i flors silvestres.

És una conversa curta i simple, però que convida a la reflexió, oi?

En Pierre prescindia totalment dels béns materials. El seu sou era el d'un obrer. Tot això era prou inconvenient com perquè els alumnes trobessin normal veure'l treballant als passadissos. Com necessitava obtenir el lloc de professor va haver de fer el que la burocràcia li manava: fer-se anunciar i visites deixant la seva targeta, exposar els seus títols, etc. Resumint: donar-se bombo. El nostre home detestava tot aquest afer. Tanmateix, ho va fer ja que necessitava el lloc. L'hi van negar.

Més tard, el degà li va dir que li concedirien la legió d'Honor i que havia de tornar a donar-se bombo. Però no era home al que se li podia enganyar dues vegades. La seva resposta va ser aquesta:

Li prego que tingui la bondat de donar les gràcies al senyor ministre i d'informar-li que no tinc necessitat de ser condecorat, però que tinc la major necessitat de posseir un laboratori.

Ni Pierre ni Marie van ser a la cerimònia de lliurament del  seu Nobel. Van Ser representats per l'ambaixador de França. Es van justificar pel treball docent i perquè la Marie havia estat malalta. Per aquell temps el viatge fins a Estocolm durava 48 hores tant l'anada com la tornada. Però com era preceptiu que fessin una conferència, ho van fer més endavant. Encara que van viatjar ambdós va ser Pierre qui la va pronunciar. Les paraules de Pierre són una vegada més per a treure's el barret:

Es pot imaginar que en mans de criminals el radi pugui fer-se molt perillós, i en aquest punt ens podem preguntar si la humanitat extreu avantatges coneixent els secrets de la naturalesa, si està madura per a beneficiar-se o si aquest coneixement no li resultarà perjudicial. L'exemple dels descobriments d'en Nobel és característic: els poderosos explosius han permès als homes dur a terme treballs admirables. També són un mitjà terrible de destrucció en les mans de grans criminals que arrosseguen als pobles a la guerra. Jo sóc dels quals pensen, amb Nobel, que la humanitat extraurà més bé que mal dels nous descobriments.

Va desenvolupar el que podria dir-se una gran dependència de Marie Curie. Quan aquesta última havia d'absentar-se, Pierre li escrivia cartes gairebé diàriament. No suportava que hagués d'anar-se i volia sempre que estigués al seu costat. La vida al costat de Marie va ser meravellosa per a ell, encara que no va ser precisament una vida en l'opulència; tot el contrari. Són les conseqüències de ser una persona honrada, amb valors i dedicada a una passió.

Només una vegada en la seva vida Pierre es va queixar. Quan els efectes de la radiació començaven a fer-se evidents tenia violentes crisis de dolors que els metges consideraven reumatisme. Aquestes crisis li deixaven totalment abatut. Es passava nits senceres gemegant de dolor. En una d'aquestes nits li va dir a la Marie:

– Dura és la vida que hem escollit.

I aquesta va ser tota la seva queixa.

Una vegada, un periodista va anar a visitar a Pierre Curie para fer-li una entrevista. En La Petite Republique va escriure:

M'interessa subratllar un tret del caràcter de monsieur Curie. És profund el seu desinterès i perfecta la seva modèstia. És un home gran, d'esquena poc carregada i els seus ulls tenen una mirada d'infinita dolçor; aquest home que ha arribat encara jove a la glòria i que la celebritat no ha embriagat, aquest home de ciència, aquest mestre no té més preocupació, fora dels seus treballs i del cercle dels seus afectes familiars, que el desig que els seus alumnes i els nois que més tard han de dedicar-se a la ruda labor científica no hagin de detenir el seu esforç per qüestions monetàries. Els seus propis dolors, tots els esforços compartits amb madame Curie, els oblida per a no pensar més que en això: en algun lloc de França hi ha investigadors dignes d'atenció, homes de geni desconeguts i que no podran fer mai res perquè es veuen obligats a abandonar els seus estudis per a guanyar-se el pa de cada dia … No puc transcriure l'autèntica eloqüència, el to de viva emoció amb el qual monsieur Curie m'ha dit això. Ningú m'havia parlat amb tanta simplicitat, millor encara, amb tanta bondat. I per això, Pierre Curie mereix més que nostra admiració la universal simpatia.

Com va dir Nietzsche: "Ecce homo": vet aquí un home.

Fonts:
"Marie Curie", Robert Reid
"La vida heroica de Marie Curie", Eve Curie

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El matrimoni Curie

  1. Joan diu:

    Era d’esperar que si la Marie estava casada seria amb algú com en Pierre i el mateix per en Pierre.

    Sí que en va ser de dura la seva vida… També va ser sorprenent la mort d’en Pierre.

    També és sorprenent la seva descendència.

  2. omalaled diu:

    Tot en aquesta família és sorprenent … Són potser un dels exemples més clars de persones honrades (el que no vol dir estúpides, encara que aquests conceptes es confonen avui dia).

    Salut!

Els comentaris estan tancats.