Déus i busos

Segur que coneixeu la que s’ha liat amb el del bus ateu i el contraatac evangèlic. Entenc que diferents grups tinguin diferents opinions sobre algun tema: uns diuen que Déu probablement no existeix i d’altres diuen que sí (un sí categòric). Però, qui o què és Déu? Algú ha donat una resposta definitiva? I no em serveix la que em van ensenyar quan era nen: Déu és el nostre Pare, que està al cel; Creador i Senyor de totes les coses, que premia als bons i castiga als dolents.
[@more@]

Sé que aquests temes poden produir reaccions viscerals, però per a guarir-se d’elles, res millor que una anècdota de Carl Sagan. En una ocasió li van fer una pregunta sobre el futur, a la que va contestar que no sabia la resposta. El interrogador va mirar pressionar-lo replicant:

-Quina és la seva intuïció visceral?

I el Sagan va respondre:

-És que miro de no pensar amb les meves vísceres.

Impressionant. Els següents paràgrafs estan extretes del llibre de Carl Sagan (que, és clar, recomano llegir) citat al final, convenientment modificats i canviats d’ordre. Tampoc és que doni una resposta però, almenys, convida a una reflexió molt més interessant.

Si volem parlar de la idea de Déu i limitar-nos a arguments racionals, probablement sigui útil saber a qui ens referim al dir "Déu". No és senzill. Els romans deien ateus als cristians. Per què? Bé, els cristians tenien una espècie de déu, però no era un déu real. No creien en la divinitat dels emperadors glorificats o dels déus de l’Olimp. Tenien una espècie de déu peculiar, diferent. Per tant, lo fàcil era dir ateu als que creien en un déu diferent. I aquesta tendència general a considerar ateu al que no creu exactament el mateix que jo roman en el nostre temps. Hi ha tota una constel·lació de característiques en les que pensem generalment en occident, o més aviat en la tradició judeo-cristià-islàmica, quan pensem en Déu. Les diferències fonamentals entre el judaisme, el cristianisme i l’islam són trivials comparades amb les similituds. Pensem en un ésser omnipotent, omniscient, compassiu, que va crear l’Univers, que respon a les pregàries, que intervé en assumptes humans, etc.

Però suposem que hagués proves concloents de l’existència d’un ésser que tingués algunes però no totes aquestes propietats. Suposem que, d’alguna manera, es demostrés que va haver un ésser que va crear l’Univers però que és indiferent a les pregàries. O, pitjor, un déu que es desentén totalment de l’existència humana. És un déu molt semblant al d’Aristòtil. Seria Déu o no? Suposem que fos algú omnipotent però no omniscient o viceversa. Suposem que aquest déu entengués les conseqüències de les seves accions però que fos incapaç d’influir en tot un seguit de coses, pel que estaria condemnat a un univers en el qual les seves finalitats últimes no podrien complir-se. Gairebé mai no es pensa o es parla d’aquest tipus de déus alternatius. A priori no hi ha raó alguna per la qual no puguin ser tan probables com els déus més convencionals.

I el tema es torna més confús encara perquè teòlegs destacats com Paul Tillich, per exemple, va negar explícitament l’existència de Déu, almenys, com potència sobrenatural. Bé, si un teòleg valorat (i sens dubte no és l’únic) nega que Déu sigui un ésser sobrenatural, a mi l’assumpte se’m fa més aviat confús.

La sèrie d’hipòtesis que responen a la paraula "Déu" és immensa. Una ingènua visió occidental de Déu és la d’un home immens, de pell clara, amb una llarga barba blanca, que s’asseu en un gran tron i duu el compte fins a de cada pardal mort.

Comparem aquesta visió amb una bastant diferent de Déu, proposada per Baruch Spinoza i Albert Einstein, en una segona classe de déu al que ells consideraven Déu. Einstein interpretava constantment el món en funció del que Déu faria o deixaria de fer, però per Déu entenia una cosa no molt diferent a la suma total de les lleis físiques de l’Univers; és a dir, la gravitació més la mecànica quàntica, més la teoria del camp unificat, mes unes quantes coses més, per a ell, equivalien a Déu. I el que volien dir amb tot això és que havia una sèrie de principis físics, extraordinàriament poderosos, que semblaven explicar molt sobre un Univers que d’una altra manera era inexplicable.

