Darwin

Nota: demano disculpes per les traduccións dolentes: no sé còm es diu en català "paloma buchona" i paloma colipava".

Què us puc explicar de Charles Darwin que no sapigueu ja? Li he dedicat articles en 1, 2 i 3. Tanmateix, m’havien quedat uns apunts desordenats que no encaixaven en cap d’ells i que s’haguessin quedat en el bagul dels records de no ser perquè tinc l’excusa perfecta: el 200 aniversari del seu naixement. Aquests apunts parlen del que opinaven els seus fills sobre ell i dels seus conflictes amb la religió.
[@more@]

En la autobiografia d’en Darwin un dels seus fills, sir Francis Darwin, parla dels seus records sobre el nostre home. I la veritat, tant de bo algun dia els meus fills parlessin així de mi. Són paraules de pura admiració com científic, com persona i com pare. Absolutament brutals:

Amb els seus fills mantenia una encantadora manera d’expressar el seu agraïment. Mai no li vaig escriure una carta, o li vaig llegir una pàgina en veu alta, sense rebre a canvi unes paraules de reconeixement. El seu amor i bondat cap al seu petit nét Bernard eren immensos; i sovint parlava del plaer que se suposava veure la seva carona enfront d’ell durant els àpats.

Una de les seves filles també escrivia:

S’interessava per totes les nostres ocupacions i aficions i va compartir la nostra vida com molt pocs pares fan. Però estic segura que cap de nosaltres no va tenir mai la sensació que aquesta intimitat interferís gens ni mica amb el nostre respecte i obediència. Tot el que deia era per a nosaltres la llei i la veritat absoluta. Posava tota la seva obstinació a respondre a qualsevol de les nostres preguntes. Un petit exemple em fa pensar en lo molt que l’importava tot el que a nosaltres ens importava. Els gats no li agradaven especialment, però coneixia i recordava els trets individuals dels meus molts gats, i seguia comentant els costums i el caràcter dels més destacats anys després que haguessin mort.

Segueix parlant el Francis Darwin:

Com senyor de la casa era molt estimat i respectat; sempre es va dirigir als criats amb educació, utilitzant l’expressió "seria tan amable" quan demanava alguna cosa. Gairebé mai no s’empipava amb els seus criats; i ve a demostrar les rares vegades que això succeïa el fet que quan de petit vaig escoltar en una ocasió per casualitat al meu pare renyant empipat a un criat, em va impressionar, em vaig quedar horroritzat i recordo pujar corrent les escales imbuït per una sensació general de por.

Darwin volia aprendre de tot experiment que realitzava i per això els considerava com quelcom sagrat. Tenia necessitat, fins i tot, de prendre notes sobre els seus experiments fracassats. Mai no passava per alt les excepcions. Una de les expressions que el seu fill recorda que repetia era: No estaré tranquil fins que ho hagi provat. És més, percebia el seu treball experimental com unes vacances (la resta del temps estava ficat entre llibres) i es va considerar a si mateix mandrós per dedicar molt temps a observar la fertilització de les orquídies. Fins i tot en una carta va afirmar: Que Déu em perdoni per ser tan mandrós; estic ridículament interessat en aquesta feina.

Menyspreava l’amor per l’honor i la glòria, i solia culpabilitzar-se del plaer que li proporcionava l’èxit dels seus llibres. En una de les seves cartes a Lyell es mostra la ràbia que sentia cap a si mateix per ser incapaç de reprimir la seva sensació de frustració davant el que considerava l’anticipació del senyor Wallace a tots els seus anys de treball.

Detestava l’esclavitud. En Brasil, que en l’època estava sota domini portuguès l’esclavitud encara era legal, Darwin va anotar en el seu diari alguns relats terribles. Fets tan repugnants, deia, que si hagués tingut coneixement d’ells a Anglaterra hagués pensat que eren inventats per a produir un efecte periodístic.

