La consciència i 150 milisegons

Un dels grans misteris que té la ciència avui dia és desvetllar els secrets de la consciència. Per què som conscients? On està exactament la consciència? És curiós que d’aquest tema s’hagi après molt a força d’estudiar pacients amb lesions cerebrals. Els paràgrafs que teniu a continuació estan extrets del llibre Deconstruyendo a Darwin, del Javier Sampedro. El PaleoFreak fa una crítica del llibre amb molt més criteri del que un servidor ho podria fer. Tanmateix, hi ha unes pàgines en les que parla de la consciència i és, precisament, del que us volia parlar a la nostra història d’avui.
[@more@]

En 1978, els neuropsiquiatres I. Bisiach i C. Luzzatti van demanar a dos pacients amb greus lesions cerebrals que imaginessin estar asseguts en un extrem concret de la Piazza del Duomo (qualsevol milanès la coneix perfectament) i que descrivissin el que veien amb la seva imaginació des d’aquesta posició.

Els dos pacients van fer una descripció molt correcta dels edificis i les estàtues del lloc, però només els que estaven en la meitat dreta de la plaça des del seu punt de vista. Cap dels dos no va adonar-se que havia oblidat l’altra meitat de la plaça. Ambdós estaven convençuts que la recordaven de forma molt exacta. Els havia esborrat la lesió la part esquerra de la Piazza del Duomo?

A continuació els van demanar que fessin exactament el mateix, però amb la diferència que estaven en el punt de vista oposat de la plaça respecte del que se’ls havia demanat al principi. Els pacients van descriure a la perfecció totes les estàtues i edificis de la part que abans semblava haver estat eliminada.

Això revela que el nostre cervell treballa d’una forma sorprenent. Si algú ens demana descriure un paisatge que ens és conegut, tots creiem fer-lo a partir d’una espècie de fotografia arxivada a la nostra memòria i que l’única cosa que hem de fer és consultar aquesta fotografia.

Doncs bé, el nostre cervell no funciona així. La retina i les àrees cerebrals sí funcionen així, però a la que envien la informació cap amunt, no es processen com fotografies, sinó com informacions cada vegada més abstractes i formalitzades.

Per exemple, si seguim un senyal, una neurona s’activa o no en funció de si hi ha una frontera entre llum i ombra, una altra ho fa quan és horitzontal, altra quan les fronteres formen un angle recte, una altra si és un triangle, però no si és un cercle, etc. L’escena no té res a veure amb una fotografia.

Els pacients de Bisiach i Luzzatti ens revelen que cada estat de consciència és una unitat indivisible. Aquests dos pacients, a causa de la seva malaltia, no podien processar la informació corresponent a la meitat esquerra del seu camp visual. No és que no la veiessin, sinó que les àrees superiors de la seva escorça cerebral són incapaces d’integrar aquesta informació en la seva consciència. No són capaces de detectar que hi ha un forat en ella.

En la primera meitat del segle XX es va posar de moda tractar els casos greus d’epilèpsia mitjançant una intervenció quirúrgica dràstica: aïllar els dos hemisferis cerebrals seccionant d’un tall el feix de nervis que comunica un amb altre anomenat cos callós (no sé si és correcte així en català; en castellà és "cuerpo calloso"). Sorprenentment, els individus que sortien d’aquesta intervenció semblaven normals. Però una acurada exploració psicològica pot revelar que la seva consciència ha tingut un canvi crucial.

J.D. Holtzman i M.S. Gazzaniga van analitzar en 1985 a diverses persones que havien estat sotmeses a aquesta operació. Li van mostrar simultàniament dos problemes visuals que havien de resoldre: un problema al seu ull esquerre i altre al seu ull dret. En aquestes condicions molt artificials, cada hemisferi cerebral només percep un dels problemes. L’increïble és que els pacients no van tenir problema a resoldre tots dos problemes alhora. Això no ho podria fer una persona normal. En una persona amb els dos hemisferis connectats pel cos callós, la consciència és única i no pot enfrontar-se a dos problemes visuals simultanis. Però en els pacients amb el cos callós seccionat, cada hemisferi forma una sèrie d’estats de consciència independents.

Aquest experiment ens diu també que les persones som la suma de dues consciències desacoblades. El neurocientífic que més a fons va estudiar a aquest tipus de pacients durant dècades, Roger Sperry, va concloure en 1966:


La cirurgia ha deixat a aquestes persones amb dues ments separades, és a dir, amb dues esferes de consciència separades. L’experimentat per l’hemisferi dret sembla estar totalment fora del domini conscient de l’hemisferi esquerre. Aquesta divisió mental ha estat demostrada per a la percepció, la cognició, la voluntat, l’aprenentatge i la memòria. L’hemisferi esquerre, que és el dominant o principal, posseïx la capacitat del llenguatge, i normalment es mostra parlador i gaudeix de la conversa. L’hemisferi dret, tanmateix, és callat o mut i només és capaç d’expressar-se a través de reaccions no verbals.


