[Llibre] La guerra de dos mundos

 El llibre del que avui us vull parlar està escrit pel Sergio L. Palacios, doctor en Ciències Físiques. Des de l’any 2004 imparteix una assignatura a la Facultat de Ciències Físiques d’Oviedo anomenada "Física en la Ciència Ficció". Té un blog amb el mateix nom en el qual ell mateix parla del seu llibre.
[@more@]

L’autor és un apassionat de les pel·lícules de ciència ficció, però donada la seva passió també per la ciència, troba ràpidament errors de tipus científic que aprofita per a explicar-nos on són els errors i continuar fent la seva feina: la de professor. Us passo a fer el resum habitual.

La llum, a mesura que s’allunya del seu focus, s’eixampla. I es veu bastant: alguns centímetres després d’uns pocs metres. Amb un raig làser, això no succeïx. De fet, existeix un que apunta constantment a la Lluna i després d’un viatge de 400.000 km no es dipersa més de 3 km. Els làsers operatius tenen longituds d’ona que van des de l’infraroig fins a l’ultraviolat. Poden fer-se aquests feixos amb ones més energètiques? o sigui, rajos gamma? Doncs sí i l’autor explica que si es fes estaria classificat com secret militar. I és que als militars els encanten aquests joguines.

L’expressió "platillos volantes" va néixer el 24 de juny de 1947 quan el pilot nord-americà Kenneth Arnold va afirmar haver vist nou objectes volants a 3.000 metres d’altura i que es desplaçaven a uns 2.000 km/h. Ens el podem creure o no, però hauria d’haver-se sentit com el clàssic soroll de quan un avió travessa la barrera del so. Que siguin extraterrestres no implica que ens tornin sords, no? A més, els qui afirmen haver-los vist diuen, a més, que fan girs sobtats en angle recte a la mateixa velocitat. Suposant que fora a 1000 km/h, l’acceleració implicada en un procés d’aquest tipus per als seus tripulants seria d’uns 300 g’s. Els pilots de combat, rares vegades superen els 10 g’s i per a això, duen vestits especials en els quals van embotits perquè la sang no se’ls acumuli a les cames i perdin el coneixement. Així que els tripulants dels OVNIS han d’estar fenomenalment entrenats.

També aquest llibre és perfecte per a assabentar-se que el primer strep-tease a gravetat zero en el cinema ho fa Barbarella. Segons l’autor, és l’única cosa que val la pena de tota la pel·lícula.

Fins que punt és possible el combustible per antimateria? Avui dia, la producció de antiprotons al CERN no supera els 10 milions per segon. Aquesta xifra pot semblar impressionant, però en pes és mig nanogram (la meitat de la mil·lèsima de la mil·lèsima d’un mil·ligram). Amb aquesta taxa de producció, necessitaríem 2.000 milions d’anys per a fabricar 7 grams d’antiprotones. Així que la propulsió per antimateria sembla que encara quedarà en la ciència ficció.

També parla de de pel·lícules amb exposicions al buit, recordant pel·lícules com Atmosfera zero o Desafiament total. Els casos documentats de persones que van tenir breus exposicions al buit no són molt tranquilitzadores. En 1960, Joe Kittinger Jr. va tenir un accident en una ascensió amb globus i posterior salt en paracaigudes a 31 km d’altura: es va produir un forat en un dels seus guants. El dolor va ser intensíssim i la seva mà li va quedar inservible. Quan va arribar a terra, tanmateix, va poder recuperar-se totalment al cap de 3 hores. També parla d’un tècnic de la NASA que va perdre la consciència en menys de 15 segons al portar a terme un exercici de simulació amb un vestit espacial.