Va notar la por dels esclaus. Un dia, mentre un barquero negre li duia en un transbordador a través d’un riu, va agitar els braços distret per a donar indicacions i va quedar horroritzat al veure que l’home s’ajupia de por perquè pensava que Darwin li anava a pegar.

La teoria de l’Evolució ha aixecat butllofes amb la religió. A Darwin li van sol·licitar la seva opinió més d’una vegada i no s’oposava a contestar les cartes sempre que es tractés de correspondència privada. Quan era gran, un estudiant alemany li va escriure amb aquest tema en particular i va respondre un membre de la seva família:

El senyor Darwin suplica que li digui que rep tantes cartes que li és impossible contestar a totes. Considera que la teoria de l’Evolució és bastant compatible amb la creença en un Déu; però que vostè ha de recordar que diferents persones tenen diferents definicions del que entenen per Déu.

L’estudiant no va quedar satisfet i va tornar a escriure. Aquesta vegada, li va contestar Darwin en persona:

Estic molt ocupat, sóc un ancià, tinc poca salut i no puc dedicar temps a respondre en profunditat a la seva pregunta, si és que pogués respondre’s. La ciència no té res a veure amb Jesucrist, excepte en la mesura que el costum de la investigació científica fa a l’home cautelós en el que a admetre l’evidència es refereix. En el que a mi concerneix, no crec que hagi existit cap revelació. I quant a la vida futura, cada home ha de jutjar per si mateix entre les vagues probabilitats que existeixen en conflicte.


Ja us he comentat alguna vegada que Darwin va perdre la seva fe. Com ens explicava amb les seves pròpies paraules:

  • Quan estava a bord del Beagle era bastant ortodox. Recordo que alguns dels oficials (que es tenien per ortodoxos) es van riure amb ganes de mi per citar la Bíblia com una autoritat incontestable en algun aspecte moral. Suposo que el que els va fer gràcia va ser la novetat de l’argument. Però per aquesta època, és a dir, entre 1836 i 1839, vaig arribar gradualment a veure que l’Antic Testament i els llibres sagrats dels hindús mereixien igual nivell de confiança. La pregunta em venia constantment al cap i no desapareixia d’allí: És creïble que si Déu hagués de fer ara una revelació als hindús, permetés que estigués connectada amb la creença en Vishnu, Sica i altres, igual que la cristiandat està connectada amb l’Antic Testament? Em semblaria absolutament increïble.
  • Reflexionant sobre la necessitat de disposar d’evidències clares com requisit perquè qualsevol home en el seu sa judici cregués en els miracles sobre els quals està sustentat el cristianisme; i que com més sabem sobre les lleis fixes de la naturalesa més increïbles resulten els miracles; que els homes d’aquells temps eren ignorants i crèduls en uns nivells que avui dia ens resulten incomprensibles; que és impossible demostrar que els Evangelis fossin escrits al mateix temps que els esdeveniments que descriuen; que difereixen en molts detalls importants, massa importants al meu entendre, com perquè aquests detalls siguin admesos com les imprecisions habituals dels testimonis presencials; a través de reflexions d’aquest estil, que enumero no per ser de novetat o tenir algun valor, sinó perquè a mi em van influir, vaig arribar gradualment a descreure del cristianisme com revelació divina. I vaig tenir també en compte el fet que moltes religions falses s’hagin estès com un foc incontrolat sobre grans regions de la Terra.
  • Però estava molt poc disposat a abandonar la meva fe. D’això estic segur, doncs recordo perfectament bé la de vegades que em vaig fer castells en l’aire inventant-me el descobriment de velles cartes entre romans distingits i de manuscrits de Pompeya, o on fos, que confirmaven de forma espectacular tot l’escrit en els Evangelis. Tanmateix, cada vegada em resultava més difícil, malgrat l’ampli marge de llibertat que li donava a la meva imaginació, inventar proves que bastessin per a convèncer-me. En conseqüència, la incredulitat va ser a poc a poc entrant en mi, fins a ser total. I el procés va ser tan lent, que no em va provocar cap tipus d’ansietat.
  • (…)
  • Podria en veritat dir-se que sóc com un home que s’ha tornat daltònic, i que la creença universal de l’existència del vermell converteix la meva actual pèrdua de percepció una evidència de poc valor. Aquest argument seria vàlid si tots els homes de totes les races tinguessin la mateixa convicció interna de l’existència d’un Déu; però sabem que això està molt lluny de ser el cas. Per tant, no veig que aquestes conviccions i sentiments interns puguin pesar a manera de prova de la seva existència.

