Publicacions científiques

Els científics, al igual que la resta dels mortals, també són (som, si em permeteu) uns ignorants en ciència. El fet de conèixer en profunditat un camp específic de la ciència no implica automàticament que un investigador sigui un savi en cultura científica. Robert Hazen i James Trefil van preguntar a un grup de 24 físics i geòlegs la diferència entre l’ADN l’ARN. Només tres van saber contestar, i ja no tant per tenir cultura científica, sinó perquè havien investigat en les àrees que necessitaven aquests coneixements. Així doncs, també necessitem accedir als coneixements via la divulgació. Habitualment a les revistes científiques.
[@more@]

La revista New Scientist va néixer a Londres en 1956 quan tothom estava al corrent de la relació entre ciència i indústria. Anava destinada als empresaris. Contra tot pronòstic, els empresaris no van mostrar gaire interès. Els científics però, sí que es van interessar. Es va transformar en una revista de gran difusió en el camp de l’alta divulgació. Avui té una tirada de més de 100.000 exemplars per setmana i mig milió de lectors.

Aquesta revista va fer un autoanàlisi i va descobrir que el 80,9% dels lectors tenien algun títol científic. Per què aquesta gent llegia una revista d’alta divulgació? La resposta és que avui dia la ciència està massa especialitzada. Per exemple, els físics de partícules i els que es dediquen a l’estat sòlid tenen dificultat per a entendre’s entre ells. El mateix passa entre químics orgànics i inorgànics. En 1990, en un simposi sobre Periodisme Científic a Barcelona, Michel Kenward va dir que escriure biologia per a físics requereix una traducció de bastant sofisticació i que si algú era capaç de convertir un fragment de biologia molecular moderna en quelcom comprensible per a un físic, havia moltes probabilitats que un profà raonablement intel·ligent també ho entendria.

Per altra banda, fer publicacions també té els seus problemes. Per exemple, l’idioma. Perquè una publicació surti en alguna de les revistes de primera fila els articles han d’estar escrits en anglès, i a més correctament, doncs si els revisors no ho entenen, ho rebutgen automàticament. És un requisit gairebé imprescindible. Tant, que alguns editors recomanen que abans d’enviar-se un article els doni un cop d’ull algú que tingui l’anglès com llengua materna.

També hi ha altre tipus de discriminacions. En el New England Journal of Medicine, un editor va deixar anar la següent discutible afirmació: "Els països més pobres tenen més coses per les que preocupar-se que no fer investigació de qualitat. Allà no existeix la ciència". En Investigació i Ciència ho van criticar. I, la veritat, és que és molt criticable, oi?

Aquestes discriminacions també s’han donat a l’hora de concedir Premis Nobel. El de medicina i fisiologia de 1988 es va concedir a tres farmacòlegs nord-americans el treball dels quals els va permetre la identificació de l’òxid nítric com molècula que regulava la pressió sanguínia. Però havia altre científic: l’hondureny Salvador Moncada. Tenia els mateixos mèrits, si no més, que els anteriors. Va rebre el Principe d’Astúries de 1990, però el Nobel no se li va donar, evidentment, per raons molt poc científiques. Hi ha qui diu, fins i tot, que mereixia dos.

També cal parlar de qui signa un article. Existeixen articles nombre de signatures dels quals és superior al nombre de pàgines. També existeix un científic que seguia apareixent en diferents articles fis i tot després de mort. Hi ha persones que signen articles i han participat poc o no res en ells, però els ha servit per a potenciar un currículum o donar prestigi a un equip.

El silenci de les revistes pot donar, de vegades, un indici que alguna cosa grosa succeïx. En 1942, en plena Segona Guerra Mundial, el físic soviètic G.N. Flyorov va escriure una carta a Stalin per a informar-li del que considerava un fet sorprenent. Aquest científic tenia molt temps lliure i ho matava llegint revistes científiques de la Universitat de Verónezh. Va observar que les publicacions angleses i nord-americanes havien deixat de parlar de la fissió nuclear. Això només podia indicar que tenien algun projecte en marxa. Stalin, que segurament ja estava informat per altres fonts, mobilitzà als seus espies científics i a finals d’aquell mateix any va crear un laboratori de física nuclear. Quan Churchill i Truman li van informar en 1945 sobre l’existència d’una nova bomba, el dictador rus sabia perfectament del que parlaven. Però es va fer el sorprès.