Seria insensat negar l’existència de lleis de la naturalesa i, si d’això és del que parlem quan diem Déu, no hi ha possibilitat alguna de ser ateu, o almenys algú que professés l’ateisme hauria de donar un argument consistent de per què les lleis de la Naturalesa són inaplicables. I crec que es veuria en un compromís per a aconseguir-lo.

Així doncs, segons aquesta segona definició de Déu, tots creiem en Déu. La primera definició és molt més dubtosa i hi ha una àmplia gamma d’altres tipus de déus. I, en tot cas, hem de preguntar-nos: "De quin tipus de déu parlem i quina prova hi ha que Déu existeix?"

Pensem en les possibilitats: mons sense déus, déus sense mons, déus creats per déus preexistents, déus que sempre han estat aquí, déus que mai moren, déus que moren més d’una vegada, diferents graus d’intervenció divina en els afers humans; cap profeta, un o molts; cap salvador, un o molts; cap resurrecció, una o moltes; cap déu, un o molts. I qüestions relacionades amb els sagraments, la mutilació religiosa i l’escarificació, els batejos, les ordres monàstiques, les expectatives ascètiques, la presència o absència de vida després de la mort, dies per a menjar peix, dies per a no menjar en absolut, justícia en aquest món, el pròxim o en cap en absolut, reencarnació, sacrifici humà, prostitució en el temple, yihads i així successivament. Hi ha una immensa varietat de coses que la gent creu. Les diferents religions creuen diferents coses.

Considerant aquesta sèrie d’alternatives, una cosa que se m’acudeix i que em sorprèn és que, quan algú té una experiència de conversió religiosa, gairebé sempre és a la religió o a una de les religions en les quals es creu principalment en la seva comunitat. Tanmateix, hi ha tantes possibilitats! Per exemple, és molt extrany a Occident que algú tingui una experiència de conversió a una religió en la qual la deïtat principal tingui cap d’elefant de color blau. És bastant extrany. Però a l’Índia hi ha un déu blau amb cap d’elefant que té molts devots, i no és tan extrany veure pintures d’aquest déu. Com és que l’aparició de déus elefants està limitada a la Índia o a llocs on hi ha una forta tradició hindú? Com és que les aparicions de la Mare de Déu són comunes a Occident però rarament es produïxen en llocs d’Orient en els quals no hi ha una important tradició cristiana? Per què els detalls de les creences religioses no creuen barreres culturals? És difícil d’explicar tret que els detalls estiguin totalment determinats per la cultura local i no tinguin res a que veure amb alguna cosa externament vàlida.

Dit d’una altra manera, qualsevol predisposició a la creença religiosa pot veure’s poderosament influïda per la cultura indígena, visqui un on visqui. Especialment si els nens estan exposats des de molt petits a una sèrie de doctrines, música, art i ritual, és una cosa tan natural per a ells com respirar, motiu pel qual les religions fan tants esforços per a atreure als més joves.

Crec que si alguna vegada arribem a creure que entenem plenament qui som i d’on venim, haurem fracassat. Penso que aquesta recerca no duu a la satisfacció complaent de saber la resposta, no produïx l’arrogant sentiment que tenim la resposta davant de nosaltres i només necessitem una mica més d’experimentació per a descobrir-la. Per contra es tracta de portar a terme un decidit intent de saludar a l’Univers com és realment, no per a endossar-li les nostres predisposicions emocionals, sinó per a acceptar amb valentia el que la nostra exploració ens mostri.

Mirem obertament l’Univers i vegem com és. I com és? Posseïx un ordre. Hi ha una quantitat sorprenent d’ordre, no és que ho hàgim introduït nosaltres, però aquí està. Ara bé, a partir d’aquest fet, podem decidir arribar a la conclusió que Déu existeix, i llavors tornem a totes les altres qüestions: d’on ve el principi rector? D’on ve Déu? Si em diuen que no he de formular la pregunta d’on ve Déu, llavors, per què he de preguntar-me d’on ve l’Univers? I així successivament.

