[Llibre] Mitos y leyendas del mar

Volia llegir aquest llibre arran d’un article del meu amic Aberrón que alguns ho van criticar. I la veritat és que no entenc per què. Per començar, aquest relat consta en un quadern de bitàcora. És possible que sigui fals, sí, però la culpa no seria de l’Aberron, sinó d’aquell que ho va escriure. Dit això, si aquell llibre explicava això, doncs calia llegir-lo per a saber què més explicava.
[@more@]

I, efectivament, parla de mitologia relacionada amb el mar, dels déus i deesses, de monstres marins i d’altres coses, però també explica històries reals, sorprenents i curiosíssimes.

Es podria afirmar que cap altre col·lectiu laboral no té tantes supersticions col·lectives com el dels navegants. Potser sigui amb tota la raó, ja que cap altre col·lectiu no ha suportat unes condicions laborals tan perilloses com els navegants que solcaven els mars a la recerca del seu pa de cada dia. Si un es jugava la vida un dia rere altre mentre el vaixell batallava per doblegar el cap d’Hornos en ple hivern, o s’enfrontava a un cicló al Pacífic o a l’Índic que amenaçava amb estavellar el veler contra els esculls d’una costa a sotavent, era natural recórrer a totes les oracions i supersticions, amb l’esperança de salvar la pell.

Aquestes supersticins poden arribar a uns extrems insospitats. Durant la Segona Guerra Mundial, el creuer lleuger HMAS Perth va tornar al seu port base d’Austràlia per a sotmetre’s a unes reparacions, després de sofrir danys a la campanya de Creta. Una vegada reparat, va recollir a una tripulació de recanvi a Fremantle i va salpar rumb a Singapur a les dotze i alguns minuts de la nit del divendres al dissabte 14 de febrer de 1942. L’armada havia retardat la seva sortida perquè no salpés el divendres tretze. Quan el Wellwsley es va fer a la mar en una similar i fatídica data, l’Armada ho va fer regressar immediatament i va obligar al capità a esperar a l’endemà.

El primer dilluns d’abril no és bon dia per fer-se a la mar per la creença que, a més de ser el dia que va néixer Cain, també el dia que va matar al seu germà Abel. Tampoc no es considera bon dia el segon dilluns d’agost perquè va ser quan la ira divina va arrasar amb Sodoma i Gomorra. Tampoc el 31 de desembre no és un bon dia, doncs segons la tradició popular va ser el dia escollit per Judes Iscariote para penjar-se. Fins i tot, dimecres en anglès "Wednesday" ve de Wodin’s day, dia de Wodin, el déu nòrdic protector dels navegants. No només això: estava mal vist pujar fèretres, flors, etc., doncs es considerava que eren per als funerals; o dur paraigües, perquè podia provocar als déus. Al desembarcar, un navegant sempre procurava trepitjar amb el peu dret a terra. Hi ha un munt de supersticions. Els tatuatges procedeixen de la Polinèsia, a la qual va arribar James Cook en 1769. Es consideraven talismans capaços de conjurar les influències malignes.

Si només els crèduls i supersticiosos asseguressin haver-se topat amb fantasmes al mar, seria més fàcil descartar aquestes trobades com resultat d’un excés d’alcohol o un estat de confusió mental, però què fem amb els testimonis d’observadors de credibilitat fora de tot dubte? El príncep Goerge d’Anglaterra (el futur rei Geroge V) va assegurar haver vist la famosa embarcació de Vanderdecken, l’Holandès Errant.

Quan en Piteas (per cert, el primer en saber que Hispania era una península) va assegurar haver vist durant el seu viatge enormes blocs de gel flotant més grans, fins i tot, que la seva embarcació, li van dir ximple; i quan va afirmar que encara més al nord la superfície del mar s’arribava a congelar del tot i que el Sol no es posava durant setmanes li van tractar de boig i insensat. Així acaben molts valents i sincers.

Les llegendes hawaianas parlen de Nuu, que juntament amb la seva esposa, els seus tres fills i les esposes d’aquests, es van salvar d’una inundació gràcies a l’embarcació que havia construït. En descendir les aigües, l’embarcació es va posar sobre el Mauna Kea, la muntanya més alta de les illes. No té una sorprenentment semblaça a l’Arca de Noé?

Per a recordar si babord i estribord és dreta o esquerra us recomano recordeu la frase "El Banc d’Espanya". La B de Banc és babord i està a l’esquerra; la E d’Espanya és estribord i està a la dreta. La paraula babord ve de la paraula anglesa port. L’origen de la paraula es deu al fet que els vaixells s’abordaven per aquest costat, ja que el brodo dret tenia un timó rudimentari (en anglès antic, steor board, origen del terme "estribord") que impedia abordar pel costat esquerre.

