Pions, muons i guerrers

Sabeu (i si no, ja us ho dic) que em repugnen les guerres. Una de les moltíssimes raons és veure com les situacions canvien els comportaments dels éssers humans. Persones que poden ser amables i meravelloses es transformen en assasins sense escrúpols o eines per matar. Els paràgrafs que us convido a llegir estan trets del llibre que poso al final (i que, és clar, recomano llegir). La còpia no és exacta, sinó que està força modificada i canviada d’ordre per a donar forma a la història. Crec haver respectat la idea que l’autor vol reflectir. Tant de bo que us doni què pensar i un bon argument més per veure per què les guerres són tan odiosses i nefastes.
[@more@]

L’agost de 1946 es jutjava a l’Alfred Jodl i al Hermann Balck davant el Tribunal per als Crims de Guerra de Nuremberg. Ambdós van utilitzar la seva perícia professional per a conquerir i assolar mitja Europa. Ambdós van continuar posant en pràctica habilitats durant els llargs anys de retirada, quan l’únic resultat dels seus esforços era perllongar l’agonia d’Europa. Ambdós semblaven ser indiferents als sofriments de les persones, cases de les quals aixafaven i cremaven amb els seus tancs.

No obstant això, l’Alfred Jodl va ser condemnat a l’horca i el Hermann Balck va quedar lliure. Quina era la diferència que van veure els jutges?

Jodl havia estat triat per Hitler com cap d’operacions i el va mantenir al seu costat durant tota la guerra. Li va demanar moltes vegades que el rellevés del comandament, però Hitler es va negar i Jodl va obeir amb fermesa fins al final. Havia jurat pel seu honor de soldat obeir a Hitler reconeixent-lo com autoritat màxima i aquest jurament era, per a ell, infrangible; més que la fe catòlica en la que havia estat educat; més forta que la seva obligació de lluitar pel bé del poble alemany al que creia estar servint.

Balck va ser potser el cap d’operacions més brillant de la Segona Guerra Mundial. Manava el regiment d’infanteria motoritzada que va encapçalar la decisiva irrupció a França en 1940. Posteriorment, va combatre en el front de l’Est, sorprenent contínuament als russos amb moviments i tàctiques inesperats. En 1945 va dirigir l’última ofensiva alemanya, frenant les tropes russes a Hongria durant el temps suficient com per a retirar-se a Àustria i rendir-se finalment amb les seves tropes als americans.

Ambdós van aguantar fins al final. Però hi havia una diferència: mentre Jodl havia convertit la voluntat d’Hitler en la seva llei suprema, Balck va seguir combatent perquè mai se li va acudir fer una altra cosa. El Tribunal va condemnar a Jodl per fer la guerra agressivament en el plànol estratègic i va perdonar a Balck per fer la guerra agressivament en el plànol tàctic. La distinció estava entre estratègia i tàctica.

Però hi havia una altra diferència, encara que els jutges no la van utilitzar per a justificar la condemna de Jodl: la diferència entre professió militar com a ofici i la professió militar com a culte. Balck va guanyar batalles perquè aquesta habilitat era natural en ell. Mai no va dir que guanyar-les fora una activitat especialment noble o virtuosa: era només el seu ofici. Jodl posava l’activitat militar per sobre de la humanitat. Creia que havia de ser fidel al seu jurament de soldat encara que això signifiqués enfonsar a Alemanya fins a destruir-la. Identificava el seu deure com soldat amb lleialtat a Hitler i d’aquesta manera va arribar a contagiar-se de la seva bogeria. Tots dos eren bones persones que lluitaven per una causa equivocada.

 
Els soldats i mariners professionals han ocupat un paper necessari i honorable en els afers de la humanitat. No es pot negar el respecte tradicional que les nacions mostren davant el valor militar. De la mateixa manera que tot país té dret a defensar-se, també ho té a rendir honors als seus caps militars. Però aquesta actitud amb els militars suposa un perill mortal per a la humanitat si no es limiten de manera estricta tant l’autoritat moral que se’ls confereix com els mitjans tècnics posats a la seva disposició. El poder militar mai s’ha de confondre’s amb la virtut moral, i als caps militars mai se’ls han de confiar armes de destrucció il·limitada.

El culte a l’obediència militar i a les armes de destrucció massiva són les dues grans bogeries de l’època moderna. El culte a l’obediència va dur A Alemanya a la degradació moral i al desmembrament. El culte a les armes de destrucció massiva amenaça amb dur-nos a tots la aniquilació.

