John von Neumann (2)

Ja us he parlat d’en von Neumann en 1, 2, 3 i altres articles i avui us parlaré més d’ell. De petit bromejava en grec clàssic amb el seu pare. Posseïa una memòria fotogràfica. Els seus pares entretenien als seus convidats amb demostracions del petit Johnny per a memoritzar llistes de telèfons. Un convidat escollia a l’atzar una pàgina i una columna de la seva agenda telefònica. Johnny la llegia unes quantes vegades i era capaç de contestar correctament a qualsevol pregunta sobre nombres, adreces i telèfons o recitar-los en l’ordre correcte.
[@more@]

El pare havia comprat una biblioteca en una subhasta immobiliària i, per a posar els llibres, va encarregar a un fuster que omplís una habitació amb prestatgeries. Johnny passava moltes hores llegint aquells llibres. Hi havia fins i tot una enciclopèdia de la història del món de Wilhelm Oncken. Es resistia a anar al perruquer tret que la seva mare li permetés dur un dels toms. Quan va començar la Primera Guerra Mundial, ja els hi havia llegit tots i va poder fer comparacions entre successos del moment i altres de la història passada, analitzant ambdós des del punt de vista de l’estratègia militar. Tenia 10 anys.

En interessar-se per la ciència aviat va començar a fer experiments casolans. En una ocasió, ell i el seu germà Michael van aconseguir fer-se amb un tros de sodi i ho van posar en aigua per a observar la reacció. Després de dissoldre’s (es va produir hidròxid sòdic càustic), van provar l’aigua. La família, alarmada, va haver d’avisar a un metge.

El primer professor de matemàtiques que va tenir va reconèixer gairebé a l’instant el geni que tenia davant seu i va recomanar que seguís un programa especial de matemàtiques. Exasperava als seus mestres. Admetia que no havia estudiat la lliçó per a aquell dia i a continuació participava en l’argumentació amb més coneixement que qualsevol. Va obtenir matrícula d’honor, igual que en la majoria de les altres assignatures, tret d’educació física, en la qual va treure un aprovat.

Als 23 anys d’edat va obtenir el doctorat (va trigar només 5 anys en aconseguir-lo) i va ser l’home més jove que va ocupar un lloc de Privatdozent (semblant a un professor ajudant). Amb vint-i-tants anys la seva fama havia arribat a tota la comunitat matemàtica. Als 20 anys va introduir la definició de número ordinal, que és aquell conjunt de tots els ordinals més petits que ell. La teoria d’anells és coneguda avui com "àlgebres de von Neumann", també és seva la demostració de la hipòtesi cuasi-ergòdica i també va fer aportacions a la teoria de grafos. Més tard, va aplicar els seus coneixements a la incipient mecànica quàntica. Va ser ell qui es va adonar que un estat quàntic podia considerar-se com un vector en un espai de Hilbert (estic segur que als quals hagin estudiat mecànica se’ls hi ha posat un somriure d’orella a orella) i deia que només havia conegut a "un gran matemàtic". Es referia a David Hilbert; de qui va estendre els seus treballs.

Els Neumann apreciaven el luxe. Tenien un joc de porcellana xinesa i les seves coberteries de plata eren cares per als professors de l’època. Sempre conduïa Cadillacs descapotables últim model. Va ser un dels primers a posseir limpiaparabrises i presumia d’això amb els seus amics. Era un conductor temerari. Tant que al cap de l’any es gastava en el cotxe en reparacions tant com si ho hagués comprat nou. Una cruïlla a Princeton tenia l’àlies del "cruïlla de von Neumann". Entre els seus papers personals es guarden memòries de molts dels contratemps que va tenir.

La seva esposa Klara deia que era capaç de no recordar què havia menjat, però sí recordava paraula per paraula un llibre que havia llegit feia 15 anys. També deia que en una ocasió va anar a una reunió a Nova York. Poc després li va telefonar des de Nova Jersei per a preguntar-li: "Para què he vingut A Nova York?".