Parla d’un navegant anomenat Hannón qui, al voltant del 500 a. de C. (2000 anys abans que en Bartolomeu Dias, que en 1488 va doblegar el cap meridional del continent africà), va salpar des del Mediterrani, va travessar les columnes d’Hèrcules (el penyal de Gibraltar i el mont Hacho, a Ceuta), va realitzar un sorprenent acte de fe, va deixar de costat els monstres com Kraken i que la terra fos plana i es va anar cap al sud vorejant el continent africà. Sembla que no va veure les Canàries (que hagué de deixar a la seva dreta) i va arribar fins a Serra Leone.

Hannón va escriure la seva història en una tauleta d’argila. Va Assegurar haver vist cocodrils, hipopòtams i homes abillats amb pells d’animals. L’historiador grec Herodot va esmentar amb gran escepticisme una circunnavegació a Àfrica. Encara avui, fer això seria una travessia èpica. Herodot va assegurar que el relat dels navegants tenia un error geogràfic inacceptable:

Quan van tornar van declarar, i jo per la meva banda no els crec, encara que uns altres sí ho facin, que en doblegar l’extrem de Líbia [així es deia a l’antiguitat al continent africà] tenien el Sol a la seva dreta.

Herodot havia recorregut en persona gairebé tot el Mediterrani i sabia molt de la geografia d’Europa. Però aquells navegants havien anat a l’hemisferi sud. Només algú que efectivament hagués fet aquest viatge podria revelar el detall que el Sol es trobava a mà dreta al navegar cap a l’oest. Imagineu la por d’aquells navegants: al salpar des d’Egipte, veurien el Sol al sud però a mesura que descendissin tindrien el Sol cada vegada més prop del cenit fins que al creuar el Tròpic de Capricorn veurien a l’Astre Rei cada vegada més al nord. A més, per les nits hagueren de perdre de vista l’estrella polar, i afegint que no tenien idea de quan el litoral anava a doblegar cap a l’oest i tornar cap al nord, si és que ho anava a fer en algun moment. Com va dir l’historiador Edward Burman: podem considerar que el mèrit va ser molt major que el de Cristòbal Colom 2000 anys més tard.

En 1434, el príncep de Portugal, més conegut com Enrique el Navegant, que no tenia paciència per a les supersticions, va convèncer a Gil Eanes perquè fora més enllà de les illes Canàries i veiés què havia més enllà de cap Bojador. Enrique estava convençut que la fúria que atemoria als mariners no era altra cosa que un fortíssim onatge. El cronista real d’Enrique va escriure en 1453 que: encara que no va enviar a homes comuns, sinó als més destacats navegants de la seva armada, ni un s’atrevia a doblegar el cap Bojador.

A mesura que s’acostaven, els mariners estaven més recelosos i dispossats a amotinar-se, però Gil Eanes els va tranquil·litzar-los a força de raonament i sentit comú. Quan es van enfilar mar endins, tots temien arribar a l’altra part del món i a l’abisme; però per a sorpresa de tots, van doblegar el cap Bojador i van arribar a aigües tranquil·les. Després de superar les seves pors van emprendre la ruta cap al Sud i a l’Est, de retorn a la costa africana, on els esperava un territori nou sense explorar.

Parla de Colom, de Lord Anson i de James Cook, qui va portar algunes ovelles, cabres i porcs a la illa del sud de Nova Zelanda. Enfrontades a un entorn desconegut, les ovelles van menjar plantes verinoses i van morir totes. Les cabres, les van descobrir aviat els maories i se les van crospir totes. Tanmateix, els porcs van sobreviure i els seus descendents encara avui viuen en la illa, on reben el nom de captain cooker.

La història de la marina està també plagada de passió. Un d’aquests moments va ser en 1921, quan el general de brigada Billy Mitchell, un defensor apassionat de les forces aèries, va convèncer a l’Armada nord-americana que li permetés demostrar l’efectivitat d’un atac des de l’aire. Van fondejar a unes 65 milles de la costa de Virginia un dreamnought alemany veterà de la batalla de Jutlàndia: l’Ostfriesland. Els avions de l’exèrcit i l’armada van procedir a bombardejar-lo sense compassió. Encara dels evidents danys que va sofrir, va romandre flotant, amb el que un capità de navili va dir, amb evident gaubança, que "no aconseguirien enfonsar aquell vaixell".

Però passat el migdia, va sofrir impactes directes de bombes de 2.000 lliures i poc després va quedar tombat sobre uns instants per a després anar-se al fons. En veure el succeït, als almiralls i capitans se’ls van saltar les llàgrimes. Però no ploraven pel vaixell, sinó perquè el cuirassat més poderós podia ser destruït per un aparell fet de lona, filferros, cola i poc més. Va començar amb això l’era del portaavions.

Parla de la història de l’Armada Invencible que va tractar en 1588 envair Anglaterra amb objectiu d’imposar la fe i l’autoritat de l’església catòlica als anglesos. Va acabar no sent "invencible"; de com Nelson va fingir no haver escoltat l’ordre d’un superior i mirar per la ullera de llarga vista amb el seu ull cec; de com a la batalla de Jutlandia, depenent de com es miri, o bé van guanyar els alemanys o bé els anglesos, fins i tot un diari novaiorquès va clarejar amb el titular: La flota alemanya ha atacat al seu carceller, però segueix a la presó.