És possible que existeixin armes que disparin projectils a la velocitat de la llum, com a la pel·lícula Eraser?. Una bala d’uns 10 grams, llançada a 270.000 km/s i segons la mecànica relativista tindria una energia cinètica que rondaria els 280 kilotons: unes 20 bombes d’Hiroshima: massa energia per a un arma de mà. I si insistiu, penseu en la reculada: un bon cop d’un arma d’uns 10 Kg a una velocitat gens menyspreable de 620 km/s. Deu n’hi do, oi? I per no parlar de la temperatura que arribaria el projectil a causa del fregament amb l’aire: recordeu que per sobre de 4.500 ºC no existeix cap material en estat sòlid.

Parla del teletransport. Per a enviar un ésser humà (viu o no) hem d’escanejar com es distribuïxen els àtoms pel seu cos. Estem formats per un 63% d’hidrogen, 25% d’oxigen, 9% de carboni, 1’4% de nitrogen, 0’3% de calci, 0’2% de fòsfor, etc. Coneixent les masses atòmiques dels àtoms podem fer una mitjana de nombre d’àtoms que té el nostre cos: uns 10.000 bilions de bilions (un 1 seguit de 28 zeros). Emmagatzemar tota aquesta informació no és trivial. El professor Samuel L. Braunstein va estimar que per a cada àtom es requerien uns 10.000 bits d’informació rellevant, així que hem de per a emmagatzemar la informació de cada àtom d’una persona són necessaris 10.000 bilions de bilions de Kbytes: aproximadament 50 milions de bilions de discos durs de 200 Gb. Sense oblidar que tota aquesta informació cal transmetre-la. A 10 Gb/s serien necessaris més de 300 bilions d’anys. Resumint: millor, anar a peu.

O els trossos de gel que s’enfonsen a gran profunditat. Si deixem caure des de 10 metres d’altura un bloc esfèric de gel de 2 metres de radi, la profunditat que arribaria a abans de tornar a emergir a la superfície seria d’uns 18 metres. Però per a arribar a 200 metres, el mateix bloc hauria de precipitar-se des d’una distància unes 20 vegades la de la Terra a Neptú.

Parla dels xocs elàstics i inelàstics i explica de forma molt clara per què veiem el cel de color blau o per què els núvols són blancs o foscos en cas que calgui protegir-se de la pluja. Anticiparé que la causa està en la dispersió de Rayleigh para el cas del color del cel i la dispersió de Mie pels colors dels núvols. Deixo, però,  els detalls perquè els llegiu vosaltres mateixos.

Parla també dels viatgers en el temps. En 2007, multitud de supossats viatgers temporals es van deixar caure pels fòrums d’internet. La cosa va arribar tan lluny, que el mateix MIT va organitzar el 7 de maig de 2007 una convenció per a aquests viatgers del temps. A la invitació hi constaven tots els detalls precisos perquè no es perdessin, indicant les coordenades exactes de longitud i latitud. No es va presentar ningú.

Explica que les motocicletes no poden pujar per parets verticals, com succeïx a la pel·lícula El motorista fantasma. Resulta que com més inclinada és una paret, més fort ha de ser el coeficient de fricció entre les rodes de la moto i aquesta paret. Per pujar una amb un 45º d’inclinació (o sigui, pendent del 100%… la vertical seria pendent infinita) necessitem un coeficient de fregament de 1. Els materials requerits per a això serien, per exemple, coure i acer. I no parlem de la potència que hauria de desenvolupar aquest motor: per a pujar una paret vertical, uns 300 kg necessitarien un motor d’uns 650 CV; com els cotxes de Fórmula 1. Realment, aquest motorista és un fantasma.

El mateix succeïx quan metrallen a Superman, que ha de tenir unes botes amb un coeficient de fregament altíssim. De fet, per molt fort que fora, en ser copejat per la metralla, hauria d’anar-se cap a enrere a una velocitat d’uns 120 km/h.