Al llarg de la seva vida va llegir la majoria de les històries enciclopèdiques més conegudes, com "La decadència i caiguda de l’imperi romà", de Gibbon o com "Història antiga i medieval" de Cambridge. I si ajuntem un home amb aquesta intel·ligència i aquesta potència memorística a una lectura d’aquest tipus de temes pot formar-se un còctel explosiu.

En un viatge pel sud dels EEUU va sorprendre a Stanislaw Ulam per la seva capacitat de relatar la història dels antics camps de batalla d’allà per on passaven, i amb tots els seus detalls. I no se li podia qualificar com un afeccionat més a aquests temes: els seus coneixements eren tan amplis com els d’un especialista.

En la revista Life es va afirmar que era el millor expert en genealogia dels reis d’Europa i es deia també que et podia dir qui es va enamorar de qui i per què; amb quina neboda desconeguda es va casar aquest zar, quants fills il·legítims va tenir, etc.

En una ocasió, un famós expert en la història de Bizancio va acudir a una festa a casa dels Neumann a Princeton i es van engrescar en una discussió sobre història. Diferien en una data concreta. Van treure un llibre per a comprovar-la i… endevineu qui duia raó? Algunes setmanes després el professor va convidat una altra vegada a casa dels Neumann. Va trucar per telèfon a la seva dona i li va dir: Aniré si Johnny promet no discutir sobre la història de Bizancio. Tots pensen que sóc el millor especialista del món en això, i voldria que ho seguissin pensant.

El matemàtic Jacob Bronowski, a The Ascent of Man el va qualificar com la persona més intel·ligent que he conegut, sense excepció alguna. A més era un geni, en el sentit que un geni és aquella persona que dóna a llum dues idees genials. Una definició de "geni" força curiosa.

Durant la Guerra va ser conseller d’un departament de la marina. L’equipatge estava rigorosament limitat i calia dur un casc antimetralla. Neumann va treure el casc i va posar al seu lloc un tom de la Història Medieval de Cambridge. Des de Londres escrivia en 1943 a la seva dona: Excepte les apagades antiaèrees, cosa a la qual un també es pot acostumar aviat, aquí la vida és absolutament normal… Les alarmes, els atacs aeris i altres són meres formalitats, pés clar, per a la part cèntrica de Londres.

Oppenheimer li va demanar que treballés en el projecte Manhattan i va anar una de les raríssimes excepcions a la norma de seguretat que s’imposava als científics que treballessin per a la bomba i que visquessin allà. Els que no vivien allà però treballaven per al projecte, en realitat, no sabien per quina ho feien. A von Neumann li consideraven tan valuós que se li va permetre ple coneixment i total llibertat per a la seva agenda.

A Los Alamos hi havia una concentració de cervells brutal, cosa que impedia veure que molts venien d’Hongria: Neumann, Edward Teller, Leo Szilard, Eugene Wigner, Theodore von Kármán que eren coneguts amb l’àlies de "marcians". Però destacava Neumann per sobre de tot del deien que en realitat era un marcià que s’havia disfressat d’home i après a viure entre ells.

Els càlculs que va fer ser força importants. Per a produir una explosió atòmica necessitem una massa crítica d’U235. Una vegada que la tenim, explota per sí mateixa. Podem, per exemple, tenir duess semiesferes separades cadascuna de les quals no arribi a la massa crítica, però que a l’unir-les sí ho faci. El problema era que l’inici de l’explosió pot separar els trossos abans de poder unir-se per complet.