I fins a de el Disseny Intel·ligent. En una carta a la senyoreta Julia Wedgwood deia:

La ment es nega a contemplar aquest univers, sent ho que és, sense que hagi estat dissenyat; però tanmateix, on més esperaríem trobar disseny, a saber, en l’estructura d’un ésser viu, descobreixo que com més reflexiono sobre el tema, menys trobo una prova de l’existència d’aquest disseny. Asa Gray i alguns altres consideren les variacions, o almenys les variacions beneficioses (a les quals Asa Gray compararia amb les gotes de pluja que no cauen al mar, sinó a la terra per a fertilitzar-la) com quelcom dissenyat de manera providencial. Tanmateix, quan li pregunto si considera les diverses variacions de la coloma bravia (paloma bravía), que l’home ha convertit per acumulació en un colom buchó (paloma buchona) o en un colom colipavo (paloma colipava), com dissenyades per la providència per a entreteniment de l’home, no sap què respondre. I si ell, o qualsevol admet que aquestes variacions són accidentals, en el que a objectiu es refereix (naturalment, no accidentals a causa del seu origen), llavors no veig raó per la qual hauria de classificar com dissenyades per la providència les variacions acumulades gràcies a les quals s’ha format l’exquisidament adaptat pícid (pájaro carpintero). Perquè seria difícil imaginar el buche augmentat de grandària de la buchona, o la cua de la colipava, com d’utilitat per a aus, en estat normal, que tinguessin costums de vida determinades. Aquestes són les consideracions que em deixen perplex quant al disseny; encara que no sé si a vostè li interessa conèixer-les.

I respecte a aquest tema, va escriure una carta al doctor Gray (juliol de 1860):

Una paraula més sobre "lleis dissenyades" i "resultats no dissenyats". Veig un ocell que vola per a menjar, agafo la meva escopeta i el mato, ho faig dissenyadament. Un home bo i innocent es troba sota un arbre i mor com a conseqüència d’un llamp. Creu vostè (i la veritat és que m’agradaria escoltar-lo) que Déu va matar a aquest home dissenyadament? Moltes o la majoria de les persones així ho creuen; jo no puc i no ho crec. Si així ho creu vostè, pensa que quan una oreneta es cruspeix un mosquit ho fa perquè Déu va dissenyar que aquesta oreneta en particular es cruspeixi aquest mosquit en particular en aquest moment en particular? Crec que l’home i el mosquit es troben en la mateixa situació apurada. Si la mort de l’home i del mosquit no ha estat dissenyada, no veig motius per a creure que hagués d’estar necessàriament dissenyat.

 
Fonts:
“Autobiografía”, Charles Darwin
“La historia de El origen de las especies“, Janet Browne

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Darwin

  1. Joan diu:

    No és la primera vegada que ens parles d’un gran científic a través de fills (era en Sagan l’últim, no?) i m’ha sorprès que més o menys els fills els veien de manera similar, suposo que hi deu haver altres casos en què no és així.

    Està bé la resposta que va donar a l’estudiant alemany. Espero que la sabés valorar a temps.

  2. omalaled diu:

    Lo que més m’agrada de certs personatges és que molta gent del bàndol religiós els proven de criticar desde tots els punts de vista, i quan veuen la mena de personatges que són, es queden sense arguments.

    Tant Sagan com Darwin han pertanyen a aquest grup.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.