Altra qüestió és: en el moment que arriba un article a la redacció d’una revista d’alta divulgació científica, qui decideix si ha de publicar-se o no? quins són els criteris de selecció?

Nature, per exemple, basa el seu prestigi en l’exigència de qualitat. El seu fundador va ser Thomas Henry Huxley el 4 de novembre de 1869. La presència fonamental de cartes a l’editor aviat va ser aprofitada per a establir un canal d’intercanvi d’experiències científiques. Avui dia publiquen uns 55.000 exemplars amb uns 200 articles setmanals procedents de laboratoris i universitats de tot el món. És una revista, realment, molt important. Perquè us feu una idea, és en la que James Watson i Francis Crick van anunciar l’estructura de l’ADN.

Els articles són valorats pel director i una quinzena de redactors (fonamentalment biòlegs i físics) que fan una primera selecció dels mateixos. Un de cada dos articles es retorna per falta d’interès, perquè és massa llarg o perquè està mal escrit. La resta s’envia a un parell d’especialistes en cada camp perquè valorin la idoneïtat i novetat de les idees que s’exposen. Només un de cada deu s’acaba publicant.

El problema és que, de vegades, tot aquest judici és subjectiu i cap plantejar-se si pot considerar-se censura. John Maddox, qui va ser el seu director durant 23 anys (i que va morir fa poc), defensava aquest dret de censura donant-nos l’exemple de no publicar un article de Peter Duesberg on s’afirmava que la causa de la SIDA no era el VIH, sinó el consum de drogues. Ho va considerar irresponsable, doncs pertorbava l’esforç per detenir la propagació del virus i mancat de proves.

Però alerta, que no sempre que es rebutja un article s’encerta d’igual manera. Per exemple, en el seu moment, Nature va rebutjar un article d’Enrico Fermi sobre la desintegració beta dient que era massa especialitzat; en 1937 ho va fer amb una carta en la que Hans Krebs descrivia el cicle de l’àcid cítric que avui duu el seu nom i que li va valer el Premi Nobel de 1953. També va rebutjar l’article en el que Victor Erspamer demostrava la presència de diaminoàcids en alguns opiacis. I per si això no fos suficient, cal dir a més que s’han publicat articles d’universitats de gran prestigi que després han esdevingut fraus.

Altra famosa revista de divulgació és Science, fundada l’any 1880 de la mà de Thomas Alva Edison. En aquest cas, el comitè està format per unes quaranta persones que revisa tots els articles i els dóna una puntuació en una escala del 0 al 10. Els quals reben 8, 9 o 10 s’envien a dos especialistes en la matèria independents de la revista, qui ho avaluen. Si no es posen d’acord s’envia a un tercer especialista. El director té l’última paraula. Però aquest mètode tampoc és del tot bo. Per exemple, es va rebutjar un article de Rosalyn Yalow i Roger Guillemin en el qual explicaven el descobriment de les endorfines. La raó? que la idea era "fruit d’una fantasia malaltissa". Doncs bé, per aquest descobriment es van dur el Premi Nobel de 1977.

En 1982, Douglas P. Peters i Stephen J. Ceci, dos sociòlegs, van agafar dotze articles escrits per importants psicòlegs ja publicats en revistes autoritzades. Els van tornar a passar a màquina i els van enviar com si fossin nous canviant el nom de l’autor per desconeguts membres d’algunes universitats. Els referees consultats van ser un total de 38. Només es van adonar que eren una còpia en tres articles i, dels restants, vuit no es van considerar dignes de publicació pels seus "greus errors metodològics". Curiosament, ningú no s’havia adonat quan anaven avalats per investigadors de prestigi.

