Carl Sagan segons el seu fill

El 20 de desembre de 2006 es complia el 10º aniversari de la mort d’en Carl Sagan. El seu fill, Nick Sagan, va demanar en un article que deixéssim un comentari si volíem compartir amb ell algun record del seu pare. Jo vaig deixar el meu, és clar. Més tard, va publicar un altre article amb records d’ell des d’un punt de vista que només ell coneixia: el de ser el seu fill. El meu anglès és horrible, i no vaig tenir nassos per traduir-lo. Casualment, ho vaig assenyalar en un comentari i… és que tinc uns lectors que no mereixo. Slashuco (moltes gràcies, de debò), em va enviar una traducció. Jo només l’he retocat lleugerament, així que qualsevol error és culpa meva i només meva. Us deixo, sense més preàmbuls, amb Nick parlant de com era Carl Sagan com pare (les fotos estan tretes tal com Nick les va posar).
[@more@]

Quan navego per la blogosfera, trobo molts records meravellosos sobre el meu pare. He passat tot el dia llegint el que ell significava per a la gent, la manera que els va inspirar per a aprendre sobre ciència i sobre el pensament crític o com els va induir a un viatge de descobriment de l’Univers. És enormement emotiu, i sempre estaré agraït per això. Per a aquesta entrada del meu blog no parlaré sobre els seus molts èxits científics o sobre tot el bo que va fer per aquest món –hi ha altres persones que parlen d’això més eloqüentment del que jo mai podria fer mai-. En comptes d’això, vaig a compartir records del meu pare amb vosaltres. Ell va significar moltes coses per a molta gent, però també va ser el meu pare i vull que conegueu a l’home que jo vaig conèixer.

Carl i Nick Sagan



Tenia gran destresa amb el pinball, tenint en compte el difícil que és moure la màquina sense fer falta. Anàvem a les màquines recreatives junts i guanyava partides extra com un boig. Els videojocs mai van ser la seva passió, encara que era capaç d’apreciar els realment bons. Recordo el dia que li vaig ensenyar el "Computer Baseball", un joc d’estratègia per l’Apple IIe. Podies enfrontar a alguns dels millors equips de la història de la lliga de Baseball contra d’altres. Vam jugar amb els Yankees de Babe Ruth de 1927 contra els Dodgers de Jackie Robinson de 1955 durant aproximadament una hora quan es va girar cap a la meva i va dir: "“No tornis a ensenyar-me aquest joc una altra vegada. M’agrada massa i no voldria perdre el temps.


Sovint era convidat a parlar en algun esdeveniment, i recordo asseure’m al costat d’ell i veure-li ordenar els seus pensaments en moments de tranquil·litat abans de sortir a escena.
Prenia petites notes en una targeta. Només una o dues paraules sobre cada tema que volia tractar. Armat amb aquestes notes, sortia a escena i captivava a l’audiència. Mai un moment avorrit, mai un moment en el qual estigués fora de lloc o perdés el fil del que deia. Com nen, de vegades pensava en ell com un traductor o un desxifrador de codis. Com podia transformar petits fragments en aquelles impressionants i inspiradores idees?

Mai anava sense un dictàfon. Tinc clars records d’aquestes petites grabadores de cassete negres amb el seu botons d’enregistrament vermell brillant. Podíem estar caminant, o xerrant i tenia una idea. Es disculpava aixecant el seu dit índex i demanava un minut, agafava el dictàfon i explicava la seva idea. Avui dia, jo sóc un escriptor i també utilitzo el dictàfon. Quan ho faig, les paraules m’apareixen tal com: "OK, per al llibre, pinso que realment seria bo si això i això fan això en lloc d’allò altre…" i després aplico aquesta idea en el que estic escrivint. Per contra, recordo al meu pare parlant en llargs, fluids i perfectes paràgrafs. Tal com ho deia és com apareixeria al llibre. De vegades tenia una idea, gravava un paràgraf o dos per a un llibre i al final acabava amb una idea per a altre projecte a part, per la qual cosa havia que fer-se amb un altre dictàfono, i així successivament.

