Ecologia o creacionisme?

Gràcies al meneame llegeixo una notícia sobre un Congrés Nacional d’Ecologia en el marc de l’Expo Saragossa 2008. Un espera que parlaran físics, químics, biòlegs… però en llegir el programa, veiem que la primera ponència té per títol: L’home, esperit corpori en el món… Estem parlant d’ecologia?
[@more@]
Com ja haureu intuït no és més que un camuflatge per a tornar a intentar posar al creacionisme de la mà de la ciència. Que no els hi nego el seu dret a parlar, sempre que no ho barregin, en aquest cas, amb el concepte d’ecologia. Cal dir les coses pel seu nom.

No és una nou. Des de fa molts anys, el creacionisme sempre ha intentat fer-se un forat dintre de la ciència. I si volem seguir la pista d’aquestes controvèrsies, hem de tornar enrere en el temps. Ni més ni menys que a 1830. En aquell moment, la Teoria de l’Evolució va ser atacada pel bisbe Wilberforce, el que va conduir a un dels moments més famosos en la història de la ciència. Encara que això no va ser més que un debat.

Thomas Henry Huxley va ser llavors el protagonista. Aquest es burlava dels religiosos. Tenia un famós aforisme en el que deia que mai no podia enrecordar-se en quin costat del cor es trobava la vàlvula mitral, que es diu així per certa semblança de forma amb la mitra d’un bisbe, i recordava que un bisbe mai no tenia raó. A partir de llavors, recordava que la vàlvula mitral estava en la part esquerra del cor (to be in right en anglès vol dir estar a la dreta, però també tenir raó, utilitzant així el doble sentit).

Huxley també deia:

La meva professió consisteix a ensenyar a les meves aspiracions que s’adaptin als fets, no a intentar i fer que els fets harmonitzin amb les meves aspiracions. Em sembla que la ciència ensenya de la manera més elevada i fort la gran veritat que conté la concepció cristiana de lliurament total a la voluntat de Déu. Asseu-te davant dels fets com un nen petit, perparat per abandonar qualsevol idea preconcebuda, segueix a la natura on vulgui i a qualssevol abisme al que et dugui, o no aprendràs gens. Només des que m’he decidit a fer això costi el que costi he començat a aprendre substància i pau d’esperit.

Gairebé cent anys després, en 1925, es condemnava a un professor, en John Thomas Scopes a pagar una multa de 100 dòlars pel crim d’ensenyar la Teoria de l’Evolució, detall del que ja us vaig parlar fa temps.

Clarence Darrow, l’advocat defensor de Scopes, al seu al·legat final, va dir el següent:

Si avui dia pot prendre’s alguna cosa com l’evolució i convertir en un crim el fet d’ensenyar-la en les escoles públiques, demà podrà ser un crim ensenyar-la en les escoles privades i l’any pròxim ho serà ensenyar-la en els municipis o en l’església. En la següent sessió podrien prohibir-se els llibres, els diaris… La ignorància i el fanatisme no descansen, i necessiten el seu aliment. Sempre estan buscant i exigint més. Avui són els mestres de les escoles públiques; demà seran els de les privades. L’endemà, els predicadors i els conferenciants, les revistes, els llibres, els diaris. En poc temps, Senyoria, això serà l’enfrontament entre els homes i entre els credos, fins que amb flamejants estandarts i redoblament de tambors ens trobem retrocedint als gloriosos temps del segle XVI, quan els intolerants encenien torxes per a cremar als homes que gosaven dur la intel·ligència, la il·lustració i la cultura a la ment humana.

William Jennings Bryan
, el fiscal, també en l’al·legat final va proclamar:

De nou la força i l’amor es troben cara a cara, i ha de donar-se resposta a la pregunta "Què haig de fer amb Jesús?". Una doctrina sagnant i brutal, l’evolució, exigeix, com ho va fer el poble fa mil nou-cents anys, que se’l crucifiqui.

