Sabater, a les teves sabates

No, no vull parlar de política, vui dir, del Zapatero, com podríeu sospitar. Tampoc va la cosa amb la coneguda intenció d’aquesta expressió, així que no vull esbroncar ningú. I és que avui us parlaré precisament de sabaters i de sabates. Us explicaré dues històries.
[@more@]
La primera sobre John Lobb, un granger de Cornualles (el lloc comtat del qual ostenta l’esposa de Carles, Príncep de Gal·les). Va arribar a Londres a finales del segle XIX, i es va convertir en l’artesà-sabater més famós de la ciutat, fins al punt que el Príncep de Gal·les de l’època i després Eduard VIII, no van dubtar a acudir al seu taller a calçar-se. La marca es va convertir així en sinònim de qualitat i elegància. Amb el temps va cuidar i va acaronar els peus de reis, prínceps, maharajàs, aristòcrates, polítics, homes de negocis, escriptors, tenors, etc. Però millor dono noms: Mohamed Bin Rachid, el príncep Carles d’Anglaterra, Daniel Day-Lewis, Tom Cruise, Oscar Wilde, Caruso, Alfred Hitchcock, etc.

Vosaltres podeu tenir unes sabates d’aquestes no fetes a mida, sempre que estigueu disposats a pagar entre 700 i 1.000 euros per unes sabates. Les fets a mida poden arribar als 3.500 euros.

El primer que fan, després de prendre les mesures dels dits, del taló, de l’empeine, de la planta i aneu a saber què més, és fabricar un motlle de fusta. A mesura que passin els anys s’anirà modificant, doncs encara que el peu és una de les parts del cos que menys canvia, amb el temps sí es pot deformar. Aquest motlle romandrà a la casa per a successius encàrrecs. Com curiositat, en la mítica botiga londinenca de St. James conserven les formes d’Eduardo VIII i del maharajá de Jaipur (i juraria que per TV van dir que tenien fins i tot les de Charles Chaplin i tota una biblioteca de peus de fusta de clients famosos).

Volia explicar la història d’en John Lobb perquè havia vist molt curiós que en una sabateria tinguin uns motlles de fusta dels peus dels seus clients. Però aquesta història, al meu parer, queda ecplisada per la del nostre següent personatge. Fem una mica de història.

Fins a la primera dècada del segle XIV ni tan sols la reialesa podia adquirir calçat segons mesures estàndard. Fins i tot les sabates més cares fets a mesura podien variar en grandària d’un parell a un altre.

En 1305 el monarca Eduard I va decretar que, per a aconseguir un nivell de precisió en certs oficis, una polzada havia de ser considerada com la longitud de tres espigues d’ordi, seques i posades a continuació una darrere d’una altra. Una sabata de nen que mesurés tretze espigues d’ordi va passar a ser considerat nombre 13 i així s’havia de demanar a la botiga.

Encara que les sabates confeccionades per a peu dret i esquerre havien deixat d’existir després de la caiguda de l’Imperi Romà, van reaparèixer a Anglaterra al segle XIV. Per aquella època van aparèixer les sabates amb puntes extremadament llargues i fines. La moda va arribar a l’extrem que Eduard III d’Anglaterra va promulgar una llei que prohibia que les puntes s’allarguessin dues polzades més enllà del dit gros. I és que existien puntes de mig metre i els usuaris ensopegaven amb els seus mateixos peus.

Els talons no van entrar de cop, sinó que van anar pujant a poc a poc. Aquesta tendència es va iniciar a França al segle XVI i, al principi, els van dur els homes. L’avantatge d’un taló alt era que s’enganxava bé als estreps i van ser les botes de muntar, precisament, les primeres que ho van adoptar. D’altra banda, les deposicions humanes pels carrers eren un problema i aquestes botes donaven uns centímetres de protecció.

Lluis XIV, el rei Sol, va compensar la seva baixa alçada afegint alguns centímetres als seus talons. Nobles i dames, com no, van seguir al monarca i va començar un creixement general, que va obligar al monarca a incrementar més els seus. En el segle XVIII l’elevació dels talons podia arribar fins als vuit centímetres.