Segurament ja saps que era genial debatent. Podia rebatre els arguments d’en William F. Buckley [*], i des de nen m’havia adonat que els meus arguments sobre "per què m’hauries de comprar una bici de cross ben xula" no eren ni remotament semblats als d’en Buckley. Però sempre m’escoltava. Sempre em va donar l’oportunitat de crear punts de vista vàlids. I al final em vaig trobar donant pedaladas al voltant de Ithaca.

[*] Carl Sagan va tenir un acalorat debat amb Buckley en TV després que s’emetés la pel·lícula "El dia després". Sagan raonava en contra de la carrera armamentística i Buckley defensava la dissuasió nuclear. Durant aquest debat, Sagan va parlar del concepte d’hivern nuclear i va fer la seva famosa analogia equiparant la carrera armamentística a "dos declarats enemics enfonsats fins a la cintura en un barril de bencina, un amb tres llumins i l’altre amb cinc".

M’ajudava intensament. Fins i tot en moments en els que li vaig preocupar -deixant la universitat, per exemple– la seva confiança en la meva mai va disminuir. Li recordo sempre cuidant de mi. Al mateix temps, tenia cura en no ajudar-me massa. Volia assegurar-se que jo fos capaç d’aconseguir les meves metes per mi mateix sense el mes mínim signe de nepotisme. Quan ho recordo, sento una gran admiració per com ho va fer.

Tenia autèntic interès en les persones. Sento moltes converses en les que algú pregunta sobre altra persona, però ho fa per pura cortesia: no li interessa realment la resposta. El meu pare mai no va ser així. Sempre volia saber com eren les coses per al seu interlocutor. A Manhattan, agafàvem un taxi, i el conductor li podia reconèixer, o potser no, però el meu pare començava una conversa i acabaven en interessants discussions sobre el curs de les vides humanes. El conductor podia parlar sobre qualsevol lloc del món, i Papà sabia un munt de coses sobre el que passava allà. Recordo pensar que sabia més sobre Ghana que qualsevol americà sobre Amèrica. I el que no sabia, volia averiguar-lo.

Recordo discutir amb ell sobre Els Simpson i Beavis and Butthead. Ambdues sèries li van causar una primera mala impressió. Li vaig convèncer que hi donés una altra oportunitat als Simpson, i va acabar veient de què tractava tot aquest afer. Va acabar per gaudir de veritat de la sèrie. No crec que ho hagués assolit mai amb Beavis and Butthead. "No estan fets per a ser models de comportament" protestava jo. "És una critica subversiva". No, això no colava. Només puc imaginar el que hauria fet en veure Family Guy o South Park. Vam tornar al tema de la violència en els mitjans. Jo argumentava que les pel·lícules dures i algunes sèries de TV només eren un reflex de la nostra societat, i que no contribuïen a la violència a la vida real. Ell no estava tan segur d’això. Vam parlar d’aquest tema moltes vegades. Una discrepància espiritualment bona, on cadascuna de les nostres opinions podia desenvolupar-se d’acord amb el que deia l’altre. Enyoro aquells temps. Ara que penso en això, és part del motiu pel qual vaig gaudir tant del rètol "És l’art la inspiració per a la bogeria?" de Worldcon. Tractant aquests temes amb Joe Haldeman o Tim Powers surten grans records sobre el meu pare.

Tenia una paciència increïble. Es seus admiradors podien aparèixer constantment per a fer-li preguntes, demanar-li autògrafs o una foto amb ell. De vegades podia ser en un mal moment –si havíem sortit a sopar, gaudint d’una conversa– però no recordo una sola vegada tractant a algú sense mostres de respecte. De nen, ell tenia una gran passió per la ciència –volia saber per què les coses eren com eren– i va mantenir aquesta passió durant la resta de la seva vida. Això li va fer plenament comprensiu amb qualsevol interessat a aprendre. Els feia esperits germanats, i volia compartir totes les meravelles i alegries que del Cosmos va poder entendre.