Però no hem d’oblidar l’extraordinari fet central: que la secció del cos callós converteix a una persona en dues. Els neurocientífics Gerald Edelman i Giulio Tononi ens fan la següent pregunta: què succeirà si un dia som capaços de connectar dues ments amb un feix de nervis per a convertir-les en una consciència única en indivisible?

Però què és la consciència? Edelman i Tononi afirmen que l’escorça cerebral està dividida en àrees especialitzades: visuals, auditives, olfactives, somatosensorials (les que perceben i processen el tacte), etc. Fa uns anys es va identificar una zona cortical que semblava estar implicada específicament en el reconeixement de les disonàncies musicals. Sabem, per tant, que l’escorça cerebral està composta de centenars de zones especialitzades, però no sabem en quines es basen aquestes especialitzacions.

Cadascuna d’aquestes zones és responsable d’un aspecte de la consciència. Això ho sabem pels estudis sobre lesions en una o altra àrea cerebral. Per exemple, les lesions en la zona anomenada gir fusiforme eliminen la consciència del color. Encara que la retina i les àrees visuals primàries funcionen, la percepció no és capaç d’integrar-se en la consciència i l’experiència del pacient és enterament en blanc i negre. És més: també les seves imaginacions, records i somnis passen a estar en blanc i negre. Quan una persona normal veu el món que li envolta, la seva experiència del color vermell es basa en l’activitat de certs grups neuronals del gir fusiforme. I quan aquesta persona recorda, imagina o somia una escena, els colors vermells que apareixen en la seva escena es basen en l’activitat dels mateixos grups neuronals. La vermellor és un quantum de consciència i aquest quantum pot formar part de qualsevol experiència conscient que inclogui el color com un dels seus elements.

Cap lesió d’un àrea concreta del cervell elimina la consciència en el seu conjunt. Però moltíssimes lesions d’una o altra zona de l’escorça cerebral eliminen un o altre quantum de la consciència, bé sigui la del color o la meitat dreta del camp visual.

Però la realitat és que cada escena apareix en la nostra ment integrada com un tot. Edelman i Tononi afirmen que la consciència humana es basa en la gran capacitat de les diferents regions especialitzades de la nostra escorça cerebral per a establir ràpidament una xarxa d’interaccions mútues i simultànies. Aquesta xarxa no és instantània, sinó que triga un temps en generar-se. Per tant, la consciència no és un flux continu, encara que tinguem aquesta impressió.

I quant duren aquestes escenes? La resposta és que 150 mil·lisegons. Aquest és el temps que li duu a l’escorça cerebral integrar tots els diferents quanta de consciència. Aquest lapse de temps és suficientment ràpid com per a satisfer les nostres necessitats quotidianes. És fàcil veure en condicions experimentals els límits d’aquest temps. Si li demanem a un voluntari que premi un botó quan vegi aparèixer una llum en una pantalla, ho farà molt abans que hagin passat 150 mil·lisegons. Però si el que li demanem és que ho premi quan aparegui en la pantalla una cara coneguda o una situació que no suposi cap perill (i que no ho faci quan no sigui així, és clar) el voluntari necessitarà formar una escena conscient abans d’estrènyer el botó i no podrà fer-lo en menys de 150 mil·lisegons. Ningú pot prendre més d’una decisió cada 150 mil·lisegons.

Aquesta és una de les raons per la qual podem veure cinema (el cinema de debò). Si la pel·lícula passa a 6 fotogrames per segon o més lent, seríem conscients de cada fotograma i desapareixeria la il·lusió de realitat que sentim en les sala de projecció. Quan la pel·lícula passa a 24 fotogrames per segon, quatre vegades més de pressa, que la nostra pel·lícula interior, la il·lusió de continuïtat és perfecta. Fins i tot, es pot posar un fotograma amb publicitat. La nostra retina i les nostres àrees visuals primeres veuen l’anunci, però la nostra consciència no.

Per què funciona la publicitat subliminal? Perquè les zones anteriorment esmentades estan connectades amb els dispositius cerebrals que disparen el desig o l’ansietat, i ho fan directament, sense que intervingui la formació d’una escena conscient, doncs recordem que necessitem 150 mil·lisegons per a formar la nostra escena, i la imatge només ha aparegut 20 mil·lisegons.

No us sembla que queda molt per a sorprendre’ns?

Font:
"Deconstruyendo a Darwin", Javier Sampedro

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La consciència i 150 milisegons

  1. Joan diu:

    És més que fascinant! De moment no em sé imaginar el que ha de ser conviure amb dues consciències que no es poden comunicar… Ara bé, suposo que és fàcil de detectar qui ho pateix mirant-li els ulls que si no hi té massa pràctica suposo que anirà cada un pel seu compte.

    La resta segueix essent increïble, i el millor és que tota aquesta complexitat és la que ens fa ser com som… 150 mil·lisegons…

  2. omalaled diu:

    A mí em sembla impressionant que un mateix cervells pugui tenir dos estats de conciència. Podrien pendre decisions diferents, fins i tot enfrontar-se?

    Salut!

Els comentaris estan tancats.