En la bomba d’Hiroshima es va utilitzar una esfera amb un forat i una bala que cabia en aquesta esfera. Mitjançant explosius connencionals es disparava la bala cap al forat de l’esfera. Encara que funcionava, aquesta disposició era bastant poc eficient. Altra possibilitat era la de la implossió. Igual que si espreméssim una llimona, hem de fer una força similar a tot arreu, les càrregues explosives havien d’estar perfectament sincronitzades perquè la massa crítica estigués concentrada al centre. L’acudit que es coneixia a Los ALamos era que el problema semblava a aixafar una llauna de cervesa sense vessar una gota. El plutoni que implossionaba d’aquesta manera es tornava líquid. Va ser en aquesta part en la qual Neumann va aportar els seus càlculs. Es va adonar que el plutoni es comprimiria tant que prendria una densitat més gran que la normal, amb el que s’incrementava la velocitat de la reacció en cadena i l’explosió era encara més forta. Així va ser la bomba llançada sobre Nagasaki.

Ulam deia de Neumann que li encantava estar amb els militars perquè admirava a aquelles persones capaces de ser despietades i implacables. Quan van jutjar a Oppenheimer, von Neumann va declarar a favor. Va dir que era tan lleial com competent. El fiscal, no obstant això, li va preguntar si ell hagués actuat igual que Oppenheimer. I la resposta va ser aquesta:


M’està vostè demanant que en primer lloc accepti la hipòtesi que algú s’ha comportat malament, i a continuació que em pregunti a mi mateix si hagués fet igual. No se sembla a indagar "quan vaig deixar de pegar a la meva dona"?

En qualitat de comissionat, Neumann es va convertir en un personatge públic. Sortia per TV, era entrevistat, rebia correspondència de gent excèntrica (igual que tot científic famós).

Una vegada van fer una entrevista a la seva dona, qui va dir:


Per cert, té molt poca idea de la distribució de la casa. Una vegada, a Princeton, li vaig demanar que em portés un got d’aigua. Al cap d’una estona va tornar per a preguntar-me on es guardaven els gots. Clar que només dúiem en aquesta casa disset anys. Mai ha agafat un martell o un tornavís. L’única cosa que sap fer és arreglar cremalleres. És capaç de fer-lo immediatament. (…) La mera idea de retirar-se a viure a algun lloc en una caseta encantadora amb jardí seria per a ell la mort. És una persona complicada, i la vida amb ell és complicada. Té però, moltes compensacions. M’agrada la claredat del món de les matemàtiques, i la sensació que es té davant un problema matemàtic quan se sap que només es té una resposta correcta. Estimo el tema central de la nostra vida. Som com tots, i tenim problemes com els altres; però només parlem d’això durant una estona i passem després a coses millors. Sóc el banc de proves de les seves idees. Uns altres ho farien millor, però resulta que jo sóc la triada; és fascinant.

Quan es va instal·lar un nou ordinador a Princeton capaç de fer tot just 2000 instruccions per segon (avui dia, la capacitat dels processadors es mesura en MIPS: milions d’instruccions per segon), per a provar-lo, van suggerir posar-li a resoldre un problema i que von Neumann també ho fes per a veure si arribaven al mateix resultat. I així va ser, però cal tenir en compte que von Neumann va acabar abans que la màquina.

Va ser conseller de’IBM i els enginyers de l’època deien que era capaç de crear i revisar de cap programes de 50 línies… en Assembler!. En 1954, un físic que treballava en el projecte ICBM (Míssils Balístics Intercontinentals) en una empresa aeroespaial li va presentar una extensa memòria composta per centenars de pàgines producte de vuit mesos de treball. Von Neumann va començar a fullejar la memòria. Quan estava a mig fer va anar al final i ho va llegir per damunt des del final fins el començament, va escriure unes notes en un quadern i va dir: "No funcionarà". El físic es va desil·lusionar, encara que no va quedar convençut d’això. Va passar dos mesos aclaparadors treballant i finalment es va convèncer que aquell projecte, efectivament, no funcionaria. Curiosament, el projecte avui conegut com ICMB va dur durant un temps les sigles IBM. Edward Teller va dir que, probablement, IBM devia la meitat dels seus diners a von Neumann. Ni ell ni cap dels seus col·legues va voler mai patentar les seves idees per a intentar estimular el desenvolupament tecnològic posterior.