Ens encantava el bàsquet. Vèiem partits de la NBA sempre que podíem, preguntant-nos si aquest seria l’any en el que Patrick Ewing duria als Knicks a guanyar el campionat. I la resposta sempre va ser No. Em parlava dels entrenadors i de com eren de jugadors en els anys en els que jo ni tan sols havia nascut. Quan l’equip visitant havia que llençar un tir lliure, els fans de l’equip local feien sorolls i onejaven les tovalloles intentant distreure-li. Això mai va agradar al meu pare. Recordo dir-li que això animava a l’equip a treure avantatge en el camp, però ell objectava de base –no creia que això fos esportiu–. És una postura molt decent. I també recordo a la meva mare empipant-se gradualment, doncs volia que m’anés al llit i el meu pare i jo estàvem veient un partit. Ell tenia que prometre que m’aniria al llit en acabar el partit. Pròrroga. Després doble pròrroga. I després una altra pròrroga mes… Quin partit! (Celtics – Suns, Finals de la *NBA 1976).

No li agradava la pel·lícula Alien. Jo pensava que era divertida, de por, catàrtica; ell pensava que era innecessàriament violenta i que, per què la majoria dels extraterrestres havien de ser retratats d’aquesta manera negativa?. Tenia sentiments enfrontats amb "La Guerra de les Galàxies". Recordo veure-la junts, i quan Han Solo es va vanar de fer el Kessel Run en menys de dotze parsecs, va fer un so d’exasperació. Li vaig preguntar quin problema hi havia, i va explicar que el parsec és una unitat de distància, no de temps. Li vaig dir: "Papa, no és mes que una pel·lícula" i va contestar: "Sí, però podien intentar aplicar la ciència correctament". Crec que tenia tota la raó. (Quines pel·lícules li agradaven? Era una fan de les pel·lícules èpiques de David Llean tals com "Dr. Zhivago" i, especialment, "Lawrence d’Aràbia". Recordo com li agradava el moment que Peter O’Toole bufa un llumí i apareixem de cop i volta al desert de Nafud. És un moment realment bo).


Feia sorolls realment curiosos.
El seu riure era explosiu i desinhibit. Era el tipus de riure que et feia a sentir bé només per fer-li riure. Els seus esternuts eren atronadors. I de tant en tant parlava als animals en la seva llengua nadiva. Les vegades que vam veure dofins, els hi saludava amb una raonable aproximació de l’idioma del dofí. De tant en tant li responien. No tinc ni idea de quina s’estaven dient. Però el meu so favorit de tots era el que feia quan s’acostava a alguna cosa nova i interessant, alguna idea o possibilitat que li impressionés o alguna manera nova de veure les coses. Era una espècie de "aaaah". Un dels meus millors moments: estàvem veient el meu primer episodi de Star Trek "Attached" i al cap d’uns minuts va fer aquest so, girant-se cap al meu amb un somriure encegador i dient-me: "Està molt bé!" I així va continuar durant tota la sèrie. Estimava totalment el que jo feia. Aquesta sensació d’autèntic goix encara està amb mí, un sentiment d’aprovació i respecte que atresoro com cap altra cosa.

Conduïa un Porsche 914 taronja amb la matrícula "PHOBOS". Nom pres d’una de les llunes de Mart. Mai li pregunti: "Per què Phobos? Per què no l’altra lluna, Deimos? com m’hagués agradat que hagués estat. De nen em fascinava la mitologia grega i coneixia a Phobos com el semidiós de la por. És irònic, doncs el meu pare era la persona menys poregosa que he conegut. Encara que es preocupava per l’estat del món de tant en tant, mai li va detenir. Quan parlàvem sobre com seria el món dintre de 25, 50 o potser 100 anys, deia que era conscient que hauria greus dificultats i reptes per davant, però també creia que tots estaríem disposats a afrontar la tasca. Creia en la ingenuïtat humana i en la compassió, en pensaments a llarg termini i no a curt termini, a posar les nostres nombroses diferències a un costat. Creia en un demà millor. Creia en nosaltres. 

Carl, Nick Sagan i el Porsche
 
Carl Sagan: un gran científic, una gran persona i un gran pare.
Font:

 

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Carl Sagan segons el seu fill

  1. dan diu:

    Buf! Com se’l troba a faltar en Sagan.
    Es genial descobrir la persona que hi ha rere el personatge. Molt interessant l’apunt d’avui.

  2. omalaled diu:

    Sí que és veritat. Quan vaig estudiar física estelar em venia moltes vegades al cap tot pensant “això ho debia saber molt bé en Carl Sagan”.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.