William Scholl era un adolescent que vivia fascinat pels peus i per les atencions que exigien. Nascut en 1882 en una família de 13 germans, passava hores arreglant sabates per a la seva nombrosa família, utilitzant per a això un robust cordell que ell mateix preparava.

Va demostrar tanta habilitat que als 16 anys el van posar com aprenent de sabater local. Un any més tard es va traslladar a Chicago per treballar en el seu ofici i allà, mentre reparava i venia calçat, va adonar-se fins a quin punt era greu el problema dels galindons, ulls de gall i peus plans que afectava als seus clients. Va arribar a la conclusió que ni metges ni sabaters no feien res per opsar remeiar. Va decidir, d’aquesta manera, emprendre ell mateix aquesta nova tasca.

Treballava de dia com venedor de calçat i a la nit assistia als cursos de l’Escola Mèdica de Chicago. Va rebre el títol amb 22 anys en 1904 i aquell mateix any va patentar la seva primera plantilla per a l’arc del peu. La popularitat va conduir a la formació de tota una indústria dedicada a cura dels peus.

Convençut que conèixer les cures que els peus exigien era essencial per a vendre els seus coixinets i pegats, va crear un curs de podologia per correu per a empleats de sabateria. Després va constituir un equip de consultors que viatjaven pel país donant conferències sobre el manteniment adequat dels peus.

Deia que els peus defectuosos eren tan comuns en el pais perquè tan sols un americà de cada cinquanta caminava degudament. Recomanava caminar tres quilòmetres diaris "amb el cap alt, el pit fora i els dits dels peus dirigits cap al davant" i aconsellava utilitzar dos parells de sabates al dia perquè cadascun d’ells pogués assecar-se degudament.

En 1915 va publicar The Human Fot: Anatomy, Deformities and Treatment, dirigit als metges i una guia més general en 1916 titulada Dictionary of the Fot.

Aquesta tècnica de "anar-se a dormir d’hora, matinar, treballar incansablement i anunciar-se" li va brindar molts diners a llarg termini però, en un principi els seus anuncis en els quals apareixien peus descalços van suscitar nombroses queixes perquè la gent considerava indecent mostrar en públic uns peus coberts tan sols per uns pegats o un coixinet.

En 1916 va desencadenar una autèntica revolució nacional en patrocinar el Concurs del Peu de la Ventafocs. Es tractava de premiar els peus femenins més perfectes d’Amèrica, el que va atreure a desenes de milers de dones a les sabateries dels seus pobles i ciutats. Els peus que entraven en concurs eren examinats i mesurats amb un dispositiu que havia creat el mateix Scholl. Amb aquest aparell es traçava una plantilla.

Un equip d’especialistes va seleccionar la Ventafocs i la petjada del peu guanyador va ser reproduïda en molts dels diaris i revistes del país. Tal com Scholl havia esperat, milers de dones americanes van comparar els seus imperfectes peus amb l’ideal nacional i es van precipitar a les farmàcies, grans magatzems i botigues de barri per a comprar els paquets blaus i grocs del doctor Scholl.

La resta fins als nostres dies, és història.

William Scholl va morir l’any 1968 a l’edat de 86 anys. Fins a l’últim moment va mantenir que si moltes persones presumien de no oblidar mai d’una cara, ell ho feia de no haver oblidat mai un peu.

 
Fonts:

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Sabater, a les teves sabates

  1. Joan diu:

    Doncs de moment em sembla que els 3.500 € no me’ls gastaré en sabates tot i que deuen ser molt còmodes fetes a mida.

    Sembla mentida que es perdés la diferència entre peus drei i esquerra en quant a sabates.

    La normalització de mesures sempre ha estat molt útil.

    M’ha agradat aquest, tot i ser una mica diferent del que ens tens acostumats.

  2. omalaled diu:

    M’alegro. Feia temps que no escribia curiositats d’aquest tipus, i són força boniques.

    Salut!

  3. omalled diu:

    Dons sí, m’interessa. Gràcies 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.