Altre tema del que parla és del nivell del mar. En pel·lícules com Waterworld, tenim tota la terra sota les aigües. Quant gel necessitem per a cobrir tota la Terra fins a una altura com el Everest? La resposta és que unes 200 Antàrtides. Bé, el nivell del mar pujarà, sí, però no tant.
També explica les característiques que hauria de tenir un home per a poder volar tal com ho fan alguns súper-herois. A 36 km/h, un home necessitaria per volar una superfície de 80 metres quadrats. Com terme mitjà tenim uns 18.

Parla dels diamants. Aquest romanticisme que un diamant és per a sempre… ho sento, no és veritat. Encara que, en el fons, no res és per a sempre, els diamants tenen una estructura metaestable, això vol dir dèbilment estable. Poden mantenir la seva estructura milers d’anys, però els àtoms de carboni que ho componen acaben deixant de ser una joia per a passar a ser grafit. D’altra banda, no és fàcil fabricar-los: la pressió necessària perquè l’estructura cristal·lina del diamant fos més estable que la del grafit a temperatura ambient seria d’unes 15.000 atmosferes. Això és equivalent a la pressió que sentiríem a 150 km de profunditat. Només us diré que la fossa de les Mariannes té 11 km i només s’ha arribat allà una vegada a la història. En 1955 la companyia General Electric va anunciar a la revista Nature la conversió de grafit en diamant a una temperatura propera als 2.500 ºC i una pressió de 100.000 atmosferes. Set anys després van afirmar aconseguir-lo sense un catalitzador, però 38 anys després de la primera gesta, van tornar a publicar en Nature que el primer diamant era en realitat natural i se’ls hi havia "colat" a l’experiment. A l’abril de 2007, en la revesta Science, es va anunciar que uns investigadors del Caltech havien sintetitzat diborur de reni que presentava unes propietats semblants al diamant, amb l’avantatge que podia fabricar-se a pressions normals. Per què no pot ser també romàntic i més barat un anell de pedres de diborur de reni?

A l’autor només li cal el detall que Superman miri de beure aigua amb una canyeta mentre va volant per a parlar-nos del famós experiment de l’Otto von Guerike i les esferes de Magdeburg: ni la força de 16 cavalls va poder amb la del buit. Fins a aprofitant a l’Increïble Hulk ens dóna una lliçó dosimetria.

Un dels detalls que més m’ha agradat i deixat perplex és que si l’home invisible realment existís… seria cec!. Aquest detall ho deixo perquè ho llegiu per vosaltres mateixos.

Només he de fer-li una petita crítica. A la contraportada afirma que el llibre no té "temudes fòrmules" i que no fa ús d’elles, però això no és del tot cert, doncs les diu amb lletres. Per exemple, "l’energia cinètica és la meitat del producte del quadrat de la velocitat per la massa". Bé, no escriu la fòrmula però, oi que s’asembla molt? Pensant-lo bé, què hi ha de dolent a escriure una fórmula i analitzar cadascun dels seus factors en detall?

En resum, és un llibre que ensenya, amb un estil bastant semblant al blog de MalaCiencia, al que fins i tot cita en alguna de les seves pàgines. Recomanat, sobretot, per a qui tingui un mínim nivell de coneixement, com per exemple, que tingui clars conceptes com energia cinètica, quantitat de moviment, etc. Si es té aquest mínim, el llibre és molt divertit i replet de curiositats. 

 

Portada del llibre
 

 

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a [Llibre] La guerra de dos mundos

  1. Joan diu:

    L’altre dia el vaig veure a la biblioteca i ara m’has acabat de decidir. Quan acabi amb el que llegeixo me’l començaré.

    Pel que dius jo sóc dels que prefereix una fórmula escrita explícitament que no descrita en paraules, es veu tot més clar.

    Ostres, l’explicació del color del cel i dels núvols és menys trivial del que m’esperava.

  2. omalaled diu:

    Crec que el trobaràs entretingut.

    De vegades, les coses més senzilles tenen explicacions força complicades i preguntas com per què el cel és blau o l’herba és verda són d’aquestes.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.