En Occident tenim Deu Manaments. Per què cap d’ells no ens exhorta a aprendre? "Entendràs el món. Comprendràs les coses." No hi ha cap manament així i molt poques religions ens empenyen a potenciar la nostra comprensió del món. Em sembla sorprenent que les religions, en general, s’hagin acomodat tan mal a les sorprenents veritats que s’han descobert en els últims segles.

Un creador immortal és, per definició, un déu cruel, perquè Ell, que mai ha d’enfrontar-se al temor de la mort, crea en canvi, innombrables criatures que sí han de fer-lo. Per què fa una cosa així? Si Ell és omnisciente, podria ser més amable i crear éssers immortals, protegits del perill de mort. Tanmateix, crea un Univers en el qual moltes parts, i potser la totalitat del mateix, moren. En molts mites, la possibilitat que més preocupa als déus és que els humans descobreixin algun secret d’immortalitat o fins i tot, com en el mite de la Torre de Babel, per exemple, intentin un assalt als cels. Hi ha un imperatiu clar en la religió occidental, i és que els humans han de seguir sent criatures petites i immortals. Per què? És una mica com si els rics que imposen la pobresa als pobres pretenguessin ser estimats per això.

A "L’edat de la raó", Thomas Paine va escriure:


D’on va poder sorgir la supèrbia i estranya presumpció que el Totpoderós, que tenia milions de mons depenents per igual de la seva protecció, pogués desentendre’s de tots els altres i venir a morir al nostre perquè, diuen, un home i una dona van menjar una poma? I, d’altra banda, hem de suposar que tots els mons de la il·limitada creació van tenir una Eva, una poma, una serp i un redemptor?

 

El que Paine està dient és que la nostra teologia està centrada a la Terra i pertoca només a un petit tros d’espai; i que, quan donem un pas enrere i arribem a una perspectiva còsmica més àmplia, el nostre món és, en realitat, insignificant. I, des del meu punt de vista, hi ha a més un problema general que afecta a gran part de la teologia occidental, i és que el Déu retratat és massa petit. Es tracta del déu d’un món diminut i no del déu d’una galàxia, menys encara d’un univers.

Així, a mesura que la ciència avança, Déu sembla tenir cada vegada menys feina a fer. Però el que evidentment ha passat és que davant els nostres propis ulls ha anat apareixent un Déu dels buits; és a dir, el que no som capaços d’explicar, l’hi atribuïm a Déu. Després, passat un temps, ho expliquem, i llavors deixa de pertànyer al regne de Déu. Els teòlegs ho deixen de costat i passa a la llista de les competències de la ciència.

Hem vist que això passava una vegada i una altra. I així, el que ha succeït és que Déu ha anat derivant -si és que hi ha un Déu real de tipus occidental; per descomptat, parlo metafòricament-, ha evolucionat cap al que els francesos criden un roi fainéant -un rei ociós-, que va engegar l’Univers, va fixar les lleis de la Naturalesa i després es va retirar o es va anar a altra part. Això no s’allunya en absolut de l’opinió aristotèlica del primer motor immòbil, excepte que Aristòtil tenia diversos primers motors immòbils, i li semblava que això era un argument per al politeisme, una cosa que avui sovint es passa per alt.

Com deia David Hume:


Els molts exemples de miracles, profecies i esdeveniments sobrenaturals falsificats que s’han detectat en totes les èpoques per proves del contrari o perquè ells mateixos han posat en evidència la seva absurditat, demostren suficientment la forta propensió de la humanitat a l’extraordinari i meravellós encara que lo raonable seria sospitar de tots els relats d’aquest tipus. És extrany, podria dir un lector reflexiu, que aquests esdeveniments prodigiosos no es produeixin en els nostres dies, però no és extrany que els homes diguin mentides en totes les èpoques.


I afegix:


En la infància de les noves religions, els savis i els cultes acostumen a considerar que el tema és massa nimi per a merèixer la seva atenció o consideració. I després, quan volen detectar el frau amb la finalitat de treure de l’error a les multituds enganyades, el moment ha passat, i els documents i testimonis que podrien aclarir l’assumpte han desaparegut sense possibilitat de recuperació.

 
Font:
“La diversidad de la ciencia”, Carl Sagan

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.