Estàtues

Com ja sabeu, sempre miro de trobar alguna excusa per a explicar-vos anècdotes i curiositats relacionades amb la ciència. La d'avui són dues estàtues.
 

[@more@]

Com ja vaig dir al seu moment, Lavoisier va ser guillotinat durant el regne del terror. Doncs bé, 100 anys després de la seva mort es va erigir a París una estàtua seva que va ser realment molt admirada per molts. Un dia, però, algú va dir que no se semblava gens al Lavoisier.

Es va interrogar a l'escultor que va acabar confessant que havia utilitzat el cap del marquès de Condorcet (matemàtic i filòsof) ja que tenia un duplicat, amb l'esperança que ningú s'adonés, o que si algú ho feia, tant li fes. Va encertar, doncs aquesta estàtua va romandre 50 anys més fins a la Segona Guerra Mundial que la van retirar un matí per a fondre-la i fer ferralla.

Philip Handler, president de l'Acadèmia Nacional de Ciències, va decidir erigir una estàtua d'Einstein en els baixos de l'edifici d'aquesta Acadèmia a Washington. Va pensar que era una bona idea en posar-la donat que era el científic més famós del segle XX i, potser amb l'excepció de Charles Chaplin, la persona més famosa d'Amèrica del mateix segle. Va decidir posar-la en el lloc adequat al circuit turístic, on pogués ser vist en companyia d'en Jefferson i en Lincoln per commemorar el 100 aniversari del seu naixement.

Va encarregar l'estàtua per un valor de milió i mig de dòlars a l'escultor Robert Berks. Es va moure amb rapidesa i va obtenir els diners per posar-la. La comunitat acadèmica va aixecar una onada de protestes. Els membres de l'Acadèmia i els científics van protestar perquè no se'ls havia consultat. Els artistes professionals van protestar perquè l'escultor no havia estat triat de la forma apropiada. La resta dels intel·lectuals van protestar perquè l'estàtua era un retrat vulgar i realista i no una composició abstracta conforme a les modes de llavors.

Encara que en Handler va quedar sorprès, va seguir endavant i va descobrir l'estàtua en 1979. Encara avui es pot observar.

Dos anys després de la inauguració Feeman Dyson es va trobar amb Handler i li va preguntar si creia que havia pagat la pena construir-la, donats les reacciones dels seus col·legues. Si hagués de decidir-lo ara, tornaria a fer el mateix?

Va contestar rotundament que sí i li va explicar per què. La primera vegada que va estar segur d'això va ser el dia de graduació en la primavera de 1980. Va mirar per la finestra del seu despatx i va veure un grup després d'un altre de nois, gairebé tots de raça negra, que venien dels seus col·legis de Washington, amb els seus birrets i les seves togues de la cerimònia de graduació per a fer-se fotos al costat de l'estàtua. Avui dia és el punt favorit per a la presa de fotos per als xavals en sortides escolars a l'àrea de Washington D.C.

I és que l'estàtua havia donat a Washington alguna cosa que podien sentir i tocar, una cosa de la que estiguessin orgullosos. Llavors va descobrir una cosa que no havia pensat: el públic té ànima, sap veure la diferència entre la veritable grandesa i la pretensió acadèmica i va veure en l'Einstein un gran home sense pretensions. El públic no espera gran cosa dels científics, tan sols treball honrat, competència professional i participar en la mesura del possible en el desenvolupament de la ciència.

Per això, tan important com la ciència en si, és divulgar al públic els seus coneixements i fer-la accessible a tots, sigui de la manera que sigui. Però el públic pot participar també de la ciència, per exemple, duent als nens a qualsevol observatori astronòmic (Dyson parla del Mont Palomar o del Mont Hamilton sota la llum de la Lluna per a visitar de nit l'observatori Lick i contemplar la glòria dels anells de Saturn), a algun museu de la ciència o, simplement, observant la Lluna i les estrelles aquelles nits en les quals el cel ens ho permet.

Bé, el públic pot participar més de la ciència i el sistema educatiu podria fer-lo també. Us dono un curiós exemple. En els acceleradors de partícules es produïxen col·lisions entre partícules. Només sabem el que entra, el que surt i com surt. Del moll de l'assumpte, o sigui, la col·lisió, no sabem res de res. La col·lisió és una caixa negra. Sí, tenim un model de forces i uns patrons i el que fem és preguntar-nos si el que entra en comparació del que surt és coherent amb aquest model que tenim de la citada caixa negra.

Doncs bé, al Fermilab tenen una activitat molt curiosa amb els nens de 10 anys que van a visitar-lo. Els hi donen una caixa negra perquè la mesurin, la pesin, etc. A continuació posen objectes dintre d'aquesta caixa i demanen als xavals que la belluguin, que l'estudiïn i que facin els experiments que vulguin amb elles per a dir tot el que puguin sobre els objectes introduïts en la mateixa. Els científics diuen contents que és sorprenent veure la quantitat de vegades que encerten. És una bonica forma de despertar la curiositat als xavals.

Per cert, quan he afirmat que els quals es fotografiaven al costat de l'estàtua d'Einstein eren gairebé tot grups de persones de color, ho he fet a propòsit per a relacionar-lo amb una bonica anècdota sobre l'Einstein real. Margot Einstein (filla de l'Albert) va viure un episodi commovedor poc després de la mort del seu pare. Anava per un carrer de Princeton, i un home de color que estava treballant allí, en reconèixer-la, li va fer una profunda reverència i li va dir:

– Permeti'm que la saludi, senyoreta Einstein. Quin home tan admirable era el seu pare! Tots ho veneràvem. És el primer blanc que s'ha tret el barret davant nosaltres.

Anava a finalitzar amb un comentari propi, però espatllaria aquesta meravellosa anècdota.

 
Fonts:
“De Eros a Gaia”, Freeman Dyson
“Una breve historia de casi todo”, Bill Bryson
“Albert Eistein”, Carl Seelig
“Todo sobre Einstein”, Cynthia Phillips & Shana Priwer

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Estàtues

  1. Joan diu:

    Les estàtues…

    Ostres doncs no sabia que n’havien aixecat una a en Lavoisier i que no el representava… Saps si després de la Gerra la van tornar a aixecar?

    La caixa… Si ja ho diuen que per aquest tipus de coses els nens són els millors, encara no tenen prejudicis i una ment en què tot els és possible. L’experiència pot fer molt de mal.

  2. Anna diu:

    Jo vaig fer un experiment semblant al de la caixa a l’escola! Estava tancada i havíem de descobrir quin objecte hi havia dins. A la del meu grup hi havia un carret de fotos, però no recordo si ho vam encertar.

  3. omalaled diu:

    Aquest experiment de la caixa, reconcec que és senzill a la vegada que genial.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.