Scopes, el culpable, va ser posteriorment un home d’honor, esplèndidament modest, que es va convertir en un afamat geòleg del petroli a Shreveport, Louisiana. Mai no va buscar profit del que va reconèixer que era una fama accidental i transitòria i mai va deixar de defensar la llibertat d’indagació i els drets dels professors.

Podem pensar que 1925 ens queda lluny, però aquesta llei de Tennesee, per la qual es va condemnar a Scopes i decrets similars en altres estats, van romandre fins a dates molt més recents: fins a 1968. De fet, els editors sempre van deixar fora l’evolució dels seus llibres de text. Stephen Jay Gould diu dels editors que són el braç més covard de la indústria editorial. Sense anar més lluny, el mateix Gould té un llibre titulat Biologia moderna de 1956 en el qual la teoria de l’evolució només es tracta en 18 pàgines de les 662 que té en total i surt en el capítol 58 dels 60 que té. Tots sabem que, en els instituts, en comptades ocasions s’arriba als capítols finals. No obstant això, abans del judici de Scopes, la primera edició d’aquest mateix llibre tenia a Darwin en el frontispici.

Aquesta situació es va mantenir fins que una valenta i enèrgica dona, Susan Epperson va impugnar en 1968 un decret similar davant el Tribunal Suprem. Gould explica que anys més tard, després de donar una conferència, una senyora se li va acostar per a donar-li les gràcies per la seva lluita contra el creacionisme i es va presentar com Susan Epperson. Havia assistit a la conferència amb la seva filla. És clar, ell sabia molt bé qui era aquesta dona, i va replicar que les gràcies anaven en sentit contrari. Coincideixo amb el Gould: una dona meravellosa

Però els creacionistes can tornar a l’atac amb una nova estratègia: el concepte oximorònic de "ciència de la creació". Ara, després de la sentencia Epperson, ja no podien prohibir ensenyar la Teoria de l’Evolució com ho havien intentat en 1921. Ara volien imposar la llei d’"igual temps" i imposar les seves doctrines (insisteixo) fonamentalistes, mai científiques. I de fet, es van aprovar en 1970 en dos estats dels EEUU: Arkansas i Louisiana.

Una associació de persones, tant científiques com religioses, van impugnar el decret d’Arkansas en un judici al que van dir de forma no molt apropiada, de "Scopes II", davant el jutge federal William R. Overton, que va dictar una sentència en la que explicava l’essència de la ciència:

  • Guiar-se i explicar-se sobre la base de lleis naturals.
  • Ser contrastable en el món empíric.
  • Les seves conclusions són provisionals i no l’última paraula.
  • Ser falsable.
Ho va fer tan bé que la seva sentència va ser publicada a la revista Science. Finalment, va declarar que la llei d’"igual temps" d’Arkansas era inconstitucional a partir de gener de 1982.

Els testimonis que van haver al judici són d’aquells que val la pena conèixer. Un mestre de primària va descriure l’exercici que utilitzava per a fer comprendre als seus estudiants la immensa antiguitat de la Terra: estenia un cordill a través de la classe i feia posar als nens en els punts apropiats per a assenyalar l’origen de la vida, l’extinció dels dinosauris, i els orígens humans a l’extrem del fi del cordill. L’ajudant del fiscal li va fer una pregunta de la qual després es va lamentar:

– Què faria vostè si, sota la llei d’igual temps, tingués vostè que presentar la teoria alternativa que la Terra té només deu mil anys d’antiguitat?
– Crec que hauria d’utilitzar un cordill més curt.

Tothom va esclatar en riallades imaginant a tots els alumnes enganxats uns amb els altres al llarg d’un mil·límetre de cordill.

Un altre dels testimonis que van portar els creacionistes va ser més encara més fort: un home que no estava d’acord amb la teoria darwinista, però no era antievolucionista ni creacionista:

– Què pensa vostè de la teoria de Darwin?
– Ximpleries!