Va ser en 1956 quan els russos van organitzar el primer congrés de físics d’alta energia que es celebrava a Moscou després de la guerra. Per raons que tenien poc a veure amb la seguretat militar, el treball experimental amb la física d’altes energies s’havia mantingut en secret fins a llavors.

Els últims anys de la vida de Stalin havien estat una època de terror i silenci per als intel·lectuals russos; fins i tot en la ciència física, en un terreny no polític, les publicacions s’havien restringit amb severitat i els contactes amb científics estrangers eren gairebé inexistents. Quan Stalin va morir, la pressió glacial del secretisme es va anar afeblint.

En 1956 els físics es disposaven a celebrar el retorn de la primavera amb un gran congrés al que estaven convidats col·legues de tot el món. Va ser una feliç oportunitat de trobada per als russos i també per a nosaltres. Es van renovar velles amistats i es van crear d’altres noves. La premsa russa ens va donar cobertura en portada i va explicar amb orgull com arribaven A Moscou les grans figures de la ciència internacional per a conèixer els importants descobriments dels científics soviètics.

Quan va acabar el congrés de Moscou, vaig anar a Leningrado amb un grup de científics estrangers. Acompanyats per dues guies de Intourist vam estar visitant la costa oest de la ciutat. Per error vam entrar en un lloc de la guàrdia costanera, que evidentment era una zona militar restringida. Un mariner rus va sortir per a trure’ns d’allà tot cridant "nelzya", que vol dir "prohibit". Llavors vam observar que els nostres guies, espantats davant la possibilitat que se’ls fes responsables del nostre error, es marxaven ràpidament en sentit oposat. En conseqüència, ens vam quedar allà i vam xerrar amigablement amb el mariner amb el que sabíem de rus. Quan li vaig explicar que érem científics estrangers, ens va dedicar un ampli somriure i va dir:

-Ah, ja sé qui són vostès. Són els que han vingut al congrés de Moscou i ho saben tot sobre pions i muons.

Va treure de la seva butxaca un arrugat exemplar de Pravda que contenia un reportatge sobre els nostres debats. Després ens va convidar a entrar en el lloc i ens va presentar amb orgull als seus camarades. Ens vam asseure una estona amb ells i vam fer tot el que vam poder para explicar-los el que havíem après a Moscou sobre els pions i els muons. En acomiadar-nos, el nostre amfitrió ens va donar la mà afectuosament i ens va dir:

– Per què no vénen vostès més al nostre país? Si us plau, diguin a la gent dels seus països, i a les seves esposes i fills, que ens agradaria veure’ls més sovint.

(De retorn a Leningrado, reflexionant sobre aquesta trobada, em preguntava amb tristesa si un guàrdia costaner dels Estats Units que es trobés inesperadament amb un grup de físics russos parlant malament l’anglès els hauria saludat amb la mateixa amabilitat i la mateixa comprensió)

Sense pensar-lo dues vegades, li vaig dir al mariner:

– També vostè hauria de venir A Estats Units per a visitar-nos.

Em va mirar, rient, amb un gest comprensiu en la seva cara jove:

– Com podríem anar als Estats Units? Això és impossible. Som guerrers.

Em va resultar estrany escoltar-li usar aquella paraula, voyenniye, "guerrers". Semblava tan poc bèl·lic, assegut allà amb els seus amics al voltant de la taula i xerrant amb nosaltres sobre pions i muons. Tanmateix, la paraula expressava una realitat. El seu ofici era la guerra.

Tota la seva amabilitat, la seva curiositat intel·lectual i el seu humor ingenu no podien canviar el fet que era un instrument voluntariós del poder soviètic. Era un guerrer i seguiria sent-lo, fins i tot després d’acabar i trobar el seu lloc a la societat civil. Durant tota la seva vida estaria orgullós d’haver format part de la marina soviètica. Si alguna vegada li cridessin a files per a entrar en batalla i morir pel seu país, no vacil·laria més que aquells que navegaven amb Nelson a Trafalgar. Si li cridessin per a disparar un míssil que arrasarés una ciutat, no tindria més dubtes que els que van llançar les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

Quan m’imagino la guera nuclear, el malson comença amb l’escena d’aquell jove mariner rus prement el botó que ens farà miques, i, mentre ho prem, li escolto dir "Som guerrers" amb la mateixa veu riallera, plena d’innocència assassina, que vaig escoltar a Leningrado fa molt temps.

Font:
"El científico rebelde", Freeman Dyson

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.