A naufragar el balener Essex i quedar els supervivents en un pot a la deriva durant 90 dies van haver de menjar-se la carn dels companys morts per a sobreviure i, finalitzada la provisió, van tirar a sorts qui havia de matar-se perquè la resta sobrevisqués; també explica que va ser Francisco d’Orellana va ser qui va batejar al riu Amazonas amb aquest nom; i de les amazones, batejades així perquè segons deien, es tallaven el pit dret perquè no els molestés al disparar amb l’arc. De fet, la paraula amazona ve d’"a" i "mazos" que vol dir "sense pit".

En aquesta comunitat d’amazones no havia homes. Quan capturaven presoners masculins en alguna batalla, solien obligar-los a apariar-se amb les dones i després del feliç esdeveniment els sacrificaven. Si d’aquestes trobades sortien barons, els mataven o enviaven de retorn a la tribu del pare. Quan les nenes arribaven a la pubertat se’ls practicava la masectomía, cremant-los un pit. Tanmateix, tot l’explicat sembla ser un mite dels grecs que ha perdurat fins als nostres dies.

Parla dels diferents naufragis i les sorprenents habilitats per a la supervivència que van demostrar alguns, com els que van quedar atrapats en la illa de Spitzbergen; o la de Poon Lim, un cambrer al que van torpedejar el seu vaixell i va quedar en una bassa sol durant 133 dies, i quan ho va recollir un pesquer brasiler va saludar als seus salvadors amb una humil reverència; o la del tinent de navili Herbert Kabat, que va sobreviure als repetits atacs d’un tauró; o de les aventures i desventures de John Caldwell, un mariner que es va casar amb una dona que havia conegut a Sydney i es va passar allunyat 18 mesos intentant tornar al costat d’ella per tots els mitjans, des de polissó en un vaixell holandès fins a aprenent a navegar i ser víctima d’un huracà.

També parla dels pirates. De jove, Gaius Julius Caesar navegava cap a Rodas para estudiar dret, quan el seu vaixell va ser abordat per "gent del mar", li van segrestar i van demanar un rescat. Els seus amics van pagar el rescat, però César va reunir immediatament uns vaixells de guerra i va perseguir als pirates; quan els va capturar, els va crucificar a tots, com ja els havia advertit. A les dones que pensin que seria molt romàntic ser capturada pels valerosos pirates, ho hauríeu de pensar dues vegades, ja que quan una dona era capturada la violaven en coberta per a més tard llançar-la per la broda. Moltes vegades mataven als seus presoners, o els llançaven per la broda o els abandonaven en una bassa enmig de l’oceà o deixaven en una illa deserta. Un dels abandons intencionats més famosos és el de l’escocès Alexander Selkirk en 1705. Pot ser que el seu nom no us soni, però si us dic que va ser rescatat 4 anys després i les seves aventures van ser la base perquè Daniel Defoe escrivís Robinson Crusoe, ja us sonarà més.

Un sorprenent relat és el de James Bartley, un timoner d’un balener que va caure directament la boca d’una balena quan la perseguien per a arponejar-la. L’animal va tancar la boca i es va submergir en el mar. A l’endemà va aparèixer en la superfície el cos d’un catxalot mascle que tot jus havia mort. Era un animal molt gran i la tripulació va passar dos dies espellant-lo. Algú de bord va comentar que potser fos l’animal que s’havia empassat al Bartley, doncs tenia una ferida semblant a la qual li havien fet a aquell animal. Amb reticència, aquells homes van arribar fins a l’estómac i el van obrir. Van veure una gran massa de gambes i altres petits animals al costat d’un cosa gran amb una forma vagament humana. Era el cos ensangonat d’en Bartley amb el rostre de color violat. Van trigar cinc hores a reanimar-lo. Quan va despertar semblava estar completament boig, cridant i agitant-se fins a tal punt que van haver de lligar-lo al seu catre. Parlava incessantment del foc que l’havia estat consumint. Cal tenir en compte que la temperatura corporal de la balena és superior a la de l’home i algú en aquest estómac tindria la sensació que li estan rostint viu. Després d’aquesta experiència, no va poder tornar a quedar-se sol, mai va tornar a practicar la pesca de la balena, fins i tot es negava a mirar el mar.

Explica que l’ampolla de xampany que es trenca abans de la botadura d’un vaixell no estava abans assegurada amb un cordó com en l’actualitat. Això és degut al fet que en una ocasió, a una dama d’alta societat li va fallar la punteria i va donar a un espectador que va denunciar al almiratllat.

Però parla de moltes més coses, com les leves, la duresa del mar, els motins més famosos i sagnants, etc., però ja m’he estès massa. Us deixo aquest enllaç per si voleu conèixer algun detall més d’aquest últim aspecte.

Recomanat per a tots els públics i molt especialment als amants del mar i la seva història.

 
Portada del llibre

 

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.