Una vegada, la RAND treballava per a resoldre un problema tan complex que cap ordinador tenia capacitat per a resoldre’l. Van sol·licitar a von Neumann que els hi ajudés a construir un ordinador capaç de fer-lo. El nostre home va demanar primer que li expliquessin el problema i els enginyers van estar dues hores garabatejant signes en una pissarra furiosament. Von Neumann es va limitar a quedar-se quiet en el seu seient amb el cap ajupit entre les mans. Quan van acabar d’explicar-li, va treure la seva llibreta i va fer unes anotacions. Tot seguit els va dir: Senyors, no necessiten cap ordinador: acabo de resoldre el seu problema.

L’URSS va fer explotar la seva primera bomba atòmica a l’agost de 1949. Amb això acabava el monopoli americà sobre armes nuclears, el que va provocar una carrera armamentística. Per primera vegada en la història del món, es contemplava la possibilitat d’un atac sorpresa que esborraria tota una nació de la Terra. Va començar a plantejar-se què havia de fer EEUU. Cap dels dos bàndols volia ser atacat, però ambdós temien que l’altre els hi ataqués per sorpresa (recordeu El dilema del presoner?). Cap a 1950, moltes persones dels EEUU creien s’havia de fer un atac sorpresa, no provocat. La idea, nomenada eufemísticament "guerra preventiva", afirmava que, aprofitant la superioritat nuclear, els EEUU havien d’establir un govern mundial. I no penseu que això ho afirmaven quatre sonts. Entre ells estaven el mateix von Neumann i ni més ni menys que el matemàtics Bertrand Russell.

Mentre que Russell afirmava que no hi havia lloc en el món per a dues potències nuclears, Neumann anava més lluny i propugnava un atac per sorpresa. Deia que en el cas dels russos, no calia decidir si se’ls atacava, sinó quan. La revesta Life ho citava: Si em proposa vostè bombardejar-los demà, jo li contesto, per què no avui? Si diu vostè que avui a les cinc de la tarda, jo li dic, per què no a la una?

I és que recordava paraula per paraula la Història de la Guerra del Peloponeso de Tucídices, que està considerada com una guerra preventiva:


El creixent poder d’Atenes, i el conseqüent temor que això va provocar en Esparta, va ser el que va fer que la guerra fos inevitable (…) us aconsellem que tracteu d’aconseguir el millor que pugueu para vosaltres, tenint en compte el que ambdós realment pensem; ja que sabeu tan bé com nosaltres que si es discuteixen aquests temes entre gent pràctica, el grau de justícia emprat dependrà de la capacitat de mantenir-lo per la força, i el fet que els més forts faran el que el seu poder els permeti; els més febles acceptaran el que no tinguin més remei que acceptar.

En un informatiu, von Neumann posava davant d’una pissarra en un laboratori i va dir el següent:


El que vostès poden veure aquí [la pissarra] és la descripció en llenguatge matemàtic de l’energia d’una reacció nuclear. És un fet comprovable, i també un fet amb implicacions polítiques. Existeix una gran preocupació entre la gent a causa del poder destructiu que posseïxen les armes nuclears; hi ha qui pensa que hagués estat millor que mai s’inventessin. No obstant això, la ciència i la tecnologia han de ser neutrals…

I concloïa:


No pertoca al científic decidir la manera d’usar o controlar el que ha desenvolupat. Aquesta qüestió és un assumpte de tot el poble i els seus dirigents polítics.

 
Font:
El dilema del prisionero“, William Poundstone

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a John von Neumann (2)

  1. omalaled diu:

    Hola, Jordi i gràcies pel comentari.

    No, vol dir que en 5 anys va fer la carrera i el doctorat. O sigui, va començar als 18 anys i acabar als 23.

    El canvio perquè quedi més clar.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.