Més tard, l’advocat defensor li va preguntar:

– I què pensa vostè de la idea que la Terra té només deu mil anys d’antiguitat?
– Ximpleries encara pitjors! – va ser la resposta.

En l’avió de tornada, un home va abordar al Gould (que també va ser testimoni en aquest judici) i li va dir:

– Mister Gould, vull donar-li les gràcies per venir fins a aquí baix i per ajudar-nos amb aquest petit problema.
– M’ha encantat fer-lo, però quin és el seu interès particular pel cas? És vostè un científic?
– Oh, no! Jo abans era governador. Jo vaig vetar aquesta llei.

L’home amb el qual havia parlat era en Bill Clinton.

A Arkansas, la llei incloïa específicament "una edat relativament recent de la Terra" i que les definicions que havien de donar-se als alumnes requerien d’un "tractament equilibrat". Un professor va dir que no sabia com fer això.

– Per què no? – va replicar l’ajudant del fiscal general – només té vostè que inserir una frase senzilla: "Alguns científics, no obstant això, creuen que els combustibles fòssils són relativament recents".
– Podria inserir tal frase per a complir mecànicament amb la llei. Però, sóc professor escrupolós i no puc fer-lo. Perquè "tractament equilibrat" ha de significar "igual dignitat" i, per tant, jo hauria de justificar aquesta inserció. I això no puc fer-lo, perquè no he escoltat cap raonament vàlid que pogués donar suport tal oposició.

Altre professor va parlar de dilemes similars a l’hora d’un tractament equilibrat de manera escrupolosa i no mecànica. Li van preguntar:

– I llavors, què faria si la llei es mantingués?

El professor va mirar cap amunt i amb veu tranquil·la i digna va dir:

– La meva tendència seria a no complir-la. No sóc un revolucionari, ni un màrtir, però tinc responsabilitats cap als meus estudiants, i no puc renunciar a elles.

Seguim amb la història. En aquell moment, el governador d’Arkansas era Bill Clinton i no van apel·lar. A Louisiana altre jutge federal va invalidar també la llei afirmant que a Arkansas ja s’havia tancat el tema de forma concloent. Però Louisiana va apel·lar al Tribunal Suprem dels EEUU.

Finalment, en 1987 es va obtenir la victòria final per set vots contra dos.

A un servidor se li posen els pèls de punta al pensar que tot un jutge (dos, en aquest cas) del Tribunal Suprem dels EEUU siguin incapaços de diferenciar entre Teoria de l’Evolució i creacionisme.

Com es pot veure, la hist÷oria es repeteix. Tant de bo a l’Expo de Saragossa hi hagi una mica més de seny.

 
Fonts:
"Ciencia versus religión", Stephen Jay Gould
http://deismo.iespana.es/criteriosteoria.htm

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Ecologia o creacionisme?

  1. Joan diu:

    La família Huxley també és sorprenent, ha tingut molts membres destacats aquestes últimes generacions.

    Amb això es pot veure que la manera de fer de l’Església és sempre la mateixa, intentar mantenir-se amb el seu ideari fins al final i fer tot el possible per aixafar la resta de idees. No sé si s’han adonat que adaptant les creences al temps en què viuen hi hauria més gent que s’hi sentiria identificada.

    Amb galileu van trigar 400 anys per tant… fins d’aquí a 200 anys seguiran així.

    Espero que hi hagi persones decents el dijous que ve si fiquin els creacionistes al seu lloc.

    PS: Si vols traduir el llibre i necessites res, ja saps…

  2. omalaled diu:

    Crec que l’Esglèsia hauria de donar un pas endavant i acceptar la ciència tal com és. Aquestes intromissions li fan més mal que bé.

    I sí, segurament, traduïré el llibre, encara que em portarà una mica de temps. Comptaré amb tú per una lectura abans de la publicació 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.