David F. Horrobin va ser professor de fisiologia de la Universitat de Newcastle upon Tyne fins a 1981. Aquell any va haver de suportar diverses reaccions hostils contra un dels seus descobriments, així que va abandonar el seu lloc i va fundar el seu propi laboratori farmacèutic: el Scotia Pharmaceuticals. També va crear una revista oberta als no experts anomenada Medical Hypoteses. La filosofia d’aquesta publicació ens l’explica el mateix Horrobin: Em declaro d’entrada reu confés d’acollir idees molt improbables i fins i tot ingènuament ridícules (…) Quan una hipòtesi que la majoria considera molt probable arriba a verificar-se el progrés científic resultant és mínim i gairebé no té importància. Per contra, quan demostra la seva veracitat una hipòtesi que la majoria considera improbable es produïx una revolució científica i s’accelera el procés (…) La història de la ciència ha demostrat una vegada i una altra la impossibilitat de distingir per avançat quan una hipòtesi és revolucionària i quan és senzillament ridícula. Així doncs, va començar a publicar els articles que li enviaven sense tenir en compte si els autors havien realitzat o no activitats d’investigació experimental en el sector i independentment de la seva reputació o la de la institució a la que pertanyen.

La pregunta és si realment a aquesta revista arriben articles que puguin ser interessants. Doncs bé, en 1990, el propi Horrobin va publicar al Journal of the American Association el balanç dels articles més interessants que després es van convertir en descobriments confirmats i fructífers. El més sonat va ser3 un misteri biològic que va descobrir una camperola neozelandesa que es deia Gladys Reid i que tenia una formació elemental en biologia. Havia estudiat l’eccema facial de les ovelles que implicava molts perjudicis a la criança d’ovinos del seu país. Observant atentament l’alimentació dels animals, va plantejar la hipòtesi que la causa l’eccema estava en una deficiència de zinc en la seva dieta. Partint d’aquesta premissa, va fer una sèrie d’experiments amb els quals va verificar la validesa de la seva hipòtesi. Realment, la deficiència de zinc en la dieta afavoria el desenvolupament d’un fong de la pell que al seu torn causava la infecció.

En aquell moment diversos científics d’organismes públics que investigaven el mateix per compte de l’Estat neozelandés i no havien arribat a cap conclusió. Quan la senyora Reid va voler publicar un resum dels seus descobriments en les revistes del sector no només va rebre una resposta negativa, sinó que va haver de suportar una campanya de descrèdit pels científics "competents". Però quan ho va publicar al Medical Hypotheses, l’article va suscitar un enorme interès i va estimular la realització d’experiments independents que van confirmar la seva hipòtesi. El Ministre d’Agricultura neozelandés no va tenir més remei que concedir-li una condecoració i un premi pels serveis prestats.

Conclusió: el no és or tot el que llueïx també s’aplica a les famoses publicacions científiques.

 
Fonts:
"Els silencis de la ciència", Santiago Ramentol
"El genio incomprendido", Federico di Trocchio

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Publicacions científiques

  1. Ferran diu:

    A la gent l’hi costa interesar-se per temes científic, si tots tinguessim un coneixement global més ampli no seria tant fàcil enganyar a la gent. La ciència no és tan complicada i ferla arribar a tothom auria de ser un objectiu fonamental per a la societat.

  2. Joan diu:

    D’això de publicar articles n’he sentit a parlar per part dels professors que he tingut. I el que em va sorprendre més és el que s’ha de pagar per pàgina per poder publicar articles en revistes especialitzades.

    El cas d’Enrico Fermi és interessant, però què feia publicant a Nature?

  3. omalaled diu:

    En primer lloc, gràcies pels comentaris.

    Ferran: estic d’acord amb tú. Cal fomentar la ciència perquè la gent pugui, com a mínim, ser capaç de tenir criteri propi.

    Joan: molts científics publiquen els seus descobriments a les revistes científiques.
    Recorda, con ja diu l’article, que va ser també a Nature on Watson i Crick van publicar l’estructura de l’ADN…

    La pregunta és: si no publiques a ua revista de força difussió, on publicaries els articles especialitzats?

    Salut!

Els comentaris estan tancats.